Manal Tamimi

Palestina

Dret a la pau
Dret a la llibertat de reunió i associació pacífiques
Comitè de Coordinació de la Lluita Popular (PSCC)

 

La Manal Tamimi és una destacada activista palestina. Viu a Nabi Saleh, un poble d’aproximadament 600 habitants situat a Cisjordània, en territori ocupat per Israel des del 1967. Al 2009, colons israelians d’un assentament proper van prendre el control d’una de les principals fonts d’aigua de la localitat. Quan això va passar, explica Tamimi, “dues terceres parts de les terres del poble ja havien estat confiscades per diferents raons”.

El 9 de desembre de 2009, els i les habitants de Nabi Saleh van organitzar la primera de les manifestacions setmanals que, a dia d’avui, continuen mantenint cada divendres. “La resposta israeliana és sempre brutal”, assegura Tamimi. En aquestes protestes hi juguen un paper fonamental dones com ella. “Participem en la presa de decisions sobre les protestes, els temes i les diferents activitats a l’interior i l’exterior del poble”, explica l’activista, que lamenta el “concepte erroni” que des d’occident es té de les dones musulmanes, “especialment si porten hijab”.

Tamimi ha estudiat un màster en dret internacional a la Universitat d’Al-Quds. És membre del Comitè de Coordinació de la Lluita Popular (PSCC, per les seves sigles en anglès), una organització que aglutina els Comitès de Resistència Popular de Cisjordània. Ha viatjat arreu del món per denunciar les vulneracions dels drets del poble palestí –al Líban, Itàlia, França, Espanya i els Estats Units.

La repressió l’ha tocat de prop. Ha estat detinguda en quatre ocasions, i ha estat ferida diverses vegades, una d’elles amb una bala disparada per un franctirador. Des del gener, el seus fills Osama i Muhamad es troben a la presó, i s’enfronten a penes d’entre un i quatre anys. La seva neboda, Ahed Tamimi, és també a la presó des del desembre. Per explicar la seva història, la Manal Tamimi ha escrit juntament amb altres autors el llibre Ahed Tamimi: A Girl who Fought Back.

» Entrevista

> Com va canviar la teva vida després de 2009?

Totes les nostres vides van canviar. Per descomptat, viure sota l’ocupació vol dir que has de ser castigada per la teva nacionalitat palestina, tant si resisteixes com si no. Però quan vam decidir resistir, encara va ser pitjor.
Les armes tòxiques que utilitzen contra nosaltres han tingut un impacte molt negatiu en la nostra salut: hem començat a tenir problemes renals, dolors musculars, forts mals de cap, malalties a la pell… El pitjor és que els nostres infants han esdevingut part del càstig: 47 menors de 18 anys han estat arrestats; d’aquests, 11 tenen menys de 15 anys. El més jove és el Suhaib, que té 13 anys i és a la presó des de fa tres mesos*.

> Una d’aquestes menors és la teva neboda, l’Ahed Tamimi. El seu cas és conegut internacionalment; quin impacte ha tingut aquest fet en la seva situació?

Ha tingut impactes positius i negatius. D’una banda, el seu cas ha fet visibles les presoneres palestines, especialment les menors. S’ha incrementat l’interès per conèixer la situació de les persones palestines tancades en presons israelianes. De l’altra, el cas de l’Ahed s’ha presentat com l’acció de tot un Estat contra una nena. Per això, ara necessiten criminalitzar-la i justificar que mereix un càstig.

> Quin impacte té en les famílies i les comunitats la detenció de centenars d’infants palestins cada any?

És el pitjor malson que pot travessar qualsevol pare o mare: veure com castiguen o empresonen les seves criatures. Sobretot perquè Israel mai no respecta el dret internacional i humanitari. Personalment, estic preparada perquè em castiguin pel meu activisme, però quan van detenir els meus dos fills al gener va ser la pitjor experiència que he viscut.

He estat a la presó quatre vegades i m’han ferit molts cops, però això no s’apropa ni al 2% del que vaig viure quan van detenir l’Osama i el Muhamad.

Em va fer qüestionar si el que faig val la pena, però vaig adonar-me que sense resistència no podrem construir un futur millor per als nostres fills i filles. Aquesta experiència els enfortirà per poder fer front a totes les dificultats de la seva vida.

> Després de tants anys de lluita, el teu compromís es manté ferm.

Resisteixo perquè em nego a morir en silenci i a morir abans de la meva mort. L’ocupació intenta matar-nos mentre som vius, matar els nostres esperits. He après que el món no ens sentirà si callem, i que ningú lluitarà pels meus drets i em retornarà el que tenia si jo no lluito i resisteixo.

> Què poden fer les persones i els municipis per donar suport al poble palestí?

Cada persona s’hauria de fer aquesta pregunta: què puc fer per aturar el genocidi contra Palestina? Com puc canviar la política del meu país? Per nosaltres, és molt important que la mirada cap a la població palestina es transformi, que no ens vegin com a terroristes sinó com a persones que lluitem per la llibertat. Per això, utilitzem les xarxes socials, sobretot per dirigir-nos al jovent, i convidem grups, estudiants, sindicats i representants parlamentaris de tot el món. Aquesta gent té el poder de votar, i poc a poc poden canviar les polítiques dels seus països.
El boicot, les desinversions i les sancions (BDS) són una eina molt important, i n’hem vist l’impacte en l’economia israeliana. També les conferències i les protestes, encara que només siguin d’una persona davant les ambaixades d’Israel o els Estats Units, són maneres de mostrar que la comunitat internacional s’està despertant i no quedarà callada davant dels seus crims.

* Aquesta entrevista va realitzar-se a finals de maig de 2018.