Hassanna Aalia

Sàhara Occidental

Protesta no violenta contra l’ocupació

Va néixer fa poc més de trenta anys a Al-Aaiun, la ciutat més important dels territoris ocupats del Sàhara Occidental. Al maig del 2005, en el marc de les mobilitzacions contra l’ocupació marroquina que van tenir lloc a Al-Aaiun i altres ciutats, es va començar a involucrar en la lluita pels drets del poble sahrauí. Era encara un adolescent.

Des d’aleshores, el seu compromís li ha costat més d’una quinzena de detencions; la primera vegada, a l’octubre del 2005. Aalia ha desenvolupat el seu activisme a través de nombroses associacions i grups que lluiten de manera pacífica en els territoris ocupats. El seu objectiu ha estat, i continua sent, “denunciar les greus violacions de drets humans i trencar el bloqueig informatiu que exerceix l’ocupant marroquí”, explica l’activista.

En la seva trajectòria va suposar un punt d’inflexió la participació al campament de Gdeim Izik, la tardor del 2010. Després del violent desmantellament de la protesta, va aconseguir escapar-se i amagar-se a casa d’un amic a Al-Aaiun durant dos mesos. Al gener del 2011 va decidir sortir per anar a visitar la família, però va ser detingut. Va ser torturat durant tres dies i condemnat a quatre mesos de presó sense execució.

No va entrar a la presó, sinó que va quedar en llibertat provisional, i a partir d’aquell moment va entrar i sortir del país en diverses ocasions. A l’octubre del 2011 va sortir del Sàhara Occidental per última vegada, en direcció al País Basc, per participar en un projecte amb activistes dels territoris ocupats.

Al gener del 2012 va demanar protecció internacional al govern espanyol, i al febrer del 2013 va ser condemnat en rebel·lia, a cadena perpètua, per un tribunal militar marroquí. Tot i així, el govern espanyol va denegar l’asil a Aalia al gener del 2015, en una clara mostra, segons denuncia l’activista, del suport que Espanya continua donant a l’ocupació marroquina. Finalment, a l’octubre de 2016 l’Audiència Nacional li va reconèixer l’estatus de refugiat, revocant així la decisió de denegació presa per l’Oficina d’Asil i Refugi respecte de la seva sol·licitud de protecció internacional.

A dia d’avui, Aalia continua lluitant des del País Basc en la defensa dels drets del seu poble. Participa en diverses campanyes i desenvolupa una tasca de coordinació de diferents associacions i ONG. A més, treballa juntament amb altres sahrauís per fer incidència al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.

» Entrevista

>Comences la teva lluita pels drets del poble sahrauí sent encara adolescent.

Qualsevol criatura que neixi en els territoris ocupats pel Marroc és conscient que viu en un país ocupat. Quan érem nens, sempre teníem moltes preguntes: per què tenim una cultura diferent a la marroquina? Per què hi ha tant bloqueig militar a les nostres ciutats? Per què els mestres ens tracten de manera diferent? Per què part de la nostra família està en campaments de refugiats? Per què no els podem veure, com la resta de famílies? Per exemple, les famílies marroquines s’uneixen durant les seves festes, però a nosaltres sempre ens falta algú. Quan fèiem aquestes preguntes als nostres pares, tenien por de contestar-nos, i això ens portava a voler saber més i investigar.
Vaig involucrar-me finalment al 2005. Estudiava en un institut a Al-Aaiun quan, al mes de maig, es va iniciar un nou aixecament pacífic. Els militars marroquins van entrar a moltes cases de sahrauís i van torturar i maltractar dones i nens. I nosaltres, com a estudiants, vam organitzar una concentració i un suport a aquestes famílies. Aquí vaig començar una llarga història de detencions i tortures.

> Com va ser la teva experiència a Gdeim Izik?

Va ser increïble, mai no ho podré oblidar. Per primera vegada, els sahrauís vam aconseguir viure entre nosaltres, sota les nostres haimes. Les haimes són molt importants en la nostra cultura, que és atacada diàriament als territoris ocupats. Gdeim Izik va suposar un abans i un després, no només per mi, sinó també per la lluita del poble sahrauí. Vam aconseguir enviar un missatge molt clar a l’ocupant marroquí: som un poble organitzat. Amb teles vam organitzar una de les majors protestes de la nostra història. I també vam enviar un missatge a molts pobles, a moltes persones que poden aixecar-se per aconseguir els seus drets socials i polítics.

> Diverses veus apunten que Gdeim Izik va ser l’espurna de les Primaveres Àrabs.

Sí, per exemple Noam Chomsky ha afirmat que les Primaveres Àrabs van començar al Sàhara Occidental. Després de Gdeim Izik, vaig viatjar dues vegades a l’Estat espanyol. La segona va ser a l’octubre del 2011, quan ja em vaig quedar, però també havia vingut al març per un període de tres mesos. A la tornada, tenia una llarga escala a Madrid i vaig assabentar-me que hi havia una protesta a la plaça del Sol, i hi vaig anar. I allà em vaig trobar gent amb haimes ocupant tota la plaça. I vaig pensar: que bé que el campament de Gdeim Izik encara no s’ha acabat, encara existeix en altres llocs i en altres pobles que s’aixequen.

> Quina responsabilitat té Espanya en les vulneracions de drets humans que pateix el poble sahrauí?

El govern d’Espanya és responsable, juntament amb el Marroc, del nostre patiment. Ara, molts polítics de l’Estat espanyol volen convertir la causa del poble sahrauí en una causa humanitària, i de fet hi ha molta ajuda humanitària per part de l’Estat.

Però el poble sahrauí el que necessita és suport polític per acabar amb l’ocupació il·legal que el Marroc fa del seu territori.

>Quan et van reconèixer l’estatut de refugiat, vas dir que ho celebraries “quan tots els presos i refugiats sahrauís siguin lliures”. Com és la situació dels presos sahrauís?

A dia d’avui* tenim més de 70 presos polítics. Estan en diverses presons marroquines, i també a la Presó Negra, a Al-Aaiun. A causa de la tortura i els maltractaments, els presos polítics tenen moltes malalties. L’any passat va morir un company del grup de Gdeim Izik, Mohammed El Ayoubi, que havia patit diverses tortures, inclosa la violència sexual. A molts dels presos polítics no els deixen estudiar i els neguen l’assistència sanitària. També tenen problemes per veure les famílies, ja sigui perquè els neguen les visites o perquè els empresonen molt lluny del lloc on viuen els familiars. Els presos sahrauís han iniciat moltes vagues de fam durant aquests anys per reclamar els seus drets. De moment no han aconseguit res, però continuen lluitant dins de les presons marroquines.

>Quines són les perspectives de futur de la lluita sahrauí?

Necessitem una estratègia que no passi per convertir la nostra causa en humanitària. El més important és el treball polític. Per això, denunciem les greus violacions de drets humans que pateix el poble sahrauí i estem treballant en noves campanyes internacionals contra el robatori dels nostres recursos naturals, sobretot els fosfats i els recursos marítims. Amb aquestes campanyes hem aconseguit que moltes empreses europees, llatines i d’altres països surtin del territori del Sàhara Occidental. El Tribunal de la Unió Europea (UE) ha dictaminat clarament que el Sàhara Occidental no és Marroc, i per tant la UE no hauria de poder signar acords que incloguin les aigües d’aquest territori. Però la setmana passada, desgraciadament, vam tornar a comprovar que els interessos estan per sobre dels drets, ja que s’ha signat un acord de pesca que inclou les aigües del Sàhara Occidental.

>Què espereu del moviment de solidaritat internacional?

Evidentment és important continuar donant suport als campaments de refugiats, però l’objectiu és que puguem aconseguir la llibertat en el nostre territori. Cal pressionar al govern d’Espanya i d’altres Estats perquè, a la vegada, pressionin el Marroc perquè surti del Sàhara Occidental.

*Aquesta entrevista es va realitzar el 20 de febrer de 2019.