Dimir Viana

Brasil

Activisme social artístic contra la pobresa i l’exclusió social i per al desenvolupament comunitari.

http://www.dimirviana.com.br/

El recorregut professional d’aquest actor, director i autor teatral, músic, educador i activista està marcat per la conjunció entre l’art i el compromís social. Va néixer en una gran favela de Belo Horizonte, la tercera ciutat més gran del Brasil, i va créixer en un ambient de pobresa i degradació social.

Ben aviat es va interessar per la música i el teatre, i durant la seva joventut, en l’etapa final de la dictadura militar i els inicis de la redemocratització, va vincular-se als moviments socials de l’Església catòlica. Va ser aleshores quan va començar a implicar-se en accions polítiques impulsades des de la creativitat, i a participar en els seus primers espectacles teatrals i festivals de música popular.

La seva formació com a actor es va iniciar al Teatre Universitari de la Universitat Federal de Minas Gerais (UFMG) i a la Fundació Clóvis Salgado, l’any 1993. L’any següent va graduar-se en Educació artística a l’Escola de Música de la Universitat de l’Estat de Minas Gerais, i al 2007 va obtenir la Llicenciatura en Teatre a la UFMG. Té també un Màster en Educació, que va tancar amb un treball sobre les implicacions metodològiques del Teatre de l’Oprimit en l’educació d’adults.

Entre les seves experiències professionals, destaca una estada de cinc anys a Itàlia entre 1995 i 2000. Durant aquest període, va formar part del Teatro Proskenion, i va ampliar la seva formació en teatre oriental i història de la dansa i el mim a la Universitat de Bolonya.

Actualment està establert a Belo Horizonte. Si bé és conegut sobretot per la seva feina amb el Teatre de l’Oprimit, també treballa en altres àmbits. Per exemple, recentment ha participat en un projecte d’art i desenvolupament comunitari anomenat Caravana d’artesania; en una de les regions més vulnerables del país, la vall del Jequitinhona, ha coordinat petits muntatges artístics. Un altre dels seus últims projectes ha estat la creació d’una gran producció artística amb infants i joves de la perifèria de Belo Horizonte. A més, continua treballant amb un grup d’art i mobilització social lligat a la recollida selectiva de materials reciclables a la seva ciutat.

» Entrevista

> La teva trajectòria enllaça clarament les arts performatives i el compromís social.

Les dues àrees es creuen. Sempre he cregut en el poder transformador i mobilitzador de les arts que, en la meva opinió, tenen caràcter d’instrument emancipador. Sóc fruit d’això. Aquesta imbricació s’ha traduït en la pràctica en accions en diversos moviments socials, en els quals utilitzo la metodologia del Teatre i l’Estètica de l’Oprimit, desenvolupada pel dramaturg brasiler Augusto Boal. A més, busco inspiració en les idees llibertàries de l’educador Paulo Freire.

> La dissertació del teu Màster en Educació se centra en el Teatre de l’Oprimit i les seves implicacions per a l’educació d’adults. Quines són les principals contribucions d’aquest estudi?

Una de les principals contribucions és la difusió de la metodologia del Teatre de l’Oprimit en l’espai d’educatiu. Tant a les escoles com a l’educació no formal, el mètode d’Augusto Boal ha estat poc explorat al Brasil, país que va impulsar el sorgiment d’aquest teatre polític i polititzador en l’auge de la dictadura militar que vam viure a partir dels anys seixanta.

A través d’aquesta recerca, vam arribar a la conclusió que subjectes joves i adults poden practicar l’art del teatre en un entorn educatiu, independentment del seu origen social i cultural. Les persones poden ser actors o actrius, espectadors o espectadores. Però si opten per la segona categoria, han de sortir del seu confort i adoptar una condició d’espectActor o espectActriu, és a dir, ser algú que assisteix a l’espectacle però hi pren posició i hi interfereix, legitimant les seves idees i opinions sobre les opressions del món real.

Un altre aspecte destacable de la investigació és que apunta la proximitat entre el Teatre de l’Oprimit i la Pedagogia de l’Oprimit. L’art d’Augusto Boal i el pensament educatiu de Paulo Freire caminen junts en l’intent d’emancipar o apoderar subjectes oprimits.

> Podries compartir una experiència significativa per a tu amb relació al teu treball amb la metodologia del Teatre de l’Oprimit?

No és fàcil escollir, però n’hi ha una que va em va marcar molt. Feia molt temps que volia participar en alguna lluita contra la pedofília, els maltractaments als infants sempre m’han indignat. De fet, quan només tenia cinc anys vaig patir abusos sexuals reiterats per part del meu padrastre.

Van passar els anys, i al llarg de la meva trajectòria amb el Teatre de l’Oprimit vaig tenir l’oportunitat de conèixer el psicòleg social Walter Ude, professor de la Facultat d’Educació de la UFMG.

Aquest acadèmic em va convidar a capacitar professors d’escoles públiques i agents comunitaris per abordar concretament la violència sexual contra infants i adolescents. Va ser un gran projecte d’educació social, una acció de gran impacte. Vam fer peces de teatre fòrum en tres municipis perifèrics propers a Belo Horizonte i vam constituir espais de lluita contra les condicions i opressions viscudes pels infants en aquelles ciutats. De l’experiència en va sortir també una publicació.

> Fa gairebé dues dècades que vas començar a implicar-te en la recollida selectiva de residus.

A principis dels anys 2000 ja tenia una carrera significativa en el teatre, i vaig ser convidat per artistes joves a formar un grup d’art i mobilització amb l’associació de recol·lectors de materials reciclables de Belo Horizonte ASMARE. És una de les organitzacions més importants de Brasil en aquest àmbit. ASMARE sorgeix de les accions d’una de les pastorals socials de l’Església catòlica, que treballava a Belo Horizonte amb persones sense llar.

Com que jo ja tenia experiència en el moviment pastoral i era artista teatral, no em va ser difícil incorporar-me a aquesta nova realitat. La nostra missió era promoure el reconeixement de la recollida selectiva que recol·lectors i recol·lectores ja duien a terme a la ciutat, un reconeixement que els poders públics encara tenen pendent a dia d’avui. És una causa noble amb un gran significat social. D’una banda, posa en valor aquesta feina ambiental i de creació de renda. De l’altra, considera inajornable la promoció humana d’homes, dones i criatures que viuen de les restes descartades de la societat consumista.

> Parles del dret humà a la bellesa. En què consisteix?

En el món de les arts, hi ha una lògica consagrada segons la qual gent comuna aprecia, gaudeix i consumeix el que produeixen els artistes, moltes vegades considerats com a éssers il·luminats. El dret a la bellesa a què em refereixo subverteix aquesta lògica. El que busca aquesta perspectiva és que els subjectes oprimits, més enllà d’accedir als béns artístics i culturals, puguin accedir als mitjans de producció de l’art i la cultura. Cal fomentar l’acció estètica com a forma significativa de ser present al món. Per tant, és important que els oprimits tinguin colors per pintar, instruments per tocar, paper per escriure poesia, escenaris i carrers per representar i dansar. Això és un dret humà.