La història de Nadia Gulham, afganesa resident a Catalunya, és una d’aquelles històries de supervivència i resiliència amb moltes arestes. Potser si hi ha una paraula que defineix la seva vida, aquesta és superació. Nascuda a l’Afganistan el 1985, Nadia Gulham va viure la guerra civil que es va desencadenar el 1996 després de la retirada de les tropes soviètiques del seu país. Va patir en la mateixa pell un bombardeig (una bomba va caure a casa seva) i en conseqüència va quedar malferida i en coma durant uns mesos. Quan el seu germà va morir, també a causa de la guerra, Gulham va decidir tirar endavant la seva família i fer-se passar per noi durant deu anys per tal de poder treballar. Tenia nou anys. En aquell moment, els talibans —règim islamista i fonamentalista— estaven en el poder i les dones tenien moltes restriccions. Assegura que va ser un dels períodes més durs de la seva vida. Va treballar al camp i en diferents oficis, sempre amb la intenció de poder dur diners a casa, ja que el seu pare estava malalt i no podia treballar. La seva vida a l’Afganistan és sinònim de guerra, por i exclusió, de ferides tant físiques com psicològiques.
La seva vida va canviar quan, l’any 2006 i gràcies a un programa d’assistència internacional, va arribar a Catalunya perquè li fessin una sèrie d’intervencions quirúrgiques. Tot i que ha tornat en diverses ocasions a l’Afganistan per a visitar a la família, Nadia Gulham resideix a Catalunya des de llavors. Actualment, treballa a l’ONG Ponts per la pau, que desenvolupa projectes d’atenció als infants i les dones a l’Afganistan, concretament a les regions de Kabul, Baghlan i Nangarhar. Durant aquests anys ha publicat diversos llibres com a coautora: Contes que em van curar (Columna, 2014; coescrit amb Joan Soler i Amigó ), La primera estrella del vespre (Rosa dels Vents, 2016; coescrit amb Javier Diéguez) i la novel·la El secreto de mi turbante (Planeta, 2010), coescrita amb Agnès Rotger i que va guanyar, l’any 2010 el Premi Prudenci Bertrana de novel·la.
Després de l’atemptat contra les torres bessones a Nova York (2001), els Estats Units van decidir envair l’Afganistan per tal de fer caure el règim dels talibans (que havien ascendit al poder l’any 1996), en aquell moment lligats íntimament amb l’Al-Qaeda i Bin Laden, autor intel·lectual dels atemptats. El resultat va ser vint anys de guerra amb milers de persones mortes tant a causa dels combats (es calcula que van morir unes 241.000 persones) com a causa de la fam i les malalties que se’n van derivar.
Per entendre la devastació del país, però, cal remuntar-se al 1979, quan la Unió Soviètica va envair-lo. En aquell moment els Estats Units van donar suport als mujahidins i l’URSS va haver de marxar del país el 1989. No obstant això, la guerra civil va continuar fins al 1996, any que els talibans finalment es van instal·lar en el poder i van instaurar un govern basat en la seva interpretació de la xaria, la llei islàmica. Van ser uns anys foscos, sobretot per a les dones, a qui se’ls van restringir totes les llibertats. Les imatges de les dones cobertes amb burques va fer la volta al món. El 2001, el país d’Àsia central era novament envaït, aquest cop pels Estats Units, liderat per l’administració de George W. Bush. Els Estats Units van poder controlar Kabul, la capital, del país, però a la resta del país, la situació poc va canviar.
L’estiu del 2021 les tropes internacionals van abandonar de manera definitiva l’Afganistan i els talibans van tornar al poder. De llavors ençà, la situació al país s’ha anat deteriorant dia rere dia, especialment la situació de les joves i les dones, a qui ara ja no se’ls permet estudiar més enllà dels 12 anys. No poden anar ni a l’escola secundària ni a la universitat. També se’ls ha prohibit exercir determinades professions, anar soles al metge o als parcs i jardins, conduir o viatjar soles. S’ha tornat a instaurar l’obligació de portar el burca. I, tot que l’agost del 2021 —quan els talibans van tornar al poder— van dir que les dones continuarien formant part de la vida social afganesa, la realitat no té res a veure.
No només la vida de les dones s’ha deteriorat: des que els talibans va assumir el poder, tant homes com dones que s’han atrevit a aixecar la veu contra el règim han estat torturats i executats de manera sistemàtica. Els mitjans de comunicació han hagut de deixar de publicar i les ONG internacionals han hagut de marxar del país.
A causa de la guerra, la tornada al poder dels talibans i una sèrie de circumstàncies climatològiques, el país viu una situació de crisi humanitària amb milers de persones desplaçades. L’afganesa és una de les poblacions refugiades més nombrosa del món. Tres quartes quarts de les persones afganeses refugiades han estat acollides per l’Iran i el Pakistan. En aquests dos països hi ha uns dos milions de persones refugiades, segons l’ACNUR. S’estima que hi ha 3,4 milions de persones internament desplaçades en un país d’uns 40 milions d’habitants. L’estiu del 2021, l’Afganistan va viure una de les pitjors sequeres de les últimes dècades, el que va causar una crisi humanitària de la qual encara perduren les conseqüències. Aproximadament el 95% dels habitants de l’Afganistan pateixen inseguretat alimentària i problemes de desnutrició. A aquesta situació cal sumar-hi el bloqueig de les ajudes internacionals, el que ha provocat l’enfonsament d’una economia ja fortament debilitada. El futur del país, de moment, no resulta massa esperançador, però el que Nadia Gulham té clar és que les millores al seu país no passen per una altra guerra, una circumstància que a ella l’ha marcat de per vida.
Com és créixer en una guerra? En alguna ocasió has dit que la guerra et roba la infància i l’adolescència. Què en recordes?
La guerra et deixa marcada per sempre i els traumes són de per vida. Si no hi ha salut mental, no hi ha salut; i les persones que hem patit els estralls d’una guerra estem ferides psicològicament. Recordo aquestes ferides i em fan difícil el dia a dia, perquè, tot i ser invisibles, provoquen molt de patiment.
Tens trenta-vuit anys, però has tingut una vida molt llarga: viure en un indret en guerra, la bomba que et va ferir, el temps que vas romandre en coma, els anys durant els quals et vas fer passar pel teu germà mort, l’arribada a Catalunya i les operacions, les tornades a l’Afganistan…
De totes les dificultats a la vida se n’aprèn quelcom. A mi, les meves m’han fet créixer. M’han tocat unes circumstàncies de guerra que no li desitjo a ningú, però en l’àmbit experiencial, n’he pogut aprendre molt. Em sento com una dona de vuitanta-cinc anys i, quan la gent em parla, soc capaç d’empatitzar molt. Les meves circumstàncies han fet que tingui un nivell de comprensió de la vida molt alt.
Dels gairebé deu anys que vas viure fent-te passar per un noi, quin va ser el moment de més duresa?
Aquella època va ser molt dura. Quan va arribar el 2001 jo tenia molt clar que ja volia desenvolupar-me i estudiar com a dona, però a ulls de moltes persones continuava sent un home. El més dur va ser voler ser una dona i no poder ser-ho.
La teva és una història no només de supervivència, sinó de resiliència.
Jo he decidit presentar la meva història des de la resiliència i des de l’activisme. La meva història no és única, i a l’Afganistan hi ha milers de dones, cada una amb la seva història, amb els seus somnis enterrats. Quan jo parlo no ho faig per mi, sinó per totes aquestes dones que no disposen de la llibertat que tinc jo. Explico sempre la mateixa història perquè no és una cosa del passat, sinó del present. I el passat de les dones afganeses no el podem canviar, però el present, sí.
Els talibans van tornar al poder l’agost del 2021. Si bé en un inici es van mostrar mitjanament moderats, els últims esdeveniments han demostrat que estan disposats a fer retrocedir els drets de les dones i altres col·lectius i comunitats fins a límits inhumans.
Jo estic revivint tots els traumes. A Ponts per la Pau treballo de manera incansable perquè les dones afganeses no se sentin soles. D’ençà que van tornar els talibans, els nivells de depressió han augmentat moltíssim, també la taxa de suïcidi s’ha multiplicat. Demano a la comunitat internacional, que si creuen realment en els drets humans i en els drets de les dones, s’ocupin d’elles; i que aquesta vegada no els donin armes als seus soldats. Mireu on ens han portat les armes que els vau donar als talibans per lluitar contra l’ocupació russa.
Tu vas fer que la teva germana pogués estudiar a l’Afganistan. És professora de matemàtiques i ara viu a Catalunya, però no se li ha homologat la titulació acadèmica.
Els donem la culpa als talibans perquè no deixen estudiar les dones afganeses, però després les que arriben aquí refugiades no poden desenvolupar-se amb normalitat. Arriben amb somnis, però no poden homologar els seus papers i els seus estudis, les tanquem en centres o en pisos d’acollida. Els serveis socials haurien d’actuar només en moments puntuals. Perpetuar que una persona depengui d’aquests serveis és treure-li la dignitat. Aquestes persones es passen més temps pendents dels recursos econòmics per sobreviure que no pas perseguint els seus somnis; que habitualment consisteixen a guanyar-se la vida amb el que feien en el seu país d’origen.
Quina és la situació de la teva família afganesa, en aquests moments?
A l’Afganistan m’hi queden la mare, el pare i una germana. L’altra germana viu aquí amb mi. Estan en una situació de risc, però no toca una altra: conviure amb això.
Vas arribar a Catalunya quan tenies vint-i-un anys. Imaginem que no ha estat un camí fàcil, tampoc. Quin ha estat el moment més dur?
El més complicat de portar ha estat el maltractament burocràtic que he rebut i que reben les persones que arriben. M’han posat moltes traves i moltes limitacions. Fa tres dies [aquesta entrevista es va fer el 16 de gener del 2023] que tinc la nacionalitat espanyola; després d’estar aquí disset anys. També és molt dur fer tots aquests processos.
Tu ets una activista per la pau. El febrer del 2022 va esclatar una guerra en territori europeu, la que estem veient a Ucraïna. Com ho vas viure, o ho estàs vivint?
Veig que s’està cometent un gran error per part d’Europa, cosa que em sorprèn perquè no tinc els europeus [fa referència als líders dels països] com ignorants. Han acceptat aquesta guerra amb molta ignorància; o això o no són veritablement conscients que el que estan fent a Ucraïna ja s’ha fet a l’Afganistan i no ha funcionat. Jo vaig néixer durant l’ocupació russa, i Europa i els Estats Units van donar armes als afganesos perquè es defensessin de Rússia. El resultat van ser cinquanta anys de guerra. Ara s’està fent el mateix: donant armes als ucraïnesos per a defensar-se contra els russos. Això només porta més violència, i, concretament, més violència envers les dones ucraïneses. I no ens enganyem: d’Ucraïna han pogut marxar aquelles famílies o persones privilegiades, però les vulnerables i empobrides s’han quedat. I ho hem normalitzat, això és el pitjor que pot passar: normalitzar la guerra.
En algunes ocasions t’has mostrat crítica amb les tasques d’ONG que operen a l’Afganistan. Com es podria millorar la feina d’aquestes organitzacions?
En totes les professions i àmbits hi ha bons i mals professionals. De les ONG, algun cop he criticat que la tasca altruista es converteixi, de vegades, en un negoci. La meva crítica no va dirigida a les entitats petites, sinó a les organitzacions més grans. A les Nacions Unides caldria preguntar-los quin tipus de cooperació fan i promouen, per exemple. M’agradaria que la feina feta arribés directament a les persones i que deixéssim de posar-nos medalles.
Què li diries a la Nadia dels onze anys, aquella que va decidir fer-se passar per home per tal de sobreviure?
Li diria que em sento molt orgullosa d’ella. La Nadia petita ho va passar molt malament. També li demanaria disculpes perquè l’he fet patir molt i li he fet sacrificar moltes coses.
I a les nenes afganeses que ara viuen a l’Afganistan?
Que no perdin les forces, que la llibertat es troba dins del nostre cor, no a fora. Que no renunciïn a la llibertat interior i que prenguin decisions. Que treballin per la pau del cor. Jo he passat dies molt i molt foscos, però també n’he tingut de lluminosos. Aquests últims sempre s’acaben trobant.
