Kelvin Enamorado va passar de viure en una zona rural a l’interior d’Hondures a instal·lar-se al sector Chamelecón, una barriada conflictiva a la segona ciutat del país, San Pedro Sula. «Venia d’una família pobra, recordo que teníem un sol uniforme per anar a escola i en arribar a casa, havíem de rentar-lo i assecar-lo per poder-lo posar l’endemà». Vivia en un poble quan la seva família es va traslladar a San Pedro Sula, que durant anys ha ostentat un títol macabre: la ciutat més perillosa del món. «Quan vam arribar, aviat em vaig adonar que aquell lloc tenia unes normes. La gent que neix allà les coneix, perquè ja de ben petits se les inculquen: ‘no hi vagis aquí’, ‘no creus aquest carrer’. Jo no les coneixia. Un dia, anant a l’institut vaig ser assaltat per primer cop. Tot just portava un mòbil que no valia res, però em vaig quedar petrificat. Aquí vaig entendre que havia d’estar vigilant; vaig aprendre a desconfiar de les persones que se m’acosten i que no conec»; explica.
Un dia a l’institut, van demanar voluntaris per a pintar un mur. Kelvin, que per aquells dies tenia unes estones lliures, es va prestar voluntari. «En arribar, em vaig adonar que no anàvem a pintar un mur, sinó un mural. Per a l’activitat també havien portat a un grup de ball de breakdance, i aquí és quan vaig tenir el clic». De tarannà tímid, Kelvin va començar a practicar coreografies a la seva habitació, però aviat se li van unir el seu germà menor i un amic. I així, practicant els tres, van anar guanyant adeptes. Aquests van ser els inicis de Warriors Zulu Nation. «Ni en els meus millors somnis hauria pogut pensar mai que m’hagués pogut dedicar a això. En molts països, els nens somien en ser doctors, enginyers, professors… Jo sempre vaig tenir el somni d’emigrar i ser conductor d’autobús; mai m’havia plantejat que podria tenir un futur distint», assegura.
Warriors Zulu Nation
El Kelvin Enamorado no es podia imaginar que el seu interès pel breakdance es convertiria en el que ara és Warrior Zulu Nation, una ONG que té com a finalitat oferir als i les adolescents en situacions socioeconòmiques complexes accés a la cultura perquè puguin imaginar un altre tipus de futur. Diversos són els pilars de la iniciativa, ja convertida en institució, però hom preval per sobre de tots ells: la necessitat de fomentar una cultura de pau i d’entesa. Això podria semblar fútil, però en uns carrers tan copejats per la violència, que els i les joves puguin imaginar un futur de pau és tota una quimera.
Des del seu naixement, les rutines a Warriors Zulu Nation han canviat molt. «Ara tenim un conveni amb una organització que tenia un edifici abandonat pel tema de les bandes. Aquí hem instal·lat la Casa Warriors. Durant quatre dies a la setmana es desenvolupen classes d’art de diferents disciplines: ball, escacs, pintura, dibuix, guitarra, cor, flauta… Tot això gràcies a la feina col·laborativa amb altres organitzacions i institucions. Treballar amb tants joves en unes instal·lacions tan grans també implica una gran responsabilitat. També treballem en accions amb les mares dels nois que participen en les activitats artístiques i oferim diferents capacitacions» explica Kelvin, que considera que és molt important involucrar les famílies. L’organització també duu a terme accions puntuals a altres parts de la ciutat i del país. «Ho fem a través de subvencions, consultories i altres oportunitats de finançament. Això suposa un gran treball de gestió i escriptori, de preparar propostes».
També el dia a dia de Kelvin ha canviat molt, i ara passa moltes hores a l’escriptori per tirar endavant els diferents projectes. Per a Warriors Zulu Nation té un somni: «ser autosostenibles i no dependre de ningú», conclou.
Hondures, un país devastat per la violència
La inseguretat i la violència, la prevalença de borses de pobresa i la corrupció sistèmica són alguns dels problemes estructurals que pateix Hondures des de fa anys. El govern de la presidenta Xiomara Castro, malgrat les promeses, no està aconseguint promoure millores radicals. Segons les dades de Human Rights Watch, «el 2021, prop del 80% dels hondurenys de les zones rurals vivien en condicions de pobresa, amb ingressos inferiors a 7 dòlars diaris, i gairebé tots ells vivien en condicions de pobresa extrema, amb ingressos inferiors a 4 dòlars diaris. El març del 2023, dades oficials mostraven que el 14% dels hondurenys no sabia llegir ni escriure».
Aquest context constitueix un brou de cultiu ideal per a la proliferació de les colles i la violència. Si bé del 2022 al 2023, el nombre d’homicidis es va reduir considerablement, la violència als carrers continua sent un dels problemes principals del país. “Segons Insight Crime, un centre d’estudis i mitjà de comunicació especialitzat en crim i seguretat, Hondures té la segona taxa d’homicidis més alta d’Amèrica Llatina i el Carib, després de Jamaica”, es pot llegir a l’informe de país de HRW. Per resoldre aquesta violència, l’executiu de Xiomara Castro ha imposat en diferents ocasions l’estat d’excepció, fet que ha provocat la vulneració de nombrosos drets humans.
Aquesta situació fa que no siguin poques les persones que intenten abandonar el país per buscar un futur millor, sobretot als Estats Units. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) «Des del 1990 a la data, el nombre de persones hondurenyes que viuen fora del seu país d’origen s’ha vist incrementat de 156.000 a 985.0009, sent el principal país de destinació als Estats Units d’Amèrica». També segons les dades d’aquesta mateixa organització, «es calcula que l’any 2022, 247.000 persones es trobaven en situació de desplaçament intern a Hondures per causes derivades d’incidents de violència i aproximadament 1.100.000 persones més pels efectes dels desastres naturals».
A més, Hondures també constitueix un país de pas per a ciutadans i ciutadanes d’altres nacionalitats llatinoamericanes, sobretot persones procedents de Cuba, Veneçuela, Haití i l’Equador que migren cap als Estats Units. Segons l’Institut Nacional de Migració (INM) d’Hondures i la mateixa OIM, del 2022 al 2023 aquestes arribades de persones en trànsit es va triplicar i va superar el mig milió de persones. Des de començament del 2024, es calcula que unes 250.000 persones han arribat al país amb la intenció d’arribar fins a Mèxic i els Estats Units.
Vivíeu en una zona rural, però la teva família va decidir mudar-se a la segona ciutat més gran d’Hondures: San Pedro Sula; a un dels sectors més conflictius: el sector Chamelecón. Com va ser aquest canvi?
Migrar d’un poble rural a la segona ciutat més gran del país va ser un canvi radical a la meva vida. La vida al camp i als pobles és molt més tranquil·la, però també és cert que hi ha moltes menys oportunitats d’estudi i de creixement. Justament aquest va ser el motiu pel qual la meva família va decidir mudar-se al sector Chamelecón de San Pedro Sula. També em vaig adonar que a la ciutat hi havia més violència. A mi em costava molt entendre què passava, les dinàmiques. No entenia per què la gent tenia por de creuar des d’unes colònies del sector cap a altres colònies del mateix sector. No sabia el context de control que tenen les bandes a les colònies. El sector Chamelecón està dividit en dos i està repartit entre les dues colles més fortes del país. Aquest tipus de coses les vas entenent amb el passar del temps. Encara que t’ho expliquin, no ho entens fins que ho vius. A mi em van assaltar i va ser quan vaig començar a entendre que el que anomenen les fronteres invisibles existeixen i són reals. I aquí sorgeix la por. El control és real, perquè la gent que viu dins del sector ho fa amb restriccions. El control també ha anat canviant amb el pas del temps i en funció de les polítiques estatals; però no s’ha reduït. Han canviat, això sí, les maneres d’operar. Fa deu o dotze anys es podia veure bandes als carrers amb armes i ara és molt rar veure això, perquè als carrers hi ha més presencia policial i militar.
Continues vivint en un sector controlat per les bandes; és comprensible que molts xavals s’hi acostin, perquè els ofereixen coses que l’Estat, ara com ara, no els pot oferir. Com vas aconseguir no sucumbir-hi?
Les bandes ofereixen molta protecció als nens i als adolescents i donen una imatge d’herois a la comunitat. Quan es produeix una etapa de debilitat a la banda és quan augmenten els assalts i els robatoris dins de les colònies. Quan la banda té més força, elles mateixes s’encarreguen d’eliminar els assaltants i els lladregots que hi ha dins del sector. Ara, per exemple, fa anys que no tenim assalts dins del sector; i això no és gràcies a la policia, sinó a les bandes. Ells es presenten com els cuidadors i protectors de la colònia; i certament potser tenen raó, perquè ho aconsegueixen. Això fa que es guanyin l’admiració dels infants i dels adolescents i, per això, volen formar part d’aquestes organitzacions. Volen que se’ls respecti, tenir poder, exercir la por. Hi ha molts nens que a casa no tenen protecció, o un plat de menjar, alguna cosa a la qual pertànyer. El destí dels membres de les bandes, però, està clar: a partir d’un cert punt d’involucració a la banda, només hi ha dues sortides: la mort o la presó. Tots ells en són conscients i tot i així prefereixen assumir el risc que no formar part de res i viure ignorats. A mi em va salvar l’interès pel hip hop.
D’on neix aquest interès?
A mi sempre m’havia agradat l’art i al col·legi on estudiava se’m va donar aquesta oportunitat. Quan vam arribar a viure al sector Chamelecón, jo tenia disset anys i al col·legi van venir a fer un taller de muralisme. Vaig decidir inscriure’m i vaig aprendre tècniques de dibuix. A aquest mateix espai també va arribar un grup de ballarins de breakdance i vaig quedar encantat amb ells. A partir d’aquí, vaig començar a practicar. Amb el temps vaig descobrir que aquell ball pertanyia a la cultura del hip hop i em vaig adonar que m’estava ficant en alguna cosa gran i positiva. Això va ajudar a mantenir-me allunyat de les colles.
El 2011 neix Warriors Zulu Nation. Com es produeix aquest naixement i com és acollit per la comunitat? No vas tenir por de posar en marxa el projecte?
Warriors Zulu Nation neix de manera molt orgànica. No estava planificant fundar una ONG i tots érem adolescents. El gran era jo, que tenia divuit anys. L’únic que volíem era ballar i passar-ho bé; no volíem pertànyer a bandes criminals perquè no volíem fer mal a altra gent. La manera que vam trobar va ser a través del breakdance i la cultura del hip hop. Això va interessar molt a altres joves del sector. Al principi, la comunitat va mostrar-se hostil cap a nosaltres, per la manera de vestir, per l’estigma. Teníem totes les portes tancades i practicàvem al carrer. Vam tenir por, sí, però al final ens vam adonar que no teníem escapatòria: independentment del que féssim estàvem en perill, així que vam decidir fer allò que ens agradava.
També aquell mateix any es produeix un primer punt d’inflexió quan assassinen a un company vostre. Com es va viure aquell moment i perquè vau decidir continuar?
El nostre company va ser segrestat i assassinat per una de les bandes d’aquell mateix any. Va ser una cosa molt seriosa perquè, d’alguna forma, totes les bandes que controlaven el sector pensaven que estàvem en contra seu, que estàvem formant una nova banda. Vam estar en perill i això ens va fer prendre la decisió: o deixàvem el ball o seguíem amb ell malgrat tots els riscos. Decidim continuar amb el ball, i no sols això. Ens vam adonar del poder que tenia per als joves i comencem a utilitzar-ho com a eina. Lamentablement, aquest noi no és l’únic que ha mort; hem perdut a altres amics després d’ell. Cada any maten a algú. El 2019 van assassinar a un amic que havia estat mestre de ball amb nosaltres en una ciutat pròxima. Són cops molt durs que continuen succeint, però ens mantenim ferms perquè els joves sàpiguen que hi ha alguna cosa més enllà en els barris controlats per les colles. En aquests llocs, els joves viuen amb el risc de ser assassinats, ja sigui, per una banda, o per la policia. Si ens assassinaran igualment almenys que sigui fent el que ens agrada.
Has pensat en alguna ocasió a llençar la tovallola a causa de les dificultats?
Sí, cada cop que perdo un amic o que algú proper migra; perquè et fa la sensació que no hi ha resultats, que no està servint de res tota la feina que es fa.
Què t’ha aportat personalment escollir aquesta vida?
M’ha aportat moltíssim. M’alegra veure tants joves involucrats en el tema del ball, la pintura, el rap. Sabem que no podem salvar tothom, però hi ha gent que sí que està traient profit de l’espai i de les eines que els oferim. I no només aprenen d’art, sinó també d’altres temes socials molt importants, com ara el canvi climàtic, l’educació de gènere, l’apoderament juvenil, la convivència pacífica o els drets humans.
En qui t’has inspirat durant aquests anys?
Tenim diverses fonts d’inspiració: alguns ballarins hondurenys i de Centreamèrica, com Bboy Milo, que va ser desaparegut a El Salvador. Sempre recordem els seus ensenyaments i els compartim amb ells. El 2015 vam tenir l’oportunitat de viatjar a Medellín, a Colòmbia, i vam conèixer la feina que es fa a Casa Kolacho, a la Comuna 13, que és molt semblant al sector Chamelecón. Aspirem a fer que el nostre sector pugui convertir-se en allò que s’ha convertit la Comuna 13; per això la nostra feina a Casa Warriors.
Què diries als xavals adolescents d’ara que, amb 13 o 14 anys, no saben què fer amb la seva vida?
Jo sempre els dic que quan vegin una oportunitat l’aprofitin; que no tinguin por d’experimentar capacitacions i disciplines noves, que ho intentin; perquè potser en elles troben el sentit de les seves vides. I si fos així, que s’enfoquin a aprendre a millorar. També els aconsello que tinguin un pla B. Jo vaig acabar els meus estudis com a tècnic en refrigeració, per si de cas.
Tenint la possibilitat d’haver migrat cap als Estats Units o a un altre país, per què vas decidir quedar-te a Hondures?
He tingut moltes oportunitats de marxar del país, sí. I molta gent m’ha animat a marxar, perquè la cosa està lletja; però la cosa sempre ha estat lletja. Sento que no podria viure en un altre lloc sabent que estant a Hondures puc fer molt més que fora. Jo podria anar-me’n només sabent que seré més útil fora que dins; de moment no ha estat així. Gràcies al hip hop vaig aconseguir veure la meva mare, que va viure durant divuit anys als Estats Units, i he tingut l’oportunitat d’estudiar a la universitat. No vaig pensar mai que jo podria anar a la universitat. Amb el hip hop em vaig adonar que m’agradava tant aprendre com ensenyar; però també em vaig adonar que necessitava professionalitzar-me, perquè sent professional podria generar més oportunitats, tant per a mi com per als altres. I és així com vaig aconseguir acabar la llicenciatura en pedagogia i ciències de l’educació a la Universitat Nacional Autònoma d’Hondures. Ara estic buscant oportunitats per poder cursar un mestratge.
Què demanaries per al futur d’Hondures?
Que no ens destorbin, per dir-ho així. Al llarg dels anys ens hem esforçat moltíssim per tirar endavant els projectes, després es produeix un canvi al govern, es modifiquen les lleis i tot es complica i es fa malbé la feina feta. Històricament, els governs no ens han ajudat; sinó tot al contrari: ens han destorbat. També seria un somni que existissin més projectes com el nostre, a tots els sectors i barris de San Pedro Sula i també a les zones rurals i als pobles, on les oportunitats de formació són molt escasses i hi ha situacions de violència a diferents nivells.
