Bisharo Ali Hussein (Kenya, 1990), kenyana d’origen somali, és experta en polítiques, gènere i migració i actualment treballa en l’àmbit de la migració i el desenvolupament a l’est i a la Banya d’Àfrica. Va estudiar a Uganda i a Kenya, i té un títol de postgrau cursat a Islàndia en matèria de gènere. També té un mestratge en polítiques públiques cursat als Països Baixos a Espanya i experiència en estudis de gènere i desenvolupament. Apassionada de la lluita per la igualtat de gènere i la salut, els drets i el benestar de les nenes i dones, el seu principal treball en aquests moments es desenvolupa a Kenya, on fa consultories per a governs i els brinda suport tècnic per a implementar els plans i les polítiques de desenvolupament nacionals, locals i regionals de manera que aquests puguin tenir un impacte positiu en les vides de la ciutadania, les persones migrades, les persones refugiades i aquelles que sol·liciten asil. Actualment és membre de Young Women Mediators Globally i està a punt de finalitzar un curs sobre diplomàcia, negociació i mediació. Quan ho finalitzi, podrà abordar negociacions més àmplies, tant al seu país com a escala global.
Durant els seus onze anys d’experiència treballant en l’entorn humanitari, Bisharo Ali Hussein ha desenvolupat especial interès per la igualtat de gènere, l’afrofeminisme, l’apoderament de les dones a través de l’educació i la igualtat d’oportunitats, la resolució de conflictes, els drets humans i la consolidació de la pau, entre altres.
Del treball fet per Bisharo Ali Hussein destaca la mediació de conflictes, una eina indispensable per a garantir la pau en els territoris i evitar focus de violència. No ha estat un camí de roses: a més d’haver de fer front als obstacles pel mer fet de ser dona, l’activista ha hagut de superar els estereotips relacionats amb la seva joventut. Conscient de la importància de l’existència de dones en les mediacions, al llarg de la seva carrera, no ha tirat la tovallola i continua lluitant perquè s’escolti la seva veu.
Un altre dels focus de treball de Bisharo Ali Hussein té a veure amb l’assoliment d’una igualtat de gènere real i efectiva en tot el continent africà, la fi de tota mena de discriminacions i la visibilització i l’escolta de les veus femenines. Ella ho té clar: és el potencial de les dones africanes des de la seva emprenedoria i el seu lideratge el que transformarà el continent. No obstant això, el camí encara és ple d’obstacles: segons l’últim informe d’Amnistia Internacional (AI), amb data de 2022: “La prevalença de la violència contra les dones en tota la regió reflecteix patrons arrelats de discriminació de gènere i altres formes de desigualtat”. L’organisme destaca la discriminació d’adolescents embarassades en l’àmbit educatiu en diversos països, com ara Tanzània, Guinea Equatorial o Sierra Leone; o l’augment dels assassinats de dones en països com Sud-àfrica, on va augmentar un 10,3%, així com la prevalença dels delictes sexuals i les violacions, que també van augmentar. En l’informe també es denuncia la falta de prevenció en l’àmbit de les violències de gènere i l’absència de protecció de les dones, “així com accés i disponibilitat inadequats d’atenció mèdica, serveis i atenció de salut sexual i reproductiva, suport psicològic i suport legal i social”.
Bisharo Ali Hussein també és una acèrrima defensora de la fi de la mutilació genital femenina (MGF), amb una alta prevalença en tot el continent africà, a pesar que la pràctica ha disminuït en diversos països. En llocs com Somàlia, Guinea o Guinea Bissau, no obstant això, la seva taxa de prevalença és de més del 90%. A Somàlia, concretament, d’on és originària la Bisharo, el 98% de la població femenina ha estat sotmesa a la MGF. Segons dades d’UNICEF, es calcula que la MGF afecta a més de 200 milions de dones i nenes a tot el món: es produeix a 92 països. I l’Àfrica és el continent on és més comú. L’eliminació d’aquesta pràctica està reconeguda en l’Objectiu 5 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que se centra en la igualtat de gènere. “Desgraciadament es tracta d’una pràctica cultural molt arrelada. Cal mostrar respecte per les tradicions i els contextos que fomentin la igualtat entre homes i dones i que advoquin per la inclusivitat i societats més obertes que s’atreveixin a qüestionar les coses que estan malament. En el cas de la MGD, molta gent no s’atreveix a confrontar-la per temes de tradició o al·legant que es tracta d’una pràctica cultural que té a veure amb l’honor de les famílies. És molt entristidor”, explica sobre això Bisharo Ali Hussein. Per a l’activista, encara faran falta molts anys perquè la MGD desaparegui en el continent africà, “però ha de començar amb nosaltres”. Com ella mateixa recorda, els efectes d’aquesta pràctica, arrelada de manera profunda en una cosmovisió en la qual homes i dones no són iguals, van més enllà del físic: també s’estenen en l’espectre psicològic de les nenes i les dones.
Des de sempre has tingut clar que volies desenvolupar la teva carrera professional en el marc de la construcció de pau i els drets humans. D’on sorgeix aquest interès?
Crec que de quan vaig ser conscient dels reptes que enfrontàvem en la meva comunitat d’origen, a Somàlia. Molts d’aquests reptes requerien una mediació i iniciatives que fomentessin la pau perquè no es convertissin en un conflicte. Créixer en una societat tan desigual, com em va passar a mi, i amb tan poques oportunitats per a les dones, em va fer decantar per aquesta mena de treball. Sempre vaig creure en el poder transformador del diàleg i en l’empatia com a eina indispensable per a la resolució de conflictes en la comunitat. Això em va inspirar per a treballar en assumptes que requerien mediació. Perquè a més, crec que totes les veus tenen una immensa capacitat per a contribuir en una pau duradora. En aquest context, el meu treball sempre ha anat orientat a fomentar l’entesa mútua i la cohesió.
Quin tipus d’obstacles i reptes t’has trobat en la teva carrera com a dona jove mediadora?
M’he trobat molts obstacles, resistències i molt escepticisme, a causa de les normes socials. He hagut d’enfrontar-me a molts estereotips tant pel fet de ser dona com per la meva joventut. Se m’ha mirat pel damunt de l’espatlla i sota la idea tradicional que les dones, i més les dones joves, no podem aportar res en la resolució de conflictes. Els rols de mediació han estat reservats, històricament, per als homes; i això ha fomentat la creença popular que ells són millors en aquests assumptes, cosa que evidentment, no és certa. La tradició, per a mi, ha suposat un obstacle molt important. Encara hi ha gent en la meva comunitat que creu que les dones no som capaces de parlar en públic o mediar en els espais públics; que les dones som menys intel·ligents o que manegem menys coneixements que els homes. I només pel simple fet de ser dones! Històricament, les nostres opinions són menys valorades i menys tingudes en compte. Per a combatre això, hem d’establir mecanismes perquè cap dona, ni en la meva comunitat, ni en la resta del món, hagi de passar per aquestes situacions. Hem de treballar en les nostres cultures i tradicions de manera que arribi un dia en què tots siguem iguals.
Alguna cosa que t’hagis trobat en alguna mediació, relacionat amb això que comentes?
Per exemple que no se m’escoltés perquè no anava acompanyada per un home. Per sort, [al llarg dels anys], he pogut millorar les meves habilitats, construir una xarxa important de contactes i treballar en la resiliència; de manera que puc sentir que estic trencant algunes barreres en l’àmbit de la mediació i la construcció de pau. I així és com he pogut anar navegant els obstacles que m’he anat trobant en el camí.
Parles de la importància de construir una xarxa de contactes com una cosa fonamental en el teu treball.
Envoltar-te de dones, i també homes, que puguin donar-te suport en moments determinats, és molt important. Sempre he tingut mentors que m’han ajudat en la superació d’aquests obstacles i que m’aconsellen quan necessito la seva ajuda. Desafortunadament, encara hi ha moltes dones que estan excloses d’aquestes xarxes i aquests espais. Finalment, no m’agradaria deixar de comentar l’important que és cultivar la paciència en aquest treball. Això és importantíssim. En moltes ocasions, m’he trobat amb persones frustrades i enfadades; però el que és veritablement important és que els processos funcionin; i per a això la paciència és molt important.
Algun exemple en què hagis hagut de ser molt pacient?
Treballant a Somàlia, on hi havia molts problemes d’inseguretat. El treball era arriscat, i arriba un punt en què et pots posar en risc a tu mateixa. En aquests casos, has de triar i decidir si exposar-te o no. També és molt important la seguretat en si mateixa. A vegades, i no m’agrada reconèixer-ho, aquesta seguretat implica mostrar-te rígida. Has de mostrar-te d’una manera determinada perquè t’incloguin en uns certs processos. Però no hi ha una altra manera de fer-ho: les dones han de ser incloses en els processos de negociació i mediació perquè sempre aporten un altre punt de vista. Les dones són empàtiques perquè moltes d’elles transiten per aquests mateixos problemes [en el que actuen com a mediadores] en el seu dia a dia. És fonamental, per a això, apoderar-se a una mateixa i aprendre de les altres, construir aliances; perquè hi ha alguna cosa tinc clar: juntes som més fortes. Cada dona compta.
Què aporten les dones, en els processos de mediació? Per què és tan important que siguin incloses en aquests processos?
Aporten altres perspectives i l’aproximació que fan cap als conflictes és diferent [la que fan els homes]. Aquesta aproximació està caracteritzada per l’empatia, la inclusivitat o el compromís amb la sostenibilitat. Les dones habitualment també tenen més capacitat per a visibilitzar veus marginades i inspiren solucions basades en el col·lectiu. També reconeixen la importància de la igualtat de gènere i no sols això, sinó que ho consideren un camí fonamental per a aconseguir una pau duradora. És un fet demostrat, a més: saben distingir els reptes en les famílies, les comunitats i les societats. Finalment, no hem d’oblidar que les dones solen ser les qui més pateixen en les situacions de conflicte, per tant és importantíssim tenir dones negociadores.
Parlem del continent africà, divers i plural. No obstant això, des d’Europa sempre ens referim a ell com un tot, sovint des d’una mirada paternalista i colonial, incapaces de veure les coses bones que succeeixen als països i ignorant el seu potencial.
Encara hi ha moltes narratives passades de rosca que consideren que l’Àfrica sofreix un retard o que el continent funciona com un sol país. Evidentment no és cert i cal canviar aquestes narratives que presenten al continent com un territori de conflictes infinits. Tenim moltíssim potencial, recursos il·limitats i moltíssima diversitat, i hem d’abraçar això. Hem de tenir en compte les aportacions de les dones africanes i promoure la inclusivitat i l’apoderament de les comunitats per a un futur amb més igualtat. Hem de celebrar la riquesa del continent i amplificar les seves veus per fer front als estereotips i poder millorar la col·laboració; i no sols això: hem de desbloquejar el potencial de la ciutadania africana, una cosa sempre menysvalorada. Per exemple, a Europa es creu que la població africana només vol migrar cap allí, no s’adonen que no és així: la majoria de les migracions en el continent són internes; la gent es vol quedar aquí. Segons les dades que tenim, el 80% dels migrants africans es queden en el continent, no hi ha voluntat d’anar cap a Europa.
Ets activament feminista. En quin moment es troba l’afrofeminisme i com es relaciona amb el feminisme blanc?
Crec que l’afrofeminisme desafia tota mena de sistemes d’opressió, i ho fa de manera interseccional, reivindicant els drets de les comunitats marginades, entre altres. Però tot això es fa des de la perspectiva de les dones africanes, no de les dones blanques. El feminisme blanc és molt important per a nosaltres, sobretot perquè ens està ajudant a desmantellar les estructures patriarcals i desafiar les injustícies socials. En el cas del feminisme africà, és ara quan comencem a escoltar les veus de les dones sobre assumptes crítics. Estem lluitant per contribuir a l’expansió del coneixement, però també de la consciència pública de les necessitats que tenim. I aquesta és la diferència entre el feminisme blanc i l’africà: el blanc s’està ocupant de drets de més alt nivell, per dir-ho d’alguna manera; nosaltres estem treballant pel dret al vot o per la igualtat salarial. De moment, perseguim coses simples: accés al coneixement, al vot, a tenir els nostres espais, a poder parlar de la violència de gènere… Les capacitats dels dos [el feminisme blanc i l’afrofeminisme] són diferents, i també ho són els objectius. És possible que el feminisme blanc no pugui entendre el que perseguim. El que és clar és que des de l’afrofeminisme busquem assenyalar l’agència de les dones africanes.
