La Nadine Feghaly (beirut, 1984) és una il·lustradora i terapeuta artística libanesa que viu a Barcelona des de fa 13 anys. Assegura que va arribar a la il·lustració gairebé per casualitat i després d’haver provat diferents disciplines. Les seves il·lustracions, sempre poètiques i oníriques, tracten qüestions polítiques i preocupacions del món actual com la protecció dels animals i el medi ambient, temes relacionats amb el gènere, les guerres i la justícia social, entre d’altres.
Després d’haver estudiat disseny gràfic al Líban i de veure que podia guanyar-se la vida com a il·lustradora, la Nadine Feghaly es va instal·lar a Barcelona, on va estudiar un postgrau especialitzar en il·lustració de llibres infantils. La Nadine explica que va decidir establir-se a la capital catalana per les similituds amb Beirut: “El temps, el mar Mediterrani, el caràcter de la gent…a més, abans d’arribar a Barcelona, jo ja ballava flamenc al Líban! L’adaptació va ser fàcil, perqùe sempre vaig sentir que la ciutat era molt propera”, confesa. A Catalunya també s’ha format en artteràpia, però actualment pràcticament no fa cap acompanyament.
L’art com a eina política; l’art com a teràpia
Quan la Nadine Feghaly va néixer, el Líban es dessagnava enmig d’una cruel guerra civil (1975-1990) que va causar desenes de milers de morts i desplaçats, i que marcaria un abans i un després al país. Fins als set anys, l’artista va viure a Beirut entre els estralls d’aquella guerra, la qual cosa la marcaria com a la resta de nens i nenes de la seva generació. La Nadine diu que recorda poques coses, d’aquella època, però que aquells anys se senten dins el trauma col·lectiu del país; i, sobretot, en la generació dels seus pares. La guerra que sí recorda amb deteniment és la del 2006, quan la milícia libanesa Hezbollah es va enfrontar a l’exèrcit israelí. Les hostilitats amb prou feines van durar un mes, però amb això n’hi va haver prou perquè la Nadine s’adonés que no volia seguir vivint al Líban. També va ser llavors que la Nadine va comprendre com n’era d’important per ella poder expressar el que sentia a través de les seves il·lustracions. Quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la resolució 1701, que havia d’acabar amb les hostilitats entre les dues parts combatents, Feghaly ja havia pres la decisió d’abandonar el país. “Tinc un costat molt espiritual i crec molt en la bondat. Per això em costa tant d’entendre que hi hagi guerres i és per això que els meus dibuixos estan plens de preguntes. Des de llavors faig servir l’art per qüestionar-me moltes coses. Em va sortir de manera inconscient”, explica. Els seus dibuixos solen transmetre un missatge: “No m’interessa dibuixar només coses boniques, ni demostrar que sé dibuixar”. A través del seu alter ego, el personatge de la Viola, la il·lustradora ha aconseguit crear un univers propi on pot expressar les seves inquietuds. “La Viola és una veu, una nena interior que m’escolto per canalitzar la part més sensible de mi, la part de mi que es qüestiona les coses. Va néixer el 2006 i li vaig triar el nom per una obra de Shakespeare, en què hi ha un personatge que es diu Viola que a vegades es fa passar per un home, i d’altres per una dona. La Viola també és un instrument musical, una flor i un color”.
El Líban, un país a la cruïlla
Els últims mesos el Líban ha estat a l’epicentre de la guerra que es va iniciar el 7 d’octubre de 2023 entre Hamas i Israel a la Franja de Gaza. Els atacs de l’exèrcit israelià s’han estès fins al sud del Líban, a la regió de la Bekaa i a alguns districtes de Beirut, la capital, pel suport que la milícia libanesa de Hezbollah ha manifestat cap a la milícia palestina Hamas, que fins al 7 d’octubre controlava Gaza. El punt àlgid dels atacs recents entre Israel i el Líban va tenir lloc entre el 17 i el 18 de setembre de 2024, quan desenes de busques i walkie-talkies van explotar de manera simultània en un atac coordinat ordit per el Mossad. Des de llavors, els atacs israelians al sud del Líban no s’han aturat. Si bé és cert que el passat 27 de novembre es va produir un alto el foc, les hostilitats es continuen produint ara com ara i les violacions d’aquesta treva han continuat repetint-se, la qual cosa ha provocat el desplaçament de població tant libanesa com israeliana.
A la Nadine Feghaly li fa mal tot el que està passant als eu país. “És una terra preciosa i la gent és molt propera, però també és un país caòtic i sense justícia, tot i que la gent té cura dels altres. Després de tant de caos i de 15 anys de Guerra Civil…la ciutadania s’ha unit molt. D’altra banda, també es tracta d’un país dividit entre els que donen suport a la resistència i els que no. Sense la resistència, però, Israel ja ens hauria envaït. Aquest tema divideix moltíssim. A banda, també es reben moltes pressions internacionals”, explica.
Abans que el Líban es trobés immers en la guerra de la Franja de Gaza, però, el país ja travessava un moment complicat com a conseqüència de la important crisi financera que es va produir el 2019, amb la devaluació de la lliura (que va perdre més del 98% del seu valor). Aquest fet va provocar que gran part de la ciutadania perdés els estalvis de tota una vida. A més, l’explosió al port de Beirut el 2020, que va deixar més de 200 morts i pèrdues incalculables, i la pandèmia de la Covid-19, també van contribuir a agreujar la situació del país. La crisi de liquiditat lligada a la inflació, la corrupció per part de la classe política i la mala gestió han provocat que el país hagi hagut de sol·licitar ajuda humanitària a països estrangers
En aquests anys, la inestabilitat econòmica d’un país amb menys de sis milions d’habitants situat en un punt estratègic de l’Orient Mitjà ha anat de la mà d’una important inestabilitat política. Després de més de dos anys amb un Govern en funcions en mans de Najib Mikati (des que es van celebrar eleccions legislatives el maig de 2022), el país ha aconseguit constituir un nou Executiu recentment. Fa tot just unes setmanes, el president libanès, en Joseph Aoun, va nomenar Nawaf Salam com a primer ministre. D’ell en depenen tasques importants com la fi de les hostilitats amb Israel i el reflotament econòmic del país.
“Tots els nens neixen dibuixant”, va dir una vegada en una entrevista. Vostè no només dibuixa, sinó que les seves il·lustracions tenen totes un missatge i és per això que se la considera activista. D’on sorgeix aquesta inquietud i quan va decidir convertir-la en la seva feina?
Com tots els nens jo dibuixava de petita, però mai no m’hagués pensat que m’hi acabaria dedicant. Els meus m’havien apuntat a classes de pintura, de ball, de música…i la pintura no era pas una cosa que em cridés especialment l’atenció. Va ser arran d’haver estudiat disseny gràfic, però, que em vaig anar apropant al món de la il·lustració. Vaig començar amb un blog i després, al 2006, va esclatar la guerra entre Israel i el Líban. Aquell moment va ser clau. Jo sentia que hi havia moltes coses que volia explicar, i no podia parar d’escriure i d’il·lustrar. Var ser llavors que va néixer el personatge de la Viola, gairebé per atzar. El vaig incloure al blog i la gent va reaccionar-hi de manera molt positiva, la qual cosa em va animar a continuar. A partir d’aquell moment, vaig començar a tenir contacte amb editorials infantils i vaig adonar-me que m’hi podia guanyar la vida.
Hi té cap referent, a la seva professió?
Al començament em fixava molt en els artistes de còmic, perquè hi va haver una època en què llegia molts còmics. Ara, però, he aconseguit tenir un estil definit i miro de no fixar-me gaire en el que fan els altres. Vull mantenir la meva autenticitat.
Als seus dibuixos hi apareixen temes recurrents com la protecció del medi ambient, el feminisme, la causa palestina…sempre ha estat així? Sempre ha concebut les seves il·lustracions com una eina per transmetre una idea o per conscienciar sobre temes concrets?
Quan era més jove em costava posar nom a les coses i la paraula ‘política’ em produïa una sensació de rebuig. Ara tot això ho veig d’una altra manera i crec que l’art sempre és polític. Quan vivia al Líban feia molt street art, i sobretot tractava de temes ambientals. A Beirut, per exemple, gairebé no hi havia espais verds o carrils bici. Això em permetia fer servir el personatge de la Viola per protestat sobre aquests i altres temes, i fer-ne visibilitat. No m’és possible callar quan veig una injustícia i m’encanta fer servir l’art com a arma. Em neguiteja no poder fer res. Hi ha gent que parla, gent que lluita o es baralla…jo he trobat la meva manera de protestar. L’art sempre ha tingut un paper molt important a la història, a l’hora de remoure consciències, visibilitzar temes, promoure l’empatia…De vegades, amb només un dibuix pots aconseguir posar-te al lloc d’aquell animal o d’aquella nena que estan patint. Pel que fa a Palestina…què podem fer davant la magnitud de la tragedia? Em sento tan petita, jo…però trobar la manera d’enfrontar-m’hi: vaig crear unes enganxines amb la il·lustració d’una nena palestina i, quan sortia al carrer, les enganxava per diferents llocs. És la meva manera d’ajudar.
Mentre vivia al Líban, com va ser la relació amb la comunitat palestina que hi vivia refugiada?
Per desgràcia, els palestins que hi ha al Líban no estan gaire integrats, de manera que mai no m’hi vaig relacionar gaire.
I com viu el que està passant a Gaza i el que ha passat i encara passa al Líban?
L’inici de la guerra va ser un trasbals enorme per tothom. Com es pot viure un genocidi de tan a prop? Per a mi sempre ha estat un tema molt difícil, perquè considero que tot plegat és molt injust. Hi ha hagut èpoques en què he fet moltes il·lustracions sobre el tema; sobretot des del prisma del dol col·lectiu. A Barcelona he anat a totes les manifestacions que hi ha hagut i des que va començar la guerra he conegut gent nova amb qui he plorat i cridat. És massa tot plegat, sobretot quan veus que passen els dies i que res no canvia, que seguim al carrer però que res no canvia. És molt frustrant. Els atacas al Líban es van produir poc després i llavors em vaig deprimir. Parlar amb els meus amics d’allà i amb la meva família em feia sentir malament. M’explicaven que no podien dormir pel soroll i a vegades em quedava despert amb ells. A més, també t’angoixa adonar-te que estan esborrant del mapa els teus records, els llocs on has viscut. És molt fort. l setembre, l’octubre i el novembre van ser uns mesos massa durs en què amb prou feines vaig aconseguir dibuixar res. No l’hi trobava cap sentit, a la realitat.
En els 13 anys que porta a Barcelona, diria que la seva mirada i les seves il·lustracions han canviat? El Líban segueix present a les seves il·lustracions?
Han passat molts anys. Potser el tinc més present quan ocorren coses impactants que em remouen per dins. Ara ja no dibuixo tantes coses relacionades amb el Líban, però encara faig il·lustracions que tenen a veure amb el feminisme i l’apoderament de les dones o la protecció del medi.
Justament aquests dos temes, l’ecofeminisme i l’ecologisme, són clau en la seva trajectòria. També són dos temes que estan al punt de mira dels moviments i partits d’extrema dreta globals, alguns dels quals ja controlen alguns indrets del món. Com a il·lustradora, però també coma dona i com a ciutadana, com percep tot el que està passant?
Confesso que estic impactada per tot el que està succeint. Em fa la impressió que parem massa atenció i dediquem massa energia a un seguit de personatges com en Trump. Aquesta atenció que els donem els fa més forts, i jo no vull fer-los més forts. És el que em diu la meva intuïció. Crec que estem retrocedint en algunes qüestions, com per exemple el tema de l’avortament. Que ens deixen estar a les dones i a les persones trans. A totes. Davant d’aquesta situació l’únic que podem fer és seguir lluitant i ajuntar-nos amb gent que pensi com nosaltres. I seguir endavant. Tot i així, no acabo d’entendre res del que està passant, la veritat.
A més d’activista, també és terapeuta artística.
Tinc un màster en artteràpia i, abans de la Covid, feia tallers per a escoles d’educació lliure i centres cívics, famílies i grups. Treballava molt, d’això. Però passada la pandèmia, m’hi vaig allunyar una mica, d’aquest àmbit, tot i que continuï fent servir la teràpia amb mi mateixa. Ara hi he tornat parcialment i estic fent l’acompanyament d’una nena gaziana de sis anys que ha perdut casa seva. M’agradaria poder acompanyar més persones, perquè hi crec molt, en la teràpia artística.
És del parer que tota creació artística ha d’incorporar un missatge polític?
No ho crec. Per exemple, la meva feina també té quelcom de molt espiritual, sobretot pel que fa a la connexió amb la natura. Tot i que, segons com es miri, això també és polític. Que cadascú faci el que vulgui. El que sí crec, però, és que l’art és una eina política molt potent; si entens la política no com una cosa de dretes o esquerres, sinó com a concepte que té a veure amb els valors humans. Però sí, potser sí que hi ha art que no és polític.
Què li agradaria dibuixar en el futur? Un dibuix que alhora sigui un desig.
La connexió amb la terra. M’agradaria que en tinguéssim més cura, perquè l’estem tractant fatal i l’estem destrossant. Malgrat tot, penso que a vegades has de conèixer la foscor primer per tal de poder veure la llum més tard. El que està passant a Palestina al menys ha servit perquè ara tothom sàpiga on és Gaza i per visibilitza-ne el tema. Tothom ha vist els vídeos, els lives que s’han fet des d’allà i això pot tenir un efecte unificador.
Fa no gaire es va produir una trobada entre dones artistes àrabs a la residència Faberllull, en què vau posar sobre la taula un seguit temes. Quins temes van sorgir?
Sí, va ser molt enriquidor poder seure i parlar; sobretot perquè als països àrabs hi solen haver homes en aquestes converses, i els homes solen ocupar l’espai del saber. Va ser molt bonic poder ser allà només amb altres dones. Érem unes deu dones i, com que vam tractar de temes diferents, les opinions que vam expressar també van ser diverses. N’hi havia que érem diàspora, d’altres que no ho eren…Quan feia un parell de dies que érem allà, van explotar tots aquells busques al Líban. Em va trasbalsar molt el contrast de ser un lloc tan bonic i alhora saber el que estava passant al meu país. Quan es va produir l’explosió a Beirut del 2020 em vaig sentir igual. Em va costar molt assimilar les imatges que m’arribaven.
