Noelia Heredia “La Negri”

Estado espanyol

Cantaora/percussionista defensora dels drets del poble gitano i drets LGTBI
Ververipen, Rroms por la Diversidad

Els pupitres de l’escola i les portes de casa van ser els seus primers instruments. Després va venir el tambor d’una rentadora vella, i un cajón que ella mateixa es va construir. Des que era una nena, la percussió acompanya la vida de la Noelia Heredia, que amb els anys es professionalitzaria i es convertiria en La Negri, una reconeguda cantaora i percussionista.

La Negri va créixer a Orcasitas, un barri de la perifèria sud de Madrid que forma part del districte d’Usera. El seu aprenentatge va ser autodidacta. I si bé en el cant no va trobar obstacles, per al cajón va haver de lluitar; en el flamenc, el cajón és un món d’homes. “Soc de les poques dones percussionistes que hi ha”, explica Heredia, “i soc l’única gitana que s’hi dedica professionalment”, afegeix. Ha trepitjat escenaris d’arreu del món: Rússia, Estats Units, Alemanya, Marroc, Qatar, Japó… I esporàdicament, quan les agendes ho permeten, és professora del Centre d’Art Flamenc i Dansa Espanyola Amor de Dios.

És conscient de les dificultats estructurals que ha hagut de superar pel camí, i és per això que el seu desenvolupament professional ha anat acompanyat d’un fort compromís amb el feminisme, l’activisme LGTBIQ+ i l’antigitanisme. Simbolitzen aquest vincle dos cajones pels quals té una estima especial: un té els colors de l’arc de Sant Martí i l’altre els de la bandera gitana.L’any 2016 va rebre un dels Premis Adriano Antinoo, que reconeixen la trajectòria de persones i entitats en la seva lluita per la igualtat de les persones LGTBIQ+.

Durant dos cursos escolars, La Negri ha treballat a l’escola pública madrilenya Manuel Núñez Arenas, en un projecte educatiu que abordava, a través de la música, qüestions com la diversitat, el feminisme i la violència masclista. A més, durant uns anys ha estat vinculada a l’Asociación Gitanas Feministas por la Diversidad. Actualment, Heredia forma part de Ververipen, Rroms por la Diversidad. És una entitat que treballa per promoure el discurs de respecte a la diversitat, i amb la interculturalitat com a mètode de treball i com a finalitat en si mateixa.

» Entrevista

> Dius que la música “fa i ha fet molt” per persones com tu. Què ha fet la música per tu?

En la meva vida personal, m’ha ajudat a sortir de situacions difícils. Em fa riure i em fa plorar i, a més, és un instrument que em permet explicar sobre mi allò que no puc dir parlant, com bé recull la meva targeta de visita. El flamenc és el meu diari personal.

> Com podem transformar-nos a través de la música?

La música és com quan estàs enamorada, que somrius sense motiu, de vegades fins i tot plores. T’il·lusiones, tens ganes de viure i de compartir amb la gent que estimes. Això és, de fet, la música per mi: compartir amb la gent que estimes.

> Ets dona, gitana, lesbiana i percussionista. Són molts fronts de discriminació. Com t’han impactat?

Han fet necessaris molts esforços de superació i la presa de decisions dràstiques. Però em sento realitzada perquè puc ser, viure i compartir qui soc.

A més, he pogut professionalitzar-me en una rama de la qual estic profundament enamorada: el flamenc.

> Ets molt crítica amb el racisme que continua existint contra el poble gitano a l’Estat espanyol. Hi ha avenços?

Sí, són lents, però n’hi ha. Ara bé, per desgràcia hi ha coses i persones que no canviaran mai. La societat és racista.

> Ets també una compromesa activista feminista i LGTBIQ+. Quins són els principals reptes en aquests àmbits?

Tenim pendent assolir la igualtat real i efectiva entre homes i dones, i l’acceptació de cada persona independentment de la seva orientació sexual.

> Hi ha racisme en el moviment feminista i LGTBIQ+?

Sí, molt, i en el feminisme l’he sentit en carn pròpia. En el moviment LGTBIQ+, afortunadament, no l’he rebut directament, però sí que els ha tocat viure-ho a persones properes.