Zainab Fasiki (Fes, 1994) és una il·lustradora i una activista pels drets de les dones marroquina. Actualment instal·lada a Casablanca, aquesta enginyera mecànica de formació va començar a dibuixar a la primerenca edat de 15 anys i actualment és una de les figures més destacades de l’art marroquí.
Procedent d’una família humil i l’única dona entre sis germans, el camí de Zainab Fasiki no ha estat gens fàcil: «Vinc d’una família molt modesta: el meu pare és un artesà de la medina de Fes i la meva mare treballa a casa. Tinc cinc germans homes i quan vaig entrar en l’adolescència em vaig adonar que a mi se’m controlava molt més. Jo no tenia la mateixa llibertat que ells: no podia anar a cap lloc. Avui dia, els meus pares s’han adonat d’això i m’han demanat disculpes; però sí, allò va ser un punt d’inflexió en la meva vida», explica. Així és com va néixer la seva inquietud per dibuixar tot allò que no comprenia.
Fruit de la seva pròpia experiència com a dona i després de viure de manera sistemàtica la discriminació i l’assetjament sexual als carrers marroquins, Zainab Fasiki va decidir començar a dibuixar com se sentia i a mostrar amb il·lustracions a què s’enfrontaven ja no sols les dones marroquines, sinó les dones de tot el món. El seu treball no sols vol trencar tabús, sinó que pretén generar coneixement. «Al Marroc, l’educació sexual o el coneixement del cos de les dones és gairebé inexistent, així que amb els meus dibuixos també vull fer pedagogia», explica. Fasiki també ha abordat en les seves vinyetes qüestions com la violència de gènere, amb molta prevalença al Marroc. Així és com va néixer l’assaig gràfic Hsouma, que significa «vergonya»; un còmic que trenca amb els tabús sexuals i de gènere i que denuncia la discriminació i la cultura de la culpabilització a les dones. Actualment traduït a cinc idiomes, veurà la llum en espanyol el mes vinent d’octubre.
Pel seu treball, Zainab Fasiki ha rebut nombrosos premis i reconeixements, com el Premi Amnistia Internacional pels Drets de la Dona (2018), ha estat reconeguda per la revista Tgime com a líder de la seva generació, i en 2022 va rebre el premi a la valentia en el prestigiós Festival Internacional del Còmic d’Angulema. «Aquest premi va ser molt important per a mi perquè només es dona a autors i autores procedents de països musulmans. És un premi molt especial, i jo vaig ser la primera marroquina a guanyar-ho». No obstant això, el que més il·lusió li va fer va ser va ser rebre, el 2023, per part del Ministeri de Cultura del Marroc, la seva targeta com a artista. «Això significa que al meu país per fi se’m reconeix com a artista». I és que la carrera de Zainab Fasiki no ha estat exempta d’obstacles: des que va començar a dibuixar les seves vinyetes, l’artista ha hagut de fer front a les crítiques feroces pel seu treball i a nombroses amenaces per part dels sectors més conservadors de la societat. «M’han fet bullying i m’han amenaçat en diferents ocasions. Fins i tot he hagut de denunciar. Per això aquest reconeixement és tan important per a mi».
Residència Women in Power: resiliència, apoderament i futur per a joves artistes
Des de l’inici de la seva carrera, Zainab Fasiki va tenir clar que volia anar més enllà: a més d’oferir el seu talent a la societat, volia dotar a les noves generacions de joves de les eines necessàries perquè puguin empoderar-se. Així és com va néixer en 2018 Women in Power, una iniciativa que busca empoderar a les nenes i adolescents marroquins a través de l’art. «L’objectiu era i és formar a noies i dones amb aspiracions artístiques, però que no tenen el suport de les seves famílies. A mi m’havia passat això: jo volia ser dibuixant però vaig acabar sent enginyera per la pressió social. Ho vaig deixar al poc temps per a orientar la meva carrera cap a l’art. En 2018 em van deixar un espai cultural a Casablanca i comencem a dur a terme alguns tallers: van ser tot un èxit. I així fins al dia d’avui. Hi ha moltes persones amb sensibilitat artística que no es poden formar i no tenen oportunitats. És una cosa que no faig per diners, sinó perquè realment crec en el projecte. Jo mai vaig tenir una germana gran que em guiés, per això intento, a través d’aquests tallers, convertir-me en la germana gran d’aquestes noies», explica.
En l’actualitat, Zainab Fasiki, qui detesta les etiquetes i les fronteres, està treballant en l’elaboració de dos còmics més al mateix temps que contínua organitzant els tallers en el marc de Women in Power. També presenta un programa en línia sobre educació sexual al qual convida a experts i expertes en el tema: CH3EL DDO, que significa «Encén les llums». «Al principi volia fer-lo en l’espai cultural en el qual imparteixo els tallers, però em vaig adonar que tant en Tik Tok com en Instagram, els vídeos tenien moltíssimes visualitzacions, ja que són les eines que usen les noves generacions. En els episodis parlem sobre sexualitat femenina, malalties de transmissió sexual, persecució en línia, etcètera. L’objectiu és abordar els tabús que perviuen en la nostra societat. Ho fem amb vinyetes meves animades i amb la participació d’experts i expertes en els diferents àmbits. Una altra de les coses que fem en el xou és desmuntar falsos mites. Ara mateix estem preparant la segona temporada».
El Marroc i el Codi de Família
Al Marroc feia gairebé de 20 anys que no es reformava la Mudawana, és a dir, el Codi de Família, l’última revisió de la qual es va produir el 2004. A petició del monarca del país, Mohamed VI, s’ha iniciat recentment una reforma d’una llei que, fins al moment, ha discriminat les dones: tolera la poligàmia (encara que sigui una pràctica residual al país), el matrimoni de menors (amb petició prèvia) i permet que les dones heretin menys que els seus germans homes (fins a un 50% menys), entre d’altres. Segons la Federació de Lligues de Drets de les Dones (FLDF) en 2022 es van registrar més de 12.900 matrimonis infantils al país.
En el moment en què s’escriuen aquestes línies hi ha un text del projecte legal, però es desconeix el contingut. La necessitat de reforma del Codi de Família és una reivindicació històrica per part dels grups progressistes i els col·lectius feministes, però també un motiu de bretxa al país, on els sectors conservadors encara tenen molt poder tant en l’esfera política com en la social. Aquests ja han anunciat mobilitzacions «per a protegir les famílies». Si bé la Constitució de 2011, aprovada en el marc de les Primaveres Àrabs, garanteix la igualtat entre dones i homes, en la pràctica no és així; i en les zones rurals les desigualtats entre homes i dones són accentuades. Malgrat els compromisos adquirits per part del Marroc durant els últims anys per a lluitar per la igualtat de gènere i contra la discriminació i la violència contra les dones, encara són nombrosos els desafiaments en matèria d’independència econòmica, participació política o incorporació al mercat laboral.
Com es produeix la teva primera aproximació al feminisme?
Quan vaig començar a fer pràctiques com a enginyera es va produir el meu primer cas d’assetjament per part d’un company. Quan li ho vaig comentar al meu cap, em va dir que no se li podia acomiadar perquè el necessitaven. Em vaig adonar de com es valorava a la dona en la societat. No valíem res. Era 2019 i vaig començar a parlar per xarxes socials i a llegir llibres. El meu empipament va sortir en forma de dibuixos que mostraven els cossos de les dones. Mai vèiem cossos de dones nus en la nostra cultura. Però no és només un problema al Marroc, perquè quan he anat a Europa a presentar la traducció del meu llibre m’he trobat amb què les dones tenien problemes similars. A Espanya, per exemple, encara hi ha regions molt conservadores.
Hsouma és el títol del teu primer llibre, que significa «vergonya». La cultura de la vergonya en la societat, sobretot aplicada a les dones, contínua molt arrelada a tot el món.
Vaig escriure aquest llibre quan tenia 23 anys i no imaginava que s’originaria tanta polèmica. En aquell moment em vaig adonar de la diferència que hi havia entre la nostra educació sexual i la dels homes. Només se’ns havien explicat les dades científiques, i ni això. Tot estava orientat a una educació sexual religiosa en la qual fins i tot es parlava de matrimonis infantils. En Hsouma hi ha dos capítols: en el primer s’explica el cos de la dona des que naixem i fins que morim i en el segon s’aborda la sexualitat; també la possibilitat del sexe fora del matrimoni o la causa LGTBQ. Aquest segon capítol ha fet que hagi rebut amenaces de tota mena. De fet, el llibre estava escrit en àrab i cap editor el va voler publicar perquè no volien problemes; així que el vaig haver de traduir al francès i publicar-lo a França. En les presentacions que he fet a Europa venen moltes persones marroquines de la comunitat LGTBQ, marroquins ateus o persones trans que van haver d’anar-se del país. Però això no passa només al meu país: en la meva presentació a Itàlia va haver-hi moltes dones que em van parlar de com el Vaticà volia fer retrocedir els seus drets. En molts altres països passa el mateix.
Com funciona la imatge per a transmetre el missatge polític?
La imatge té més poder que el text; almenys al meu país, on l’índex de lectura no és massa alt. Al principi pensava en només escriure, però sabia que amb les imatges tocaria la fibra, la gent s’enfadaria en veure un clítoris dibuixat, o un cos trans, o un cos amb borrissol. Sempre vaig pensar que el tema necessitava ser il·lustrat. No sols necessitem trencar els tabús a través del text, sinó que necessitem veure’ls: necessitem veure aquests cossos. La veritable vergonya està en com veiem els nostres propis cossos.
Ha tingut èxit el llibre al Marroc?
S’ha comprat, sí, perquè hi ha moltíssima gent oprimida. Molta gent ve a les presentacions gairebé amagant-se i aquesta és la realitat d’aquest país. És molt difícil defensar coses que haurien de ser considerades ‘normals’.
Has presentat el llibre en zones rurals del Marroc? Hi ha diferència amb les grans ciutats¿
Enguany ha significat un punt i apart en la meva vida professional perquè he començat a ensenyar i a donar tallers en molts pobles. He estat treballant amb nenes i adolescents que van perdre les seves cases després del terratrèmol de l’any passat, prop de Marràqueix. Conscient que no em trobava a Casablanca ni en cap ciutat europea, vaig ser prudent i els vaig preguntar què volien dibuixar. De seguida em van demanar ajuda perquè les seves famílies les volen casar de manera forçada. Són cries molt joves, de 12, 13, 14 anys. Ha estat així com he descobert com el meu treball també és molt important en aquestes zones rurals. Algunes nenes em coneixien de les xarxes socials, perquè totes elles tenen mòbil.
Has estat insultada i amenaçada pel teu treball. Com és viure sota aquestes amenaces?
Durant aquests deu anys com a artista, no he rebut cap mena de protecció per part del govern. He tingut l’oportunitat de mudar-me a altres països, com els Estats Units o Espanya, i treballar des d’allí, però fa temps que vaig decidir quedar-me al Marroc. Treballar per a les dones marroquines des de Nova York no m’interessa: vull ser aquí i promoure el canvi des d’aquí. Enguany, a altres feministes i a mi se’ns ha inclòs en una llista negra, en nom de l’islam. Es deia que perquè el Marroc visqués en pau, nosaltres havíem de desaparèixer. Ho denunciem a la Policia, però no aconseguim cap resposta, perquè aquestes amenaces mai es prenen de debò. És cert que estan investigant a l’autor o autors de la llista, però res més. És decebedor. Tinc amigues que sofreixen d’ansietat, però jo ho he normalitzat, encara que sé que no és normal normalitzar-ho, valgui la redundància. He perdut la por i estic en un moment en el qual no m’importa el que passi. A mi em pot succeir el que sigui, però les meves vinyetes romandran.
El món està experimentant un moviment cap a l’extrema dreta i el conservadorisme.
És aterridor. I no sols això: a l’Aràbia Saudita les dones estan extremadament oprimides, i ens volen fer creure que no. Això també succeeix al Marroc: hi ha una campanya d’emblanquiment amb motiu de la Copa Mundial de Futbol de 2030 i el Govern està adoptant algunes mesures, però és sol maquillatge. Fa uns mesos una Youtuber va aparèixer en minifaldilla en un programa i la van detenir. Si un viatja a Marràqueix o altres ciutats del país podria pensar que està en un lloc que avança, però el Marroc contínua sent un país molt conservador. El que succeeix a Europa és decebedor, i molt important també per a nosaltres, fins i tot per als meus contractes editorials. Jo sempre he treballat amb editorials franceses, i ara espanyoles, i el gir conservador també pot afectar el meu treball.
Estàs il·lustrant un parell de llibres.
El primer es publicarà al setembre i va sobre la vida diària d’una noia lesbiana a l’Iran. És un cas real. A l’Iran es mata i s’empresona a dones diàriament. Aquests crims contra els drets humans també són molt importants per a països com el Marroc, Tunísia o Algèria, perquè tenen com a objectiu llançar un missatge a la societat. Al desembre es publicarà un altre llibre que situa l’acció en la medina de Fes i aborda el tema dels matrimonis precoços. Continuaré enfadant a la gent!
Qui t’ha inspirat, al llarg d’aquests anys?
Qualsevol dona o grup de dones que hagin dut a terme una revolució. En els anys setanta el moviment feminista al Marroc va fer grans passos. Va haver-hi dones empresonades i altres que es van suïcidar. També em va inspirar molt Marjane Satrapi. Jo sempre havia llegit còmics de super herois i gràcies al seu treball em vaig adonar que jo també podia dibuixar còmics.
Què els diries a les joves marroquines que volen ser artistes?
Jo tenia moltes raons per a tirar la tovallola, i no ho vaig fer. He sofert períodes de depressió, però sempre m’he centrat en el propòsit de la meva vida, que en el meu cas és la llibertat. Si no soc lliure, val la pena viure? Aquest ha estat el meu pensament cada matí. Si jo no lluito per la meva llibertat, no hi haurà ningú qui ho faci.
