Candy Chévez

Joves i dones en la construcció de la pau
El Salvador
Tiempos Nuevos Teatro

L’any 2016, la Cándida Chévez va participar a la II Biennal Iberoamericana d’Infàncies i Joventuts a Manizales, Colòmbia. Un cop allà, va adonar-se que es presentaria una experiència de el Salvador, i va assistir a la sessió. Va ser la primera vegada que va escoltar Julio Monge, coordinador de projectes d’inserció de Tiempos Nuevos Teatro (TNT), i que va sentir parlar d’una innovadora experiència educativa per a joves privades de llibertat: l’Orquestra de Cordes. Donava testimoni dels èxits aconseguits una de les participants de l’orquestra, que va compartir la seva història de vida.

Des d’aquell moment, Chévez es va involucrar, juntament amb James Melenge, un company colombià coordinador de la Xarxa Educació i Desenvolupament Humà, en acompanyar un procés de sistematització de l’experiència, per fer-la visible i donar-li valor. “Era una oportunitat de poder contribuir des de la recerca a dotar de sentit tota l’experiència que havien viscut”, explica Chévez.

La sistematització seria la primera d’una sèrie d’aportacions que tant ella com Melenge han realitzat a aquest projecte, que des de Catalunya ha rebut el suport de l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Chévez, llicenciada en Psicologia i especialitzada en desenvolupament local, forma part actualment de l’equip de TNT. És també Investigadora de l’Institut Nacional de Formació Docent del Salvador (INFOD). A més, forma part del Grup de Treball “Joventuts i infàncies” del Consell Llatinoamericà de Ciències Socials (CLACSO), el Grup de Recerca en “Pedagogies Crítiques i Educació Popular” de la Universitat Centreamericana José Simeón Cañas (UCA) i la Xarxa per a la Lectoescriptura Inicial de Centreamèrica i El Carib (RedLEI). És autora de diverses publicacions i aspira a obtenir un doctorat en Ciències Socials, Infantesa i Joventut al Centre d’Estudis Avançats en Infància i Joventut (CINDE – Universitat de Manizales) de Colòmbia.

Entrevista a Candy Chévez

La violència no és un fenomen recent al Salvador.

La violència al Salvador té un caràcter històric. Molts textos aborden aquesta qüestió i, remuntant-se a l’època colonial, busquen generar una reflexió sobre com el nostre poble s’ha anat construint sobre diverses formes de violència. Hem après a veure la violència com una forma de resolució de conflictes i en molts casos a naturalitzar-la. En la història del Salvador trobem una trajectòria de lluites i resistències caracteritzades per grups de poder que, en veure’s amenaçats, creen la figura d’un enemic públic contra el qual s’ha de lluitar per conservar l’estabilitat, la seguretat i la pau d’uns quants. Així, els salvadorencs carreguem els nostres morts, que s’incrementen de generació en generació.
La meva carrega els 75.000 d’una guerra civil que es va desfermar a inicis dels 80. Després d’una dècada de governs autoritaris, abusos de poder, violacions de drets humans i massacres, el poble es va aixecar. Dotze anys de conflicte armat ens van dur a signar la pau al 1992, una pau que només va arribar per a uns quants. La postguerra va significar l’auge de polítiques neoliberals que, sumades a factors com la migració o la pobresa, van augmentar el nivell de desigualtat social, col·locant bona part de la població en condicions de marginalitat i exclusió.

Un context per al sorgiment de les maras.

Els primers 10 anys de postconflicte es van convertir en testimonis silenciosos del sorgiment de les maras o pandillas al Salvador, que van trobar en els i les joves en condicions socials de vulnerabilitat un nínxol per enfortir-se. La història de les pandillas sens dubte està molt vinculada a un procés de pau inconclús, que no es va preocupar per les persones.

Què significa ser jove al Salvador?

No hi ha una única forma de ser jove. Com explica la investigadora Rossana Reguillo (2010), hi ha dos tipus de joventuts, que es diferencien per la proximitat, o no, a les alternatives i l’accés. Hi ha un jovent precaritzat, la majoria, desconnectat de les institucions i sistemes de seguretat, que veuen minvades les seves possibilitats d’escollir, i un altre jovent connectat, incorporat als sistemes de seguretat i les institucions, amb més opcions.
La meva trajectòria m’ha permès treballar amb totes dues joventuts, però en els darrers anys el meu interès ha estat comprendre què vol dir al Salvador formar part de les joventuts desconnectades. Dins d’aquesta categoria podríem parlar de diverses maneres de ser jove: no és igual ser jove en una àrea rural o urbana, ni ser home o ser dona. En aquest grup, ser jove és en la majoria dels casos un delicte, i implica estar exposat a l’estigmatització, la criminalització i la mort. Les i els joves de barris estigmatitzats per presència de pandillas han de negar el seu territori a l’hora de buscar feina o assistir a un centre educatiu. Han de cuidar la seva forma de vestir, parlar, moure’s, la música que escolten… tot pot criminalitzar-los.

Com es viu en un territori controlat per una pandilla?

Sense afany de generalitzar, ja que és important reconèixer que tots els territoris tenen diferents dinàmiques, viure en un territori controlat per pandillas representarà per a les joventuts tenir limitades les seves possibilitats d’escollir, i estar constantment perseguides no només per la pandilla, sinó també per policies, militars i la societat en general. Vull reprendre un fragment d’un article publicat pel diari nacional La Prensa Gráfica el 31 de juliol del 2017, titulat “Vull acomiadar-me perquè sé que em mataran”:

“Des de fa dues setmanes els pandilleros de la comunitat on visc m’estan molestant perquè entri a la clica de la Mara Salvatrucha (MS-13). El cap del grup m’ha dit que he de matar si vull continuar vivint aquí. He hagut de fer favors a la pandilla per a sobreviure; però ells volen que mati algú, i si no ho faig em maten. Llavors, he pres la decisió que no ho faré i per això vull acomiadar-me, perquè sé que em mataran.
No soc un delinqüent, com tampoc no ho són molts joves que tinc de veïns. Els més exposats a la violència som qui vivim en zones marginals. Aquí és on la violència està més present perquè hi ha els joves que són part de la pandilla i també hi som nosaltres, que patim la pressió per formar-ne part; perquè ens diuen que, si vivim aquí, o en formem part o estem del costat dels altres.
Els policies em van detenir una vegada, em van colpejar al cap amb un fusell. Em van agafar al carrer quan tornava d’un cibercafè de buscar informació per a una tasca de ciències. Em van emmanillar i em van tirar a una pick up. Un d’ells em va dir que jo havia atacat una patrulla; però no era cert, perquè jo havia passat tota la tarda davant de l’ordinador.

Només em van portar a la delegació i em van deixar anar a les tres hores. Una senyora policia va arribar, em va treure les manilles i em va dir que s’havien equivocat, però que no li expliqués a ningú que m’havien pegat els altres agents. Des d’aquest dia, sempre que em veuen em maltracten.
Ells no pregunten, no saben la classe de persona que és cadascú. Només perquè vivim a la comunitat creuen que tots som pandilleros…”

Aquest va ser el relat d’un jove que va aprofitar un text que havia d’escriure a l’escola per descriure la persecució que estava vivint. El jove va morir dues setmanes després d’escriure’l. Això significa per a molts joves viure en territoris de pandillas, lluitar cada dia per sobreviure, resistir a no morir.

Com impacta la violència de les pandillas en el desenvolupament de la joventut?

Bàsicament, dificulta un desenvolupament lliure i ple, i limita les possibilitats d’elecció sobre el propi futur. Ara bé, aquesta situació que viuen les joventuts no és deguda exclusivament al fenomen de les pandillas, sinó a una sèrie de condicions socials que fan impossible construir altres futurs. L’Estat hi té una gran responsabilitat i també la societat en general. Per què un jove, noi o noia, ingressa en un d’aquests grups? Les pandillas no sorgeixen del no-res, hi ha condicions que en permeten l’existència i persones a qui convé que continuïn existint.

Quines diferències hi ha en l’impacte de la violència en homes i dones joves?

Els homes joves són els que més morts sumen a les xifres d’homicidis del país. Són els que viuen més violència per part de les forces policials i militars, i experimenten més limitacions de desplaçament territorial. Un home jove no pot entrar a qualsevol territori. En el cas de les dones, encara que el nombre d’assassinats és menor, aquests es vinculen més a la seva condició de dones que al fenomen de les pandillas. Les joves són violentades sexualment i moltes vegades són obligades a mantenir relacions amoroses sense consentiment. Són vistes com territoris de conquesta, sobre els quals els homes poden exercir poder.

Com valores les polítiques públiques destinades a la joventut del Salvador?

Ha estat una aposta equivocada i amb esforços insuficients. Hi ha hagut polítiques assistencialistes, dissenyades des d’un enfocament de risc, que busquen tenir la gent jove “entretinguda” per evitar que es posi en problemes. Les i els joves han estat vistos des de les polítiques públiques de manera poc activa, sense ser considerats actors protagònics de desenvolupament. A més, les polítiques sempre han estat dissenyades pensant en uns pocs i no en la diversitat de les joventuts. Pel que fa a les pandillas, les polítiques repressives de mà dura han aguditzat el problema.

Com podrien millorar aquestes polítiques per contribuir al foment de la cultura de la pau i la reducció de la violència?

En primer lloc, em sembla fonamental que es construeixin de manera participativa i des de baix. En segon lloc, cal saber quina és la situació de les joventuts. És una de les principals limitacions del nostre país, l’absència de dades que permetin analitzar la situació de les joventuts en els diferents contextos. En tercer lloc, és necessari portar la discussió sobre la cultura de pau a un major nivell d’anàlisi: què entenem per cultura de pau? A quin tipus de pau ens referim? Aquest és el diàleg pendent per al país des dels Acords de Pau. La pau moltes vegades es va entendre com a absència de conflicte, i per no generar conflictes, era millor no involucrar-se, no organitzar-se, no participar, no exercir els propis drets, etc. Cal apostar per l’organització comunitària, recuperar els sabers i experiències que com a poble hem construït històricament i que sembla que hem oblidat. Hem de mirar enrere, reconèixer la nostra història, reprendre aprenentatges i començar a construir futur.

Activistes relacionats i relacionades amb Candy Chévez

Mai Shanin, Iris Gur - Combatants for Peace

Mai Shanin & Iris Gur

Palestina i Israel
Dret a la pau.

Yslem, hijo del desierto

Sàhara Occidental
Dret a la pau. Drets civils i polítics
Hassanna Aalia

Hassanna Aalia

Sàhara Occidental
Protesta no violenta contra l’ocupació
Yurany Cuellar

Yurany Cuellar

Colòmbia
Defensa dels drets de les dones. Defensa de la pau. Defensa del mediambient.