Karima Shujazada (Bamiyan, 1994) és una periodista afganesa actualment refugiada a Barcelona. El 2000 es va instal·lar a l’Iran amb tota la seva família, però van tornar a l’Afganistan dos anys més tard, el 2002. Allí, Karima Shujazada va finalitzar la seva educació secundària. El 2015 va començar a estudiar periodisme en la Universitat de Balj i es va graduar el 2018. Durant el temps que va estudiar a la universitat, va treballar en l’àmbit dels drets humans i també com a periodista. Va ser llavors quan va començar la seva carrera d’activista en favor dels drets de les nenes i les dones afganeses.
La vida de la Karima va canviar de manera radical quan els talibans van tornar al poder, a l’agost del 2021. Fins a aquell moment i des del 2018, havia treballat com a facilitadora de pau en l’organització Afghan Women’s Talent Development Center, on duia a terme formacions i capacitacions per a dones tant en zones urbanes com rurals. Amb el retorn dels talibans al poder, va haver de deixar el seu treball i recloure’s a casa. Això no li va impedir, abans de marxar-se del país, organitzar algunes manifestacions pels drets de les dones. La situació, no obstant això, començava a ser tan crítica, que Karima Shujada i la seva germana van decidir fugir pel pas fronterer d’Islam Qala, entre l’Iran i l’Afganistan.
A l’Iran hi va estar uns tres mesos i mig. Allí, ella i la seva germana van intentar tramitar un visat cap a Europa, però va ser impossible; així que van decidir marxar-se al Pakistan, on sí que va poder tramitar un visat cap a Espanya. El 2022, i gràcies a les gestions de l’organització Afghan Women on The Run, Karima Shujazada va aconseguir arribar a Espanya i ara viu a Barcelona, on estudia un màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament en la Universitat Autònoma (UAB). En una entrevista recent va assegurar: “Els talibans no han canviat, però sí que ho han fet les dones afganeses”. De moment, té poques esperances de poder tornar al seu país; no mentre els talibans continuïn en el poder.
No es pot escriure la història de Karima Shujazada sense esmentar l’organització catalana Afghan Women on The Run, composta per una xarxa de voluntàries que a l’agost de 2021 van començar a ajudar a aquelles dones que volien o necessitaven fugir de l’Afganistan. Queralt Puigoriol va ser la impulsora d’aquesta iniciativa. “Tot va començar quan els talibans van tornar al poder. Veia totes aquelles imatges de gent intentant fugir en avions abarrotats i tot el que apareixia per les xarxes. Vaig veure, precisament a les xarxes, que una noia demanava ajuda, així que li vaig escriure un missatge oferint-me per a ajudar en el que fos necessari. I aquí va néixer Afghan Women on The Run”, explica. “A partir de llavors, em van començar a escriure altres persones i també altres dones disposades a ajudar. Vam crear un grup de Whatsapp i ens vam començar a coordinar”. Fins al dia d’avui, Queralt Puigoriol i les seves companyes han ajudat unes 700 dones afganeses a sortir del país. Ho fan amb les donacions voluntàries de la gent, sense rebre cap altre tipus d’ajuda i organitzant-se “com poden”, confessa. “En aquests anys hem treballat amb altres organitzacions internacionals i també de la resta de Catalunya i d’Espanya. També tenim un sistema de padrines que ens ajuden amb diners mensuals que se’ls envia a les dones que estan al Pakistan esperant el visat”. Karima Shujazada és un dels casos als quals Queralt Puigoriol té més afecte i constitueix un cas d’èxit: el d’una persona que ha sabut espavilar-se al país receptor i tirar endavant, mirar cap al futur que li espera i saber aprofitar l’oportunitat.
Malgrat disposar d’ambaixades en diferents països i dels intents de donar una imatge més amable, a l’Afganistan, la situació per a les dones que no volen seguir amb els preceptes talibans continua sent molt perillosa. Segons han pogut documentar diferents organismes internacionals, com Human Rights Watch (HRW), des que van prendre l’Afganistan a l’agost del 2021, els talibans han comès nombroses violacions de drets humans, en particular contra les dones i nenes del país. HRW ha arribat a la conclusió que “molts dels abusos contra dones i nenes constitueixen crims de lesa humanitat de persecució per motius de gènere”. La llibertat de circulació o l’accés a l’educació i al treball estan prohibits per a dones i nenes a l’Afganistan dels talibans. La repressió no acaba aquí: el règim aixafa qualsevol veu dissident, ha tancat mitjans de comunicació i ha prohibit l’activitat de nombroses organitzacions de la societat civil que tenien el focus de treball en els drets humans.
Des que van tornar al poder els talibans, ACNUR calcula que han fugit del país 1,6 milions de persones. Una part important d’aquesta població es dirigeix al Pakistan, com va fer Karima Shujazada després del seu pas per l’Iran. De fet, l’Iran i el Pakistan acullen a gairebé el 90% de tots els refugiats afganesos registrats. Al Pakistan, els seus drets continuen sent vulnerats: en moltes ocasions, les persones refugiades procedents de l’Afganistan són obligades a tornar al seu país; en unes altres, se’ls confisca la documentació; i en unes altres, són subjecte de detencions massives. Segons ha pogut documentar HRW, només des de setembre de 2023, les autoritats del Pakistan han expulsat a més de 375.000 afganesos i afganeses, dels quals 20.000 haurien estat deportats a l’Afganistan. La repressió no sols la sofreixen els nouvinguts: “Entre els deportats o obligats a anar-se es troben afganesos que van néixer al Pakistan i mai van viure a l’Afganistan”, relata l’organització. També es calcula que des d’agost de 2021, s’han hagut de desplaçar internament uns 3,2 milions de persones afganeses.
Com neix aquest activisme i aquestes ganes d’apoderar a altres dones?
Ja a l’escola, m’interessaven les qüestions de gènere. Vaig estudiar periodisme, però no m’entusiasmava massa. Durant la carrera, de fet, és quan començo a treballar com a voluntària en l’àmbit dels drets de les dones. També vaig treballar un any com a presentadora en la televisió. El treball com a periodista em va permetre conèixer altres realitats del país. Jo abans no m’havia plantejat que hi havia noies que no podien anar a escola o que les obligaven a casar-se. Una vegada, preparant un reportatge em vaig adonar de totes aquestes coses. I va ser llavors quan vaig decidir fer de l’activisme un treball.
I vas començar a fer acompanyament a dones. En què consistia el teu treball?
Durant tres anys, vaig proporcionar formació a dones sobre els seus propis drets, en zones allunyades dels centres urbans. Els explicava com podien tenir una vida més independent, com resoldre els seus propis assumptes, etcètera. Era una bona feina. A l’Afganistan hi ha moltíssimes famílies que volen que les seves filles es casin molt joves, amb 15 i 16 anys. Hi ha fins i tot famílies que les casen amb 12 anys. Abordàvem aquests casos. Això també em causava algunes dificultats, perquè al meu país, les dones que treballen, i més en aquests àmbits, podem tenir problemes. Dir-li a una noia que pot estudiar o que no està obligada a casar-se si no vol, pot ficar-te en embolics. Encara així, estic molt contenta amb el treball que vaig dur a terme.
Amb quina mena de problemes et trobaves?
Primer cal deixar clara una cosa: els talibans mai ‘van tornar’ a l’Afganistan perquè mai se’n van anar. No eren a les ciutats, però eren a les muntanyes. Jo vivia en Mazar-e-Sharif i no teníem aquests problemes, però sí que els tenien en llocs més remots. Jo vaig treballar molt en Samangan [al nord de Kabul, prop de la frontera amb Uzbekistan i Tadjikistan], per exemple, i allí estaven els talibans. Hi havia un govern municipal, però hi havia presència de talibans. Eren ells els que prohibien fer coses i ens amenaçaven. De fet, quan muntàvem activitats, la municipalitat havia d’enviar gent per a protegir-nos, per a donar-nos suport.
I quan els talibans van tornar al poder, a l’agost de 2021, es va acabar tot.
Exacte, no es podia fer res. M’havia de quedar a casa i no podia treballar.
Com vas viure el moment en què els Estats Units va anunciar la retirada de les tropes?
No sé què dir-te. Durant els vint anys que van estar els nord-americans al nostre país, tampoc vam tenir pau. Hi havia explosions diàries i morts pertot arreu: en les mesquites, a les escoles, en les clíniques, en les universitats, etc. Nosaltres ja convivíem amb els talibans, però mai vaig pensar que tornarien al poder. Em va costar molt acceptar-ho. Aquell dia en concret, em van dir que havíem de sortir de la ciutat [en aquell moment Karima Shujazada treballava a Samangan, a uns 120 quilòmetres d’on vivia la seva família, en Mazar-e-Sharif] i tornar a casa, amb les nostres famílies.
Hi havia més seguretat a les cases?
Sí, perquè fora de casa jo no tenia un home acompanyant, i se suposa que les dones no ens podem desplaçar soles. Durant el primer mes, em vaig posar el burca. Amb el burca, et pots moure fora de casa. Va ser llavors quan vaig veure que tot s’acabava. Posar-se un burca és com estar en una presó. Tot es va tornar molt difícil. Es deia que quan els talibans arribaven [a les ciutats o els pobles] triaven noies per a casar-se. També es deia que els talibans mai arribarien a Kabul. Així que la meva germana i jo ens en vam anar a Kabul. Però els talibans sí que van arribar.
En aquests moments, com es gestiona la por?
Quan no et queda una altra opció, quan no tens cap perspectiva de futur, la por desapareix. L’Afganistan és un país que ha estat vint anys en guerra, i jo em recordo de tot. Em recordo quan a la fi dels noranta els talibans van arribar al poder i ens en vam anar a l’Iran. Em recordo de la nostra volta en 2001 i com va ser començar de zero, les dificultats que vam passar. El meu pare no podia treballar perquè tenia una malaltia, els meus germans eren petits, etcètera. [Karima Shujazada té dues germanes i quatre germans]. I ara el malson ha tornat. A l’Afganistan d’ara, les noies no poden estudiar, no poden anar a la universitat, no poden treballar, no poden desplaçar-se soles, no poden anar al parc, ni dir res, no poden viatjar. En definitiva: no poden fer res. Tu tenies una vida i ara ja no la tens. Però cal passar la por; les pors no serveixen per a res. Cal continuar.
Tu vas organitzar una manifestació contra les polítiques dels talibans.
Sí, la vam organitzar a partir d’un grup de Messenger. Volíem preguntar-los, als talibans, per què no ens deixaven treballar o viatjar. Vam escriure frases en alguns cartells i vam convocar a la gent. A primera hora, van venir bastantes persones. Jo tenia contactes en els mitjans de comunicació i els ho vaig dir. Van venir, però els talibans van arrestar als periodistes. Nosaltres vam continuar fins a l’edifici de governació de la ciutat, on es van comprometre a organitzar un debat per a abordar aquestes qüestions. Mai es va fer. Després d’aquesta manifestació tot va canviar i els talibans van arrestar a algunes noies.
I llavors decideixes fugir de l’Afganistan.
Els talibans estaven torturant i matant a moltes dones. A vegades les trobaven mortes. La meva família i el meu entorn em va convèncer perquè la meva germana i jo ens n’anéssim. Primer ens vam anar de casa, a un altre lloc més apartat: canviàvem d’allotjament cada setmana, perquè no ens trobessin. Després d’algunes setmanes, vam decidir fugir del país.
Després de travessar la frontera, vas estar tres mesos i mig a l’Iran i després vas ser al Pakistan.
Al Pakistan vaig estar 21 dies, el temps de fer el visat.
Com et poses en contacte amb Afghan Women on The Run?
Quan van arrestar al meu germà, una dona periodista em va enviar un número de Whatsapp i em va dir que hi havia un grup de dones espanyoles que estava ajudant a dones afganeses. Em vaig posar en contacte amb elles i intentem gestionar un visat des de l’Iran, però va ser impossible; així que me’n vaig anar al Pakistan.
I a través de Afghan Women on The Run arribes a Barcelona. Ara estàs estudiant un màster en la Universitat Autònoma. Quins són els reptes i les dificultats que t’has trobat aquí en l’àmbit burocràtic?
Quan vaig arribar, vaig estar uns dies a Barcelona, primer en un centre amb altres persones migrants i després en una residència d’estudiants. Allí estava bé, perquè tenia algunes persones de suport; però després em van traslladar a un alberg a Berga. Allí em vaig posar malament, perquè, encara que la gent de Creu Roja em tractava molt bé, gairebé no tenia a ningú i em resultava complicat anar a Barcelona. Vaig passar allí deu mesos.
Encara tens família a l’Afganistan?
Sí, però la meva mare, el meu germà i la meva cunyada van aconseguir arribar a Madrid. També tinc una germana a Suïssa. I ara, un sobrinet català!
