Tun Khin

Birmània/Myanmar

Drets de les minories nacionals, ètniques i religioses
Dret d’asil
Rohingya Burmese Association UK
http://brouk.org.uk/

 

Tun Khin és una figura destacada en la denúncia de les greus vulneracions de drets humans que pateix la comunitat rohingya de Myanmar. Ell mateix és rohingya i va créixer a l’Estat de Rakhine.

Tot i que el seu avi havia estat membre del Parlament birmà, Tun Khin ha vist negat el seu dret a la ciutadania. Explica que a principis dels 90 va deixar el seu país per poder educar-se: “Les autoritats de Myanmar no em permetien anar a la universitat simplement perquè era rohingya”, relata l’activista.

L’any 2004 va poder sortir del país i traslladar-se al Regne Unit, on va sol·licitar asil (actualment és un ciutadà britànic). A Londres, Tun Khin no va oblidar-se de la seva comunitat: “Vaig sentir que podia utilitzar la meva posició com a un dels afortunats rohingyes que havien aconseguit fugir del país per ajudar la meva gent a Myanmar.”

Al 2005 va néixer la Burmese Rohingya Organisation UK (BROUK), entitat que presidiria Tun Khin. En aquell moment, la comunitat rohingya era “invisible, oblidada”, en paraules de l’activista. BROUK va sorgir amb l’objectiu de sensibilitzar els països occidentals sobre la situació que vivia la població rohingya a Myanmar.

En l’actualitat, Tun Khin apareix sovint als mitjans de comunicació i ha intervingut en nombrosos fòrums per alçar la veu en favor de la comunitat rohingya. Entre altres, s’ha dirigit al Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el Congrés i el Departament d’Estat dels Estats Units, l’Eurocambra, la Comissió Europea, el Parlament britànic i el Parlament suec.

» Entrevista

> Durant la teva infància a Myanmar, eres conscient de la discriminació patida per la població rohingya?

Quan era un nen vaig veure la persecució dels rohingyes amb els meus propis ulls; en vaig prendre consciència quan tenia 8 anys. El meu oncle va ser assassinat per les autoritats de Myanmar perquè tenia una bona educació i influència sobre la població rohingya, i el meu pare va haver de fugir a Bangladesh perquè va ser acusat falsament per les autoritats. Vaig veure com amics dels meus germans es casaven en secret sense permís governamental –l’autorització per al matrimoni triga entre dos i tres anys o requereix un suborn– i eren sentenciats a penes de presó. Recordo, també, que no vaig poder anar a casa d’un oncle que havia mort en un altre poble perquè les autoritats no em van donar permís.

> Creus que la darrera crisi humanitària ha tingut més impacte en els països occidentals amb relació a les anteriors?

En certa manera, és positiu que hagi obert els ulls al món sobre el genocidi que Myanmar duu a terme contra la població rohingya. Moltes persones que mai no havien sentit a parlar dels rohingyes ara coneixen millor els greus problemes amb què ens trobem. Però Myanmar ha intentat aniquilar-nos com a poble durant molts anys; en els darrers temps, els esforços simplement s’han intensificat. Ara bé, tot i que la comunitat internacional n’és ara més conscient, això no s’ha traduït en accions.

> Com expliques la posició d’Aung San Suu Kyi?

És trist que bona part de la comunitat internacional encara cregui que Aung San Suu Kyi és l’última esperança per als rohingyes. És absolutament clar que el silenci d’Aung San Suu Kyi sobre la qüestió rohingya no té res a veure amb un càlcul polític o amb el fet que es trobi en una posició difícil. Simplement no té cap voluntat política d’ajudar els rohingyes. Ha negat que s’estiguin produint violacions de drets humans, i fins i tot ha qüestionat per què la població rohingya fuig. Per a qualsevol que hagi seguit la seva carrera, això no hauria de ser una sorpresa. S’ha negat a parlar sobre els rohingyes durant molts anys, fins i tot durant la violència de 2012.

>Has visitat els camps de persones refugiades rohingyes a Bangladesh.

La darrera visita la vaig fer al març*. Tot i els esforços heroics tant de grups d’ajuda com del govern de Bangladesh, no hi ha dubte que parlem d’una crisi humanitària. Alguns rohingyes viuen en el que ja s’ha convertit en un dels camps de persones refugiades més grans i superpoblats del món. Hi ha una gran necessitat d’ajuda, entre altres coses de menjar, aigua i sanejament. També calen allotjaments duradors que puguin resistir els monsons, que ja s’han endut vides als camps. A més, els refugiats també necessiten accedir a l’educació i el mercat de treball. Estem agraïts de la generositat de Bangladesh des de l’inici de la crisi, però també ens preocupen els darrers informes que apunten que el govern està restringint la terra disponible als camps i la construcció d’estructures més permanents, així com l’accés dels refugiats a l’educació.

>Els camps de persones refugiades rohingyes reuneixen milers de persones amb traumes profunds.

Hi ha grups que ofereixen suport psicosocial als camps, però no és suficient. Això hauria de ser una prioritat per a la comunitat internacional. A més del trauma per haver estat testimonis d’atrocitats contra els drets humans a Myanmar, les persones refugiades també estan atrapades en una situació que se suma a la sensació de desesperança per al futur.

>Què esperes de la comunitat internacional?

Necessitem suport per assegurar que es fa justícia amb els crims comesos per les forces de seguretat de Myanmar. Les autoritats del país han mantingut les seves polítiques genocides contra els rohingyes durant dècades, però a ningú no se li han passat comptes. Això dona un xec en blanc als perpetradors perquè continuïn cometent crims. No es pot confiar que Myanmar investigarà per si sol, l’esperança ara recau en el Tribunal Penal Internacional (TPI). Els membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides han de remetre la situació al TPI.

* Aquesta entrevista va realitzar-se durant el mes de juny de 2018.