Victor Ochen

Uganda

Dret a la Pau.
African Youth Initiative Network (AYINET).

www.africanyouthinitiative.org

Victor Ochen va néixer en un país en guerra. Va créixer en el camp de persones desplaçades internes d’Abia, al districte de Lira, un territori del nord del país que va ser escenari durant dues dècades del conflicte que enfrontava el Lord’s Resistance Army (LRA, Exèrcit de Resistència del Senyor), de Joseph Kony, i les forces armades governamentals.

Va passar molta gana i molta por en la seva infància i adolescència, però de seguida va començar a mobilitzar aquest patiment per articular iniciatives de promoció de la pau. Amb només 13 anys, Ochen va impulsar un Club de la Pau que, d’entrada, no va tenir gaire èxit. “Em deien que era boig perquè parlava d’una cosa que no coneixia”, explicava en una entrevista fa anys. Finalment, però, va aconseguir el suport de la líder cristiana de la seva comunitat.

Per poder estudiar, va treballar fent carbó, fent totxanes i netejant la seu d’una emissora de ràdio local, de la qual acabaria sent presentador.

L’any 2005 va fundar l’African Youth Initiative Network (AYINET), una ONG que té com a objectiu promoure la cultura de pau i abordar les conseqüències del conflicte ugandès que encara generen patiment. A dia d’avui, l’activista continua liderant aquesta entitat.

Ochen és també ambaixador dels Objectius de Desenvolupament Sostenible impulsats per les Nacions Unides; concretament, és representant de l’objectiu número 16: pau, justícia i institucions sòlides. A més, forma part del Grup assessor sobre gènere, desplaçament forçat i protecció de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats.

L’any 2015, l’activista va ser nominat al premi Nobel de la Pau. Era l’africà més jove i el primer ugandès que optava a aquest guardó. El mateix any, la revista Forbes va situar-lo entre les deu persones més influents del continent africà, i va rebre el Premi Mundo Negro a la Fraternitat.

» Activitats Relacionades

» Entrevista

> Vas visitar les “Ciutats Defensores dels Drets Humans” l’any 2016.

Sí, va ser una experiència amb molt d’aprenentatge. Des d’aleshores, s’han multiplicat les iniciatives de pau i justícia a Àfrica. Estem impulsant projectes a nivell continental i global, com el programa “Silencing the Guns in Africa – Silencing the Guns Everywhere” (Silenciant les armes a Àfrica, silenciant-les a tot arreu). La iniciativa busca mobilitzar els esforços col·lectius per abordar la violència amb armes que es viu arreu del món.

> Vas crear AYINET fa 15 anys. Quins han estat els principals impactes aconseguits per l’organització?

Són nombrosos. D’entrada, hem proporcionat cirurgia reconstructiva per facilitar la recuperació de més de 23.000 supervivents de la guerra; aquesta ha estat una actuació dirigida a víctimes de mutilacions, violacions o trets de bala, o a persones amb altres ferides de guerra. A més, hem ofert tractament per a la superació de traumes a més de 200.000 persones directament afectades per la guerra. AYINET ha contribuït, amb mediació i acompanyament, al retorn i la reintegració de més de 200.000 infants soldat i joves afectades i afectats per la guerra.

Amb la nostra tasca, hem donat suport a la mobilització i l’empoderament de joves com a mediadors comunitaris en zones de guerra o conflicte. A més, hem arribat a almenys cinc milions de joves d’Uganda, d’altres parts d’Àfrica i d’arreu del món. Hem treballat per mobilitzar i inspirar una generació de joves que es comprometi a dedicar les seves energies a fer de la pau una realitat.

Per últim, AYINET està impulsant actualment una Acadèmia Africana de la Pau, una infraestructura permanent per a la construcció de pau. Es pretén crear un model d’operacions o missions de construcció de pau, diferents de les habituals operacions o missions de manteniment de la pau.

La meitat del personal d’AYINET està conformat per persones directament afectades per la guerra.
L’organització busca implicar i empoderar víctimes de la guerra, i capacitar-les perquè siguin agents actius en la reconstrucció de les seves vides i de la societat. Perquè esdevinguin persones assessores, mobilitzadores de la comunitat, treballadors i treballadores socials, i líders per a la recuperació econòmica i el postconflicte.

> Per què és tan important la gent jove en la tasca d’AYINET?

AYINET prioritza la gent jove perquè és qui es troba sempre al centre del conflicte. En el nostre dia a dia, ajudem a empoderar el jovent i a transformar el seu trauma, el seu dolor i les seves pèrdues en una oportunitat de lideratge per la pau i la justícia.

Treballem perquè la gent jove, a qui legítimament pertany el futur, s’impliqui i redirigeixi les seves energies cap a una participació positiva en la societat. Si tenen a les seves mans el seu destí i el seu futur, protegiran la seva societat.

> Quins són els principals reptes per a un futur de pau a Uganda?

Uganda, com qualsevol altre país africà, es troba en el camí d’un canvi positiu. Una qüestió clau té a veure amb com canalitzar l’energia de la gent jove de la millor manera possible, ja que el jovent és majoria. Uganda és també un país que està experimentant els efectes del canvi climàtic; s’han incrementat les inundacions, a vegades hi ha sequeres inusuals i, a sobre, tenim brots de malalties i desastres naturals com la invasió d’una plaga de llagostes. Per últim, un repte fonamental que el país haurà d’afrontar té a veure amb l’ús i l’aprofitament de la tecnologia; en especial, cal veure com es poden utilitzar les xarxes socials per al bé comú i no com a plataforma per a la propagació de l’odi, la divisió i la desinformació.

> En una conferència, fa un parell d’anys, vas dir: “La vida amb què vaig créixer, que vaig viure, no ha desaparegut; és una vida que es viu avui a moltes parts del món”. Quines serien les teves paraules per a la gent que es troba en aquesta situació?

Sí, encara veig molta gent que viu la vida que jo he viscut. Durant la meva etapa de creixement, el món es trobava al llindar de la destrucció. A tot arreu hi veia por, patiment i mort. I em preguntava si la humanitat aprendria mai a conviure. La meva mare em va ensenyar que tots som creats a imatge de Déu, però que preocupar-se pels altres és una opció. Aquestes paraules de motivació em van obrir els ulls, i em van donar raons per escollir ajudar persones que vivien vides com la meva.

Tot el que puc dir a altres persones que pateixen com jo vaig patir és: sé que pateixes, sento el teu dolor, he viscut la teva experiència. Potser no pots imaginar-te que les coses poden canviar. Però res dura per sempre. El canvi vindrà, intenta veure’t en la imatge d’aquest canvi. El teu patiment no et dona permís per crear més patiment. T’inspira per aturar-lo.


*Entrevista realitzada al febrer de 2020