Té 65 anys, és mare de 4 fills i és víctima de desaparició forçada del seu company. Eduardo Loffsner Torres, el 20 de novembre de 1986. Fa 34 anys.
Va ser líder sindical durant 45 anys. Primer en un sindicat del sector bancari i després al sindicat de la fiscalia general de la nació. A causa de la seva feina i a la promesa que li va fer al seu company, no va parlar de la desaparició durant 14 anys.
El seu company va ser dirigent sindical de la Universidad Pedagógica de Colòmbia i militant del “Movimiento 19 de abril” , una organització política-militar durant els seus inicis. “Em va fer prometre que si el desapareixien jo no mostraria el meu dolor a l’estat colombià carregant la seva foto”.
Luz Marina, per la seva activitat sindical es va vincular a la Fiscalia general de la nació l’any 1994 i allà va ser responsable de l’àrea de drets humans. L’any 2000 va desaparèixer una comissió judicial a la ciutat de Valledupar una ciutat propera a la costa del Nord de Colombià. Va anar-hi, va conèixer els fets que van ocasionar la desaparició dels companys, va parlar amb els familiars i va tornar amb tota aquesta informació a Bogotà. En arribar, va rebre la primera amenaça via telefònica. A partir d’aleshores, no pararien. Tot i això, Luz Marina no va deixar mai el seu compromís i va participar en la creació del Movimiento de Víctimas de Crímenes Estado (Movice) per a reivindicar a les víctimes de crims comesos per l’estat sigui per la seva acció o omissió.
Va ser víctima d’un atemptat per part dels paramilitars després d’haver organitzat una marxa per demanar justícia pels funcionaris desapareguts. L’atemptat va tenir conseqüències greus en la seva salut. És aleshores quan una organització colombiana molt reconeguda a escala internacional, el Colectivo de abogados José Alvear Restrepo el CAJAR va contactar Amnistía Internacional i la van treure del país a través d’un projecte de protecció per defensores de drets humans a Colòmbia. Va estar exiliada 3 anys a Lyon, França deixant 4 fills enrere.
Haver participat en la creació del MOVICE li ha suposat tot un compromís polític i, des de la seva creació, ha sigut la portaveu nacional del tema de desaparició forçada. Ara, mentre ella es troba a Catalunya, és el seu fill qui fa de portaveu. Tot i que Luz Marina no va voler mai implicar-los en les seves activitats, tres dels seus 4 fills són defensors de drets humans.
Quan es comencen a plantar les llavors per crear MOVICE?
L’any 2004 l’aleshores president Alvaro Uribe va proposar un diàleg amb el paramilitarisme colombià i les víctimes del conflicte. Nosaltres vam posar sobre la taula que l’Estat no hi podia dialogar perquè eren part del mateix i que entenem que el paramilitarisme ha estat una organització creada, finançada i recolzada per l’estat colombià. Aquí va ser quan vam decidir organitzar-nos aquell mes de setembre del 2004 i crear el Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat que va sorgir formalment el mes de juliol del 2005.
I de seguida van començar les amenaces
El mes de juliol vam trobar-nos ja unes 7000 persones a Bogotà. Una assemblea que no va ser exempta de problemes, doncs els paramilitars van provar d’entrar allà on érem reunides amenaçant-nos i mostrant armes. Un episodi complicat. Aleshores, el portaveu de les víctimes era Iván Cepeda que avui és congressista, fill de Manuel Cepeda que va ser assassinat per ser del partit comunista i de la UP (Union Patriòtica).
Hem fet moltes activitats que han generat diferents amenaces a les que jo no els vaig posar molta atenció perquè se que són part del cost polític que hem d’assumir les víctimes. Sobretot quan les víctimes som generades per l’estat colombià.
No us volen reconèixer com a víctimes
Dins de les víctimes hi ha víctimes del paramilitarisme i víctimes de les Forces Armades colombianes com es el meu cas. Això ha fet que d’una banda l’Estat vulgui invisibilitzar i desconèixer que existim com a víctimes. Tot i així el MOVICE ha aconseguit guanyar una audiència nacional i internacional perquè tenim una posició sobre el que ha passat a Colòmbia i davant el que passa a Colòmbia.
Ets defensora de drets polítics no només dels drets de les persones desaparegudes, sinó de totes les víctimes: Víctimes de desplaçament, d’homicidi selectiu, de massacres, d’amenaces.
MOVICE està conformat per més de 200 organitzacions que han estat victimitzades per víctimes directes i acompanyants de víctimes. Hem fet una feina de concientització a la societat colombiana del fet que efectivament les víctimes de crims d’estat, existim.
I dins d’aquest marc arriba el Procés de Pau amb la guerrilla més antiga d’Amèrica llatina i del país, les FARC
Les víctimes vam fer vàries trobades per determinar quina postura tindríem davant aquest diàleg que l’estat colombià, amb l’anterior president Juan Manuel Santos, estava establint amb les FARC. Vam decidir apostar a la proposta de Pau perquè creiem i estem convençudes que Colombià necessita ser un país diferent.
Vam viatjar a l’Habana, 60 víctimes i ens vam fer escoltar i vam tenir exigències. Per primera vegada les víctimes de desaparició forçada vam tenir una visibilització i per això es crea una unitat de Búsqueda de personas dadas por desaparecidas en el marc del Conflicte armat i es genera el Sistema integral de Veritat Justícia Reparación i garanties de No repetició
Existeix també la comissió de la Veritat
Sí. El desembre d’aquest any complirà el seu període de tres anys que va ser el temps que li va donar la llei. Creiem que la Veritat serà una veritat parcial perquè només investigarà fins al moment de la firma (2016) i a Colombià han seguit passant coses. A més, és un país on moltes persones no tenen accés ni a les tecnologies ni poden parlar encara perquè encara viuen en zones controlades pels paramilitars i avui també pel narcotràfic. Serà una comissió que donarà una veritat que creiem que no tindrà el que les víctimes esperem.
Les amenaces no paren
Va sortir Santos de la presidència i va arribar Duque, l’actual president de la república que representa el sector de la ultradreta colombiana d’Alvaro Uribe. Internacionalment ha venut la idea que recolza el procés de pau, però a la pràctica veiem que no és cert perquè internament a Colòmbia després de la firma d’aquest acord han estat assassinades, fins a desembre de l’any passat 1277 líders socials 272 excombatents desmobilitzats que van creure amb la possibilitat de la pau fins al mes de desembre, contàvem 95 massacres, i avui són ja 106.
A més, el govern ha aprofitat aquesta pandèmia que ens ha tingut confinats per prendre una sèrie de mesures i expedir decrets que donen suport, fonamentalment, al sector bancari i al poble colombià l’ha deixat desprotegit.
I va venir el Paro Nacional
Previ a la pandèmia, el 20 de novembre de 2019 es va organitzar un PARO NACIONAL com el que està passant ara. Tres dies després la policia va assassinar a la ciutat de Bogotà un noi de 17 anys, estudiant de secundària, Dilan Cruz. Des de MOVICE vam prendre la veu perquè clarament la mort de Dylan és part dels Crims d’Estat que portem nosaltres.
Aleshores vaig rebre la primera amenaça del 2019. Des d’aleshores fins a desembre de l’any passat vaig tenir 7 amenaces. Això va provocar que els meus fills, que han acompanyat aquesta lluita, es preocupessin per la situació de seguretat que jo estava vivint i com a família vam determinar que jo havia o de sortir del país o de callar-me, i per això, actualment estic a Catalunya.
