Iris Gur és una activista israeliana per la pau i a favor dels drets humans. Educadora de professió, ha liderat processos i canvis organitzatius i pedagògics posant l’accent en els punts forts i necessitats tant dels individus com de la societat. Va ensenyar durant vint-i-dos anys a secundària i també va exercir a primària, tant com a professora com a directora de centre. Es va retirar fa dos anys.
Havia crescut i viscut tota la vida en una ciutat conservadora, en el si d’una família sionista supervivent de l’Holocaust i sense plantejar-se, en cap moment, què passava amb les persones palestines que habitaven el territori o que havien hagut de fugir després de la creació de l’Estat d’Israel, el 1948. El seu activisme i les seves accions per la pau van començar, com ella mateixa explica, el 2017, quan la seva filla petita va negar-se a fer el servei militar, que a Israel és obligatori tant per a homes com per a dones. Va ser llavors quan va decidir formar part de Combatants for Peace (Combatents per la Pau), perquè va pensar que si volia fer un canvi, havia de fer-lo amb ells, amb un grup binacional format per persones palestines i israelianes.
Mai Shanin és terapeuta i activista per la pau originària d’Al Eizariya, a Cisjordània. Filla de combatents palestins, va haver d’enfrontar-se a la realitat de la guerra des de molt petita. Era només una adolescent, de fet, quan, durant la Segona Intifada (2000 – 2005) l’exèrcit israelià aixecava el mur de separació delimitant els límits de la Cisjordània ocupada, i la seva immediata reacció va ser optar per una resistència violenta. “Vaig triar el camí de la violència”, confessa Mai, relatant sobre aquests anys.
No obstant això, després dels seus estudis universitaris en psicologia i una trobada casual amb l’organització Combatants for Peace el 2013, va anar a poc a poc adquirint una altra perspectiva sobre el conflicte que vivia i va començar a veure el camí cap a una aproximació pacífica i no violenta. Va decidir canviar l’estratègia de violència per un altre mitjà igual de poderós: la paraula. Després d’haver-se especialitzat en comunicació no violenta, avui s’ocupa de la formació de joves palestins sobre aquesta temàtica, per a ajuntar més veus i energia en aquest moviment de base que apel·la a la pau, a la llibertat i a la dignitat de tots dos pobles.
Combatants for Peace, una iniciativa nascuda l’any 2006, és un moviment de base de persones israelianes exmembres de l’exèrcit d’Israel i excombatents palestins que treballen plegades amb un únic objectiu: posar fi a l’ocupació i l’opressió i assolir la pau. A través d’accions de resistència civil no violenta, l’educació i l’activisme, Combatants for Peace persegueix la destrucció dels sistemes d’opressió per a un futur més lliure. Una de les particularitats d’aquesta iniciativa és que va ser fundada per antics combatents d’ambdós bàndols, d’aquí el seu nom. L’organització —el personal israelià treballa des de Tel-Aviv i el palestí des de Beit Jala— ha estat nominada al Premi Nobel de la Pau en dues ocasions: el 2017 i el 2018. Durant gairebé dues dècades, el seu missatge ha estat el mateix: no hi haurà una solució al conflicte mentre hi hagi violència.
Entre les activitats i projectes que organitzen, hi ha la Cerimònia Conjunta de Commemoració de la Nakba o la Cerimònia Commemorativa Conjunta, organitzada per CfP i el Fòrum de Famílies del Cercle de Pares. Aquest és l’esdeveniment més gran de pau organitzat conjuntament entre persones israelianes i palestines.
El conflicte als territoris palestins es remunta a l’època després de la Primera Guerra Mundial i la Declaració Balfour del 1917, que estableix la creació d’una llar nacional per al poble jueu a la Palestina històrica, que en aquell moment formava part de l’imperi otomà. Però si hi ha una data definitiva com a punt de partida del conflicte, aquesta és la del 1948, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Després del genocidi perpetrat pel règim nazi contra els i les jueves, va haver-hi gran consens en el naixement de l’estat d’Israel a la Palestina històrica. Més de 700.000 palestins i palestines van haver de marxar a països veïns com el Líban, Síria o Jordània. Les forces sionistes del moment van acabar amb poblacions palestines senceres, una neteja ètnica que va utilitzar els mètodes colonials i d’apartheid. És el que es coneix com la Nakba, ‘la catàstrofe’.
El 22 de novembre del 1967, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar, per unanimitat, la Resolució 242 per la qual s’insta l’Estat d’Israel a retirar-se de tots els territoris àrabs ocupats arran de la guerra dels Sis Dies del 1967. Aquesta llei fa referència a la “inadmissibilitat de l’adquisició de territori mitjançant la guerra”. Ja a la resolució 194 de les Nacions Unides del 1948 es reconeixia el dret al retorn de la població palestina al territori ocupat pels colons israelians. Malgrat aquestes dues resolucions, però, l’Estat d’Israel no només no ha tornat mai els territoris que va prendre als palestins, sinó que al llarg dels anys ha anat ampliant la seva política expansionista mitjançant nous assentaments il·legals de colons. Dins la Resolució 242 es fa referència a l’establiment de dos estats, fet que podria comportar el final de les hostilitats, però de moment, aquesta opció no és sobre la taula.
Abans que esclatés la Guerra a Gaza i segons l’UNRWA, l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina a Orient Pròxim, hi havia al voltant de sis milions de refugiats palestins repartits pel món. També segones les dades de l’UNRWA, un terç d’aquests cinc milions de persones viuen en camps de refugiats de la mateixa organització.
El passat 7 d’octubre, un atac de Hamàs, que governa la Franja de Gaza, contra la població israeliana, va fer esclatar una guerra que dura fins al dia d’avui. La reposta de l’Estat d’Israel no es va fer esperar i des de llavors els atacs i l’assetjament a l’enclau palestí no s’ha aturat. Es calcula que aquesta guerra ja s’ha endut més de 30.000 vides palestines. El resultat està sent l’aniquilació de la població gaziana, a través de les bombes, però també a través de la fam, ja que des de l’octubre, l’arribada de material humanitari i aliments ha estat molt limitada. Ja s’han començat a documentar els primers casos d’infants morts de fam. Davant aquesta situació, la comunitat internacional, liderada per uns Estats Units i una Unió Europea complaent amb Israel, no ha tirat endavant cap resolució ni cap iniciativa per posar fi a la massacre, ans al contrari: han continuat enviant armes a l’exèrcit israelià.
Iris, la narrativa a Israel sobre el poble palestí és molt concreta. Com va ser per a tu trencar amb aquesta narrativa, posicionar-se a favor de l’enteniment i la pau, en relació amb el teu voltant?
Jo no treballava a l’escola de la meva ciutat, que és molt conservadora. Vaig tenir sort perquè l’escola es troba en una ciutat molt més liberal. Ara estic escrivint sobre aquesta experiència. Vaig tenir molta sort amb l’entorn, però em va tocar anar a declarar al Ministeri d’Educació un parell de vegades perquè em volien fer fora. Penso que en tot aquest procés, la meva filla va patir molt més que jo, perquè jo era més gran, soc molt forta i tinc seguretat en mi mateixa. Sí que tinc una amiga de tota la vida que em va deixar de parlar quan vaig començar amb el meu activisme. Ara no hi tinc relació.
Mai, com a activista palestina que treballa al costat d’activistes israelians, com percep el seu treball el teu entorn, la comunitat palestina, especialment ara durant el conflicte?
La meva feina ha sempre estat rebuda de forma molt respectuosa per la meva comunitat. En el meu entorn i en la meva comunitat no distingim entre religió o diversitat d’identitat. Valorem positivament a tots els que són al nostre costat i lluitant per la nostra llibertat. Donem suport a la idea que aquesta terra és per a jueus, cristians i musulmans, per tothom, perquè la nostra és una lluita contra l’ocupació i l’opressió, i no contra els jueus en absolut. En el meu activisme aquest aspecte és clau i amb això sempre em vaig sentir molt respectada per la meva gent i els meus companys i companyes.
Una de les puntes de llança per a la pau és l’educació de les noves generacions. A Combatants for Peace, treballeu amb infants per tal de generar noves narratives d’enteniment i empatia?
Iris: Des de fa tres anys hi ha un projecte que porta el nom de Freedom School [Escola per la llibertat] però és per a joves de 18 a 26 anys. N’hi ha una a Israel i una a Palestina. A Israel, després d’aquesta formació, els joves continuen sent activistes o treballant en ONG per la pau o altres iniciatives. El treball a la banda palestina resulta més complicat, perquè la gent que s’hi interessa són titllats de traïdors o traïdores. Tenim un altre projecte per a educadors i educadores que consisteix a oferir formacions. Aquest només es duu a terme en territori israelià; en terra palestina no s’ha pogut desenvolupar. Ara, [amb la guerra a Gaza] tot s’ha complicat molt i fins i tot en territori israelià resulta impossible anar a les escoles per treballar amb el professorat o l’alumnat. Fins i tot quan jo treballava com a directora de l’escola, només pots organitzar projectes amb palestins que estan registrats com a israelians. A tot Israel només hi ha una escola bilingüe [àrab i hebreu] on els àrabs i els jueus estudien plegats. Però no són palestins: són àrabs israelians.
El 7 d’octubre va esclatar la guerra a Gaza. Quan s’escriuen aquestes línies hi ha més de 30.000 morts palestins i encara hi ha ostatges israelians que no han estat alliberats. No sembla que hi hagi, de moment, cap iniciativa per la pau.
Iris, com estàs vivint la situació com a ciutadana israeliana, però també com a activista per la pau?
Et contesto amb llàgrimes als ulls. Els dies posteriors al 7 d’octubre van ser extremadament complicats per a mi, com a ésser humà, com a ciutadana d’Israel i com a activista per la pau. Em va caure el món a sobre i vaig haver de fer un procés, tant amb mi mateixa com amb els meus companys i companyes de Combatants for Peace. Estic molt orgullosa del procés que vam fer. Jo coneixia gent a Gaza; la meva filla també, i ha perdut amics. D’altra banda, la meva família va patir l’Holocaust i aquesta guerra em porta a llocs molt foscos. I ho dic: l’Estat d’Israel està recreant l’Holocaust. Els israelians, en lloc d’haver après que hem de treballar pels drets humans i la pau, estem fent el mateix. Estem duent a terme un genocidi. Potser no sota els paràmetres del que és un genocidi, però és així. Tenim el poder, tenim les armes, tenim les habilitats i ho estem fent. Si fem això, no mereixem tenir un Estat. És una opinió personal. Per acabar, penso que som joguines en mans dels Estats Units i d’Europa. Ni Israel ni Hamàs són armamentísticament independents. Si volen que [Israel] s’aturi, que deixin d’enviar armament.
I tu, Mai?
M’entristeix veure que, si mirem tot el procés històric, no hi ha hagut una iniciativa política molt forta per a la pau en aquesta terra que pogués combinar les peticions d’ambdues parts, que fos a favor de la llibertat de totes dues parts i contra l’opressió i l’ocupació, de qualsevol mena. Al mateix temps, hi ha organitzacions i iniciatives com Combatants for Peace i famílies valentes, que han estat fomentant un canvi, intentant construir un moviment de resistència no violenta, un sentit d’unió. Aquesta és la iniciativa per la pau més gran, una iniciativa que prové de la gent, de la societat civil. Després hi ha altres governs que ens han defensat, com Espanya, Sud-àfrica, així com altres països que intenten fer alguna cosa contra el que està ocorrent. Aquests posseeixen tant poder polític, som molt conscients d’això.
Hi hauria alguna possibilitat que la població israeliana es manifestés massivament per aturar la guerra i a favor de la pau?
Iris: Sento dir-te que no. La ciutadania israeliana, la majoria, no poden veure el patiment de la població palestina. Els activistes per la pau som una minoria, ni tan sols tenim un partit al Parlament. També les famílies dels ostatges volen que la guerra s’acabi. Fins i tot a ells els insulten. I pel que fa a manifestar-se… això no passarà, són massa anys d’una sola narrativa, d’una educació molt concreta, amb una sola versió plena de racisme, superioritat, ignorància i feixisme. Em sento culpable perquè jo, en algun moment, també reproduïa aquesta narrativa. Des del punt de vista polític, s’ha d’entendre que Benjamin Netanyahu [primer ministre d’Israel] no vol aturar la guerra, sinó tot el contrari. Tant els israelians com els palestins som presoners dels nostres líders.
Mai: Hem presenciat manifestacions contra el Govern israelià i contra la guerra. També hem vist l’amenaça que aquestes persones han estat rebent. Molts dels nostres activistes israelians han estat rebent tantes amenaces, i han estat vivint amb molta por a causa de la forma en què també es perceben, parlant de pau i llibertat per a tots dos pobles. I recentment aquestes veus s’estan fent cada vegada més fortes. Esperem que hi hagi protestes massives contra el govern i la guerra.
Quin és el camí? Si no hi ha pressió per part de la comunitat internacional, si Israel no vol aturar la guerra, si no hi ha cap iniciativa per la pau, quan i com pot acabar la guerra a Gaza? Què hem d’esperar?
Iris: Des del 7 d’octubre, sempre he dit el mateix: amb la història hem après que quan hi ha una crisi d’aquestes magnituds, sempre s’obre la finestra de l’oportunitat. Per al poble israelià, aquesta és la crisi més grossa des de l’Holocaust; molt més greu que la de l’octubre del 1973 [Yom Kippur]. La història ens ha demostrat que quan hi ha aquest tipus d’esdeveniments, s’obren altres oportunitats. Jo crec en un acord polític que aturi el conflicte i crec en la convivència dels dos estats: l’israelià i el palestí.
Mai: Si no hi ha cap iniciativa per a la pau, la guerra no acabarà, o millor, acabarà quan tots siguin assassinats i martiritzats. La població de Gaza no pot lluitar sola contra l’ocupació i l’opressió i els militars. Com a humans, aquest és el nostre moment d’aixecar-nos junts. Crec que la pressió internacional té un poder molt gran per a introduir canvis, però aquesta és també una responsabilitat nostra. Si no aconseguim aturar el conflicte a Gaza, això significarà que no aconseguirem detenir l’opressió de tota mena. Perquè si la guerra continua aquí, també pot a tot arreu com també ho hem estat veient al Sudan o en molts altres països, no és només a Palestina. El preu i les conseqüències no són només aquí en aquesta terra, la guerra a Gaza tindrà un efecte en la resta del món. Per a nosaltres, com a palestins mai deixarem de lluitar per la nostra llibertat, creiem en la justícia. La llibertat arribarà, per molt de temps que duri l’opressió i l’ocupació. Estem trobant maneres, i l’esperança és que trobem l’estratègia més pacífica i solidària, on estem junts, aquesta terra pertany a tothom, i demanem llibertat. Crec que ningú hauria d’oposar-se a això.
Mai, com aconsegueixes mantenir les teves esperances altes durant aquests temps foscos?
No sé si és esperança, crec que és més fe. Tinc una fe profunda en la justícia i en el valor de tots els éssers humans i que mereixem ser lliures i tenir la llibertat d’escollir la vida, de moure’ns, de viure en un territori on estem segurs, lliures, respectats, honrats. Els palestins no només estem oprimits per l’ocupació israeliana, sinó que també estem oprimits per la resta del món. Jo, com a activista palestina, no puc venir a Espanya i parlar d’aquestes atrocitats sense demanar el visat i anar una vegada i una altra a demostrar que hi seré per parlar de pau, mentre que altres persones d’altres països poden visitar el país i fer turisme sense aquestes barreres. També és una opressió sistemàtica que s’està imposant a la gent d’aquesta terra. S’ha de tenir una fe contínua que això hauria d’acabar i s’acabarà, perquè és inhumà, no pot durar. A la nostra família, el meu germà està casat amb una persona jueva, el meu estimat amic també. Així ha de ser.
