La Yara Harake porta més d’una dècada treballant per la justícia, la llibertat i la dignitat de les persones. Aquesta defensora libanesa, ara assentada a Barcelona, treballa com a consultora de comunicació i mitjans tant nacionals com internacionals; l’eix del seu treball és l’exploració que neix en la dicotomia entre la pau i el conflicte.
Sap del que parla: com a libanesa ha hagut de viure en el conflicte dins la seva regió; i durant els seus anys de joventut ha treballat amb comunitats locals, persones refugiades, migrants i altres grups vulnerables. Ha dut a terme projectes d’inclusió de la diversitat i ha ajudat a desenes de persones a transformar les seves realitats. Entre la seva trajectòria destaca el treball com a tècnica de comunicació en la Syrian Female Journalists Network (Xarxa de Dones Periodistes Sirianes). També ha treballat en Civicus Global Alliance, una coalició de drets humans. A més del seu treball en l’àmbit dels drets humans en diferents organitzacions, Harake té un blog, en el qual comparteix les seves perspectives com a dona libanesa, migrant i defensora d’espais segurs i creatius.
Al setembre de 2019 va arribar a Castelló de la Plana per a estudiar un màster en Estudis Internacionals, Pau, Conflicte i Desenvolupament. No estava en les seves intencions el quedar-se a viure a Espanya, però quan va acabar els estudis, el seu país, Líban entrava en una espiral de crisi econòmica de la qual encara no s’ha recuperat.
“Jo al meu país estava bé; i fins a aquest moment hi havia oportunitats, però llavors es va intensificar la crisi econòmica i tot va anar empitjorant. La gent va començar a perdre diners, alguns bancs van tancar, les manifestacions se succeïen l’una després de l’altra perquè la gent reclamava els seus drets… Com et quedaràs en un país en el qual no pots imaginar el futur? Em vaig tornar a Espanya. Des de llavors, la crisi a Líban ha anat a pitjor: l’aparició del Covid, la crisi política i ara la situació a Gaza…”, explica Harake. Va ser així com va decidir instal·lar-se a Barcelona, on ja tenia alguns amics. “Vaig triar Barcelona per la mar, perquè per a mi és molt important poder estar prop de la mar”, diu amb una certa nostàlgia. “Si creixes al costat de la mar, com és el meu cas, això queda en la memòria col·lectiva”. I afegeix: “La gent ens etiqueta com a migrants, però no veu les capes de persones que som; les persones que érem abans d’aquesta migració”.
Assegura que ha estat ‘activista’, tot i què no li agrada la paraula, durant gairebé tota la seva vida. “Quan els Estats Units i altres països van envair l’Iraq, en 2003, jo era una adolescent, i recordo haver assistit a nombroses manifestacions. Puc dir que en el meu entorn gairebé tothom és així, ‘activista’; per això mai he vist la meva vinculació amb els drets humans com una cosa especial. Sempre he lluitat i treballat pel benestar col·lectiu”
Yara Harake va estudiar bioquímica, però mai ha exercit. “Mai em va interessar treballar en un laboratori o en una farmacèutica internacional. Per contra, sempre em va agradar escoltar les històries de la gent i descobrir les capes de personalitat. Això em fascina, perquè les persones podem tenir un munt d’identitats”. Van ser aquestes ganes d’escoltar les que la van portar a acostar-se de manera professional a la defensa dels drets de les persones i la justícia global. “També el fet d’haver nascut en una de les zones més perjudicades del món… Et fas gran i t’adones de com opera el sistema; de com la gent que es nega a acceptar els postulats i s’atreveixen a dir ‘no’ es fiquen amb ells.
Les narratives del menjar
Una de les àrees de treball de Yara Harake té com a eix el menjar i les narratives que es desprenen d’aquesta. Assegura que li encanta cuinar, i que també això és un acte de resistència i lluita política. L’activista ha participat en processos de cures de dones abusades i supervivents de violència que tenen com a eix la cuina i els aliments.
“La cuina pot actuar com a arxiu i com a resistència. Per què els israelians destrueixen les oliveres dels palestins a la Cisjordània ocupada? Perquè l’olivera és un símbol de Palestina, i es relaciona directament amb el relat i la narratives de la causa palestina. Per què l’Estat d’Israel planta pins on abans hi havia camps d’oliveres? Precisament per a això: per a arrencar el passat i destruir les narratives. Parlar de menjar i aliments concrets també és resistir”, conclou.
Líban, un país en la cruïlla
En els últims mesos, Líban ha estat en l’epicentre de la guerra que es va iniciar el 7 d’octubre de 2023 a Gaza. Els atacs de l’exèrcit israelià s’han estès al sud del Líban, a la regió de Beqaa i en alguns districtes de la capital, Beirut, pel suport de la milícia libanesa Hezbollah a la milícia palestina Hamàs, que fins a la data esmentada controlava Gaza. El punt àlgid de les hostilitats recents entre Israel i Líban es va produir entre el 17 i el 18 de setembre de 2024, quan desenes de dispositius ‘cerca’ i walkies talkies van explotar de manera simultània en un atac coordinat perpetrat pel Mossad. Des de llavors, els atacs d’Israel en el sud del Líban no han deixat de succeir. Si bé es va produir un alt al foc el passat 27 de novembre, les hostilitats segueixen fins avui en dia i les violacions d’aquesta treva han estat repetides, la qual cosa ha ocasionat el desplaçament de població tant libanesa com israeliana.
Abans que el Líban es veiés dintre de la guerra en la Franja de Gaza, el país ja travessava un moment complicat a causa d’una important crisi financera ocasionada per la caiguda del tipus de canvi en 2019 (el valor de la lliura libanesa va caure llavors fins a un 98%) i que va ocasionar que gran part de la ciutadania perdés els estalvis de tota una vida; l’explosió en el port de Beirut de 2020 (que va deixar més de 200 morts i danys incalculables); i l’aparició de la pandèmia per la COVID-19. La crisi de liquiditat, lligada a la inflació, la corrupció per part de la classe política i la mala gestió han provocat que el país hagi hagut de sol·licitar ajuda humanitària a països estrangers.
En aquests anys, la inestabilitat econòmica d’aquest país de menys de sis milions d’habitants però situat en un punt estratègic a Orient Mitjà ha anat lligada a una inestabilitat política important. Després de més de dos anys amb un Govern en funcions en mans de Najib Mikati (des que se celebressin les eleccions legislatives al maig de 2022), recentment el país ha aconseguit formar un nou Executiu. Tan sols fa uns mesos, el nou president libanès, Joseph Aoun, va nomenar primer ministre a Nawaf Salam, que té per davant diverses tasques importants, com la finalització de les hostilitats amb Israel i el reflotament econòmic del país.
No t’agrada definir-te ni que et defineixin com a activista.
No m’agrada la paraula ‘activista’ perquè penso que l’activisme és una manera d’estar en el món com a ciutadana conscient. Els i les ‘activistes’ no som gent extraordinària, ni especial, ni tenim una cosa distinta. L’activisme és decidir que tu tens uns drets i tens responsabilitats cap a aquests drets, tant teus com dels altres. Ser activista és ser present en el dia a dia.
En la teva trajectòria professional, quin ha estat el treball més dur?
El treball amb persones amb històries de vida complexes és desgastant emocionalment. Durant molts anys vaig estar duent a terme entrevistes amb gent afectada per la guerra; amb persones refugiades, etcètera. Era gent desplaçada, procedent de Síria, Palestina, Turquia, Jordània. També vaig poder conèixer a molta gent que arribava des de Sudan, moltes d’elles treballadores domèstiques. Veure el patiment de totes aquelles dones, el racisme que sofrien, la lluita per aconseguir els papers, els abusos als quals eren sotmeses a tots els nivells… Això em desgastava molt; sobretot perquè davant aquestes situacions no pots ser ni objectiu ni neutral. De fet, a vegades he hagut de prendre’m descansos d’aquesta feina i fer una mica més de rutina, per a poder sanar en el personal. M’interessa una comunicació positiva i que s’enfoca en les persones, però no sols des de les seves misèries, o la narrativa de la guerra. El tema de Palestina sempre m’ha afectat molt, per la zona de la qual vinc i per un tema de justícia, per a ells i per a la nostra regió. També he pogut treballar en projectes amb gent de Bolívia, el Perú i Centreamèrica. En això he après sobre les lluites, que sovint són interseccionals. El treball en diferents causes m’ha permès tenir una visió àmplia del món. Els que s’aprofiten del sistema són sempre els mateixos, en totes les parts del món.
Tu has tingut molt de contacte amb palestins i palestines. Com vius tot el que succeeix actualment a Gaza?
És duríssim. Tinc amics a Gaza, a Jordània, on vaig viure dos anys; en el que es considera Israel, amics palestins que viuen a Líban… Palestina, de certa manera, també és casa meva; així que tot aquest horror m’afecta molt. L’horror ha estat sempre, però no el vèiem. Ara, amb les xarxes socials, ho veiem diàriament; per això també s’ha normalitzat el que ocorre i per això la gent s’ha insensibilitzat. Estem anestesiats. Però en realitat, com em senti jo no importa; perquè cal parlar d’Israel, dels Estats Units, de la posició de la Unió Europea.
A Líban també hi ha hagut bombardejos.
Jo tinc família al sud del Líban, que va ser bombardejat per Israel. La situació es viu amb molt d’horror i tensió, perquè un dia estàs parlant amb la teva família i no saps què succeirà l’endemà, si sobreviuran aquesta nit o no. Això és el que està passant a Gaza, encara que les situacions no són comparables. Els gazatís que viuen aquí [a Catalunya] no porten una vida normal, perquè estan pendents del que passa allí. Això és una forma de terrorisme: quan un país decideix que pot atacar a un altre sense més, això és terrorisme. L’atac d’Israel al Líban és una operació de terrorisme, diguin el que diguin.
Tu has treballat en processos de reconciliació. En el cas de Palestina i Israel, és possible?
Què és la pau? El que importa és la justícia. Els conflictes són una cosa habitual i succeeixen en tots els àmbits, entre les mateixes comunitats. És una cosa molt humana i molt natural, i existeixen en el nostre dia a dia. En el cas de Palestina, els israelians porten anys insistint en una narrativa que no és certa: quin Déu dona terres? El primer repte és desconstruir una narrativa falsa i reconèixer el que s’ha fet. Jo no tinc solucions, però sé que tot passa, en aquest cas, per acceptar que Israel és un Estat colonial present en un territori conformat per diferents ètnies, la majoria àrabs. El primer és reconèixer que s’ha fet alguna cosa malament; i després iniciar un procés de reparació i justícia. Jo no crec en la solució dels dos Estats; Palestina és l’únic Estat. D’altra banda, i tornant al tema de la narrativa, és necessari anar amb compte amb el llenguatge. Quan parlem ‘d’Orient pròxim’, exactament a què ens referim? O què significa ‘món àrab’? Les cultures són diverses i abordar les realitats com a blocs no ajuda; cal desconstruir els blocs i mostrar les diferents capes dels assumptes. No som exòtics.
En una entrevista anterior deies que els conflictes són una oportunitat per a la transformació positiva de la societat. En un món plagat de conflictes, és això possible?
El món ens està avisant que hi ha coses que no van bé des de fa temps. I responent a la teva pregunta: no és impossible, però és més difícil ara, perquè no tenim les eines suficients per a combatre un sistema tan poderós. Podem, això sí, anar avançant a poc a poc. Ens falta imaginació per a pensar que les coses poden ser distintes. La gran majoria de nosaltres pensem en un món apocalíptic, però podem canviar les coses si comencem per baix: l’educació és el més important. L’educació entesa com les relacions en les llars, en els col·legis, en el veïnat, en el barri. Hem perdut la connexió amb el nostre voltant. Si no saludem als nostres veïns, com tindrem empatia per la gent de Gaza? Jo dic sempre que no deixaré que aquest món em canviï. La gent no és dolenta, ni té res personal contra les persones; és l’entorn en el qual vivim, la rapidesa amb la qual succeeixen les coses. Quan comences a imaginar que tu pots canviar alguna cosa, que la teva conducta pot influir en els altres, tot canvia. És difícil, però és possible.
Vivim envoltats de distòpies, hi ha poc lloc per a la utopia i la possibilitat de pensar que tot pot anar a millor. Això és així perquè beneficia al sistema; però també perquè la idea d’una utopia mundial que li serveixi a totes les persones no existeix. En el món compartim alguns valors bàsics, però després els valors culturals de cada comunitat poden diferir. En un món pluridivers és difícil trobar una solució que ens funcioni a tots, però això no implica que no puguem pensar en elles.
