Haydee Castillo és una activista nicaragüenca que des de jove ha lluitat per la llibertat del seu país i la defensa dels drets humans. Conscient de la importància de créixer en un país lliure, aviat va saber sobre la necessitat de desfer-se de la dictadura d’Anastasio Somoza, qui va governar el país des de 1967 fins a 1972 i des de 1974 fins a 1979. Involucrada a ràpida edat amb la Juventud Franciscana (JUFRA), al llarg de la seva vida i la seva trajectòria, Haydee Castillo ha estat present en diferents projectes que tenien com a objectiu la millora de les condicions de vida del seu país, com el Movimiento Estudiantil de Secundaria (MES), la Unión Democrática Liberal UDEL, el Frente Amplio Opositor (FAO) o la Cruzada Nacional de Alfabetización, entre altres.
La vida de Haydee Castillo no es pot entendre sense esmentar els moviments estudiantils. Va participar activament en la lluita contra la dictadura de Somoza des del Movimiento Estudiantil MES, la Asociación de Estudiantes de Secundaria (AES), el Consejo Universitario de la Universidad Nacional (CUUN) i la Federación de Estudiantes de Centroamérica. Al triomf de la Revolución Popular Sandinista, continuant amb el movimient estudiantil, va formar part del Estado Mayor de la Cruzada Nacional de la Alfabetización en el Departamento de Estelí, també va ser una de les fundadores del Centro Universitario Regional del Norte, que funcionava com a seu de la UNAM Managua i va formar part de la creació de la Unión de Estudiantes de Nicaragua (UNEN), durant la seva estada a Managua pels seus estudis. A través de la UNEN va participar en les jornades de recol·lecció de cafè i cotó en les finques. «Aquesta era la contribució dels estudiants universitaris per a proveir de divises al país» explica.
Haydee Castillo sempre va estar compromesa amb la causa sandinista a través de la participació en diferents mobilitzacions i projectes fonamentals per al triomf de la revolució, com la UNEN, o la Juventud Sandinista, o com l’Asociación de Mujeres Nicaragüenses Luisa Amanda Espinoza (AMNLAE). També va integrar les estructures del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN). L’activista va perdre el seu primer marit, assassinat pel moviment contrarevolucionari (la Contra); finançada principalment pels Estats Units.
«Mai podré oblidar quan es van signar els Acuerdos de Paz [amb la Contra, el 1990] i vaig poder viatjar pel país sense por, sense ser objecte d’una emboscada o a morir en qualsevol atemptat» diu. Ara, amb el país en mans del matrimoni Ortega-Murillo, els quals practiquen un control ferri i dictatorial de tot el que ocorre a Nicaragua, Haydee Castillo, qui viu a l’exili, no amaga el dolor que li produeix pensar en la traïció al projecte pel qual tants i tantes van lluitar. «Nosaltres, com a joves, vam posar molt de la nostra part per sortir de la dictadura de Somoza i que triomfés la revolució (1979-1990), però no vam ser nosaltres els que vam assumir el poder ni els principals càrrecs a les institucions de l’Estat i on es prenien les principals decisions. Aquesta és una revolució fallida, traïda, però em queda la satisfacció d’haver lluitat contra la dictadura de Somoza, d’haver pres distància del FSLN en el moment en el qual va començar a desvirtuar-se, quan es van començar a trair els valors de la causa», explica.
Nicaragua, un segle sense reconciliació social
Amb poc més de sis milions d’habitants, Nicaragua és un país centreamericà fronterer amb Costa Rica, en el sud, i Hondures, en el nord. És el segon país més pobre d’una regió extremadament desigual, només superat per l’Estat fallit d’Haití. País de volcans, de belles costes i naturalesa exuberant, Nicaragua no ha tingut un moment de pau en l’últim segle: a la longeva dictadura de la dinastia Somoza, la guerra dels anys 80 i el devastador huracà Mitch de 1998, li va seguir en el segle XXI, la crisi econòmica global i l’autocràcia repressiva encapçalada pel Daniel Ortega, acompanyat pels partits polítics, suposadament opositors, i altres actors còmplices del sistema.
Com el seu germà Humberto, el Daniel Ortega va ser una figura del marxista Frente Sandinista de Liberación Nacional, l’organització armada que va acabar amb els Somoza el 1979. Malgrat mancar d’un carisma especial, i potser precisament per això, Ortega va ser el triat per a liderar la Junta de Govern per la transició política. Això li va atorgar presència pública i, el 1984, en les primeres eleccions democràtiques, va ser escollit president, en un mandat condicionat per la guerra civil i el col·lapse de l’URSS.
Erosionat per la corrupció i l’impacte d’un conflicte bèl·lic en el context de la Guerra Freda, Ortega va perdre els següents comicis davant Violeta Chamorro, vídua del director del diari La Prensa Pedro Joaquín Chamorro, assassinat el 1978, per la dictadura dels Somoza.Va ser amb ella amb qui es va finalitzar el conflicte amb la Contra. Després d’un període de reconciliació, els següents governs liberals es van caracteritzar per la corrupció, amb especial menció a l’Arnoldo Alemán, i la societat va confiar de nou el 2006 en el Daniel Ortega.
El retorn al poder del Daniel Ortega i Rosario Murillo
La tornada al poder d’Ortega va portar amb sí l’inici de la persecució de les veus crítiques. En els seus últims anys a Nicaragua, Haydee Castillo va ser perseguida i va ser víctima d’agressions físiques, campanyes de desprestigi i atemptats contra la seva vida i el seu entorn familiar. També va ser empresonada per la seva oposició al règim. Aquestes circumstàncies la van obligar a sortir de manera irregular del país i a refugiar-se als Estats Units, on viu actualment. El 2023, el govern nicaragüenc, en un moviment insòlit i amb l’absència total de garanties jurídiques, va despullar de la nacionalitat nicaragüenca a més de 300 persones, entre elles a Haydee Castillo o a l’escriptora i ex guerrillera Gioconda Belli, actualment instal·lada en l’exili a Madrid. A més de llevar-los la nacionalitat, el règim els va despullar de tots els seus béns i els va declarar pròfugs de la justícia i traïdors a la pàtria. Malgrat l’exili obligat i la pèrdua de nacionalitat, Haydee Castillo contínua amb el seu treball de documentació de les violacions de drets humans a Nicaragua a través de les seves activitats personals i de l’Institut per a la Transformació Social Las Segovias, amb un compromís ferm i una voluntat indestructible. Per la seva feina, l’activista ha estat premiada amb el XLIV Premio por la Paz i ha obtingut el Reconocimiento Internacional Acampa a la Defensa de los Derechos Humanos 2024, entre altres.
En la seva segona etapa, allunyat del sandinisme originari i reconvertit en creient catòlic, Ortega ha consolidat el seu poder, ha canviat les lleis per a eternitzar-se en el càrrec i ha centralitzat la presa de decisions en el seu nucli pròxim, inclosa la seva dona, Rosario Murillo.
Després d’anys d’abús de poder i denúncies constants de frau electoral, el descontentament social va esclatar a l’abril del 2018, davant la indolència de la dictadura d’Ortega Murillo en l’incendi d’una de les principals reserves naturals de la regió anomenada “Indio Maíz” i davant d’una reforma en la Seguretat Social. En els tres mesos d’enfrontaments, la societat va desafiar al Govern, que mai abans havia afrontat protestes semblants i que va respondre amb virulència: es van comptabilitzar centenars d’arrestos i 355 morts. Es va establir una taula de diàleg que va detenir la violència temporalment, no obstant això, una vegada concloses les infructuoses negociacions, Ortega va iniciar una nova fase repressiva: va il·legalitzar mitjans de comunicació crítics i organitzacions socials i va perseguir i va empresonar als qui van participar en les protestes.
En les eleccions generals de 2021, com si res els penalitzés, l’FSLN d’Ortega, en un frau descomunal, va assegurar tenir el 75% de suport a les urnes, el millor resultat de la seva història. «El president Ortega va ser electe a un quart mandat consecutiu al novembre [de 2021], enmig d’una escalada repressiva contra crítics i l’oposició política. Molts governs d’Europa i de la regió, aglutinats en la Organización de Estados Americanos (OEA), van manifestar que les eleccions no complien amb les garanties mínimes per a ser considerades lliures i justes», va destacar, en el seu informe de 2021, Human Rights Watch (HRW).
Davant aquesta situació, Haydee Castillo, qui va donar part de la seva vida a la causa sandinista, sent tristesa i ràbia. «Es tracta d’un projecte traït i fallit, perquè la nostra aspiració era una Nicaragua sense presos polítics, ni analfabetisme, ni pobresa. A principis dels 90, totes aquestes il·lusions van desaparèixer i la revolució va ser traïda per una banda dels dirigents». Sense esperança, molts nicaragüencs intenten escapar, i per això són la segona comunitat que més peticions d’asil va registrar en 2021, més de 100.000, només superada per l’afganesa.
Com t’inicies en la lluita sandinista?
Jo procedeixo d’una família humil, però amb empenta i treballadora. Vaig créixer escoltant les barbaritats del que feien les dictadures militars d’aquell moment en diferents països (en referència a les dictadures en diferents països de Llatinoamèrica durant la dècada dels 50, 60 i 70). També vaig créixer amb el triomf, en 1959, de la revolució cubana. A Nicaragua estàvem sota la dictadura d’Anastasio Somoza. El meu pare tenia una ràdio d’ona curta i escoltàvem les notícies d’Havana Cuba i altres estacions. Estàvem al corrent de com anava el caminar de la lluita revolucionària a Cuba, a Xile, a Argentina, a República Dominicana i en altres països, que patien règims militars dictatorials. No érem l’únic país que estàvem sota una dictadura! A casa, sempre se’ns va ensenyar sobre la importància de la igualtat i de la justícia. En aquell temps no es parlava tant dels drets humans, però sí de la importància de la llibertat. Jo, per part meva, llegia els discursos que feien els líders de la revolució cubana, les idees de Camilo [Cienfuegos], Fidel [Castro], el Che, la historia i la feina de Sant Francesc d’Assis, etcètera. Sabíem de la situació a Xile sota la dictadura de Pinochet i d’altres llocs en el món. Això va marcar el meu sistema de valors.
Vens de família de mestres i tu mateixa sempre has estat molt involucrada en el moviment estudiantil.
La meva mare era mestra interina. I sí, a la meva família hi ha molts mestres i sempre van estar tots molt involucrats amb el desenvolupament de la comunitat. Ja des de petita vaig ser electa com a presidenta de secció a la primària (delegada de classe). Proposàvem iniciatives i organitzàvem actes culturals per a recaptar fons i satisfer algunes necessitats de l’escola… Vaig ser esportista y també vaig estar a la banda de música i així vaig anar muntant la meva vida. D’adolescent vaig formar part de la Creu Roja, en aquell moment anomenada la Cruz Heroica de la Juventud. Aquí vaig començar a repartir menjar en barris empobrits i em vaig assabentar de l’existència dels presos polítics, als qui visitàvem a les presons. Tot això em va sensibilitzar, tant a mi, com als meus germans, els qui també han estat involucrats en els moviments reivindicatius. Durant els meus estudis superiors també vaig participar en el moviment estudiantil i vaig començar a relacionar-me amb gent que estava implicada en la lluita revolucionària. Sempre vaig estar molt informada sobre les activitats del Front Sandinista d’Alliberament Nacional i aquí va ser quan va néixer el meu compromís. En 1978 vaig formar part de l’organització d’una vaga general que tenia com a objectiu millorar les condicions dels presos polítics, als qui tenien aïllats i als qui torturaven. També ens manifestàvem contra les tortures a les dones pageses i contra la concentració de la riquesa, entre altres. Vam prendre l’escola religiosa on estudiàvem. Això va suposar un punt d’inflexió en la meva implicació amb la Revolució.
Després del triomf de la revolució, vas fer molta feina d’activisme i de tota mena lluitant en defensa de la Revolució, en què consistia el teu treball?
Jo sempre vaig estar molt relacionada amb el món de la joventut i els estudiants. Em va tocar atendre els instituts de secundària i a les universitats. Soc part d’aquesta generació sacrificada de dones i homes joves, il·lusionats, amb un pensament diàfan, i què vam donar tot creient que, la construcció de l’home i la dona nova i d’un país amb dignitat i autodeterminació on la igualtat i la justícia social prevalgués, era possible. Dic que ho vam donar tot perquè vam sobreviure de miracle, a mi em va tocar fer de tot: impulsar els drets de les dones joves, participar a la reforma universitària per a vincular-la a la comunitat, promoure el lideratge juvenil i estudiantil, tallar cotó, mobilitzar-me al costat de milers d’ells a recol·lectar la collita del cafè en les zones de conflicte bèl·lic. I quan la guerra va escalar, els joves ens vam veure involucrats de diferents formes en el drama que va ser el Servicio Militar. Després vaig ser traslladada a l’Asociación de Mujeres Nicaraguenses. Luisa Amanda Espinoza, on era una de les més joves integrants de l’Executivo Nacional.
Com et sents en adonar-te que un projecte pel qual vas lluitar tantíssim, ara no sols et dona l’esquena, sinó que us expulsa a tots?
Resulta summament dolorós pensar que com a dona jove jo, igual que milers de nicaragüencs, vam donar el millor de nosaltres a aquest projecte amb la convicció que podia ser un parteaguas: transitar de la guerra a la pau, de l’empobriment al desenvolupament, d’una vida sotmesa als designis d’altres països a la definició pròpia del país. Pensàvem que podríem reafirmar-nos com a país en plena dignitat, però progressivament aquest projecte es va anar esfumant. A l’inici, per la guerra finançada pels Estats Units; però després pels excessos, la corrupció i les ambicions d’un grup dels seus dirigents, el que lidera Daniel Ortega. Es tracta d’un projecte segrestat. També han segrestat la seva història i els seus símbols: es van apropiar d’una revolució que no sols van dur a terme ells, sinó que es va fer amb la participació de desenes de sectors del poble nicaragüenc. Fa moltíssim mal perquè molts dels amics i companys amb els quals havia treballat abans i durant de la revolució es van quedar pel camí. Fa mal pel compromís que adquirim en la joventut amb la causa a tots els nivells i en tots els àmbits. Costa conviure amb aquest dolor i aquest sentiment de traïció.
Què vas sentir quan et van informar que t’havien llevat la nacionalitat?
Per a mi va ser dur saber que m’havien llevat la nacionalitat nicaragüenca, però també sé que ningú pot despullar-te de la teva nacionalitat, amb la qual un neix. Ho vaig viure amb indignació i impotència. Va ser molt més dolorós aquest moment que quan vaig ser capturada en l’aeroport de Nicaragua. Recordo sentir cridar als meus fills dient-me que m’havien llevat la nacionalitat i que m’havien despullat de tots els nostres béns. Ens van declarar traïdors a la pàtria. Això comporta una mort civil i restringeix els nostres moviments.
Quin creus que serà l’esdevenir del règim Ortega-Murillo?
Sempre tinc l’esperança que a Nicaragua torni a “sortir el sol”, perquè els nicaragüencs som un poble digne que, com l’ocell nacional, el Guardabarranco, no pot viure subjugat i sense llibertat. Sé que, tard o d’hora, de la mateixa manera que es va sortir de la dictadura de Somoza, sortirem d’aquesta. El poble de Nicaragua és prou creatiu i valent com per a trobar la llibertat.
Com és la teva relació amb l’exili?
Aquesta experiència de vida m’ha ensenyat moltíssimes coses. En primer lloc, que un no pot dir «d’aquest aigua no beuré mai». Nosaltres hem estat molt crítics amb la colonització espanyola, amb les barbàries comeses contra els pobles originaris; però ara ha estat Espanya qui ens ha atorgat la nacionalitat i ens ha permès restablir els nostres drets civils i poder continuar lluitant per la llibertat de Nicaragua. D’altra banda, nosaltres sempre vam ser formats en valors antiimperialistes i en contra de les invasions de les forces militars dels Estats Units i la seva presència al país. Vam néixer i vam créixer en aquests contextos d’història, però ara és el meu deure reconèixer que ha estat el poble i el govern nord-americà qui m’ha brindat seguretat i asil polític. No és gens fàcil. Porto sis anys d’exili i he passat molt de dolor i molta ansietat, de saber-me enfonsada i de saber que la resta de la meva família continuava a Nicaragua. Em sento arrencada de les meves arrels. Jo aquí [als Estats Units] em sentia de pas, però després et vas adonant que cal convertir aquest exili polític en una tribuna de denuncia de la barbàrie i continuar lluitant pel trànsit a la democràcia a Nicaragua.
Continues gestionant l’Instituto de Liderazgo de Las Segovias
Els paramilitars van creure que, assaltant l’Instituto de Liderazgo de Las Segovias, la nostra missió desapareixeria, però no ha estat així. Aquesta ha estat la meva tasca des de l’exili: reviure, reanimar i repensar aquesta institució. El treball des d’aquí no s’ha detingut ni un dia: he continuat monitorant la situació de Nicaragua en contacte amb la població que és allí de manera permanent, he documentat les denúncies i les he traslladat a la Comisión Interamericana de Derechos Humanos, he fet incidència davant l’Organización de los Estados Americanos (OEA) i les Nacions Unides i he conversat amb els dirigents de diferents països perquè la comunitat internacional ens acompanyi en l’alliberament de totes les persones preses polítiques i en el trànsit cap a la democràcia. També he acompanyat els processos d’asil d’altres nicaragüencs en diferents països del món i continuo treballant en l’impuls del desenvolupament psicosocial amb les meves germanes i germans en l’exili, per a superar els traumes i els dol etern que hem viscut a través de la història de Nicaragua. Necessitem reconstruir Nicaragua, ja no des del dolor, sinó des de l’esperança en un demà millor.
