Vania Arana és portaveu i presidenta del sindicat Las Kellys Catalunya. Va arribar a Madrid el 1992 procedent del Perú, el país que la va veure néixer. Allà havia estudiat per ser professora de secundària, però quan va arribar aquí, no va poder convalidar la titulació, ja que no hi havia correspondència en els estudis. Fou llavors quan va començar a cuidar gent gran, però un parell d’incidents van fer que busqués una altra cosa. “El primer dia de cuidar un senyor gran, es va morir mentre dormia. Fou un impacte. Després d’alguna altra experiència, vaig decantar-me per començar a netejar cases. Ho vaig fer durant un mes i llavors em va sorgir una oportunitat a Andorra!” Va ser al país pirinenc on la Vania va començar a fer feina en hotels.
El 1996 va començar a treballar a través d’ETT (empreses de treball temporal) i va ser en aquesta època en la qual va adquirir més experiència en l’àmbit de la neteja d’habitacions. “A banda de la pràctica, d’ençà que vaig començar a treballar com a cambrera de pisos, sempre m’he format en l’àmbit de l’hostaleria”, explica. També va estudiar un curs de Filologia hispànica a la UNED, però ho va deixar perquè ella volia ser mestra, i els estudis no anaven encaminats cap a aquesta professió.
La Vania reconeix que va ser quan es va quedar embarassada quan es va adonar de les condicions precàries que vivia el sector en el qual ella treballava. “Vaig tenir un embaràs molt dolent, molt problemàtic i complicat. L’ETT amb la qual estava no se’n va fer càrrec i em vaig sentir abandonada laboralment. Em van fer signar una baixa voluntària”. Després de l’embaràs i durant els anys posteriors, va tenir problemes d’assetjament a la feina que la van fer caure en una depressió.
A poc a poc, la Vania i les seves companyes es van adonar que no hi havia ningú que vetllava pels seus drets laborals i el seu benestar, i a través de trobades esporàdiques en les quals compartien experiències, es van anar organitzant.
El 2014 es va produir el punt d’inflexió. En una gran cadena hotelera Barcelona, hi va haver un canvi de model: es van acomiadar de manera dràstica algunes cambreres de pisos, i les condicions de qui no va ser acomiadat van empitjorar notablement. “Netejàvem 30 habitacions en 8 hores, o en 10, o en les que fes falta. De vegades eren les set de la tarda i no podíem marxar. Ens en vam fartar. A banda de l’augment de feina, no teníem dret a descansar durant la jornada laboral, a menjar o a beure. La persecució era única i la situació es va tornar impossible de gestionar. A més, no feien fora a la gent, sinó que s’esperaven que agaféssim baixes voluntàries”. Va ser llavors quan les cambreres de pisos es van organitzar i van presentar una demanda col·lectiva.
La demanda contra l’hotel en qüestió va ser la gran primera victòria de la Vania i les seves companyes. El 2018, les cambreres de pisos van arribar a un pacte amb l’hotel i el judici no es va arribar a produir. Es va arribar a un acord i es va haver de readmetre les treballadores que havien estat acomiadades. A banda, tota la plantilla de l’hotel va ser internalitzada, incloses les persones que no havien demandat. “Ho recordo com un moment d’eufòria. És tan gran el què vam aconseguir! Per a nosaltres va ser una satisfacció immensa. Va suposar un punt d’inflexió a les nostres vides i ens ha permès continuar lluitant pels nostres drets”, reconeix la Vania.
El nom “Las Kellys” és un joc de paraules que apareix d’acurtar l’expressió “las que limpian”. Van néixer a través de les xarxes socials el 2014 —la Vania reconeix que les xarxes les van ajudar a conglomerar el malestar i la insatisfacció, a teixir llaços d’unió amb diferents col·lectius i a fer-se més fortes a partir de la lluita conjunta —, el 2016 es van constituir com a associació i el 2018 com a sindicat. En aquests moments, Las Kellys tenen presència a vuit territoris: Barcelona, Benidorm, Cadis, Fuerteventura, La Rioja, Lanzarote, Madrid i Mallorca. Com associació, cada grup territorial és independent.
Els problemes, reptes i obstacles als quals han de fer front les cambreres de pisos són múltiples: invisibilitat social, salaris baixos, poc reconeixement professional, contractació irregular, temporal i a temps parcial, càrrega de la feina, externalitzacions, pressió, etc. Això es tradueix en estadístiques que mostren l’estat del col·lectiu. Segons Comissions Obreres, el 95,9% de les cambreres de pisos pateix símptomes clínics d’ansietat, el 70% assegura experimentar dolor muscular, el 71,5% consumeix fàrmacs per pal·liar el malestar i 4 de cada 10 cambreres de pisos presenta símptomes depressius.
Davant aquesta situació, les demandes de Las Kellys, són clares: jubilació anticipada, reconeixement de les malalties derivades del treball, desaparició de l’externalització (és a dir, modificació de l’Article 42 de l’Estatut dels Treballadors), incorporació de la Llei Kelly, gestió per part de l’INEM de les borses de treball, blindatge dels Convenis d’Hostaleria, increment de les inspeccions laborals, compliment del capítol III de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, realització d’estudis ergonòmics per calcular i limitar les càrregues de treball o el compliment de l’Article 34 de l’Estatut dels treballadors i treballadores per poder conciliar, entre d’altres.
Durant aquests anys, a banda de continuar lluitant per garantir el respecte pels seus drets laborals, Las Kellys Catalunya han dut a terme diverses iniciatives: el mateix any del seu naixement com a sindicat, van impulsar un segell de qualitat que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya. El dia d’avui, continua sense desenvolupar-se ni implementar-se a causa de “la poca voluntat política”. Es tracta d’un segell que acredita les condicions de treball dignes per a les treballadores. També van presentar una Directiva Kelly a Brussel·les per tal d’acabar amb l’externalització dels serveis i recentment s’han embarcat en un projecte ambiciós: posar en marxa una Central de Reserves amb hotels que hagin adquirit el segell Kelly. Es vol proporcionar una base de dades amb allotjament que respectin els drets laborals de les cambreres de pisos i els altres treballadors i treballadores. El projecte es va posar en marxa a partir d’un micromecentatge que va funcionar molt bé i que tenia com a lema “Yo reservo con Las Kellys”. Ara, estan desenvolupant la iniciativa. Està previst que la Central de Reserves comenci a estar operativa a partir de l’estiu del 2022.
Quina ha estat la clau de l’èxit de Las Kellys?
Per arribar on estem actualment, hem hagut de saltar-nos algunes normes imposades per la societat i el sistema. Què vol dir que hem d’esperar tres mesos per parlar amb una persona? Ens hem plantat moltes vegades a llocs per parlar amb gent i hem aconseguit moltes fites. Quan vam participar en la negociació del Conveni Col·lectiu d’Hostaleria, per exemple, va ser la primera vegada que es va parlar de l’externalització.
Però està permesa, en hostaleria.
L’externalització està permesa sempre que no se subcontracti a persones que desenvolupen l’activitat principal. És a dir: la gent que neteja la façana d’un hotel pot ser externa, o si algun dia s’hi ha de fer una convenció i s’ha de contractar un servei de càtering especial. No és el cas de les cambreres de pisos.
Quina és la relació amb altres col·lectius?
Molt bona. No seríem on som sense ells. Ens han brindat un suport i una ajuda constant. Al principi, quan no teníem material per a pancartes, ens el deixaven; feien actes amb recaptació que anava cap a la nostra associació, ens permetien posar parades a les fires, etc. Si els hagués d’anomenar, no acabaria.
I amb els sindicats majoritaris?
Ens vam reunir amb UGT i CCOO, però l’experiència no va ser massa bona. Ens vam sentir abandonades. Nosaltres, a més, ja teníem claríssim que ens uniríem amb Las Kellys. Des del primer moment vam veure que la relació no seria fructífera.
D’on us financeu?
Tenim marxandatge, fem menjar, col·laborem amb Sindillar, etc. Sindillar, precisament, ha muntat un taller tèxtil i nosaltres hem estat estudiant costura amb elles; ara també pertanyem al seu taller. Pel que fa al tema jurídic, sempre hem treballat amb els advocats Laie, que ens ajuden de manera gratuïta. Ens han ajudat a fer el segell de qualitat, a constituir-nos com a sindicat, o a anar a Brussel·les.
A què hi vau anar, a Brussel·les?
A presentar la Directiva Kelly. Ho vam fer gràcies a un munt de persones i col·lectius. Durant aquests anys, també hem intercanviat experiències amb Kellys d’Alemanya. França, Itàlia i el Regne Unit. Ho vam presentar conjuntament amb elles.
Alguna conclusió?
A Espanya, la situació és molt complicada. L’externalització ens està matant i s’ha d’erradicar.
Quin paper han jugat els mitjans en el reconeixement de Las Kellys?
En el nostre cas, els mitjans de comunicació han estat fonamentals. És cert que hem de tenir sempre molta cura sobre què diem i com diem les coses, però ens han ajudat a visibilitzar la nostra problemàtica i a crear consciència entre la societat. A través dels mitjans grans i tradicionals hem arribat a les pantalles de moltes cases, però han estat els mitjans alternatius els qui han fet seguiment dels casos i ens han acompanyat en tot aquest recorregut. Han parlat de les nostres problemàtiques en profunditat i ens han permès posar-nos en contacte amb altres col·lectius com La Marea Blava o La Marea pensionista. Pan y Rosas ens ha acompanyat des del principi.
L’aparició de la Covid-19 i la crisi ocasionada per la pandèmia us va afectar moltíssim.
Molt. Es va acomiadar a moltes companyes, sobretot a les que treballaven de manera externa. A moltes se’ls va fer signar la baixa voluntària. Les que tenien un contracte fix discontinu també es van quedar al carrer. Com a Kellys, vam haver d’anar a parlar amb molts polítics, tant de dretes o esquerres. La pandèmia ens ha permès conèixer-nos millor i ens hem adonat que la solidaritat ve de la societat, com les associacions de barri.
Per què us caracteritzeu, Las Kellys?
Per la constància i per ser sinceres, ser franques i mostrar-nos tal com som. Som transparents, un adjectiu que sovint es diu massa a la lleugera. Mai hem ocultat que som persones de diferents ideologies, procedències, maneres de fer, etc. La clau ha estat i és respectar-nos. Som un col·lectiu molt heterogeni. A través d’aquest respecte i la confiança hem fet teràpia col·lectiva sense saber que, posant en comú les nostres experiències, ens estàvem ajudant i acompanyant
Què en destacaries, del col·lectiu?
Las Kellys ens ha servit per conèixer-nos a nosaltres mateixes, però també a les persones amb qui treballem i que tenim al davant. Això no té preu, perquè hem aconseguit crear uns llaços d’amistat molt forts. Fa que ens sentim en família. Busquem canviar la societat i anem totes a una. S’ha creat un vincle a través de la responsabilitat i l’estima, però si hi ha una paraula que ens defineix i que ens ha fet arribar on som, és l’amor. L’amor que tenim per nosaltres mateixes, les unes per les altres i l’amor que sentim per la nostra feina. Perquè sí, jo no vaig començar a treballar de cambrera de pis perquè m’agradés, però amb el temps he acabat estimant la feina.
Què estimes de la teva feina?
Ara fa un temps que, a través de Las Kellys, faig xerrades. Doncs bé, per a mi és igual de gratificant fer una xerrada en una universitat que acabar de fer una habitació. Imagino que hi ha molta gent qui no s’ho creu, però dona molta satisfacció acabar de netejar una habitació que t’has trobat feta un desastre. Una se sent orgullosa. Dedicar-se a la neteja d’una habitació d’hotel té la seva tècnica i no tothom ho pot fer. Només cal retrocedir l’any 2008, quan va esclatar la crisi econòmica.
Què va passar?
Al col·lectiu van arribar molts homes que s’havien quedat sense feina. Aguantaven molt poc i ens preguntaven com ens ho fèiem.
Se us ha tractat amb paternalisme?
Als hotels no; tot el contrari, perquè ens costa molt que reconeguin la feina. A fora de l’àmbit estrictament laboral, de vegades sí. De vegades també ens han tractat com si fóssim l’última cosa i amb menyspreu.
D’on sorgeix la idea de la Central de Reserves?
Molta gent es posa en contacte amb nosaltres per preguntar-nos sobre hotels que respectin les treballadores i d’aquí surt la idea. Volíem donar resposta a aquestes inquietuds. Encara que les cambreres de pis estiguin en plantilla, això no vol dir que es respectin els seus drets laborals. El nostre primer gran objectiu era donar-nos a conèixer i que la gent tingués coneixement i fos conscient de la nostra situació. Perquè això que ens passa a nosaltres, li pot passar a tothom. Llavors, que un hotel tingui el segell de qualitat voldrà dir que les cambreres de pisos estan contractades per l’hotel en qüestió, que els contractes respecten el Conveni Col·lectiu d’Hostaleria, que hi ha una conciliació familiar adequada o que es respecta el tema de les malalties i les possibles adaptacions a la feina, entre d’altres. Això últim es contempla a la llei, però no se sol aplicar. Està tot en marxa amb l’objectiu que estigui operativa a partir del juny. Hem tingut problemes per trobar una empresa que ens ho faci tot i que no externalitzi cap servei. De fet, ja en teníem una, però l’advocada es va llegir tota la documentació i ens vam adonar que sí que hi havia serveis externalitzats.
En referència al tema de les malalties, al vostre manifest es demana el “Compliment del capítol III de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals i així mateix la Llei de Coordinació d’Activitats Empresarials i que es realitzin els estudis ergonòmics per calcular i limitar les càrregues de treball segons les característiques de cada hotel”.
Sí. Les malalties que desenvolupem les cambreres de pisos solen ser musculoesquelètiques, tot i que també desenvolupem malalties i trastorns psicològics com l’ansietat o la depressió causats per la pressió sota la qual treballem. Fem la feina amb faixes, turmelleres, etc. Anem totalment equipades! Som un col·lectiu malalt.
Fa temps que ho denuncieu, això.
Tinc companyes de trenta anys que estan malaltes. És molt complicat que una cambrera de pisos es jubili als 65 anys, com en altres professions. Normalment ens jubilem abans. Fa vint anys, però, es podia arribar a bons pactes amb els caps, que et respectaven i es preocupaven per tu. Ara això ja no és tan habitual. S’ha deshumanitzat el treball, i d’això en tenen responsabilitat les empreses externes.
Què és el segell de qualitat?
El segell de qualitat va ser aprovat pel ple del Parlament el novembre del 2018. No va haver-hi ningú que votés en contra i només una abstenció. Es va dir que es desenvoluparia i que s’implementaria, però encara no s’ha fet res. Qui era en aquell moment el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, ja ens va dir que ells no ho farien. Continuem reclamant, però la patronal té molta força. La nova conselleria també ens ha dit que no ho duran a terme.
La patronal s’hi oposa?
La patronal diu que el segell és discriminatori. En quin sentit? Ens preguntem nosaltres. Si els hotels respecten els drets laborals de les treballadores i no es produeix cap vulneració, com assegura la patronal, llavors no hi hauria d’haver cap problema, no?
