Lucinda Evans

Sud-àfrica

Defensa dels drets de les dones 

Philisa Abafazi Bethu

 

http://www.philisaabafazi.org/

Lucinda Evans és una reconeguda activista sud-africana, una de les cares visibles de la lluita contra les violències masclistes que impacten les vides de dones, infants, i persones LGTBIQ+. Des de Lavender Hill, una comunitat formada a la perifèria de Ciutat del Cap durant l’apartheid com a resultat de la segregació, treballa de manera insistent per fer valdre els drets humans de les persones que l’envolten. 

L’any 2008 va posar en marxa l’organització Philisa Abafazi Bethu (PAB, Guarir les nostres dones), una entitat sense ànim de lucre que promou l’empoderament de les dones i la protecció d’infants i joves. Per millorar la situació en què viuen les dones de Lavender Hill, PAB impulsa programes de formació i grups de suport, i ofereix acompanyament a les dones que decideixen actuar judicialment contra els seus agressors. Des de 2012, l’organització compta amb refugis d’emergència per a dones que han patit violència masclista. Pel que fa al benestar d’infants i joves, PAB impulsa programes educatius, esportius i d’acció comunitària. L’organització ha establert també un mecanisme de protecció de nadons, un dispositiu on les persones que no poden assumir la cura d’un bebè poden deixar la criatura de manera segura. A més, l’entitat compta amb un equip de recerca i rescat d’infants, que porta el nom de René Roman, una nena de 13 anys de Lavender Hill segrestada, violada i assassinada al 2017. 

Aquest equip està format per persones que coneixen molt bé l’àrea i que disposen de la formació necessària per dur a terme una recerca sistemàtica quan es té notícia que una criatura ha desaparegut. Per últim, Evans ha participat també en diverses iniciatives per acabar amb la violència juvenil amb armes de foc. 

Pandèmia, pobresa i àpats   

L’aparició de la pandèmia ocasionada per la COVID-19, al març del 2020, va suposar tot un canvi en la manera de treballar d’Evans i Philisa Abafazi Bethu. Les comunitats vulnerables de Lavender Hill es van sumir en la pobresa més absoluta. “A Sud-àfrica vam tenir més de 700 dies de confinament estricte i la única manera d’ajudar a les comunitats va ser oferint menjar. Alimentar-se bé porta pau a les llars”, explica. “Cuinàvem sis dies a la setmana, uns 4.500 àpats al dia, gairebé sense diners”. Les ajudes, assegura, van arribar de l’estranger: Lucinda Evans va mobilitzar les persones que havien treballat amb ella en algun moment i els va demanar suport econòmic per a posar en marxa els àpats per a la comunitat. El 24 de març del 2020, es va començar a repartir menjar. Ella sempre ho va tenir clar: A Lavender Hills la gent no moriria de COVID, sinó de gana.  

Tot i la bona predisposició dels voluntaris i voluntàries i la ferma convicció d’intentar ajudar aquells qui ho estaven passant més malament, Lucinda Evans i els seu equip no ho van tenir fàcil: un dia van intentar cremar la seva casa per robar el menjar que hi guardava per als àpats que preparava. Es va haver de buscar un local per amagar-hi els aliments. Tampoc les autoritats locals la van ajudar en pràcticament res. “Fa anys que no volen col·laborar amb mi”, reconeix.  

Lucinda Evans és un dels referents del moviment #AmINext, una àmplia protesta contra les violències masclistes que va tenir com a espurna l’assassinat de la jove estudiant Uyinene Mrwetyana, a l’agost del 2019. En aquell moment, i a l’exterior del Parlament sud-africà, Evans va reclamar al govern una actuació contundent per a la protecció de les dones, les nenes i les persones LGTBIQ+. “Com a país, estem en crisi”, va sentenciar. Setmanes després, la cadena britànica BBC la va incloure a la seva llista de les 100 dones més influents i inspiradores del món. 

L’activista també és coordinadora a Sud-àfrica de la campanya internacional One Billion Rising, que posa de manifest la persistència i l’abast de la violència contra les dones, les nenes i les persones LGTBIQ+ arreu del món. A Sud-àfrica, una de cada cinc dones amb parella ha patit violència física per part d’aquesta; això suposa el 21% de les dones. Hi ha un 6% de dones que assegura haver patit violència sexual per part de les seves parelles. La prevalença de violència física contra les dones continua sent més gran entre les dones amb menys estudis. Una dada: durant la pandèmia, a Sud-àfrica, la línia directa d’assessorament nacional anomenada Lifeline SA va documentar un augment del 500% en el nombre de trucades relatives a  violència de gènere a les 2 hores de començar el confinament.  

Entrevista

Què la va portar a ser activista?  

Em vaig unir a la Red Cross Society quan tenia 12 anys i des de llavors sempre he estat involucrada en qüestions socials. recordo que hi havia pocs ambulatoris on jo vivia i no m’agradava veure la gent morir. En aquell moment hi havia violència als carrers; vaig acabar portant persones ferides a casa de la mare.  

Què ens diu Lavender Hill pel que fa al llegat de l’apartheid? 

En bona mesura, encara vivim en les cases de l’etapa de l’apartheid, amb pisos dúplex que no han estat renovats en els més de 50 anys d’història de la comunitat. Les famílies han crescut i han començat a viure també als patis de darrere de les cases. En els darrers 15 anys s’han establert tres assentaments informals. L’apartheid ens va marginar, i tristament hem heretat una violència que, des de l’arribada de la democràcia, continua fent mal a les estimades comunitats amb qui treballo. L’apartheid ens va prendre la nostra història, la cultura i fins i tot la llengua. Ara, les nostres comunitats han de fer front a la violència. 

Com va decidir posar en marxa Philisa Abafazi Bethu (PAB)? 

Vaig engegar PAB des del meu garatge, un 24 d’agost, després de ser testimoni de l’atac d’un home a la seva parella. Quan vaig aturar la baralla, ella sagnava profusament. A ell, li vaig preguntar si hauria volgut això per la seva mare, filla o germana. Aleshores, la dona agredida em va respondre i em va dir que no era assumpte meu. Vaig decidir fer-ne un assumpte meu, i vaig posar en marxa el projecte des de casa meva, que es va convertir en una oficina d’atenció i assessorament, un espai on amagar-se, un lloc al qual les dones recorrien quan estaven a punt de ser assassinades. Vam tenir dones desconegudes dormint al terra del nostre menjador o a la caseta de fusta de 3 x 12 metres que tenim a la part de darrere de casa. Vam salvar moltes vides i també vam acompanyar molts parts a casa nostra. 

Ha estat una de les veus destacades del moviment #AmINext. Creu que aquesta protesta generarà canvis en un futur proper? 

És un moviment que ha generat una crida col·lectiva perquè nosaltres, les dones de Sud-àfrica, alcem la veu contra el flagel de la violència perpetrada contra els nostres cossos i els de les nostres criatures, així com contra les persones dissidents de gènere i LGTBIQ+. Ara bé, políticament, no ha canviat res. Les dones i les criatures continuen sent assassinades, i el que ha fet govern –inclòs el discurs del president del 5 de setembre– no ha significat res per a nosaltres. 

El canvi es produirà quan les dones afectades per totes aquestes violències intensifiquem el nostre activisme. 

No obstant això, l’enorme divisió entre nosaltres és encara un dels principals obstacles en el nostre moviment per la seguretat i la protecció de les dones al país. Tenim la sensació que el comportament patriarcal també porta faldilla al Parlament. 

És, segons la BBC, una de les 100 dones més influents i inspiradores del món. 

Va ser inesperat, per a una dona procedent d’un township*, etiquetat a més com a violent, rebre un reconeixement com aquest. Confio que m’ajudarà a inspirar gent jove dia a dia, perquè és la mostra que les teves circumstàncies no determinen el que pots fer per donar esperança a altres persones. 

Coordina a Sud-àfrica la campanya internacional One Billion Rising. Per què són importants les xarxes internacionals en la lluita contra les violències masclistes? 

One Billion Rising ha estat i és encara una font de suport i solidaritat. Quan vaig alçar la veu en la campanya #AmINext, qualsevol possible ajuda, suport o finançament es van esvair. Totes les portes se’m van tancar immediatament, a mi, a la meva feina i a la gent per la qual treballo. El fet de criticar al govern i al nostre president per no abordar de manera adequada la matança que s’està produint de dones i nenes em va col·locar en una situació d’aïllament total. Vaig deixar de ser convidada a espais estratègics de participació, i es van cancel·lar invitacions que ja havia rebut. 

El suport internacional, el fet de tenir ulls globals que miren cap al que està passant a Sud-àfrica, ens ha ajudat. Personalment, com a defensora a petita escala, he pogut aprendre de la resiliència d’altres activistes. També he tingut la possibilitat de plorar i deixar-me anar, de manera completament honesta, a través de videotrucades. He vessat llàgrimes de frustració, cada vegada que arribo a l’escena d’un nou assassinat, que m’adono de les portes que es tanquen a causa del meu activisme, que vull enviar a la merda el sistema patriarcal que ens assassina, ens viola i no ens protegeix. 

Creu que hi ha possibilitat de canvi pel que fa a les narratives al voltant de les violències de gènere? 

La narrativa al país no ha canviat perquè aquí no existeix ni la igualtat ni l’equitat. Les narratives del patriarcat continuen vigents al país i el govern no hi fa res. La que sí que ha canviat és la nostra narrativa: hem de treballar amb joves i homes. És per aquest motiu que estem ampliant els nostres serveis en aquesta direcció. Per exemple, ajudem a que els joves trobin feina, perquè entenem que pot ser beneficiós per combatre la violència. També tenim un programa porta a porta per fomentar l’estudi. El novembre del 2021, per exemple vam obrir la primera “safehouse” per a homes víctimes de violència de gènere, que també n’hi ha. És cert que fins al moment no hem tingut cap usuari, però hem tingut trucades. Aquí, quan els homes van a la policia, els qüestionen la seva fortalesa i els titllen d’homes “dèbils”. 

Com va afectar l’aparició de la pandèmia a la comunitat de Lavender Hill? 

La situació va empitjorar molt, per diferents motius. Aquí es va prohibir l’alcohol i això va generar molta frustració en els perpetradors. Les nostres cases d’emergència es van omplir: la comunitat buscava ajuda i suport. La inseguretat alimentària es va començar a mesclar amb la violència de gènere. Molta de la gent que va perdre el treball llavors encara no s’ha recuperat, com tampoc ho ha fet una part importat de la indústria. El sector del turisme també va ser molt castigat i això va afectar dones de fer feina, treballadores d’hotels, etc. L’impacte humanitari ha estat incalculable.  

I com van treballar, des de la societat civil, durant el confinament? 

A Sudàfrica, el toc de queda era a partir de les 20.00 de la tarda. Vaig aconseguir un permís especial del govern local per a distribuir menjar a partir de les 20.30. Ho fèiem amb persones voluntàries i amb la protecció de la policia. El novembre del 2020 ens vam traslladar a un local nou, sense electricitat ni gairebé res. Fèiem servir generadors. Com que no teníem aigua corrent, vam aconseguir que Coca-Cola ens donés 1.000 litres d’aigua cada setmana per cuinar.