La Marcelline Nyiranduwamungu lluita perquè la pau, la democràcia i la llibertat d’expressió arribin un dia a la regió dels Grans llacs. Viu a Bèlgica, amb el seu marit i els 4 fills, des de l’any 1996. El país europeu la va acollir com a refugiada de la guerra de Ruanda i l’any 2001 li va atorgar la ciutadania.
És cofundadora de la Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau (RifDP), entitat que treballa en el foment de la democràcia i la pau a l’Àfrica i concretament a la regió dels Grans Llacs.
L’any 2011, arran de l’empresonament de Victoire Ingabire, la principal lideressa de l’oposició política ruandesa, el RifDP va convocar el premi “Victoire Ingabire per a la Democràcia i la Pau”. Es concedeix cada any pel Dia internacional dels drets de les dones a persones que treballen per la defensa dels drets humans, especialment a la Regió dels Grans Llacs. El premi porta el nom de la dona que va tornar a Rwanda, després de 16 anys d’exili, per a presentar-se com a candidata a eleccions presidencials. Ara està amenaçada pel govern del president Paul Kagame i la Xarxa treballa per visibilitzar aquest cas de repressió.
El RifDP és una organització no governamental que opera a tres països, Bèlgica, Holanda i el Canadà, i actualment està obrint una seu a França. Treballen per la defensa dels drets de la dona africana i pel seu paper en la resolució de conflictes. També pretén potenciar el lideratge de les dones en l’àmbit de la defensa dels drets humans. El RifDP es constitueix majoritàriament per la diàspora africana, i també s’ocupa de les problemàtiques derivades de la migració forçada.
La principal lluita de la Marcelline Nyiranduwamungu i de la RifDP és una Ruanda on no es vulnerin els drets humans, amb democràcia, pau i llibertat d’expressió.
Quina va ser la motivació principal per crear la Xarxa?
La Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau, (RifDP) va sorgir justament després d’una conferència que va tenir lloc a Barcelona l’any 2008, sobre el diàleg interruandès i el paper de les dones. Quan vam acabar la sessió vam començar a reflexionar sobre què podíem fer com a dones, tenint en compte que som les primeres víctimes de guerres lliurades injustament a tot el món i que les conseqüències dels règims extremistes, dictatorials i sanguinaris recauen primer en dones i nens.
Vam concloure que si volem posar fi a aquesta violència repetitiva i promoure la consulta i el diàleg en la resolució de conflictes i la promoció dels drets humans, les dones haurien de ser més actives i ocupar el seu lloc en els òrgans de decisió per fer sentir la seva veu. I això estem fent, a poc a poc, sobretot després de la creació de la Xarxa.
El cas de la vostra companya Victoire Ingabire Umuhoza és un exemple de la repressió flagrant al país
Si. Victoire va decidir deixar Holanda i tornar a Ruanda per a presentar-se com a candidata a eleccions presidencials. Aquest era l’objectiu. L’abril del 2009 va renunciar a la seva feina a Europa per dedicar-se a la carrera política i preparar el retorn a la seva terra natal. Sabia que probablement aniria a la presó només trepitjar el país o que la matarien, potser fins i tot la torturarien, però de totes maneres volia fer un pas més per contribuir a la reconstrucció del seu país com a cap del seu partit polític. Va passar vuit anys a la presó i ara roman confinada a Ruanda, on Kizito Mihigo (artista que va fer una cançó crítica amb el règim) i cada cop més dels nostres amics són assassinats o empresonats pel govern de Kagame.
Ara és fora de la presó, però no pot moure’s lliurement. Ha de presentar-se a l’Oficina d’Investigacions de Ruanda cada mes i no pot viatjar sense el permís del ministre de Justícia. Victoire és assetjada cada dia, i qualsevol persona que estigui al voltant seu, desapareix o la maten.
Victoire Ingabire va fer molta feina amb la comunitat de refugiats ruandesos a Europa i Amèrica del Nord
Va deixar Europa per anar cap a Ruanda el 2010. No era refugiada als Països Baixos, ja que hi va arribar amb una beca un o dos anys abans del genocidi. Els tràgics esdeveniments del 1994 la van trobar allà. Els refugiats que es dirigien cap a aquest país van trobar en Victoire una mà útil. A través de moltes associacions a les quals pertanyia, va ajudar els nouvinguts a establir-se en països on no parlaven l’idioma. Els va ajudar a passar les tasques administratives i va lluitar per trobar-los refugi, escolarització i feina. Va viatjar molt per Europa i per Amèrica del Nord per conèixer la situació dels refugiats ruandesos i va ajudar sempre que va poder. En honor a ella i a la seva tasca atorguem cada any el premi que porta el seu nom a les persones que dediquen la seva vida a la defensa dels drets humans a Ruanda.
Quines són les últimes denúncies que heu fet sobre la falta de llibertats a Ruanda?
Per exemple l’any passat, els soldats s’aprofitaven de la situació de la pandèmia i de les restriccions a la mobilitat per a segrestar dones i violar-les si les veien fora de casa durant el toc de queda. Vam denunciar-ho. Vam escriure a la secció de dones de les Nacions Unides i també a les dones del parlament del nostre país i els vam preguntar què estaven fent per les dones que estaven sent segrestades pels soldats. Ruanda és el país del món que té el percentatge més alt de dones al Parlament, però mai ens van contestar. Com que és un país dictatorial, no vam obtenir cap resposta, però sabem que ho van rebre.
Hi ha resposta per part de la comunitat internacional?
Aquest tipus de situacions són les que intentem explicar a les Nacions Unides, a la Unió Europea, al govern de Bèlgica o a la Unió Africana perquè prenguin accions. Hem fet passos molt petits, però continuem fermes en la defensa de la pau i la democràcia.
Nosaltres hem decidit parlar sense por. Des d’aquí puc fer-ho, perquè estic fora del país. Volem pau, democràcia i llibertat a la regió dels Grans Llacs i que la comunitat internacional ens ajudi a visibilitzar que la llibertat d’expressió no és un crim! El nostre govern no entén que com més pluralitat d’idees convisquin, millors societats serem. Si no deixes a la gent parlar i expressar-se pot haver-hi una altra catàstrofe.
Des de l’any 2009 Ruanda és part de la Commonwealth, tot i que mai va ser colònia britànica, i està previst que aquest 2021 el país africà allotgi una trobada amb els caps de govern de l’organització britànica. La nostra organització està preparant documents i accions per a fer pressió als membres de la Commonwealth, visibilitzar les flagrants violacions de drets que hi ha al país i la necessitat de caminar cap a la pau i la democràcia.
