Lin Muyizere és un activista ruandès i el marit de Victoire Ingabire, presidenta de les Forces Democràtiques Unides (FDU) coalició dels partits de l’oposició formats per membres de la diàspora ruandesa. Ambdós i el seus fills es van refugiar als Països Baixos, poc abans del genocidi de Ruanda, fa més de 20 anys. Al 2010, la seva dona va retornar a Ruanda amb l’objectiu de presentar-se a les eleccions del seu país, una acció que va acabar amb una condemna de 15 anys de presó per a la candidata per haver pronunciat un discurs contrari a la ideologia del partit governant. El marit de la «Mandela ruandesa» espera que la comunitat internacional ajudi a portar bons resultats, difon la realitat del país al món i promociona també el llibre de la seva dona escrit des de la presó, Entre les 4 murs du 1930.
Quin és el teu diagnòstic sobre la situació actual a Ruanda?
Ruanda és com una olla en plena ebullició. Mentre l’olla està tapada, gairebé no veiem res del que hi ha dins. Ara bé, quan la pressió interna esdevé molt forta, la tapa salta
i hi ha una explosió. Actualment, l’atenció de la comunitat internacional està centrada en Burundi i la República Democràtica del Congo (RDC). No obstant, hauria d’ocupar-se primer de Ruanda, perquè si no s’actua hi ha el risc que les conseqüències siguin més catastròfiques que a Burundi o la RDC. A més, cal tenir en compte que Ruanda està implicada en els problemes que es viuen en aquests dos països
Tant tu com la Victoire heu qüestionat la manca de reconeixement públic del dolor viscut pels hutus en el conflicte ruandès marginats, i els informes,censurats.
Està prohibit parlar-ne a Ruanda. Quan una persona hi fa referència, se l’acusa de negacionisme, de doble genocidi i d’altres mals. En part, la meva esposa està pagant el fet d’haver-se atrevit a parlar-ne en veu alta. Cap dels antics rebels del Front Patriòtic Ruandès (FPR), actualment al poder, no ha estat perseguit pels seus crims, ni al Tribunal Penal Internacional per a Ruanda ni després de la publicació d’un informe l’ONU (Mapping Report) que documenta molt bé les massacres dels hutus. Segons aquest estudi, algunes de les matances poden ser qualificades de genocidi. Altres informes anteriors, com el de Gersony (1995) o el de Garreton (1997), també han denunciat aquestes massacres. Els seus autors han estat sempre marginats, i els informes, censurats.
Quina responsabilitat té la comunitat internacional en tot plegat?
D’entrada, la comunitat internacional va abandonar el poble ruandès quan va retirar la missió de les Nacions Unides (MINUAR) i els “cascos blaus” del país, després de l’assassinat del president Habyarimana i en la situació de caos que es va viure a continuació. Posteriorment, la culpabilització de la comunitat internacional, sostinguda amb cura pel règim de l’FPR, ha fet que aquesta quedi paralitzada i no s’atreveixi a obrir els ulls davant la repressió.
Quin és el paper dels mitjans de comunicació en relació a la manca de llibertats que es viu a Ruanda?
Excepte la BBC i Reporters Sense Fronteres, la resta de mitjans de comunicació ha pecat generalment d’excés d’optimisme i confiança en la propaganda del règim de l’FPR.
A cop de milions de dòlars, pagats a agències de lobbisme, el govern ha aconseguit presentar una imatge enganyosa de la realitat. Ha calgut que el règim ataqués alguns d’aquests mitjans perquè s’adonessin que s’havien equivocat.
Corres el risc que et retirin la nacionalitat neerlandesa i t’expulsin a Kigali. En quin punt et trobes?
Aquest procés s’emmarca en els enigmes del règim de Kigali. El meu cas ha cridat més l’atenció, però no és aïllat. Quan el règim de l’FPR troba que molestes, treu l’arma del genocidi. Que hi hagis participat o no, poc importa. Hi ha fins i tot ruandesos morts abans que es produís el genocidi que han estat inclosos en les llistes de genocides. Personalment, he estat acusat de crims relacionats amb el genocidi sobre la base de declaracions que vaig fer a Arusha, en qualitat de testimoni protegit. He declarat davant dels serveis d’immigració i ara espero el veredicte.
