A ctivista de drets humans keniana i defensora dels drets de les dones, especialment de les dones que viuen en situacions de vulnerabilitat als barris marginals de Nairobi. Ruth mateixa va néixer i continua vivint a Kiamaiko situat a Mathare, el segon suburbi més gran de Nairobi.
Fundadora i actual coordinadora de Bunge La Wamama Mashinani (Parlament de les dones), moviment popular que duu a terme campanyes per la justícia social i la rendició de comptes a diferents parts de Kènia. Aquest moviment també dóna veu a les dones, les informa dels seus drets i lluita per millorar les condicions de feina, especialment, de les empleades domèstiques; promou l’accés a la salut i sobretot treballa per garantir els drets reproductius de la dona. També es dediquen a fomentar l’educació i a facilitar l’accés a la justícia. Mumbi és també impulsora de Warembo Ni Yes, moviment de dones joves de Kènia que s’organitza per promoure els drets garantits a la Constitució.
A causa del seu activisme, Ruth Mumbi pateix intimidacions i amenaces i al 2011 la policia keniana la va colpejar i detenir acusada d’ “incitació a la violència” arran de la seva participació en una manifestació pacífica en protesta de l’alt nombre de morts de dones embarassades a la sala de maternitat de Huruma, un dels majors suburbis de Nairobi.
El 2014 va ser una dels 6 finalistes d’entre els 90 candidats al Premi 2013 Defensors de Drets Humans en Risc de l’organització Frontline Defenders.
Quin tipus de reptes has d’afrontar personalment com a defensora dels drets humans, com a dona i com a habitant de Kiamaiko?
Com a defensora dels drets humans i com a dona que viu en un assentament urbà on la gran majoria viu en condicions de pobresa extrema, i en una zona on conviuen diferents comunitats que han emigrat des de diferents parts del país amb les seves creences i pràctiques culturals que situen a la dona com a ciutadà de segona classe, s’espera que romangui asseguda mirant mentre els homes prenen les decisions. Per ser una dona que desa a el status quo, he estat rebutjada socialment, estigmatitzada, agredida sexualment per part de les autoritats per reivindicar un sistema fiscal just, processada injustament i discriminada per motius ètnics.
Per a mi suposa un gran repte que la comunitat tingui moltes expectatives a l’hora de que es solucionin els problemes que han d’afrontar i mirar de satisfer totes les seves necessitats, fins al punt que em veig obligada a utilitzar recursos personals. Malgrat això, els recursos segueixen sent insuficients per a sufragar aquestes necessitats.
Sovint és difícil trobar l’equilibri entre la doble responsabilitat de ser una mare soltera i una organitzadora comunitària.
Quina és la situació de la dona en els assentaments urbans de Nairobi? Quines són les necessitats més urgents per a aquestes dones i les violacions dels drets humans més freqüents?
Les dones als assentaments urbans de Nairobi continuen vivint en condicions d’extrema pobresa, fet que les situa en una posició vulnerable a la violència de gènere tant a nivell familiar com a nivell de la societat, tot això sumat a les injustícies històriques dels diferents règims. A moltes dones d’aquests barris se’ls nega l’educació i els pares o d’altres familiars les obliguen a casar-se joves per obtenir els beneficis de la dot.
Les violacions i la deshonra continuen sent una gran amenaça per a les dones i les nenes que viuen als assentaments, fets que s’accentuen per les característiques físiques del barri com carrerons estrets, desguassos oberts i àrees sense il·luminació, tot això conforma un terreny fèrtil per a les violacions i els atracaments.
D’altra banda, la violència domèstica contra la dona és flagrant en aquestes àrees.
Per què vas decidir fundar Bunge La Wamama Mashinani (el parlament de les dones)?
Volíem crear un espai per a les dones dels assentaments urbans, que es veien privades dels seus drets, perquè així poguessin participar i compartir les experiències i els reptes que havien d’afrontar. El moviment va néixer després de les eleccions presidencials, que van desencadenar unes onades de violència afectant a tot el país i, especialment, a les dones i els nens. El país va quedar dividit per grups ètnics. En aquest context BLWM va esdevenir una plataforma per a la reconciliació, doncs, va unir a les comunitats enfrontades promovent la coexistència pacífica entre els diversos grups ètnics que resideixen a la zona.
Quin tipus de canvis han aconseguit aquests moviments a la teva comunitat i a la societat keniana?
El fet d’haver creat una gran força i unir les veus de les dones de diferents regions del país. Ara mateix, les dones són molt més conscients dels seus drets que abans.
La violència policial és arreu
Sí. No hem deixat de denunciar la mort de Stephen Gichuru, el meu cunyat, a mans de la policia. També Chris Ndwiga, de 17 anys, va morir a causa dels trets d’agents de la policia de Kiamaiko. És per això que demanem al President de Kènia, Uhunu Kenyatta, que s’obri una investigació immediata i imparcial dels casos de Stephen Gichuru i dels altres joves que han mort a mans de la policia de Kiamaiko i que els responsables d’aquestes morts siguin portats davant la justícia. Així mateix, instem a què es prenguin les mesures necessàries perquè en el futur no es produeixi cap cas de possible execució extrajudicial o d’ús excessiu de la força per part de les forces de policia de Kènia.
Durant la pandèmia han continuat les matances i també els desallotjaments
L’any passat Kenia va tenir molts casos de Covid, vam ser confinats. Però continuaven morint innocents civils a mans de la policia. El cas més flagrant va ser durant el desallotjament d’una família a Karobangi. Tenien tota la documentació legal que necessitaven per viure allà, però a les 3 de la matinada van venir amb tractors i van començar a demolir les cases. Com pot ser que desallotgin la gent de les seves cases en plena pandèmia? El govern ens va demanar que ens quedéssim a casa i el que va fer és aprofitar per desallotjar dones grans i nens. Això és un crim contra la humanitat! La gent està perdent les feines i també les cases i el govern està actuant amb impunitat. En temps de pandèmia quan no sabem que passarà demà, el govern et converteix en sensellar en comptes d’ajudar-te.
Volia que tothom sàpigues què passava i vaig cridar un activista defensor de drets humans que té molts seguidors a twitter i va fer un streaming. El seu vídeo va ser tendència aquí. Almenys vam poder mostrar-ho al món. Vull un país que respecti els drets humans. La solidaritat internacional ens ajuda a trencar la narrativa del govern que ens acusa de coses que no hem fet, mentre assassina les nostres famílies i desallotja gent vulnerable.
