Julia Soanirina

Líban

Defensa dels drets de les dones, de les persones migrades i refugiades i dels drets laborals

Migrant Domestic Workers Alliance

   

Julia Soanirina és una de les fundadores de la Migrant Domestic Workers Alliance, una associació que treballa pels drets de les treballadores domèstiques migrants al Líban. Nascuda a Madagascar, va arribar a aquest país el 1996 per mediació de la seva germana gran, que havia marxat a treballar abans que ella. Assegura que migrar “era l’única opció que tenia”, ja que les oportunitats laborals a Madagascar eren i són escasses. Des que va arribar al Líban, sempre ha treballat per a la mateixa família i afirma que, malgrat les dificultats, és en aquest país on s’ha construït com a sindicalista i activista. “Les condicions en què vivim les treballadores domèstiques migrants al Líban m’han empès a mostrar la cara oculta de la nostra feina”. 

Al Líban, a més d’estar lligada a un sistema laboral –el sistema Kafala– que no respecta els drets de les treballadores, ha hagut de fer front al racisme i al classisme. Tot i això, no té en ment, de moment, tornar al seu país d’origen. “A Madagascar la vida és difícil i treballant aquí puc ajudar la meva família. Allí és molt complicat tenir un salari com el que tinc aquí; i jo no tinc cap títol. L’últim cop que vaig tornar va ser el 2014. Després, amb l’aparició de la pandèmia, tot es va dificultar. Madagascar ha estat tancat un any sencer. També es va tornar molt complicat tornar al Líban, tot i tenir un visat. Era arriscat sortir del país”. Per a aquestes treballadores, tornar al país d’origen és tot un repte, una incògnita. 

La història de les treballadores domèstiques migrants és una història de lluita, i Julia Soanirina insisteix: no vol que ningú no parli per elles, perquè són elles les que han d’explicar la seva pròpia història. “Som nosaltres les que vivim així, ningú més. Som nosaltres les que estem 24 hores amb els nostres ocupadors i en 24 hores passen moltes coses. Coses que cal continuar explicant”. 

El sistema Kafala, un sistema que ha de ser abolit  

Sota el sistema Kafala -estès al Líban i a altres països àrabs-, la vida de les empleades domèstiques migrants està lligada als seus ocupadors, que funcionen com a patrocinadors. Els contractes només es poden rescindir amb consentiment de les famílies ocupadores i en el moment en què són acomiadades, les treballadores perden els visats i queden indocumentades. Aquesta situació ja les exposa no només a un abús constant per part de les famílies ocupadores, sinó també a una llei injusta que preveu l’empresonament i la deportació forçosa per a aquelles persones que es trobin una situació d’irregularitat dins del país. 

Aquest sistema de patrocini, molt arrelat, ha propiciat al llarg dels anys que la situació d’aquestes dones es degradi fins a límits insospitats. Fa anys que les xarxes socials són plenes de testimonis de dones migrants empleades domèstiques en aquest país que expliquen les seves experiències d’abús constant: jornades excessivament llargues, negació dels dies de descans, retard en el pagament dels salaris, confiscació del passaport, acomiadament sense motiu, privació de la llibertat, maltractament físic i psicològic o negació dassistència mèdica són alguns exemples. 

L’evidència d’aquesta situació, a més d’estar recollida en els testimonis de moltes empleades, està àmpliament documentada a l’informe The house is my prison: Explotation of Migrant Domestic Workers in Lebanon, publicat per Amnistia Internacional el 2019. Encara que hagin passat més de tres anys el present no canvia, fins i tot empitjora, a causa de la crisi social i econòmica que viu el Líban. Les condicions d’aquestes treballadores també han estat mostrades en reportatges a diferents mitjans internacionals. En un publicat per la periodista Natalia Sancha el 2018 a El País es recull un testimoni que dona fe de les condicions en què treballen aquestes dones: “Cada dues setmanes hem de repatriar el cos d’una dona etíop. La majoria s’han precipitat al buit des del balcó de la llar on treballaven com a serventes o s’han suïcidat. Les menys han mort en un accident de trànsit”, li assegurava a la periodista el cònsol d’Etiòpia al Líban en aquell moment, Wahide Belay Abitew. 

Tot i estar lluny de l’abolició d’aquest sistema, hi ha esperança que això pugui canviar: el febrer del 2022, Meseret Hailu, una migrant etíop, va aconseguir portar davant de la justícia la seva ocupadora per abús; també a l’agència que l’havia intervingut amb la contractació. Un cas sense precedents que obre les portes a fer justícia amb aquestes treballadores, que dia rere dia continuen reivindicant els seus drets i lluiten perquè el govern libanès vetlli pels seus interessos mitjançant l’adopció de lleis laborals justes i mitjançant la ratificació de la Convenció 189 de l’OIT del 2011. El Líban, un país de gairebé set milions d’habitants i unes 250.000 treballadores migrants domèstiques, no ha ratificat la convenció 189 de l’OIT, que ofereix protecció específica a les treballadores i els treballadors domèstics. Estableix els drets i principis bàsics i exigeix als Estats prendre una sèrie de mesures per aconseguir que el treball decent sigui una realitat per a aquestes treballadores. 

Migrant Domestic Workers Alliance, un espai de cura mutu   

La Migrant Domestic Workers Alliance va néixer el 2016, fruit d’una escissió d’una associació d’empleades domèstiques que treballava en un àmbit més ampli. Està formada per dones migrants que treballen al Líban com a empleades domèstiques; la majoria procedents de Filipines, Camerun, Costa d’Ivori, Madagascar o Sri Lanka. El gruix de les persones migrants que es dediquen a la feina domèstica al Líban són etíops, però elles tenen la seva pròpia associació. 

L’associació té com a objectiu empoderar les dones migrants empleades domèstiques, aconseguir que tinguin les eines necessàries perquè lluitin pels seus drets laborals i fer un front comú contra el sistema Kafala. Es treballa en l’empoderament col·lectiu i individual mitjançant la solidaritat feminista i un sistema de cures mutu per assumir els reptes de manera comunitària. 

El contracte estàndard unificat, recomanable però no vinculant  

El 2020 es va adoptar un contracte estàndard unificat amb l’objectiu de protegir aquestes treballadores domèstiques —se’ls garanteix el salari i l’allotjament, se li prohibeix a l’ocupador retenir el salari de les treballadores, així com confiscar els seus passaports, estableix un dia setmanal de descans i eximeix la treballadora d’abonar els costos de la contractació, entre d’altres—; tanmateix, el contracte no és vinculant i no hi ha cap mecanisme que en garanteixi la implementació. No només això: els testimonis d’abús per part de les famílies ocupadores a aquestes dones van augmentar considerablement a partir de la irrupció de la pandèmia i durant el confinament, segons va documentar Amnistia Internacional. 

Si bé Julia Soanirina i la Migrant Domestic Workers Alliance van participar activament a la redacció del contracte estàndard unificat, el resultat no va ser l’esperat, i el document que es va adoptar no va respondre a les demandes de les treballadores. “Ja que no podem abolir el sistema Kafala, teníem l’esperança de poder treballar en un document per millorar la nostra situació, però la proposta que vam presentar va ser rebutjada. Actualment hi ha tres contractes, però no vinculants: el del 2009 (antic), el del 2020 i el que es va proposar des de la Migrant Domestic Workers Alliance”, explica Soanirina. 

La crisi econòmica s’acarnissa amb el Líban    

El Líban viu, en aquests moments, una de les pitjors crisis econòmiques de les darreres dècades. La devaluació de la moneda local a causa de la caiguda del tipus de canvi, així com la irrupció de la pandèmia, juntament amb les explosions que van tenir lloc al port de Beirut l’agost del 2020, van provocar la dimissió del primer ministre libanès Hassan Diab i de tot el seu gabinet l’agost de 2020. Des d’aleshores, el país viu sumit en una profunda crisi econòmica en què les persones vulnerables i vulnerabilitzades en pateixen les principals conseqüències. El 2020, la lliura libanesa havia perdut més del 60% del seu valor al mercat, i la situació sembla lluny de recuperar-se. 

Actualment, i segons els últims informes del Banc Mundial, la desocupació juvenil gairebé s’ha duplicat respecte a abans de la crisi econòmica i ja arriba a un 40%. Aquest col·lapse econòmic i el context d’inestabilitat política fan que molts joves libanesos decideixin emigrar. 

Pel que fa a les empleades domèstiques migrants, aquesta situació ha empitjorat considerablement les seves condicions de vida. Ara, molts ocupadors paguen a les treballadores en lliures li<baneses, de manera que perden part del seu salari. 

Des de diferents oenagés tant nacionals com internacionals fa temps que es demana que el Ministeri de Treball creï una unitat d’inspecció perquè es controlin les condicions en què treballen les dones migrants que s’ocupen del sector domèstic; així com mecanismes per actuar contra els ocupadors abusadors. Tot i això, sembla que aquesta no és una de les prioritats el govern libanès. 

Entrevista

Quin va ser el seu primer contacte amb l’activisme? 

A la meva comunitat, quan encara vivia a Madagascar. Quan vaig veure com funcionaven les coses. Al Líban, vaig començar col·laborant en una oenagé i d’aquí el meu activisme va anar creixent. Solia treballar amb aquesta oenagé fins que vam decidir fundar la Migrant Domestic Workers Alliance. Parlar és compartir, i això és el que fem. 

Quan neix la Migrant Domestic Workers Alliance? 

El 2016. Vam crear un sindicat el 2015 amb altres treballadores domèstiques, però després d’un any de feina, ens vam adonar que estàvem perdent poder. Comencem de zero només amb les treballadores migrants.  

D’on són les dones de la Migrant Domestic Workers Alliance? 

Hi ha moltes dones de les Filipines, del Camerun, de Madagascar, de la Costa d’Ivori, del Nepal i de Sri Lanka. Les etíops, que també són molt nombroses, tenen la seva associació. 

Hi ha moltes diferències entre la lluita de les treballadores domèstiques libaneses i les treballadores domèstiques migrants? 

Sí, per això ens especialitzem. La perspectiva no és la mateixa. Nosaltres, quan arribem, comencem de zero. Una de les nostres líders filipines va ser deportada quan anava a renovar els seus papers. Li van donar de termini una setmana per sortir del Líban. Si no, l’haguessin empresonat. Va ser molt trist. Nosaltres no ens podem exposar gaire per raons de seguretat. Ni les oenagés d’aquí no poden fer gaire per nosaltres, per això tenim més por. 

L’ha perjudicat el seu activisme a la feina? 

He treballat per a la mateixa família des que vaig arribar el 1996. Primer vaig estar amb la mare i ara estic amb la filla. La meva ocupadora no sap gaire sobre el meu activisme, perquè no els ho explico. Em podria donar problemes, però sap que hi estic ficada. 

Els expliquen sobre el sistema Kafala, a les noies que arriben noves a la Migrant Domestic Workers Alliance?  

Sí, els ho ensenyem als tallers que organitzem. Cal pensar en els reptes a què s’enfronten les persones que migren: moltes no han anat gaire a l’escola, no parlen l’idioma, no saben llegir bé. Hi ha una barrera lingüística important. El govern no vol abolir aquest sistema i les noies no tenen coneixement sobre els seus drets. Als tallers els hi expliquem i ens pregunten allò que no entenen. 

I què els diuen? 

Que no deixin els treballs sense preguntar; perquè sense el permís de treball, la llei no és de part nostra. Encara si som víctimes, se’ns tracta com a criminals. 

Quin és el principal temor? 

Que ens deportin. Aquesta és la por principal però també la raó principal per la qual continuem lluitant. Després de l’explosió, el 25% de les treballadores domèstiques que treballaven aquí se’n van anar. No és fàcil mantenir-se, per això ara estem reconstruint l´aliança amb noves treballadores. 

Quina ajuda proporciona la Migrant Domestic Workers Alliance? 

Des que es va produir l’explosió, vam repartir menjar i medicaments, i també vam ajudar amb una mica de diners. Una periodista francesa ens ajuda amb la captació de fons. Treballem amb associacions aliades que ens aconsegueixen medicaments i compartim allò que tenim. 

També fan tallers de formació. 

Sí, per exemple de sabó. Són perquè cadascuna pugui iniciar un negoci propi en cas que vulgui tornar a casa seva. L’objectiu dels tallers és donar eines per a la feina i per a la vida. 

Com afecten les condicions de crisi econòmica actual al Líban a les treballadores domèstiques migrades? 

Estem vivint una crisi forta. De fet, és una triple crisi: la de després de l’explosió, la de la Covid i l’econòmica. Això ens afecta molt. Hi ha companyes que han perdut la feina i a moltes se’ls deu el salari des de fa un any. D’altra banda, ens han començat a pagar en moneda local, no pas en dòlar americà, com s’havia fet fins ara. Si ens paguen en lires, perdem part del nostre salari perquè està molt devaluada. Jo ho vaig dir a la meva ocupadora: ‘amb lires no puc fer res, no puc enviar-ho al meu país’. Ella va acceptar continuar pagant-me en dòlars, però em va reduir el salari. Després de 21 anys no em plantejo canviar de casa, perquè aquí tot és molt difícil, i trobar algú que t’esponsoritzi no és fàcil. 

Com són les condicions de vida d’una treballadora domèstica migrant en aquest moment? 

Dolentes. A algunes les tanquen a casa i no tenen ni un dia lliure. Ara, amb la crisi, tot ha empitjorat. Els ocupadors compren menys menjar per a les empleades, per això l’ajuda en forma de menjar. Ens calen aliments bàsics. Tot és molt car. 

Com ha fet front al racisme i al classisme? 

El racisme aquí es veu directament. Quan vaig arribar, la meva ocupadora em va obligar a posar-me fins i tot l’uniforme per sortir a comprar. Una de les primeres vegades, uns nens em van començar a dir alguna cosa en àrab. Jo no els entenia i quan vaig arribar a casa, li vaig preguntar a l’ocupadora. Significava ‘burra’. No entenia res. Per què em parlaven així, per què m’insultaven? Més tard em vaig adonar que a l’autobús ningú es volia asseure al meu costat, ni tan sols quan era ple. La gent no es vol asseure al costat de la gent negra. Els libanesos, els turcs, els kurds, els sirians… Tots són blancs. Els de color som els migrants, els últims. No existim. Per a ells som les que netegem vàters i no tenim cap valor. Encara ara hi ha botigues on, quan entres, et pregunten si tens diners per pagar. En moltes altres ni tan sols et deixen entrar i des de la porta et demanen que marxis. 

L’octubre del 2019 l’Ambaixada de les Filipines va organitzar una repatriació massiva de 52 empleades filipines al Líban. 

L’ambaixada de les Filipines ajuda molt les seves treballadores. Per mi, és de les millors ambaixades, ja que posa condicions a la contractació de personal filipí. Té acords bilaterals amb el govern libanès. El salari per a les treballadores filipines és millor i si l’ocupador les maltracta, el poden denunciar davant de l’ambaixada 

Heu pensat a denunciar algun cas a la justícia? 

No portem casos a la justícia perquè no tenim advocats. No obstant, sí que enviem alguns casos a altres oenagés que sí que en tenen. La nostra associació no està registrada a nivell governamental, perquè com a migrants, no tenim aquest dret. Per tant, són les oenagés nacionals aliades i legals les que registren alguns casos. No estem registrades, però existim; i molta gent ens coneix i ens recolza!