A l’Ana María Hernández Cárdenas, la lluita per la defensa dels drets humans li ve de família. Criada en un entorn políticament molt actiu, considera que el seu gran referent va ser el seu avi, que va participar a la Revolució Mexicana i en va ser un “lluitador social”, com ella el descriu. “Jo vaig créixer amb ell i és ell qui em va inculcar tots els valors relacionats amb la justícia, la rectitud i el bé comú. Vaig començar a militar d’adolescent, quan estudiava batxillerat. No vaig començar pel feminisme, jo, sinó amb els moviments d’esquerra”, explica.
Va ser llavors que l’Ana María va començar a participar en accions de solidaritat internacional amb els processos revolucionaris, que en aquell moment tenien el focus posat a Nicaragua i El Salvador. L’inici de la seva militància, lligat a la solidaritat internacionalista, les lluites estudiantils i els moviments socials, tant rurals com urbans, la van portar cap al feminisme.
“Recordo un dia en què l’Estat va exercir la violència contra un moviment urbà popular, i es van apresar manifestants i detenir diversos dirigents del moviment. També van detenir algunes dones, aquell dia, i va ser llavors que em vaig adonar que la repressió cap a les dones era diferent de la repressió envers els homes. Vaig començar a sentir el neguit per entendre què és el que estava passant i vaig començar a pensar en propostes feministes; i ajuntant-me amb unes amigues, vam crear un comitè de suport per a l’alliberament de les nostres companyes”. Aquell primer contacte amb la desigualtat que patien les dones respecte als homes, i els aprenentatges de la seva pròpia experiència com a militant en organismes paritaris l’acompanyarien tota la vida.
Consorci per al Diàleg Parlamentari i l’Equitat i Consorci Oaxaca
El 1998 l’Ana María Hernández va ser una de les fundadores del Consorci per al Diàleg Parlamentari i l’Equitat a la Ciutat de Mèxic, una organització civil que va néixer amb l’objectiu d’impulsar canvis legislatius. Dels inicis d’aquesta organització l’activista explica que: “En aquell moment el Congrés del nostre país s’estava començant a obrir a la pluralitat nacional gràcies a una reforma política. Entre altres coses, es va permetre que diversos partits poguessin participar al Congrés i nosaltres vam veure-hi l’oportunitat i la importància de poder incidir en el marc legislatiu, per tal de fer avançar els drets de les dones. Vam crear el Consorci amb la missió de dialogar per influir sobre el poder legislatiu, amb diputats i senadors. Un dels principals eixos d’actuació va consistir a pressionar els polítics per fer avançar la nostra agenda i mirar que més dones poguessin arribar a ser legisladores”. Va ser a la dècada dels 90 quan va començar a haver-hi conferències internacionals sobre població i desenvolupament i quan aquest tipus d’iniciatives es van fer un lloc tant en les agendes globals com en les locals.
Uns anys després, el 2003, es va fundar el Consorci Oaxaca, que és una branca del Consorci per al Diàleg Parlamentari i l’Equitat, amb l’Ana María Hernández al capdavant. En aquella època, un dels eixos de l’organització era l’ampliació de les lleis a favor de la despenalització de l’avortament en els governs regionals del país. A Oaxaca, l’estat amb més presència de població indígena i el tercer estat més pobre de Mèxic, va sorgir la necessitat de treballar pels drets de les dones indígenes. “A Oaxaca no només es reconeixen el marc legislatiu nacional, sinó també els sistemes normatius comunitaris. És a dir, la comunitat es dota a si mateixa d’un reglament propi. Tot i això, les dones no disposaven de gaires oportunitats de participar-hi i ens vam adonar que per enfortir-ne els lideratges calia abordar el tema de la violència cap a les dones, així com el de la violència familiar. En aquest sentit, una de les línies quotidianes que vam seguir va ser la de documentar les morts per violència de dones i nenes, així com altres formes de violència”. Va ser llavors que l’Ana María Hernández i el Consorci Oaxaca van començar a treballar perquè és reconegués el concepte de feminicidi i per ampliar la Llei de Participació Ciutadana, tot posant-hi al centre els drets de les dones, amb l’objectiu que fossin elles, les dones, qui poguessin participar en la millora de les condicions dels sistemes normatius de la comunitat.
Actualment, el Consorci Oaxaca el formen 35 dones que treballen en diferents àmbits i programes, i que posen el focus en les joventuts, les dones i la protecció de les defensores. L’Ana María Hernández ja no lidera l’organització, després que al 2024 es produís un relleu generacional, després de 20 anys de militància. Tot i així, segueix treballant per a la protecció integral feminista de les activistes des de la Iniciativa Mesoamericana de Defensores dels Drets Humans (IM-Defensores), que és la primera iniciativa regional enfocada a prevenir, documentar i denunciar les violències que afecten les defensores i, de manera central, les cures i la sanació dels impactes per enfortir la sostenibilitat dels seus moviments.
En l’actualitat, aquesta iniciativa articula prop de 3.000 defensores i 240 organitzacions de diversos moviments socials i territoris en diversos països de la región mesoamericana. Des de la IM_Defensores, l’Ana María ha contribuït a desenvolupar l’estratègia d’autocures, cures col·lectives i sanació com a part de l’enfocament de protecció integral feminista i s’ha especialitzat a fer un acompanyament dels processos de cures tan individuals com col·lectius. Ella creu fermament que “posar les cures al centre de l’acció política és fonamental per sostenir les lluites i els moviments socials”.
Mèxic, davant d’una nova era, però amb els mateixos reptes
L’octubre de 2024, Claudia Sheinbaum (del partit Moviment de Regeneració Nacional) es va convertir en la primera presidenta de Mèxic, un país on cada dia assassinen entre 9 i 10 dones. Segons ONU Dones: “El 2023, el Ministeri de l’Interior va registrar 848 víctimes de feminicidi i 2.591 homicidis dolosos. En total hi va haver 3.439 dones víctimes de feminicidis i homicidis dolosos”; això no obstant, només el 25% dels casos de dones i nenes assassinades al país van ser investigats com a feminicidis.
Els reptes de la presidenta Sheinbaum, successora d’Andrés Manuel López Obrador, són immensos en tots els àmbits: política exterior i frontera amb els Estats Units, seguretat (a Mèxic es produeixen de mitjana uns 30.000 assassinats l’any i actualment hi ha desenes de milers de desapareguts), erradicació de les màfies (una part del territori mexicà està sota control del crim organitzat), protecció de les dones i nenes, o la disminució de la bretxa social, entre d’altres. Malgrat tot, l’Ana María Hernández es mostra optimista i considera que la nova presidenta continuarà avançant en la protecció dels drets bàsics. “Haurà d’entomar reptes importants com el tema de la violència del narcotràfic o la violència criminal. En aquest sentit, està canviant l’estratègia que seguia López Obrador. Està sent més ferma i directa. D’ella també n’admiro la moderació. Sovint la política dels homes s’expressa d’una manera més violenta o d’una manera més tensa. Em sembla que la Claudia Sheinbaum està demostrant que les dones també podem ser estrategues”, conclou.
Amb l’apogeu mundial de l’extrema dreta, les dones i el moviment feminista estan en el punt de mira. Com hem d’entomar aquesta nova etapa?
Efectivament ens trobem en un moment molt difícil, un moment històric delicat. Penso que el moviment feminista internacional ha estat pràcticament l’únic moviment global que ha aconseguit avançar en molts dels temes que són crucials, no només per a les dones, sinó per a la humanitat sencera. Les dones hem demostrat que no només treballem pels drets de les dones, sinó també pels drets de totes les persones i dissidències. També hem treballat i treballem per un canvi de model de vida i per millorar la nostra relació amb la natura. Em sento molt esperançada, perquè hem acumulat una gran experiència en la incidència internacional i en la col·lectivització dels nostres lideratges. Hem aconseguit treballar des de lideratges comunitaris i agrupar organitzacions i partits polítics. Fins i tot hem aconseguit incorporar les dones als governs. Aquest avenç és fonamental per ser capaços d’entomar moments històrics com el que estem vivint.
Mèxic enceta una nova era amb la presidenta Claudia Sheinbaum al capdavant del país.
Jo em sento identificada amb la proposta política que avui governa el meu país, malgrat els molts reptes i les pràctiques heretades no desitjables. Em sento identificada amb el procés de transició cap al bé comú, cap a les polítiques socials, cap a la recuperació de la funció de l’Estat com a garant dels drets. I tot això s’ha aconseguit perquè en tots aquests anys hem treballat per a la incorporació i la participació política de les dones en els llocs més rellevants pel que fa a la presa de decisions. Això s’ha guanyat a pols des de les comunitats, des dels governs locals i des dels moviments; i a costa de ser estigmatitzades, perseguides i atacades. Per desgràcia la dreta global s’està enfortint, però el moviment feminista s’ha agermanat amb altres moviments, com el de les dissidències sexuals i de gènere, i la força ideològica és molt gran. No és la primera vegada que ens ataquen. Com a moviments llibertaris, podem assumir aquests reptes des del poder de transformació i des de l’esperança, no des del derrotisme. Penso que una de les grans dolències que pateixen els moviments socials es produeix quan ens sentim desanimats. I jo, malgrat haver lluitat 45 anys, hi ha vegades que em sento trista quan penso en els avenços que s’estan revertint, però també ho veig com una oportunitat de resistència i una oportunitat creativa de transformació. Som capaços de readaptar les nostres formes de lluita i la nostra xarxa. La solidaritat entre les dones i els altres moviments llibertaris està per sobre de les fractures i les guerres internes de la dreta.
Per què és tan important reconèixer la violència contra les dones com a un tipus específic de violència ?
La igualtat encara és una utopia. Les dones i les dissidències no gaudim de les mateixes condicions de drets, d’igualtat, de transcendència i de poder que els homes. La igualtat de drets parteix d’una història diferent, perquè portem segles de discriminació i sotmetiment acumulats damunt nostre. Hem patit moltíssimes vulneracions, també simbòliques, que ara viuen i es reprodueixen a la ment de les persones. Al segle XXI ens hem convençut que no podem tractar com a iguals a aquelles que històricament hem estat dicriminades. En segon lloc, la mort violenta d’una dona pel fet de ser dona no és equiparable a cap altra mort soferta pels nostres companys homes. Moltes de les violències que s’exerceixen contra les dones són la constatació de l’odi vers les dones d’una societat que ens limita i ens sotmet. Anomenar aquestes violències, visibilitzar-les, treballar per accedir a la justícia, reeducar els homes agressors i treballar perquè hi hagi càstigs exemplars perquè les violències no es repeteixin és fonamental. A les dones ens maten els homes. Ho hem de poder dir i s’ha de poder tipificar. Es tracta d’aconseguir una igualtat substantiva i de reparació. Les accions afirmatives tal vegada es malinterpreten com a privilegis envers les dones, però no és així: es tracta de dur a terme accions temporals que ajudin a anar tancant la històrica bretxa de la desigualtat.
Vostè ara forma part de la Iniciativa Mesoamericana de Defensores dels Drets Humans. En què estan treballant actualment?
La Iniciativa Mesoamericana de Defensores dels Drets Humans és un organisme que sorgeix el 2010, quan jo estava al Consorci. Ens vam ajuntar unes companyes defensores i activistes de Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua i Mèxic. Vam iniciar una reflexió política en un context en què, tant per part dels governs com també des dels poders fàctics del crim organitzat, s’estava atacant no només les poblacions, sinó també als defensors i defensores. En aquell moment teníem programes de protecció, però no n’hi havia cap que incidís en qüestions de gènere, ni en les violències que pateixen les defensores pel fet de ser dones. Volíem respondre de manera articulada i ser solidaris davant les amenaces, els atacs i els assassinats; i construir una proposta política que recuperés la necessitat de protecció de les defensores.
Com n’és de diferent la protecció que necessiten les dones de la protecció que necessiten els homes?
Quan agredeixen un defensor i ha de marxar del país, el defensor, generalment, es pot desplaçar tot sol i s’està un temps en una xarxa de protecció; tant si és pare de família com si no ho és. Pel que fa a les dones, hi ha una diferència i és que en la majoria dels casos elles demanen poder endur-se els fills. Molts programes de protecció no tenien en compte aquesta mena de coses. Des de 2010 i fins a dia d’avui, però, s’ha avançat molt i alguns programes ja contemplen necessitats específiques de les dones. D’altra banda, durant aquests anys també hem sigut crítics amb l’activisme del sacrifici.
Què vol dir?
Em refereixo al tipus d’activisme que diu que ho has de donar tot, fins i tot el cos i la vida. Vam començar a plantejar-nos per què no hi havia un equilibri, per què no ens estàvem cuidant. És important invertir en el benestar, perquè quan es fa un acompanyament també es pateix un impacte: emocional, energètic, físic…tot es desgasta. Un programa de protecció integral feminista implica incorporar la cura d’un mateix, les cures col·lectives i els processos de sanació de les ferides històriques dels impactes polítics a què em referia. Avui som més de 3.000 defensores agrupades a la Iniciativa Mesoamericana i a cada país hi tenim una xarxa formada per defensores i activistes que lluiten per drets tan diferents com el de la terra i el territori, els drets laborals, etcètera. Nosaltres anomenem aquesta estratègia com a «PIF», Protecció Integral Feminista. Aquesta és la nostra proposta política. Les cures col·lectives permeten que les nostres lluites puguin tirar endavant, perquè quan les organitzacions o els col·lectius no es cuiden s’acaben desgastant i acaben esgotats; i això afebleix la lluita. A la Iniciativa Mesoamericana també treballem en un sistema de registre que ens ha permès documentar els diferents tipus de violències que pateixen les defensores. També generem informes pel que fa a les incidències i hem desplegat una estratègia d’acompanyament per a companyes que es troben en situació de risc imminent. Disposem de cases de sanació com La Serena i La Siguata, on hem acollit centenars de defensores que s’hi han quedat de manera temporal. A la casa, les defensores poden compartir les seves experiències mentre les terapeutes les acompanyen en el procés de curació de ferides.
