Dimir Viana

Brasil

Activisme social artístic contra la pobresa i l’exclusió social i per al desenvolupament comunitari.

http://www.dimirviana.com.br/

El recorregut professional d’aquest actor, director i autor teatral, músic, educador i activista està marcat per la conjunció entre l’art i el compromís social. Va néixer en una gran favela de Belo Horizonte, la tercera ciutat més gran del Brasil, i va créixer en un ambient de pobresa i degradació social.

Ben aviat es va interessar per la música i el teatre, i durant la seva joventut, en l’etapa final de la dictadura militar i els inicis de la redemocratització, va vincular-se als moviments socials de l’Església catòlica. Va ser aleshores quan va començar a implicar-se en accions polítiques impulsades des de la creativitat, i a participar en els seus primers espectacles teatrals i festivals de música popular.

La seva formació com a actor es va iniciar al Teatre Universitari de la Universitat Federal de Minas Gerais (UFMG) i a la Fundació Clóvis Salgado, l’any 1993. L’any següent va graduar-se en Educació artística a l’Escola de Música de la Universitat de l’Estat de Minas Gerais, i al 2007 va obtenir la Llicenciatura en Teatre a la UFMG. Té també un Màster en Educació, que va tancar amb un treball sobre les implicacions metodològiques del Teatre de l’Oprimit en l’educació d’adults.

Entre les seves experiències professionals, destaca una estada de cinc anys a Itàlia entre 1995 i 2000. Durant aquest període, va formar part del Teatro Proskenion, i va ampliar la seva formació en teatre oriental i història de la dansa i el mim a la Universitat de Bolonya.

Des que va visitar les “Ciutats Defensores dels Drets Humans”, l’any 2018, Viana ha intensificat la seva tasca de formació de “multiplicadors” del Teatre de l’Oprimit, és a dir, ha realitzat cursos per a professionals de diverses àrees que volen utilitzar el mètode d’Augusto Boal per a la mobilització social i la inserció comunitària. A més, ha dut a terme accions formatives en comunitats rurals, tradicionals i urbanes, i formacions sobre Teatre de l’Oprimit per a la promoció dels drets humans en àmbits com la defensa del medi ambient o els drets de les persones LGTBIQ+. Per últim, Viana és actualment investigador predoctoral a la Universitat Estatal de Campinas (UNICAMP), des d’on treballa en una tesi sobre la formació de docents d’educació infantil. També forma part, a la mateixa universitat, de Laborarte, un laboratori d’art, cos i educació on Viana desenvolupa accions formatives sobre el Teatre de l’Oprimit.

» Entrevista

> La teva trajectòria enllaça clarament les arts performatives i el compromís social.

Les dues àrees es creuen. Sempre he cregut en el poder transformador i mobilitzador de les arts que, en la meva opinió, tenen caràcter d’instrument emancipador. Sóc fruit d’això. Aquesta imbricació s’ha traduït en la pràctica en accions en diversos moviments socials, en els quals utilitzo la metodologia del Teatre i l’Estètica de l’Oprimit, desenvolupada pel dramaturg brasiler Augusto Boal. A més, busco inspiració en les idees llibertàries de l’educador Paulo Freire.

> La dissertació del teu Màster en Educació se centra en el Teatre de l’Oprimit i les seves implicacions per a l’educació d’adults. Quines són les principals contribucions d’aquest estudi?

Una de les principals contribucions és la difusió de la metodologia del Teatre de l’Oprimit en l’espai d’educatiu. Tant a les escoles com a l’educació no formal, el mètode d’Augusto Boal ha estat poc explorat al Brasil, país que va impulsar el sorgiment d’aquest teatre polític i polititzador en l’auge de la dictadura militar que vam viure a partir dels anys seixanta.

A través d’aquesta recerca, vam arribar a la conclusió que subjectes joves i adults poden practicar l’art del teatre en un entorn educatiu, independentment del seu origen social i cultural. Les persones poden ser actors o actrius, espectadors o espectadores. Però si opten per la segona categoria, han de sortir del seu confort i adoptar una condició d’espectActor o espectActriu, és a dir, ser algú que assisteix a l’espectacle però hi pren posició i hi interfereix, legitimant les seves idees i opinions sobre les opressions del món real.

Un altre aspecte destacable de la investigació és que apunta la proximitat entre el Teatre de l’Oprimit i la Pedagogia de l’Oprimit. L’art d’Augusto Boal i el pensament educatiu de Paulo Freire caminen junts en l’intent d’emancipar o apoderar subjectes oprimits.

> Podries compartir una experiència significativa per a tu amb relació al teu treball amb la metodologia del Teatre de l’Oprimit?

No és fàcil escollir, però n’hi ha una que va em va marcar molt. Feia molt temps que volia participar en alguna lluita contra la pedofília, els maltractaments als infants sempre m’han indignat. De fet, quan només tenia cinc anys vaig patir abusos sexuals reiterats per part del meu padrastre.

Van passar els anys, i al llarg de la meva trajectòria amb el Teatre de l’Oprimit vaig tenir l’oportunitat de conèixer el psicòleg social Walter Ude, professor de la Facultat d’Educació de la UFMG.

Aquest acadèmic em va convidar a capacitar professors d’escoles públiques i agents comunitaris per abordar concretament la violència sexual contra infants i adolescents. Va ser un gran projecte d’educació social, una acció de gran impacte. Vam fer peces de teatre fòrum en tres municipis perifèrics propers a Belo Horizonte i vam constituir espais de lluita contra les condicions i opressions viscudes pels infants en aquelles ciutats. De l’experiència en va sortir també una publicació.

> Parles del dret humà a la bellesa. En què consisteix?

En el món de les arts, hi ha una lògica consagrada segons la qual gent comuna aprecia, gaudeix i consumeix el que produeixen els artistes, moltes vegades considerats com a éssers il·luminats. El dret a la bellesa a què em refereixo subverteix aquesta lògica. El que busca aquesta perspectiva és que els subjectes oprimits, més enllà d’accedir als béns artístics i culturals, puguin accedir als mitjans de producció de l’art i la cultura. Cal fomentar l’acció estètica com a forma significativa de ser present al món. Per tant, és important que els oprimits tinguin colors per pintar, instruments per tocar, paper per escriure poesia, escenaris i carrers per representar i dansar. Això és un dret humà.

> Com ha evolucionat la situació de drets humans al Brasil des de la teva visita, fa dos anys, a les “Ciutats Defensores dels Drets Humans”?

La situació és molt delicada, diria que està fragilitzada. Amb l’arribada al poder d’un executiu d’ultradreta, els sectors més progressistes, els moviments socials i els moviments ambientals estan patint atacs continus. Ens trobem resistint davant d’un govern que té un president homòfob, masclista, violent i ignorant, que entrega els nostres recursos naturals a l’explotació estrangera.

Els grups minoritaris, que havien aconseguit conquestes històriques amb els governs populars de Lula i Dilma, han perdut espai en les polítiques públiques. Indígenes, estudiants, joves, pobres, homosexuals, treballadors i treballadores, homes i dones en general, estan perdent drets. Els sectors de l’educació, l’art i la cultura estan sent menystinguts explícitament, i desestructurats de manera contundent. Insisteixo: en drets humans, Brasil ha anat enrere. L’autoritarisme i la censura han guanyat espai, tot i que, evidentment, la situació no és igual a la de la dictadura militar, les formes s’han actualitzat. Tenim una població dividida i polaritzada: un sector de la societat predica contra el Partit dels Treballadors i contra l’esquerra, i els moviments més progressistes intenten reorganitzar-se, de manera vacil·lant. Vivim un període de tristesa en el nostre bonic país.

*Aquesta entrevista va ser realitzada al febrer de 2018, amb motiu de la primera visita de Dimir Viana a les “Ciutats Defensores dels Drets Humans” i ha estat actualizada al març del 2020.