Zainab Saberi va néixer a l’Afganistan, però ha viscut gran part de la seva vida a l’Iran. Llicenciada en Dret per la Universitat Gawharshad i màster en Dret Penal per la Universitat Internacional Imam Khomeini a l’Iran, ara viu instal·lada a Barcelona en el marc del programa Escriptor Acollit del PEN Català. Implicada des de ben jove en projectes humanitaris i la defensa dels drets de les dones i de la minoria hazara, a la qual pertany, va haver de fugir de l’Afganistan quan els talibans van tornar al poder.
Després de ser detinguda i interrogada en diverses ocasions per denunciar els crims del règim talibà contra les dones i les minories ètniques; i després d’haver patit violència física, psicològica i amenaces, Saberi va fugir del país amb la seva filla l’estiu del 2021, quan les tropes estatunidenques es retiressin del país.
A banda de fer la seva residència a Barcelona, actualment Zainab Saberi col·laborava com a periodista investigadora voluntària amb Bolaq Analyst Network, una ONG independent amb seu als Estats Units. La seva feina consistia a documentar els crims perpetrats per part dels talibans i grups islàmics extremistes contra la minoria hazara, poble al qual ella pertany. A banda de la seva tasca com a documentalista i periodista, Saberi també posa la mirada en l’art com a forma de teràpia i de protesta.
Zainab Saberi pertany al poble minoritzat hazara, una minoria de credo xiïta que ha patit històricament la persecució i que ha hagut de migrar de manera forçada per a sobreviure. Si bé durant el segle XIX els hazares eren el grup ètnic afganès més nombrós, després de les massacres que es van dur a terme entre el 1891 i el 1893 en el marc de la Guerra hazara, la població va disminuir considerablement. La campanya genocida contra ells va obligar molts membres d’aquesta comunitat a fugir al Pakistan o a l’Iran. “La discriminació sistemàtica, així com els recurrents episodis de violència selectiva i desplaçament forçat, han provocat que la comunitat hazara hagi perdut gran part de la seva població i la seva posició en la jerarquia social de l’Afganistan modern”, asseguren des de l’organització Minority Rights Groups.
La violència, la discriminació, l’estigmatització tant religiosa com identitària i la persecució encara és una realitat per als membres de la minoria hazara, que és el blanc dels talibans, però també, en el passat, de grups extremistes com l’Estat Islàmic (EI). Els assassinats en massa, els segrestos, els atemptats i el subdesenvolupament de les regions on viuen les comunitats hazara van ser una constant durant el regnat dels talibans, abans de la invasió nord-americana. En l’actualitat, la situació no ha canviat massa: les onades de violència contra les mesquites on resen, el desmantellament de centres culturals i educatius hazara, les restriccions, i, en definitiva la discriminació institucionalitzada contra la minoria continua sent una realitat. També ho és la impunitat.
En aquest context, Zainab Saberi treballa des de fa anys per a documentar les violacions sistemàtiques dels drets humans contra els integrants d’aquesta minoria. A través d’entrevistes i la reconstrucció dels fets, deixa constància del genocidi contra el seu poble.
2021, la tornada dels talibans al poder
Després de vint anys d’ocupació i guerra, l’agost del 2021, els Estats Units van retirar les tropes de l’Afganistan. S’hi havien establert l’any 2001, quan es van dur a terme els atemptats a Nova York contra les Torres Bessones i a Washington. Després de l’atac, l’Administració de George W. Bush va decidir envair l’Afganistan amb l’objectiu de fer caure el règim dels talibans, en el poder des del 1996. Es calcula que prop de 25.000 persones van morir a l’Afganistan durant els anys de l’ocupació estatunidenca.
La retirada de les tropes per part dels Estats Units el 15 d’agost del 2021, sota el lideratge del president Joe Biden, va propiciar la tornada al poder dels talibans, fet que ha ocasionat el deteriorament dels drets de la ciutadania, especialment de les dones —que no poden estudiar més enllà dels dotze anys i a qui se’ls prohibeix exercir determinades professions o anar soles pel carrer, entre d’altres— i els pobles minoritzats del país.
La situació precària dels drets humans al país ha fet que des d’aleshores, el degoteig de persones que decideixen marxar hagi estat constant. Moltes d’elles, com Zainab Saberi, ho fan a través del Pakistan, on els organismes internacionals també han documentat vulneració dels drets de les persones afganeses que busquen refugi.
La tornada dels talibans al poder ha afectat especialment les dones i les nenes. De fet, les Nacions Unides parlen de “la crisi de drets de les dones més greu del món”. Es calcula que més de 10 milions de dones i nenes al país necessiten assistència humanitària de manera immediata, sobretot en matèria d’habitatge, atenció mèdica i accés a l’aigua potable. D’ençà que els talibans són al poder, ha augmentat el nombre de matrimonis infantils i els embarassos d’adolescents; la representació de les dones en la presa de decisions, així com l’accés als espais públics és, ara per ara, inexistent.
Els talibans també han posat en el punt de mira les organitzacions de la societat civil orientades a proporcionar eines a dones i joves. La criminalització de l’ajuda internacional ha fet que moltes d’aquestes organitzacions hagin hagut de deixar els seus projectes a l’Afganistan. Com a conseqüència, milers de dones han quedat desprotegides.
L’ACNUR calcula que, des de que els talibans van fer-se de nou amb el poder, més d’un milió i mig de persones han fugit del país; la gran majoria a través del Pakistán; país on els seus drets continuen sent vulnerats. Tot sovint se’ls confisca la documentació i se’ls retorna a l’Afganistan, amb tot el què això implica.
La normalització dels talibans al món
Des del 2021, els talibans han intentat blanquejar la seva imatge i presentar-se al món com uns governants moderats. A pesar de la seva mà dura contra les dones i els grups minoritzats —Human Rights Watch ha qualificat les accions contra les nenes i les dones com a ‘crims de lesa humanitat’—i les seves violacions sistemàtiques dels drets humans, el cas és que disposen d’ambaixades en diferents països.
Una prova de la normalització del règim és la trobada mantinguda, a finals de juny entre una delegació de talibans —a qui se’ls va concedir un visat especial— amb membres del Parlament Europeu. L’objectiu de la reunió, molt criticada per les organitzacions internacionals que es dediquen a la defensa dels drets humans, era debatre sobre la deportació de sol·licitants d’asil afganesos des d’Europa. La trobada s’emmarca en la posada en marxa del nou Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA) i la nova Directiva de Retorn, aprovada el passat 17 de juny a Estrasburg pel Parlament Europeu.
Per què o com et comences a interessar per la defensa dels drets humans?
Com a dona afganesa, si vius a l’Afganistan, pots veure els problemes que han d’afrontar en aquest país les dones. Vaig començar treballant com a voluntària amb la Comissió de Drets Humans, i cada dia veia moltes dones que patien violència. Els problemes de les dones l’Afganistan estan relacionats amb la nostra cultura; perquè tenim drets i lleis; i algunes d’aquestes lleis fins i tot ens donen suport; però no podem accedir als nostres drets a causa de problemes estructurals que hi ha al país. Hi ha certes actituds que els afganesos han acceptat com a rols establerts i que s’han continuat donant de manera deliberada, com per exemple el fet de considerar les dones una propietat dels homes.
A l’Afganistan, si reps violència a casa i vas a la Policia o et poses en contacte amb les autoritats, la mateixa família i la resta de societat et considera una dona de mala reputació. I no pot fer res més que callar, perquè ni la teva família et dona suport.
Ets d’origen afganès, però vas néixer i has viscut gran part de la teva vida a l’Iran. Com ha estat viure sent una minoria ètnica a la República Islàmica?
En realitat, viure a l’Iran ha tingut els seus alts i baixos. Nosaltres, els hazares, tenim una fisiognomia diferent, asiàtica. A l’Iran patim abús psicològic a causa dels nostres trets físics, però també patim explotació laboral, i fer-hi front ha estat difícil. D’altra banda, hi vaig créixer. Hi tinc amics, i la meva família encara hi viu. Quan els talibans van tornar al poder a l’Afganistan, la meva família va insistir que tornés a l’Iran, però vaig decidir no fer-ho perquè no volia tornar a viure aquella experiència.
A quina mena de maltractaments us enfronteu els hazares?
Els hazares de l’Afganistan hem patit més d’un segle de persecució sistemàtica pels nostres trets asiàtics, el nostre dialecte i la nostra fe xiïta en un país predominantment sunnita. Aquest sofriment té arrels històriques profundes. A la dècada de 1890, els hazares van començar a ser senyalats per “infidels” i aproximadament el 60% de la població hazara va ser assassinada o desplaçada. Aquesta violència va ressorgir al llarg del segle XX.
Des que els talibans van prendre Kabul l’agost del 2021, aquesta persecució ha continuat. Els hazares han estat assassinats i mutilats en escoles, hospitals, mesquites, autobusos, casaments, mercats i clubs esportius, molts d’ells a Dasht-e-Barchi, el barri oest de Kabul on viu la majoria dels hazares de la ciutat. Entre el gener del 2017 i el juny del 2021, l’ONU va documentar 2.458 víctimes civils hazares Més enllà dels assassinats directes, la comunitat pateix desplaçaments forçats, segrestos i la destrucció de llars i mitjans de vida
Tanmateix, les estadístiques per si soles no poden capturar el que significa viure sota aquesta ombra. Com a persona que va viure a l’Afganistan després del retorn dels talibans, vaig ser testimoni de com la comunitat hazara s’ha tornat encara més vulnerable. L’exclusió ens segueix arreu: als carrers, a les escoles, als hospitals, literalment a tot arreu.. Es produeixen atacs contra els mitjans de transport públic i els vehicles. Fins i tot els nens aprenen a tenir por: recordo que la meva filla, quan vivíem a l’Afganistan i només tenia quatre anys, mai volia anar en cotxe i sempre insistia a anar a peu. Resulta complicat viure així. Tots aquests actes poden ser considerats un genocidi, en base al què es diu a l’article II de la Convenció sobre el Genocidi, perquè hi ha una intencionalitat. Som un poble perseguit simplement per existir, el dolor del qual el món ha ignorat massa sovint.
Vas fugir de l’Afganistan a través del Pakistan. Com va ser aquest procés?
Al Pakistan hi vaig estar tres mesos i tot va ser un gran repte. Les persones que em van donar suport van fer tot el possible i em van ajudar molt, però el que va costar més va ser aconseguir el visat. Em volíem emetre un visat d’estudiant, però clar, em van demanar el certificat d’antecedents penals, un reconeixement mèdic i altres documents. Això era difícil d’aconseguir. Perquè passa una cosa: Espanya no reconeix el govern dels talibans, però sí que accepta els seus documents. Espanya em demanava certificats que havia d’aconseguir dels talibans.
No té massa sentit, no?
Si no reconeixeu els talibans com a govern, llavors no cal que els demaneu cap documentació. El repte més gran sempre va ser aconseguir el visat. Al Pakistan, només hi podia estar dos mesos, amb la qual cosa, el meu visat d’allà també va caducar i la Policia pakistanesa ens va arrestar i ens van portar a un centre [de detenció]. Va ser llavors quan el PEN Català va parlar amb el president de la Generalitat de Catalunya i amb l’alcalde de Barcelona; i ells es van posar en contacte amb l’ambaixada. Finalment em van emetre un visat humanitari.
A Barcelona formes part del programa Escriptor acollit del PEN Català. Com és la teva vida aquí?
Estic fent uns cursos de català i tot va molt bé. Em donen suport físicament i mentalment i la meva filla va a l’escola cada dia. Tenim una casa molt agradable i tot va bé; sobretot perquè m’estan ajudant a recuperar la confiança en mi mateixa, i també m’ajuden a aprendre algunes habilitats que m’aniran bé de cara al futur. Algunes voluntàries venen cada setmana a casa per parlar amb mi i ajudar-me a establir vincles.
En què consistia el teu treball amb Bolaq Analyst Network?
Amb ells col·laborava escrivint sobre el genocidi hazara i sobre drets humans. Recollíem informació sobre les persones que havien perdut la vida en explosions. Anàvem als hospitals, a les universitats, a les escoles, i intentàvem trobar les seves famílies. Després anàvem a les seves cases i els demanàvem que ens expliquessin com havia anat tot plegat, els gravàvem en vídeo i ho recopilàvem tot. Si volem que la resta del món reconegui el genocidi hazara a l’Afganistan, s’ha de documentar tot.
La teva família és a l’Iran. Com viuen tot el que ha passat?
La meva mare i la meva germana no tenen documents d’identitat a l’Iran perquè el govern no els ha expedit. A més, la filla del meu germà no pot anar a l’escola perquè no els ho permeten. A banda d’això, sempre que sorgeix algun problema o conflicte entre el govern i la població, el govern culpa els refugiats. Per exemple, amb l’atac d’Israel a l’Iran, per les xarxes socials es va dir que les persones d’origen afganès havien enviat ubicacions i informació a l’Estat israelià. Això fa que la vida quotidiana cada cop sigui més difícil.
Una de les teves aficions és pintar i usar l’art com a teràpia.
Crec que l’art és un llenguatge del qual tothom pot extreure algun aprenentatge o missatge. Jo utilitzo l’art com a llenguatge de protesta. Totes les meves pintures tracten sobre la situació de les dones a l’Afganistan.
Tenim alguna informació que arriba sobre com ha empitjorat la situació de les dones en els últims mesos a l’Afganistan, però tampoc massa; ja que a penes hi ha reporters internacionals al país. Com és la situació actual allà?
A l’Afganistan la violència contra les dones ha augmentat; s’han aprovat noves lleis molt restrictives sobre les dones. També hi ha noves lleis sobre el matrimoni de menors i el matrimoni forçat. D’altra banda, l’altre problema que hi ha és que les dones a l’Afganistan no només han de fer front a la violència de la societat; sinó que també es troben amb aquesta violència dins de l’entorn familiar. A més, la situació s’ha anat deteriorant perquè no poden treballar: quan no tens feina, una ocupació mental, t’enfonses. De totes maneres, ens solem quedar a la superfície dels problemes. Tinc amigues que em pregunten si les puc ajudar a marxar. Em pregunten per les beques. És dur. Algunes, fins i tot, es plantegen marxar del país a través d’un matrimoni amb persones que no coneixen; només per tenir una via de sortida. No importa l’edat de l’altra persona ni res més; només volen marxar.
Una altra cosa en la qual em vaig fixar abans d’abandonar el país és que el nombre de dones demanant almoina havia augmentat molt. Abans de la tornada al poder dels talibans, a la nostra part de la ciutat, a Barchi, no n’hi havia gaires. Però ara sí, les veus davant la fleca, demanant un tros de pa. La gent s’aprofita d’aquestes noies que estan al carrer, que no tenen família ni ningú que els doni suport. No tenen res. Molts homes les violen. Per això dic que estan passant moltes coses que no ens podem ni imaginar.
Com vas rebre la notícia que les tropes estatunidenques abandonaven el país, l’agost del 2021?
Aquell dia va ser realment dur. El primer que vaig pensar és que jo formo part del poble hazara. Vaig pensar que vindrien a casa nostra i que es desencadenaria un gran genocidi a Barchi. Recordo haver desitjat que em matessin a mi primer abans que a la meva filla.
Com et sents davant el fet que els talibans siguin rebuts diplomàticament en altres països i reconeguts com a interlocutors vàlids?
Crec que els talibans, com a govern, constitueixen un crim contra els drets humans. No pots ser defensor dels drets humans i al mateix temps rebre’ls diplomàticament. No ho entenc. Considero que la gent ha de pressionar els seus governs perquè no reconeguin el règim dels talibans. També hi ha una altra cosa que crec que és important: la comunitat internacional demana als talibans que obrin les portes de les escoles, però no hauria de ser així. Cal que els talibans tanquin també les escoles per als nens. Perquè ara, els nens al país estan rebent l’educació que els talibans volen. Això vol dir que en qüestió de 10 o 20 anys tota la població compartirà les idees dels talibans. I això no és bo ni per a l’Afganistan ni per al món.
