Silvia Berrocal

Colòmbia

Dret a la pau.
Fundación Forjando Futuros i Corporación de víctimas sobrevivientes del conflicto en Urabá – Visionando la Paz (COMUPAZ).

http://www.forjandofuturos.org/

El 23 de gener de 1994, un front de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) va irrompre en una revetlla del barri obrer de La Chinita, al municipi d’Apartadó. En el que es coneix com la massacre de La Chinita, van ser assassinades 35 persones; una d’elles, el fill de la Silvia Berrocal, Alcides Lozano Berrocal.

Dues dècades després, la Silvia ha estat una de les impulsores del procés de perdó públic que ha tornat a dur les FARC a La Chinita. Aquesta vegada, el 30 de setembre de 2016, per reconèixer el dolor causat i demanar perdó. A més, la Silvia ha participat activament en les negociacions de pau entre les FARC i l’executiu colombià que s’han desenvolupat a l’Havana.

Tècnica en treball social i comunitari, l’activista té una àmplia experiència com a gestora comunitària i en la defensa dels drets dels col·lectius més vulnerables d’Apartadó. Entre els anys 1998 i 2000 va ser consellera municipal. Actualment, és membre de la Fundación Forjando Futuros i de la Corporación de víctimas sobrevivientes del conflicto en Urabá – Visionando la Paz (COMUPAZ).

Per desgràcia, el seu compromís amb el procés de pau li ha comportat amenaces per a la seva seguretat. És per això que, des del mes de novembre, es troba a Catalunya en el marc del Programa català de protecció de defensors i defensores dels drets humans. L’objectiu d’aquesta iniciativa és oferir protecció i atenció integral a defensors i defensores dels drets humans que vegin amenaçada la seva vida o integritat a causa de la seva tasca en defensa dels drets humans als seus països d’origen, a través d’una acollida temporal de sis mesos a Catalunya i un acompanyament per al retorn. Cada persona se selecciona entre les candidatures presentades per entitats catalanes i avalades per entitats del país d’origen de les persones candidates. En el cas de la Sílvia Berrocal, ha rebut l’aval a Catalunya d’Oxfam Intermón i a Colòmbia de Forjando Futuros.

» Entrevista

> Vas viatjar a Cuba en tres ocasions per participar en les negociacions de pau. Què destacaries de l’experiència?

En el tema de les dones vam tenir-hi molta incidència. Vam poder observar i aportar. Destaco que va ser una negociació excel·lent entre el govern i les FARC. Per a mi, va ser una cosa positiva de la qual Colòmbia hauria d’estar orgullosa.

> Com vas viure la visita de les FARC a les víctimes de la massacre de la Chinita?

Amb emoció i satisfacció. Em vaig quedar molt tranquil·la, perquè jo ja havia fet un treball emocional i de perdó. Quan et treus tots els rancors i odis, ja ets lliure, tornes a viure i pots perdonar.

El primer dia que havia anat a l’Havana sí que havia estat molt nerviosa. Era la primera vegada que m’havia de trobar amb persones de l’organització que havia assassinat a un fill meu. En canvi, quan van venir a visitar-nos vaig sentir tranquil·litat en veure com s’expressaven i demanaven perdó. Van reconèixer que havia estat un error. Una pensa: equivocar-se per matar 35 persones… Però tothom pot equivocar-se.

Nosaltres ja havíem pres la decisió de la reconciliació i el perdó, sobretot perquè altres famílies no patissin el que nosaltres havíem patit, perquè no hi hagués més víctimes, més vídues, més orfes. Perquè si 7.000 fusells deixen de disparar, és molta la gent que deixa de morir.

Arran d’aquest procés de perdó, van començar a acusar-me de ser part de la guerrilla, de donar suport a les FARC. I van venir les amenaces.

> Ets una de les impulsores de COMUPAZ. Com sorgeix aquesta iniciativa?

Ningú no ens ha donat suport. Als governs –locals, departamentals i nacionals– no els agrada que sorgeixi res. Però un grup de 70 dones hem aconseguit, des de 2014, conformar legalment aquesta organització. Com funcionem? Ens reunim per parlar en un parc, que queda molt a prop de casa meva, al barri obrer. Ens trobem, portem menjar per compartir, parlem, juguem, riem… i també mirem de resoldre problemes que ens afecten, jurídics o de qualsevol altre tipus.

> Quines són les principals amenaces als drets de les dones en el context colombià actual?

La manca de terres i d’oportunitats. Les dones no tenen terres, i sovint no tenen la possibilitat d’estudiar, de ser professionals, d’accedir a un habitatge. Sobretot les dones camperoles, que no han estudiat, no saben com reclamar els seus drets. La Constitució colombiana reconeix molts drets, però sovint aquests drets són vulnerats. I jo, com a defensora, ajudo les persones perquè els facin efectius.

La gent que treballa a la Unitat per a les Víctimes no sempre té la formació adequada, i no dóna a les víctimes l’ajuda que necessiten i que els reconeix la llei. Això provoca una revictimització. Jo no sóc professional, però sé on buscar la informació i els coneixements per poder orientar i donar suport a la gent, sobretot a les dones, tant a les víctimes com a les que es troben en una situació de vulnerabilitat.

> Com expliques la violència que estan patint defensors i defensores de drets humans després dels acords de pau?

S’ha avançat en el procés de pau, però ara els grups paramilitars volen ocupar els espais on era la guerrilla. Volen expulsar els camperols de les seves terres i assassinar els defensors i defensores perquè no reclamin ni denunciïn res.

L’Estat, mentrestant, es fa el sord. Fa com si no estigués passant res. De fet, el ministre de Defensa ha arribat a afirmar que a Colòmbia no hi ha paramilitars, i que els defensors de drets humans són assassinats per embolics de faldilles o per disputes veïnals sobre els límits de les terres. Aleshores, què pots pensar del govern? Doncs que hi té responsabilitat.

> Què esperes de la teva estada a Catalunya?

En primer lloc, establir aliances, fer incidència política i aconseguir suport per a iniciatives que s’estan desenvolupant a Colòmbia. I en segon lloc, confio que a través de l’acompanyament que tindrem a la tornada baixarà la pressió sobre nosaltres.