Felipe Moreno Martín

Espanya

Memòria històrica: dret a la veritat, justícia i reparació.
Xarxa catalana i balear de suport a la Querella Argentina.

Coordinador dels Querellants de Catalunya i les Balears de la Querella argentina pels crims del franquisme. Els querellants formen part de la lluita per la recuperació de la memòria històrica a l’Estat espanyol. Moltes associacions i persones van denunciar els crims del franquisme a diferents jutjats de l’Estat però el Tribunal Superior va dictaminar que el dret a la memòria històrica per a les víctimes de Franco era definit com un afer privat. Això significà l’enterrament de qualsevol possibilitat del dret a la veritat, justícia i reparació a l’Estat, i doncs es presentà una querella a l’Argentina. Felipe Moreno, com a militant antifranquista, va ser torturat per Juan Carlos González Pacheco -Billy el Niño-  i doncs pot oferir una visió jurídica i testimonial. Ha col·laborat amb el Departament de Cooperació en xerrades especialment adreçades a grups de joves explicant aquest tema i també sobre la situació del poble sahrauí, del qual és un gran coneixedor.

» Entrevista

> Com comença a involucrar-se en la querella argentina?

És la continuació de la meva oposició al franquisme. Quan vam constatar l’intent fallit del jutge Garzón en la petició de justícia de les famílies de les víctimes de l’aixecament feixista contra la Segona República (període 1936-1952), vam comprendre que en aquest Regne no hi havia cap possibilitat d’aconseguir ni justícia ni reparació. Tampoc no hi havia manera que es reconegués la veritat de tot el que va passar entre 1936 i 1978. Un grup de persones que havíem patit la repressió amb tortures i empresonaments en el darrer període del franquisme vam unir-nos a aquests familiars en la recerca de justícia, sobre la base del dret a la justícia universal.

> Com va viure la mort de Franco des de la presó?

Vaig assabentar-me’n perquè vaig sentir crits i xivarri dels altres presos. De fet, ja hi havia hagut un silenci estrany durant la nit. El xivarri es va anar definint i diferenciant entre els presos polítics i els socials. Aquests últims es preguntaven si tindrien indults. Els crits dels presos polítics eren més concrets, i es dirigien als qui estàvem en cel·les d’aïllament. També hi va haver un canvi en l’actitud dels funcionaris. Uns estaven agressius, temorosos de què passaria, i altres intentaven tenir un tracte més suau per si hi havia un canvi radical. Però això va durar pocs dies.

> Va sortir de la presó a mitjans de 1976.

La meva detenció i ordre de presó es basaven en el Decret Llei de Prevenció del Terrorisme, d’agost de 1975. Franco el va signar quan ja estava greument malalt. Va ser derogat a principis de 1979, cosa que confirma que va ser creat per assegurar la Transició i reprimir tots els qui ens hi oposàvem. La seva lectura hauria de ser obligatòria en totes les organitzacions polítiques que es fan dir democràtiques, perquè permet entendre aquell període.

Als qui estàvem condemnats en base a aquesta norma, van acordar deixar-nos en llibertat condicional sota fiança; havíem de fixar la nostra residència i presentar-nos als jutjats cada 15 dies. La situació va durar fins a començaments del 1979, igual que la norma que ens aplicaven. Ja tenien la Transició assegurada, les organitzacions polítiques adormides i els seus dirigents com a diputats.

> Vivim en un país sense memòria?

Sí. El concepte de memòria històrica és molt ampli i té molts matisos, en funció de qui l’interpreta. De vegades, és contrari a la mateixa història. La Llei de Memòria Històrica (Llei 52/2007), per exemple, no fa referència a l’aixecament contra un Estat nascut en unes eleccions democràtiques i consolidat en comicis posteriors, de 1931 a 1936. Presenta una lluita entre iguals, i això distorsiona els fets. En l’àmbit cultural o acadèmic, són molts els discursos vagues o tergiversats. També hi ha veus que neguen o calumnien fets provats i verificats. Un altre aspecte és la passivitat i l’obstrucció de moltes institucions de l’administració pública. Han hagut de ser les famílies de les víctimes o les mateixes víctimes qui han pres la iniciativa per abocar llum pública als fets, investigant aquest període, escrivint què va passar en pobles i ciutats, i revisant arxius moltes vegades ocults a la població, amb molta voluntat però pocs recursos.