Teresa Montaño i Reyna Ramírez: la repressió del periodisme a Mèxic 

Mèxic

Defensa de la llibertat d’expressió

   

https://periodistasdeapie.org.mx/

La història de Teresa Montaño és semblant a la d’altres periodistes a Mèxic. Periodista d’investigació, fa anys que suporta les amenaces i les extorsions, sobretot, procedents dels poders locals de l’estat en què treballa, l’Estat de Mèxic. La situació va arribar al límit fa tot just un any, quan va ser segrestada i amenaçada de mort. Durant l’estona que va estar retinguda, els perpetradors li van robar diners i van saquejar el seu equip de treball. Reconeix que, malgrat no haver deixat de fer periodisme, viu amb por. El seu temor més gran és que tornin a casa seva. També té por de les detencions arbitràries, que, segons explica, s’han incrementat a la zona. Ha treballat en diversos casos de fabricació de culpables i sap com funciona l’engranatge de l’assenyalament. En 30 anys a l’ofici, Teresa Montaño ha fet carrera a l’Estat de Mèxic, un dels més corruptes del país, segons les estadístiques oficials. Després d’haver estat acomiadada de El Heraldo de México —anteriorment també havia treballat per a El Universal, El Financiero, Milenio o Notimex— per destapar els vincles d’aquest diari amb xarxes d’automòbils de luxe pagats amb fons públics, ara treballa com a col·laboradora de la revisita Proceso. 

Reyna Haydee Ramírez és originària d’Hermosillo i va estudiar periodisme a la Universitat de Sonora. Abans d’acabar la carrera, va començar a treballar com a reportera a El Imparcial. Després va estar vint anys a Reforma com a corresponsal per al nord-oest. El 2017 va començar a treballar com a periodista freelance i encara s’hi dedica. Reyna Haydee Ramírez forma part de la Alianza de Periodistas de a Pie, que reuneix quinze mitjans independents a tot el país. Al llarg de la seva carrera com a periodista, Reyna Haydee Ramírez ha estat agredida i assetjada en diferents ocasions. La més recent, arran d’una intervenció que va protagonitzar en una de las mañaneras de López Obrador, en què la va assenyalar públicament. Investigar, anomenar els casos de corrupció i repreguntar li ha ocasionat un assetjament a xarxes sense precedents i la prohibició d’entrar al Palau de la Premsa durant algun temps. 

Mèxic, un país mortal per als i les periodistes 

La llibertat d’expressió i el dret a la informació fa anys que estan en perill a Mèxic. El país viu en una violència extrema cap a informadors i informadores i fa anys que la premsa viu acorralada en un clima d’amenaces, segrestos, extorsions i assassinats. A més de suposar un perill per a aquelles persones que exerceixen l’ofici, els efectes d’aquesta situació a la societat i a la democràcia mexicana són demolidors. Segons Reporters Sense Fronteres, Mèxic és un dels països més perillosos per exercir el periodisme. 

La por de publicar i investigar per part dels periodistes mexicans a causa de les agressions i les amenaces porta a una situació d’autocensura imposada i té i tindrà, en un futur, conseqüències devastadores d’abast psicosocial entre la població de Mèxic i en la seva percepció de la realitat. La legitimització de la violència del narco i les forces de l’Estat, la deshumanització de les víctimes, dels agressors i la normalitat i rutina d’acostumar-se a una violència extrema fa dècades que afecten la societat mexicana. 

La situació no és nova. Des del 2007 i fins al 2010, la violència a Mèxic va augmentar un 260%, segons va informar en el moment corresponent Human Rights Watch (HRW). En aquell moment, l’ofensiva de Felipe Calderón —president de Mèxic des del 2006 fins al 2012— i la seva particular lluita contra el narco va sumir el país en una espiral de violència i agressions als drets humans fonamentals. Un dels sectors més vulnerat va ser el de la premsa. La censura, les amenaces, els assassinats, els assalts, les agressions, la difamació, la intimidació i la tortura al col·lectiu periodista es van convertir en una rutina al país. 

Amb el govern d’Enrique Peña Nieto (2012-2018), marcat per la matança d’Ayotzinapa, la situació no va millorar per a la premsa mexicana: durant el mandat de Felipe Calderón van ser assassinats 48 periodistes; i durant el mandat de Peña Nieto, 47. 

Ara, amb Andrés Manuel López Obrador (AMLO), els periodistes continuen lidiant amb l’assetjament, les amenaces i els assassinats. De moment, el mandat d’AMLO deixa una reguera de 34 periodistes morts. 2022 està sent un any letal contra la premsa al país llatinoamericà: des de començament d’any, 9 periodistes han estat assassinats al país, destaca l’organització Article 19. En el seu informe “Negació” es destaca que tant el president com altres membres del seu gabinet carreguen sistemàticament contra la premsa i que “observem les tendències associades a les 644 agressions contra la premsa registrades el 2021, és a dir, una cada 14 hores. Amb les dades registrades el 2021, durant l’actual mandat del president Andrés Manuel López Obrador ja s’han comès 1.945 atacs contra la premsa, cosa que representa 85% més que el primer trienni del govern d’Enrique Peña Nieto (…) Arribem a la conclusió que la violència contra la premsa és el resultat d’un govern absent, que igual que els anteriors, ha estat incapaç d’evitar la violència, de garantir mesures de no repetició, d’investigar els crims contra la llibertat d’expressió, de reparar el mal. Per contra, s’agredeix directament la premsa mitjançant l’estigma i l’assetjament”. 

Per la seva banda, Reporters Sense Fronteres assegura que: “El president Andrés Manuel López Obrador, al poder des del 2018, no ha emprès encara les reformes necessàries per frenar l’espiral de violència contra la premsa (…) El president López Obrador i altres figures destacades de l’Estat han adoptat una retòrica tan violenta com estigmatitzant contra els periodistes, a qui acusen regularment de promoure l’oposició”. 

És important destacar la procedència d’aquesta violència contra el col·lectiu periodista: “(…) les autoritats de l’Estat mexicà es van vincular a almenys 274 agressions (42,55%), davant del 21,31% comeses per particulars, seguit de partits polítics (9.18%) i delinqüència organitzada (6,53%). És a dir, les autoritats mexicanes estan directament vinculades a 2 de cada 5 agressions contra la premsa”, asseguren a Article 19. 

Tot i les denúncies per part d’associacions tant nacionals com internacionals, mitjans i periodistes, els crims contra la llibertat d’expressió a Mèxic queden, la majoria, impunes. Segons Human Rights Watch, “(…) De les 105 investigacions sobre assassinats de periodistes realitzades per la Fiscalia Especial per a l’Atenció de Delictes comesos contra la Llibertat d’Expressió (FEADLE) des de la seva creació el 2010, només sis han resultat en condemnes per homicidi”. 

Entrevista

En els sis primers mesos del 2022 han estat assassinats més periodistes que el 2021, a què creu que es deu? 

Teresa Montaño: És cert que s’ha incrementat, però no considero que aquest sigui un govern repressor. Hi ha llibertat d’expressió, però ha empitjorat la violència als estats per part dels governs estatals i municipals. Crec que ha crescut la connivència entre el crim organitzat i les autoritats locals. Jo cobreixo notes locals, no tant federals, i totes les agressions que he patit no han vingut per López Obrador, sinó per part dels governs locals. 

Reyna Ramírez: La llicència per atacar periodistes ha anat creixent els últims anys i en gran part es deu a la impunitat, que continua sent una realitat. No hi ha investigació. Mireu el cas de Lourdes Maldonado: ella va acudir a una conferència del president i va demanar ajuda; lamentablement, va ser assassinada igualment. Ara la principal lluita és combatre la impunitat. Què està passant aquest any? Caldria investigar-ho. És preocupant perquè una sent que li pot tocar en qualsevol moment. Aquests atacs se senten a l’ambient. El debat sobre la violència contra la premsa a Mèxic és precisament això: qui i què cal fer per frenar-la. 

A las mañaneras, López Obrador assenyala i estigmatitza la premsa. 

T.M: López Obrador va contra els grans monopolis de comunicació i periodistes que són estrelles dels mitjans corporatius. Més enllà de la verborrea del president, som els que estem als estats i les províncies qui patim. La censura arriba gairebé sempre des dels governs estatals de l’Estat de Mèxic i el crim organitzat. Aquest darrer controla territoris molt grans a Mèxic i és per això que hi ha zones silenciades, perquè el crim organitzat ha imposat la seva llei i manté silenciats els mitjans. 

R.R: L’Estat sempre ha estat el principal agressor de periodistes a Mèxic. Quan és el crim organitzat el que assenyala, és molt notori; no tant quan ho fa l’Estat. Les xifres del Govern Federal assenyalen que en el 70% dels casos d’agressions a periodistes hi ha involucrat algun funcionari, polític o personatge públic. Així va passar en el cas de Miroslava Breach. En tots els casos hi ha aquest tint oficial. 

[A Reyna Ramírez] Ha tingut problemes per entrar a las mañaneras. 

Sí, el 2021-2022 no m’hi deixaven entrar. Em van cancel·lar la targeta de premsa i no tenia accés al Palau Nacional. 

La impunitat és rampant. 

T.M: La impunitat és gairebé total. Fa poc que el govern va començar a fer avenços sobre com van les investigacions en els casos d’assassinats de periodistes. Les altres agressions queden gairebé totes impunes. Ara mateix hi ha companys desapareguts. Dels assassinats, només en tres casos se n’han donat alguns avenços, però en general no és així. El meu cas continua impune. Ni tan sols es prenen la molèstia de donar-me algun avenç. Res. Tot just es va crear un mecanisme estatal de protecció als periodistes, però el meu cas no és pres en compte, segueixo sent invisibilitzada i ni tan sols aparec a les estadístiques. És revictimització. Taula Per Mèxic i CIMAC van fer una sol·licitud perquè el meu cas pugui ser portat al govern federal. Perquè el local no ho investigarà. 

I amb la policia tampoc no es pot comptar? 

T.M: La policia és usada com un grup de repressió més. No és una policia que es dediqui a protegir la ciutadania. És el braç de repressió dels poders, sobretot els poders locals. Això em fa por. El panorama no és senzill. 

[A Teresa Montaño] Com es troba, un any després del segrest? 

T.M: Estic una mica millor, però no m’he recuperat del tot. Pateixo atacs de pànic als matins. El segrest també em va portar altres coses: els meus companys em van començar a aïllar i rebutjar-me. 

[A Teresa Montaño] Com pot ser això? 

T.M: Quan t’ataquen és com si llancessin una sospita contra tu. A Mèxic hi ha una llarga tradició de revictimització de les víctimes. Jo he patit l’aïllament, que ha estat molt dolorós, i no he trobat suport dels companys, ben al contrari. Em van treure dels grups de WhatsApp de treball i des de llavors he hagut de lidiar amb el rebuig. 

[A Teresa Montaño] Potser tenen por. 

T.M: No, té a veure amb la campanya de desprestigi en contra meva; no és la primera que pateixo. Recentment en van llançar una perquè em van fer fora del Heraldo de México per una investigació que vaig fer. Vaig descobrir sense voler que el govern de l’Estat de Mèxic i el meu diari tenien negocis de renda de cotxes de luxe per 2.000 milions de pesos. Em vaig adonar que als reporters que cobreixen el governador els estaven traslladant en cotxes de luxe. Vaig recórrer als mecanismes de transparència i hi havia els contractes. Tot just vaig arribar a fer una nota. Em van fer fora al cap de poc temps. A partir d’aquí tot ha estat molt difícil. La meva situació ha estat molt precària. Tinc un carrera de periodisme i puc impartir classe, però no em donen feina a les universitats locals, perquè també estan controlades. A principis d’any vaig estar venent cafès i coques al carrer. 

[A Teresa Montaño] Sempre va voler fer periodisme d’investigació? 

T.M: No m’ho vaig proposar mai, però sense voler, m’orientava a investigar. A les meves notes sempre intentava buscar altres angles o donar dades addicionals. Em sembla natural que el periodista investigui. Jo no m’ho vaig proposar mai, feia el que jo pensava que era correcte: investigar el poder. Després vaig començar a especialitzar-me amb diversos cursos. És cert que el periodisme que més es fa ara és el de declaracions, però jo surto del motlle. 

Què les empeny a continuar, a no llençar la tovallola? 

T.M: M’ho he plantejat moltes vegades. És la meva manera d’aportar al món per millorar-lo. També penso que és el meu talent: soc bona investigadora i crec que la meva veu és necessària perquè he estat una de les periodistes que més ha investigat les corrupteles. I perquè vull millorar el món. 

R.R: El meu primer treball va ser tan esgotador que vaig pensar a no continuar. Vinc de baix i sempre he estat molt qüestionada. Vinc d’una regió i d’un sector marginat on una veu totes les possibles injustícies. És bo saber que ets a baix perquè et permet fer preguntes diferents, però al tercer dia d’exercir ja estava en una paret plorant i pensant a deixar-ho perquè allò que envolta el periodisme no era per a mi. Aquestes formes no eren per a mi. Jo no sé de protocols ni de relacions públiques. Sempre he estat molt silvestre, però sempre he respectat la meva feina. 

[A Reyna Ramírez] Tenia esperança que la situació canviés amb el govern de López Obrador? 

R.R: Tenia lleus esperances, sí. Jo vaig patir Calderón i Peña Nieto. Abans t’intentaven comprar i si no sucumbies, et perseguien, de totes les maneres possibles. A quatre anys del sexenni de López Obrador, és complicat perquè hi ha una manera de funcionar molt arrelada a Mèxic, que implica mitjans, autoritats, presidència, estats, governadors, alcaldies, etc. Ells volen controlar el discurs i que no surtis de la cleda. Jo he estat crítica, per això s’ha produït el meu cas. La situació s’ha calmat una mica, però segueix la censura, hi ha atacs des de presidència que molts minimitzen. Que no són com amb Calderón i amb Peña Nieto? És cert, però per mínims que siguin, no deixen de ser censura i atacs. 

[A Reyna Ramírez] Vostè ha patit moltíssim assetjament a les xarxes, últimament. 

Ara són les xarxes, però abans em van desacreditar mitjans afins als governs. Duc tota una vida d’assetjaments: cops, exili, atacs físics, etc. Pel sol fet d’incomodar el poder. Totes les vegades que m’han assetjat he volgut renunciar-hi. Després de l’antepenúltima agressió, ja com a periodista independent, vaig intentar dedicar-me a una altra cosa i em vaig posar a vendre xilis farcits. Tenia 30 clients i vaig pensar que m’aniria bé perquè m’agrada cuinar. Vaig acabar el dia amb els dits enxilats i sense poder dormir. No vaig deixar el periodisme, i no és que sigui una valenta. Tinc convicció i amor per la feina, per això assumeixo els riscos. Tinc valor en la mesura que un ciutadà aixeca la veu per denunciar una situació.