L’Ahmed Tobasi és palestí i viu al camp de refugiats de Jenín, al nord de Cisjordània. Interessat des de petit en l’art i la cultura, concretament en el teatre, actualment treballa com a director artístic del Teatre de la Llibertat. El 2002, quan tenia 17 anys, Tobasi va entrar a la presó i també va dinamitzar allí alguns projectes teatrals, «va ser llavors quan vaig descobrir el poder de la cultura», explica. Quan va sortir de la presó, es va unir al Teatre de la Llibertat i el 2008 se’n va anar a estudiar dramatúrgia a Noruega, país on va viure durant tres anys. Al principi, durant alguns anys, al Teatre de la Llibertat, Ahmed Tobasi es va encarregar de la coordinació dels programes infantils i juvenils; però des del 2020 treballa com a director artístic.
El Teatre de la Llibertat, una porta oberta per somiar
Si bé el Teatre de la Llibertat va ser fundat el 2006, per conèixer-ne els orígens cal remuntar-se al 1953, quan l’activista palestina Arna Mer Khamis va començar a dinamitzar la comunitat del camp de refugiats de Jenín, on s’ubica la iniciativa. El 2002 es va posar en marxa una iniciativa similar que portava com a nom Stone Theatre, però les instal·lacions van quedar destruïdes després d’un atac israelià. Anys més tard, el 2006, el fill d’Arna Mer Khamis, Juliano Mer Khamis, va cofundar el Teatre de la Llibertat. Juliano va morir assassinat per l’exèrcit israelià a les portes del teatre l’abril del 2011.
L’objectiu del Teatre de la Llibertat és lluitar a través de la resistència cultural i promoure el teatre com a eina per desconstruir la realitat opressiva que es viu en el dia a dia al camp de refugiats de Jenín. «La propaganda d’Occident i d’Israel ha deshumanitzat els palestins. Els israelians ens han robat l’art, el teatre, el nostre menjar, la nostra kufia, les nostres tradicions, els nostres mapes i la nostra identitat. I ho volen esborrar. Han fet servir tots els mitjans que tenien per canviar la nostra identitat i la nostra història. I nosaltres tenim el dret a contraatacar, a resistir de qualsevol manera possible. Al Teatre de la Llibertat creiem que la tercera intifada serà cultural i artística. Volem resistir a través de l’art i la cultura. Perquè no hi ha una única manera de resistir: els estudiants resisteixen mentre estudien a l’escola; el mestre resisteix mentre ensenya els estudiants. Al Teatre de la Llibertat creiem que la resistència cultural és la nostra única manera de resistir aquesta ocupació», explica Tobasi.
Treballar des de la resistència cultural i el teatre, tanmateix, no significa adoptar una postura romàntica sobre el que passa als territoris palestins: «L’ocupació destrueix tots els somnis i fa que la realitat als camps sigui miserable. Tot just existeixen àrees de joc per als nens i nenes; per això no poden tindre una vida normal. L’únic que podem fer és continuar promovent el teatre perquè puguin tenir un espai on sentir-se segurs i on puguin somiar i buscar una realitat diferent; un lloc on puguin oblidar momentàniament la seva realitat. Al Teatre de la Llibertat fem tot el possible perquè puguin expressar-se, perquè puguin parlar sobre els seus sentiments, les seves pors i els seus somnis. Aquesta és l’única manera com els podem ajudar: mitjançant els tallers de teatre, el campament d’estiu, la teràpia del drama, etcètera», conclou el defensor.
L’últim atac al Teatre de la Llibertat es va produir el 12 de desembre passat, dos mesos després de l’inici de la guerra al Rang de Gaza. Aquell dia, forces de l’exèrcit israelià van entrar a les instal·lacions del centre i ho van destrossar tot. Aquest no va ser el seu únic objectiu: la casa d’Ahmed Tobasi i altres punts del camp de refugiats de Yenín van ser vandalitzats durant la invasió de tres dies que les forces israelianes van dur a terme. És el pitjor atac que es produeix al territori des del 2002. Aquell dia, Ahmed Tobasi va ser atacat, colpejat i detingut durant 24 hores. Casa seva va quedar en ruïnes. El seu company Mustafa Sheta, productor del Teatre de la Llibertat, també va ser detingut i continua a la presó. El seu judici el va dur a terme un tribunal militar a porta tancada, sense cap garantia.
Fins ara, el Teatre de la Llibertat ha produït més de 25 obres de teatre i ha format actors i actrius, directores/es, fotògrafs/es i altres professionals vinculats amb el món teatral. Són unes de les iniciatives culturals més importants a Palestina. Les seves produccions s’han pogut veure a diferents comunitats a la Palestina ocupada i també a l’estranger.
Vulneració de drets humans a Cisjordània
Si bé des del 7 d’octubre del 2023 el focus mediàtic ha estat i està posat a la Franja de Gaza, a Cisjordània també són nombroses les violacions de drets humans que s’han dut a terme per part de l’exèrcit israelià. «Aquí també estan passant coses gravíssimes i la vida de la gent aquí (a Cisjordània) és difícil, tant al camp de refugiats de Jenín com a altres ciutats. Cada nit venen les excavadores i arrasen amb els carrers, destrossen les canonades d’aigua i els cotxes. Tot és ple de pols. Han destruït la majoria dels monuments», explica Ahmed Tobasi.
Des del 7 d’octubre, l’exèrcit israelià ha restringit el moviment de la població palestina a Cisjordània (cosa que ha obligat a tancar escoles i altres infraestructures bàsiques), ha perpetrat nombrosos atacs en què han resultat morts civils palestins, s’han destruït instal·lacions, la violència s’ha intensificat de totes maneres amb l’excusa de la guerra a Gaza, s’han multiplicat els assentaments il·legals per part de colons israelians i s’han produït milers de detencions arbitràries.
D’altra banda, la situació de la Franja de Gaza des del 7 d’octubre és coneguda: atacs indiscriminats per part de l’exèrcit israelià a la població gaziana, destrucció d’hospitals, assassinats arbitraris, càstigs col·lectius i denegació de l’entrada d’ajuda humanitària , entre altres. En el moment en què s’escriuen aquestes línies, es calcula que han mort gairebé 38.000 persones, 14.000 de les quals són nens i nenes, segons les dades que maneja UNICEF. 9 gazians sobre 10 han hagut de desplaçar-se internament a causa dels atacs, al mateix temps que la frontera amb Egipte continua tancada. Tot i això, en un informe recent de The Lancet s’estima que els morts podrien ascendir fins a 186.000: «De les 37.396 morts reportades, no és inversemblant estimar que fins a 186.000 o fins i tot més morts podrien ser atribuïbles al conflicte actual a Gaza. Usant l’estimació de població de la Franja de Gaza del 2022 de 2.375.259, això es traduiria en el 7,9% de la població total de la Franja de Gaza».
Pel que fa a la guerra a Gaza, hi ha hagut mobilitzacions arreu del món, però a banda de les universitats, no s’ha produït una mobilització massiva.
Per nosaltres això suposa una gran decepció i estem en estat de xoc, però alhora crec que és bo que els palestins hàgim entès finalment que totes les promeses (dels països occidentals) no són més que mentides. La moral occidental i europea és falsa. Les màscares han caigut, la humanitat és una gran mentida, així com la democràcia. Queda clar que la mentalitat colonitzadora no ha desaparegut. La UNESCO, Amnistia (Internacional), les Nacions Unides, la Cort Penal Internacional… no fan res, tot està en mans dels Estats Units i del moviment sionista. Ells decideixen qui és delinqüent i qui no; qui és el bo i qui és el dolent. És discutible el que passa a Palestina contra els palestins? Moren joves, nens; hi ha desplaçaments i destrucció. Milers de persones mortes. Qui pot aturar Israel? Qui pot aturar els Estats Units? Qui pot aturar Occident? Ningú. I això és la gran crisi que viu aquesta humanitat; però és la realitat i no es pot fer res. Hi ha una doble moral i hi ha qui decideix quan uns valors són vàlids i quan no. Com a palestins, no comptem amb el suport de ningú.
Però sí que hi ha gent que surt al carrer a protestar.
Tot i així no n’hi ha prou per canviar la realitat. Si ni tan sols el poble àrab està lluitant per Palestina! I ja no es tracta de Palestina, sinó de la humanitat. Vivim (immersos) en un cercle de violència i colonització que esquitxarà altres països. Hi ha molts llocs en guerra i zones de conflicte a tot el món, però els palestins patim l’ocupació israeliana, que és culpa d’Occident. Sortim a la televisió perquè ens mata l’exèrcit d’Israel, però també hi ha guerra a l’Afganistan, al Iemen, al Sudan, a l’Àfrica, a l’Amèrica del Sud, a l’Àsia. Molts llocs i comunitats estan en guerra i patint genocidis. I a ningú no li importa. Com a palestí sé que l’Estat d’Israel no s’aturarà fins que s’acabi amb nosaltres. És el seu pla, així que l’única opció que ens queda és mantenir-nos amb vida i romandre a casa nostra. I si morim, fer-ho a casa nostra. No confiem en els nord-americans, ni en els europeus, ni en els israelians.
Com és la vida quotidiana al camp de refugiats de Jenín? Com és per als nens i nenes?
Viure a Jenín és viure en la incertesa de no saber què passarà. Els nens d’ara creixen amb la invasió: entre les bombes i els trets. Tindran traumes. Tots els palestins els tenim. Tinc por de saber com serà el futur d’aquests infants palestins. D’altra banda, cal no oblidar que els nens i les nenes són habitualment l’objectiu dels franctiradors israelians. A Jenín estem molt cansats i tindrem molta feina de teràpia amb aquests nens. I ja no parlo de la invasió: ens estan torturant psicològicament. Vaig créixer durant la primera intifada, veient l’exèrcit (israelià) entrant cada dos per tres a casa meva. El meu pare era a la presó. Vaig veure com l’exèrcit va arrestar els nostres veïns, van matar alguns dels meus cosins. La segona intifada em va agafar sent adolescent; sense entendre què estava passant. Em vaig aixecar per defensar la meva gent i la meva llar i em van empresonar durant quatre anys. I és així com es viu. Els israelians ho decideixen tot; ells tenen la seva pròpia llei pel que fa a nosaltres. Jo me’n vaig haver d’anar a estudiar a Noruega. Creixes amb el toc de queda, veient la por a la teva família quan l’exèrcit entra a casa teva a la nit. Amb la por de la invasió, de ser arrestat. Els israelians controlen i decideixen la teva vida.
L’abril del 2011 va ser assassinat Juliano Mer Khamis, cofundador del Teatre de la Llibertat. El van matar a les portes del teatre pel seu treball al capdavant del projecte i les idees polítiques.
Ells (el Govern d’Israel) volen que tot això desaparegui. Som l’únic teatre a Jenín de la regió, l’única infraestructura donant llum i color a aquest lloc, perquè tot està tancat. Per mi no hi ha elecció i sé que hem de continuar i mantenir el teatre obert, sabent que cada dia que travesso el carrer poso en risc la meva vida. Per què van matar en Juliano? Perquè parlava amb la comunitat sobre temes polítics, l’ocupació i la corrupció. Van pensar que matant Juliano el Teatre desapareixeria; però no va ser així perquè el Teatre és una idea i un dret. I encara que em matin a mi, el Teatre continuarà. Tenim drets i ni un tanc ni un buldòzer ens aturaran: continuarem somiant i treballant per assolir la nostra llibertat.
El mes de desembre passat, després de la invasió per part d’Israel a la Franja de Gaza, el Teatre va ser atacat. Tu vas ser colpejat i detingut durant 24 hores i Mustafa Sheta, el productor del teatre, continua a la presó. No en sabeu res. De fet, el seu judici el va dur a terme un tribunal militar a porta tancada, sense garanties. Com és possible viure constantment en perill?
No podem continuar amb la nostra feina. De vegades, fins i tot assagem quan s’està produint un atac, però és clar sempre hi ha la por. No tenim plans d’evacuació. Des que hi va haver l’atac vam fer els tallers de teatre fora del campament, perquè tenim por de les represàlies israelianes, que ens poden sorprendre en qualsevol moment. El problema a Jenín és que no saps mai què passarà. No ens podem relaxar, no podem planificar, ni ara ni demà. Ni tan sols podem arreglar el Teatre perquè cada cop que ho arreglem, ens ataquen de nou i el destrueixen. Treballar així resulta difícil; i també viure-hi. D’altra banda, hem intentat continuar els tallers i el campament d’estiu per als nens i nenes. També continua funcionant l’escola de teatre; encara que amb activitats en línia. I tenim un altre problema: ara mateix hauríem d’estar a un festival de teatre juvenil a Alemanya, però ens han denegat els visats. Ja no ens les donen. És una bogeria. Els israelians poden viatjar on vulguin sense ni tan sols tenir visat. Això són coses que no entenc. Després hi ha el tema de la censura als artistes palestins, perquè s’ha endurit. Hi ha un genocidi contra la cultura palestina.
