Yurany Cuellar

Colòmbia

Defensa dels drets de les dones. Defensa de la pau.
Defensa del mediambient. 

Asociación Campesina del Valle del río Cimitarra

 

Yurany Cuellar és una activista colombiana que treballa per la defensa dels drets de les dones rurals i camperoles. Des de fa anys, el seu compromís es vehicula a través de l’Asociación Campesina del Valle del río Cimitarra (ACVC), una organització que aglutina més d’un centenar de Juntes d’Acció Comunal i altres agrupacions comunitàries de diversos municipis de la regió del Magdalena Medio.

La tasca de l’ACVC, que arrenca a mitjans dels anys 90, s’emmarca en la defensa integral dels drets humans, i promou la lluita per l’accés a la terra i la dignificació de la vida camperola. A més, des de l’ACVC s’impulsen projectes productius i de seguretat alimentària, de desenvolupament regional i de foment dels processos organitzatius camperols. Al 2010, l’entitat va rebre el Premi Nacional de Pau, atorgat pel el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), la Fundació Friedrich-ErbertStiftung de Colòmbia, diversos mitjans de comunicació i altres organitzacions. El setembre del 2020, l’organització va ser reconeguda amb el Premi Nacional a la Defensa dels Drets Humans a Colòmbia, concedit per l’ONG Diakonia i Act Iglesia Sueca, en la categoria de Procés social comunitari.  

El treball de defensa dels drets de les dones va engegar-se a l’ACVC al 2005. La Yurany Cuellar explica que va ser aleshores “quan les dones camperoles van alçar les seves veus per ser escoltades”. Es van crear els primers comitès de dones, que l’ACVC va enfortir amb iniciatives productives i econòmiques. El 2017 es va conformar la Coordinadora de Mujeres de la Zona de Reserva Campesina (ZRC) del Valle del Río Cimitarra, on participen delegades dels quatre municipis de la ZRC (Cantagallo, San Pablo, Remedios i Yondó). Cuellar, com a coordinadora de gènere de l’ACVC, va ser una de les fundadores d’aquesta Coordinadora de Mujeres.  

Poc després, l’agost del 2018, l’articulació de les dones camperoles de l’ACVC va adquirir solidesa i amplitud amb el naixement de la Coordinadora de Mujeres del Nororiente Colombiano. A més de l’ACVC, a la plataforma s’integren la Corporación Acción Humanitaria por la Convivencia y la Paz del Nordeste Antioqueño (CAHUCOPANA), l’Asociación de Hermandades Agroecológicas y Mineras de Guamocó (AHERAMIGUA), l’Asociación Campesina del Catatumbo (ASAMCAT) i diferents Espais Territorials de Capacitació i Reincorporació de les persones desmobilitzades de les FARCEP. Cuellar, que és una de les impulsores d’aquesta nova Coordinadora, explica que l’objectiu ha estat enfortir les agendes de pau i crear un programa conjunt per defensar els drets de les dones camperoles, per incidir políticament en els espais de presa de decisions.  

Mandat de Duque: passos enrere 

Colòmbia és un dels països amb més desigualtat pel que fa als ingressos i amb més informalitat en el mercat laboral de Llatinoamèrica, segons dades del Banc Mundial. Es tracta d’un país amb una economia basada en un clientelisme polític en el qual les grans empreses a dures penes paguen impostos. Això fa que el país es caracteritzi per tenir un model econòmic excloent. Els problemes als quals les comunitats han hagut de continuar fent front d’ençà que Iván Duque va assolir el poder l’agost del 2018 han tingut diverses naturaleses: conflictes territorials, ambientals, armats i altres. No són problemes nous, sinó que fa anys que s’arrosseguen.  

Segons el Departament Administratiu Nacional d’Estadística (DANE) gairebé la meitat de la població colombiana (el 42,5%) viu en situació de pobresa i 7,5 milions de persones pateixen una pobresa extrema. Al camp, el territori és ric en petroli i altres recursos naturals, molt disputats per una sèrie d’actors tant nacionals com internacionals; però els camperols i camperoles continuen patint les represàlies dels poderosos i continuen sense tenir accés als recursos de la terra. “D’aquí neixen els processos de resistència i organitzatius i és aquí on ens continuem trobant, resistint contra unes polítiques d’un Estat que no governa per a nosaltres. Nosaltres no som lliures: no podem decidir sobre el nostre territori i això genera moltes desigualtats socials, condicions de pobresa extrema i guerres”, explica Yurany.  

A més, el 2021, el govern de Duque, qui té desenes de processos judicials oberts per vincles amb massacres dutes a terme pels paramilitars, l’assassinat de població civil a mans de l’exèrcit colombià i l’enriquiment il·lícit, ha reactivat les aspersions amb glifosat dels cultius de fulla de coca, que havien quedat interrompudes el 2015 per recomanació de l’Organització Mundial de la Salut i després de diverses protestes de les comunitats.  

Davant aquesta situació de pobresa sistèmica i estructural i de violència per part de les autoritats, l’any 2019 la població colombiana va sortir en massa als carrers per protestar: el descontentament social acumulat va fer que Colòmbia esclatés. És el que es coneix com el Paro Nacional. Els motius eren de diversa índole: qüestionament d’un model econòmic que engrandia l’esquerda social, una implementació precària dels Acords de Pau, l’assassinat de líders socials o la falta d’oportunitats. Va ser llavors quan va arribar la pandèmia. Si bé el moviment al carrer va quedar momentàniament aturat, un any després, l’abril del 2021, la població colombiana va tornar a sortir al carrer. Els endarreriments en la campanya de vacunació contra la Covid-19 no van ajudar a calmar els ànims dels colombians i colombianes.  

El detonant, però, va ser una proposta de reforma tributària que pretenia apujar un 19% els impostos de les classes treballadores a través dels productes bàsics. Amb aquesta mesura, que el govern de Duque va anomenar “Llei de Solidaritat Sostenible”, es volia recaptar 23,4 bilions de pesos (uns 6.302 milions de dòlars) per sanejar les finances públiques després que el país quedés sumit en una crisi sanitària, econòmica i social profunda a causa de la pandèmia. En aquest context, el 3 de maig del 2021 Alberto Carrasquilla, ministre d’Hisenda, va haver de dimitir 

L’ONG Temblores, la Universidad de los Andes, Amnistia Internacional i el PAISS (Programa de Acción por la Igualdad y la Inclusión Social) escrivien en un comunicat: “La repressió amb què l’Estat ha decidit enfrontar els reclams de la ciutadania ha deixat un lamentable balanç d’almenys 4.687 víctimes de violència per part de membres de la Força Pública distribuïdes així: 1617 víctimes de violència física, 44 homicidis presumptament comesos per membres de la Força Pública, 2005 detencions arbitràries en contra de manifestants, 784 intervencions violentes en el marc de protestes pacífiques, 82 víctimes d’agressions oculars, 228 casos de trets amb arma de foc, 28 víctimes de violència sexual i 9 víctimes de violència basada en gènere”. El govern de Duque va justificar l’ús de la força i la violència assegurant que darrera les protestes s’hi trobaven grups “terroristes” i “organitzacions criminals” finançats per dissidències de les FARC i l’EZLN.  

Els i les manifestants, però, tenien clares les seves demandes: abolició de la reforma que es proposava, reforma de la policia colombiana i desmantellament de l’ESMAD (Escuadrón Móvil Antidisturbios) i una millor implantació dels processos de pau a través d’un desenvolupament productiu i real de les regions afectades pel conflicte i el respecte per les comunitats dels territoris i els drets humans. Respecte aquest últim punt, cal recordar que, segons les xifres d’Indezpaz (Instituto de Estudios para el Desarrollo y la Paz), el 2021 es van assassinar 171 líders socials i defensors/es dels drets humans. També van perdre la vida o van desaparèixer 43 signats de l’Acord de Pau i excombatents de les FARC.  

29 de maig, canvi de rumb?  

El proper 29 de maig hi ha unes eleccions que poden ser determinants a Colòmbia. Totes les enquestes donen la victòria a Gustavo Petro, del partit Colombia Humana i candidat presidencial per la coalició d’esquerres Pacto Histórico. Yurany Cuellar reconeix que les perspectives són bones i l’activista espera que Petro pugui guanyar a la primera volta de les eleccions. “Tenim fe en què aquestes eleccions poden canviar les coses, però també som realistes i sabem que necessitem molts anys per a que la transformació dels territoris sigui total. En aquest país, les desigualtats són immenses”.  

Entrevista

Com és el feminisme camperol i popular pel qual aposteu?  

És un feminisme que construïm les dones des de la base. Un feminisme inclusiu, perquè homes i dones entenguem que ens hem de mirar amb respecte, que hi ha un deute històric cap a les dones i que cal rescabalar tot allò que l’Estat i la societat han fet a les dones. El feminisme camperol és una forma de lluita que reclama el reconeixement de les aportacions de les dones al desenvolupament econòmic, social i polític dels nostres territoris. Connecta amb la identitat camperola, com una força d’unitat per a la defensa de la terra, el territori, la sobirania alimentària i les llavors natives. Defensa la igualtat i l’equitat, que ens ha de permetre veure’ns com a iguals i generar accions que garanteixin la participació activa i efectiva de les dones en tots els àmbits de la societat. Implica l’enfortiment polític organitzatiu i l’empoderament femení, amb el desenvolupament d’escoles de formació política amb enfocament de gènere i drets humans de les dones. I per últim, promou la sororitat i la complicitat, que ens fan créixer des de les diferències.  

Què espereu, del proper govern colombià, en matèria de gènere?  

Continuem demanant que hi hagi polítiques de l’Estat colombià que ajudin a mitigar les violències cap a les dones. Si bé hi ha moltes lleis que ens protegeixen, són paper mullat, perquè no s’apliquen. 

Precisament, un dels objectius amb què va néixer la Coordinadora de Mujeres Campesinas del Nororiente Colombiano (CMCNC) va ser per visibilitzar les aportacions de les dones a les seves comunitats. Quines destacaries?  

D’entrada, la creació d’espais de trobada perquè les dones puguin parlar i debatre sobre les necessitats i la situació de les dones camperoles i rurals. A continuació, la definició d’una agenda programàtica per fer incidència a nivell local, nacional i internacional. I per últim, la formació de les líders camperoles com una oportunitat per a les dones de formar-se políticament per a la defensa dels seus drets fonamentals.  

La CMCNC es va posar en marxa amb el lema “Con la mujer en casa, la reforma agraria se atrasa”.  

És un lema amb què s’ha estat treballant des que vam començar a constituir un espai nacional de dones camperoles que estem en territoris de Zonas de Reserva Camperoles. El lema va néixer cap al 2015, per trencar la cultura masclista que entén que les dones hem nascut només per estar a casa. Pretén animar i impulsar les dones perquè siguin més presents en els espais públics, on poden defensar els seus drets. Com a dones camperoles, des de casa no defensarem la reforma agrària integral ni lluitarem contra un govern que només busca acabar amb la pagesia.  

Amb quins obstacles es troben les dones camperoles de cara a una participació política efectiva?  

Són diversos. En primer lloc, tenim el reduït accés de les dones camperoles a l’educació i a la formalització i la titularitat de les terres. En segon lloc, hi ha la baixa participació política de les dones camperoles en els espais de presa de decisions. En tercer lloc, cal parlar de la inexistència de programes de salut sexual i reproductiva per a les dones camperoles, així com de serveis d’atenció integral.  

Com treballeu, des de la Coordinadora de Mujeres de l’ACVC i la CMCNC, per promoure l’erradicació de les violències masclistes?  

No tenim una recepta. Hem estat treballant en un procés de formació amb les comunitats camperoles, amb dones i homes del territori. Aquest procés ha permès entendre que cal enfortir els espais de les dones camperoles, i que les dones hem d’estar presents en els espais de decisió política. Hem desenvolupat moltes accions de sensibilització en temes de gènere i, com a estratègia, hem entès que ens cal un diàleg amb els homes. Al principi no aconseguíem arribar a cap acord, perquè sempre xocàvem i no se solucionava res. Vam veure la necessitat de trobar-nos. 

Quina és la fortalesa d’aquests intercanvis?  

Aquests projectes ens permeten incidir en les comunitats i treballar en la defensa dels territoris, els drets humans i les dones. La nostra missió és enfortir els espais organitzatius i els escenaris per a crear un mar de context polític en el qual el canvi sigui possible. Aquests espais ens han permès generar-ne d’altres de trobada; espais d’intercanvi en els quals cada comunitat dona a conèixer les realitats del seu territori. Ens enriquim a partir de les experiències de les altres i n’aprenem, al temps que generem accions conjuntes.  

La CMCNC treballa, a més, amb exguerrilleres en procés de reincorporació.  

En la nostra agenda, el treball per la pau és fonamental. Per això, acompanyem el procés de reincorporació i garantim la participació de les dones en tots els espais de formació i visibilització. Dins de l’estructura de la Coordinadora hi ha un espai per la delegada de reincorporació, que té veu i vot en la presa de decisions.  

Com heu viscut a les comunitats la crisi ocasionada per la Covid-19?  

Durant aquests dos anys de pandèmia ens hem adaptat al moment i a les dinàmiques. La situació ha aguditzat el tema de la salut, però la vacunació ens ha ajudat a reduir l’impacte del virus. Hem impulsat l’organització, l’autoprotecció, les cures tant individuals com col·lectives i tot s’ha convertit en un aprenentatge per a futures situacions similars. Mai havíem viscut quelcom tan complicat: teníem coneixement d’epidèmies d’altres èpoques, però no ho havíem viscut com aquesta. Ha estat un aprenentatge organitzatiu.  

El proper 29 de maig, Colòmbia viurà una jornada electoral decisiva. Totes les enquestes donen la victòria a Gustavo Petro. Té fe en un nou govern que canviï el rumb del país?  

Actualment a Colòmbia estem vivint moments importants que no podem desaprofitar. El context actual ens pot portar a una transició cap a una vida amb més garanties. Ja fa massa anys que patim els efectes dels governs d’extrema dreta que només governen per a les elits i l’empresariat del país. En aquest país, mai hi ha hagut alternatives de govern, per això ara ens trobem davant una oportunitat única. No obstant això, no serà fàcil, perquè aquesta gent no vol marxar del poder. Per això encara hi ha por, temor i incertesa; i he de confessar que el silenci de l’ultradreta ens preocupa. 

Què demanaríeu al nou govern?  

Que treballi en el compliment dels acords. No podem seguir vivint en un país en el qual la guerra vagi abans que la salut, l’educació, el benestar de les comunitats o l’habitatge digne, entre altres. Fins al moment, l’Estat colombià no ha complit amb allò que es va pactar i s’ha evidenciat amb la mort de companys i companyes, empresonaments, manca d’oportunitats, dificultats per al lliure desenvolupament i amenaces. Les comunitats continuarem treballant, però necessitem voluntat política. En aquest nou context, respectar l’Acord de Pau és fonamental; és una política d’Estat que s’ha de complir. A més, s’han d’establir les condicions necessàries perquè es pugui implantar de manera adequada i amb garanties. És una eina de defensa i d’impuls dels processos de pau a Colòmbia. Per a nosaltres, continua sent la nostra bandera.  

Com es viuen aquestes properes eleccions a les comunitats?  

Com a organització camperola, treballem perquè les comunitats entenguin la importància de l’exercici electoral, però també ens trobem amb gent cansada de tantes mentides i promeses que no s’han complert. Hi ha moltes comunitats amb por al canvi.  

El passat mes de febrer van publicar una Declaració Humanitària Nacional.  

Vam fer una crida a l’aplicació urgent dels Acords Mínims Humanitaris per poder desenvolupar amb normalitat les eleccions del passat 13 de març. Vam sol·licitar als actors armats una aturada de les hostilitats per garantir el correcte desenvolupament de la jornada. No obstant això ens vam trobar amb diverses violacions dels drets humans, enfrontaments entre l’exèrcit i les comunitats i situacions desagradables.