Janahuy Paredes

Mèxic

Dret a la veritat, justícia i reparació.
Lluita contra les desaparicions forçades.
Comité de familiares de personas detenidas desaparecidas en México COFADDEM – Alzando voces.

La vida de la Janahuy Paredes va canviar radicalment el 26 de setembre de 2007. Va ser el dia en què el seu pare, José Francisco Paredes Ruiz, va ser desaparegut prop de Morelia, a l’Estat de Michoacán, en circumstàncies que encara a dia d’avui es desconeixen. Francisco Paredes era militant de la Fundación Diego Lucero, una organització ciutadana que treballa en la promoció i defensa dels drets humans, i que està especialitzada en la denúncia de les desaparicions forçoses a Mèxic.

La desaparició de Francisco Paredes Ruiz va portar la Janahuy, que aleshores tenia 23 anys i estudiava una Llicenciatura en Cinematografia, a convertir-se en defensora dels drets humans. Juntament amb la seva germana Cristina i el seu germà Francisco, va impulsar una campanya per exigir a l’Estat mexicà la presentació amb vida del seu pare. En la lluita va trobar l’acompanyament d’altres militants de la Fundación Diego Lucero i de la Liga Mexicana para los Derechos Humanos.

L’any 2009 tant la Janahuy com la seva germana van començar a acompanyar familiars d’altres persones desaparegudes a l’Estat de Michoacán.

Progressivament, l’activista va anar acumulant experiències, coneixent i comprenent els processos de memòria, veritat i justícia per a les víctimes de desaparicions forçoses.

Al 2012 es va formalitzar el nom del Comité de Familiares de Personas Detenidas Desaparecidas en México (Cofaddem – Alzando Voces), organització que ja havia sorgit l’agost de 2009 en el marc del treball de les germanes Paredes i altres activistes. Des d’aleshores, el Cofaddem “ha anat creixent en la mesura que han anat madurat políticament els processos organitzatius”, explica la Janahuy.

La família Paredes, i la Janahuy en particular, ha estat objecte de nombrosos atacs i agressions, sovint perpetrats per actors vinculats a les institucions públiques. El darrer incident greu contra la seva integritat física i psicològica es va produir al mes de febrer d’aquest any, quan elements del Mando Único Policial, que depèn del govern federal, van irrompre de forma violenta i sense ordre judicial al domicili de Francisco Paredes Ruiz.

» Entrevista

> Han passat més de deu anys des de la desaparició del teu pare. Què han fet les autoritats mexicanes?

L’únic que van fer, durant els tres primers anys, va ser simular una investigació. Van conformar una recerca amb línies poc fiables, poc veraces, i no van donar seguiment a les línies que vam apuntar com a familiars.
El dia en què es van endur el meu pare, a 30 metres del lloc dels fets hi havia una caseta de policia local; a 50 metres, un destacament de la policia federal; a 10 metres, un comboi de l’exèrcit mexicà, i prop de la zona hi havia càmeres que pertanyen a la mateixa corporació de les autoritats de l’Estat de Michoacán. Totes aquestes proves o possibles línies d’investigació van ser omeses, ocultades o negades. Al mateix temps, van augmentar l’assetjament i les amenaces per part dels diferents cossos de policia contra la nostra integritat física i psicològica, tant de la meva família com de companyes i companys del meu pare.

> Com s’expliquen els elevats nivells de violència exercida per l’Estat mexicà?

La violència exercida per l’Estat mexicà obeeix a interessos econòmics. S’utilitza el terror com a eina de control social, per aniquilar la dissidència social i sotmetre la població a un estat de paràlisi. Des que es va posar en marxa l’Operatiu Conjunt Michoacán, s’han incrementat les múltiples violacions de drets humans per part dels cossos castrenses i de seguretat pública. Entre altres, s’han produït execucions extrajudicials i sumàries, tortura, detencions arbitràries, registres il·legals, desplaçaments forçosos i, destacant especialment per la seva extrema crueltat, desaparicions forçoses de persones. S’ha creat un escenari de terror que ha permès que l’Estat oculti, rere de l’aparent confrontació entre comunitats, una estratègia de control social a través de la por. L’objectiu és garantir el saqueig dels recursos naturals de l’Estat, i poder aprovar megaprojectes d’empreses transnacionals, com per exemple els de desenvolupament turístic i modernització impulsats per empresaris estrangers.

> La teva família i tu heu estat assetjades per part de l’Estat arran de la vostra lluita perquè s’aclareixi la desaparició del teu pare.

Des de la seva desaparició ens hem enfrontat a amenaces i assetjament per

part de tots els cossos del govern (municipal, estatal, federal), que es van incrementar a partir del moment en què vam començar a fer acompanyaments i ens vam establir com a organització amb més familiars. Hem acudit al recer d’organitzacions populars i de drets humans, cosa que ens ha permès reduir la vulnerabilitat en què ens trobàvem.

> Del camí que has recorregut en els darrers anys, podries compartir algun aspecte positiu?

L’absència del meu pare i tot el que m’ha generat la seva desaparició –el dolor, l’angoixa, la por, les culpes injustificades, la intenció de truncar tant el projecte personal del meu pare com el meu– m’han portat a formar-me políticament per trobar respostes. Amb el temps, he anat enfortint les meves capacitats de reacció davant del fenomen de la desaparició forçosa. D’una banda, he aconseguit organitzar-me i saber a què ens enfrontem com a familiars. De l’altra, he fomentat la meva autocura, de la manera més integral que em puc permetre, per prioritzar la meva dignitat humana en aquesta lluita. La desaparició del meu pare no va truncar la meva vida, ni la va suspendre, sinó que em va portar a establir una altra forma de vida, una forma més conscient a l’hora d’actuar, per mi, la meva família i les meves companyes de vida.

> A finals de 2017, Mèxic va aprovar una llei general sobre desaparicions.

La llei no va quedar tal com s’havia treballat des del principi, alineada amb estàndards internacionals. El representant de l’executiu i el seu equip van fer moltes modificacions d’última hora, incomplint així els acords nacionals que havien assumit amb les famílies. Van quedar buits jurídics que fan que en molts casos de desaparició forçosa pugui haver-hi impunitat.

Ara bé, es van aconseguir èxits significatius que van més enllà de les expectatives tècniques. La llei ens va reafirmar alternatives d’organització i acció col·lectiva, i ens va donar esperança per a la dignitat humana. A més, l’Estat mexicà va reconèixer davant del món que al nostre país es duu a terme la pràctica de la desaparició forçosa. Serà un inici en la lluita per la justícia; s’ha començat a gestar un mínim d’esperança de que és possible un “mai més”.