Chema Caballero

Espanya

Dret a la Pau.
Drets de la infància.
Desarrollo y Educación Solidaria.

http://elpais.com/agr/africa_no_es_un_pais/a/

Llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Madrid i Màster en Drets humans i resolució de conflictes per la Long Island University de Nova York, la seva carrera professional queda marcada per gairebé dues dècades de treball a Sierra Leone com a missioner xaverià.

Arriba al país africà quan acaba de començar la guerra, per participar en un programa de formació sobre drets humans dirigit principalment a joves i dones. Aviat s’adona que, per poder comunicar-se amb les persones amb qui ha de treballar, l’anglès après als Estats Units li serveix de ben poc. Aprèn krio i s’adapta a les dificultats de l’entorn. A finals dels 90, UNICEF li ofereix dirigir un programa pioner de rehabilitació de menors soldat. L’experiència el convertirà en una veu autoritzada sobre aquesta qüestió, fins al punt que, posteriorment, serà perit en menors soldat per al Tribunal Especial per a Sierra Leone.

L’any 2010 torna a Espanya i, poc després, deixa el sacerdoci. Aquí, coordina l’ONG DYES i publica al blog “África no es un país” del diari El País. Ha escrit els llibres Los hombres leopardo se están extinguiendo (2011) i Edjengui se ha dormido (2016).

Continua defensant els drets humans, fent incidència política i recordant aspectes clau per a la rehabilitació d’infants soldat, com la necessitat d’una estança mínima de sis mesos en un centre de recuperació perquè el menor comenci a parlar del seu passat.

Els aprenentatges adquirits a l’Àfrica l’acompanyen en el seu dia a dia, li deixen “veure la realitat amb uns altres ulls” i situar-se “al costat dels oprimits i no dels opressors”. “Crec, en definitiva, que m’ha ajudat a millorar i créixer com a persona, atorgant-me una sensibilitat i una forma de viure compromès”, explica.

Caballero va participar l’any 2014 a la segona edició de Ciutats defensores dels drets humans. De l’experiència, recorda especialment “la gran quantitat de persones” amb qui va compartir aquells dies. Pel que fa a aquesta edició, espera continuar abordant els temes que el preocupen, com “les nenes i els nens soldat, l’espoli al qual Occident sotmet Àfrica i les guerres que genera per aconseguir les matèries primeres del continent a cost mínim”. Amb esperança, planteja: “Potser junts aconseguim imaginar com fer que les coses siguin diferents per a milions i milions d’africanes i africans.”

» Activitats Relacionades

» Entrevista

> Ets molt crític amb el paper de les potències occidentals en el manteniment dels conflictes armats a l’Àfrica. Si haguessis d’assenyalar als principals responsables d’aquesta persistència, a qui apuntaries?

No hi ha excepcions. Des dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides fins a països molt més petits, tots obtenen beneficis dels conflictes africans: matèries primeres, tràfic legal i il·legal d’armes… i ara, l’últim gran negoci a costa del patiment del proïsme: la indústria del control de fronteres. Grans empreses s’embutxaquen milions d’euros militaritzant les fronteres per controlar el flux de persones migrants que fugen de les guerres i de la misèria que nosaltres mateixos creem. Des que els governs han privatitzat aquest sector, les empreses privades que el controlen estan fent grans negocis, i per mantenir-los fomenten una ideologia de por i odi al migrant que subtilment penetra en tots els àmbits de la nostra societat.

> També ets crític amb el procés de justícia i reconciliació posterior a la guerra de Sierra Leone. Què va fallar?

Els països donants no van invertir prou diners per ajudar la immensa majoria de les víctimes a buscar justícia, a aconseguir que els seus agressors reconeguessin els crims i demanessin perdó. Al final, víctimes i botxins es van veure obligats a viure junts, cadascú llepant-se les pròpies ferides i molts amb el desig de poder venjar-se algun dia. Una guerra no s’acaba amb el cessament de les bales, cal treballar la reconciliació i la convivència. Mentre això no es fa, les ferides continuen obertes, i el risc d’un nou conflicte es manté latent.

> Com és ara Sierra Leone?

Després de la guerra el país va créixer molt econòmicament, però això no va repercutir en la majoria dels seus ciutadans, que continuen vivint en la pobresa. Tampoc va suposar més ocupació per a la immensa majoria de joves, que no aconsegueixen un mitjà de vida i han de recórrer a l’anomenada economia informal per tirar endavant. A més, entre 2014 i 2016 el país va ser fortament colpejat per l’epidèmia de l’Ebola, cosa que va acabar d’arruïnar moltes famílies i petits comerciants. Un cop superada, aquests no han rebut cap ajuda per començar de nou i refer les seves vides.

En l’altre extrem, amb la guerra, la rehabilitació i l’Ebola, algunes persones del govern i funcionàries han fet molts diners. Això ha disparat la corrupció al país i augmentat la frustració en què es veu sumida la majoria de la població.

> Has alçat la veu per denunciar l’increment de nenes i nens soldat. Des de la ciutadania, es pot contribuir d’alguna manera a transformar aquesta tendència?

Des de fa poc més d’un any assistim a aquest trist fenomen: el nombre de nenes i nens soldat, en lloc de disminuir, augmenta. És cert que hi ha més conflictes, però també ho és que cada vegada els grups armats utilitzen més menors a les seves files. En casos com els d’Al-Shabaab a Somàlia o el conflicte de Kasai a la República Democràtica del Congo, entre altres, entre el 75% i el 90% dels combatents són menors de 18 anys. Mentre hi hagi guerres continuaran existint menors soldat. I les guerres no sembla que hagin d’acabar-se ara per ara, perquè fan riques a moltes persones, són un gran negoci. Per això, els ciutadans hem de continuar organitzant-nos per demanar als nostres governs que canviïn les seves polítiques i comencin a respectar els drets humans.

> Al 2016 vas publicar, amb l’ONG Zerca y Lejos, Edjengui se ha dormido. Hi ha hagut canvis des d’aleshores respecte de la situació de la població pigmea baka? Edjengui és més a prop de despertar-se?

Crec que feines com la que està desenvolupant Zerca y Lejos des de fa 15 anys entre els pigmeus baka al sud de Camerun estan tenint un gran impacte. Cada cop més els joves baka que estudien comencen a plantejar-se el seu paper en la nova societat en què es veuen forçats a viure, després d’haver estat expulsats de les selves on han viscut durant generacions en total harmonia amb el medi ambient. Han començat a associar-se i agrupar-se per lluitar pels seus drets, tenir les mateixes oportunitats de les quals gaudeixen la resta de ciutadans de Camerun i defensar la seva cultura. Cada dia que passa Edjengui, l’esperit de la selva, està més a prop de despertar-se i restaurar la dignitat al seu poble.