L’atenès Iasonas Apostolopoulos va estudiar enginyeria civil, però després de visitar l’illa de Lesbos el 2015 va saber que mai més tornaria a exercir d’enginyer. Aquell any, a Grècia hi van arribar més d’un milió de persones, principalment procedents de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. Davant d’aquella tragèdia humanitària, desenes de joves grecs, però també d’altres parts del món, es van instal·lar a les illes durant setmanes per oferir assistència a les persones migrants que hi arribaven. Iasonas Apostolopoulos va ser una d’aquestes persones; i aquelles setmanes a Lesbos li van canviar la vida completament.
Han passat deu anys des de l’inici de la seva tasca humanitària a Lesbos, i actualment l’activista treballa com a coordinador de l’organització humanitària italiana Mediterranea Saving Humans, en la qual lidera les operacions de cerca i rescat a la Mediterrània central a bord del vaixell de rescat Mare Jonio.
A més de la seva feina a bord del Mare Jonio, Iasonas també participa en actes polítics, xerrades i debats al voltant de les migracions i l’acollida. Això, malauradament, li ha comportat insults i amenaces de mort a les xarxes socials. La seva crítica ferotge a la Guàrdia Costanera grega i la seva responsabilitat en desenes de morts a la Mediterrània han estat, des de fa anys, al punt de mira de l’extrema dreta i la dreta gregues, que sovint el qualifiquen de «traïdor a la pàtria».
La Guàrdia Costanera grega, al punt de mira
Les crítiques constants i el senyalament a què l’Iasonas Apostolopoulos —però també altres activistes i mitjans alternatius grecs— sotmeten la Guàrdia Costanera hel·lena no tenen fonament. En diverses ocasions s’ha demostrat la seva responsabilitat en els pushbacks (retorns forçosos en alta mar, no previstos pel dret internacional) o en la deixadesa de funcions davant l’obligació del dret marítim internacional de fer rescats en alta mar.
Actualment, 17 guàrdies costaners grecs estan imputats i s’enfronten a possibles càrrecs criminals pel naufragi de Pylos, en què van morir ofegades unes 650 persones el juny de 2023. Va ser el naufragi més mortífer registrat al mar Mediterrani en els darrers anys i, segons els testimonis dels supervivents (104 persones), no va ser un accident, sinó que el col·lapse de l’embarcació va ser causat per una maniobra brusca de la Guàrdia Costanera mentre intentava remolcar-la cap a aigües internacionals; és a dir, en una maniobra de pushback.
Gràcies a anys d’esforç per part d’organitzacions gregues de drets humans, i també a les investigacions de Forensic Architecture, The Press Project, Amnistia Internacional (AI), Legal Centre Lesvos i Human Rights Watch (HRW), entre d’altres, s’ha aconseguit portar un grup de guàrdies costaners als tribunals. El capità de la patrullera que era present en el moment del naufragi està acusat d’haver provocat el col·lapse del vaixell i de no haver socorregut les persones migrants; i la resta de la tripulació, de complicitat. Tots ells estan acusats de no haver complert amb les seves obligacions de rescat: un cop enfonsada l’embarcació, van trigar entre tres i quatre hores a treure la gent de l’aigua.
A més, les irregularitats comeses durant les hores prèvies i posteriors al naufragi fan sospitar que la manca d’assistència va ser deliberada. Malgrat que han passat dos anys de la tragèdia, la Guàrdia Costanera no ha proporcionat els registres de les comunicacions d’aquelles hores; tampoc no hi ha transcripcions del moment del col·lapse, ni cap registre audiovisual, tot i estar-hi obligats.
La Mediterrània central, el cementiri més gran del món
Una de les coses que més impressionen a Iasonas Apostolopoulos és com un mar que acull cada any centenars de milers de turistes és també la fossa comuna més gran del món. S’estima que entre 2015 i 2025, unes 30.000 persones han perdut la vida intentant arribar a les costes europees.
La manca de rutes segures i l’actitud tant de la UE com de països com Itàlia, Malta, Espanya o Xipre han contribuït a aquesta xifra esfereïdora. Tal com recorda l’activista grec:
«Avui dia, l’única manera que té un ésser humà de sol·licitar asil a Europa és pagar a un traficant i arriscar la seva vida al mar. No hi ha cap altra opció. El 2025 no hi ha cap manera segura ni legal perquè un ésser humà exerceixi aquest dret internacionalment garantit: el dret d’asil».
Les rutes d’entrada segures per a persones procedents del nord d’Àfrica o de països com el Pakistan, Síria, Bangla-desh o l’Afganistan estan tancades; per tant, les opcions de migrar són poques i insegures. En aquestes travesses, que poden durar dies i en què es viatja en condicions extremes (embarcacions massificades, gairebé sense menjar ni aigua), aquestes persones han d’afrontar la violència no només de les màfies sinó també de les guàrdies costaneres dels diferents països, que des de fa anys duen a terme una política de devolucions forçoses no prevista pel dret internacional.
Segons dades de l’ACNUR, des del gener de 2025 han arribat unes 23.000 persones a Grècia i unes 33.000 a Itàlia. Les xifres de morts i desapareguts en les rutes solen ser poc precises, ja que sovint és difícil saber amb certesa quantes persones pugen a cada embarcació.
El 2015 et canvia la vida amb l’anomenada “crisi dels refugiats”.
Exacte. Jo havia estudiat enginyeria civil a la Universitat Politècnica Nacional d’Atenes i tenia un màster en enginyeria ambiental, però el 2015 vaig decidir mudar-me a Lesbos per ajudar les persones que hi arribaven. Allà treballàvem colze a colze amb Open Arms, que van ser dels primers a arribar a l’illa.
Hi vaig anar per dues setmanes per repartir roba, menjar i aigua i vaig acabar-hi quedant nou mesos. El 28 d’octubre de 2015 vaig presenciar una de les pitjors tragèdies de la meva vida: vaig veure com 300 persones s’enfonsaven davant nostre, a unes dues milles de la costa. No vam poder fer res perquè en aquell moment no hi havia cap vaixell de rescat disponible. Més de 70 persones van morir davant nostre.
Em va impactar profundament veure tota aquella platja plena de cadàvers. Aquella mateixa nit vam organitzar una assemblea i vam decidir que no podíem limitar-nos a repartir béns de primera necessitat: havíem de formar un equip de rescat. Vam portar el primer bot de rescat a l’illa perquè el primer equip era molt amable, però no en tenia cap. Només disposaven de dues motos aquàtiques.
A la meva vida hi ha un abans i un després de Lesbos. El que vam viure allà va ser tan intens que ho vaig deixar tot. Des de llavors, formo part d’altres grups de rescat que operen a la Mediterrània central. Durant els darrers nou anys, després de Lesbos, he treballat en vaixells de rescat, principalment a Itàlia.
Actualment ets el coordinador de cerca i rescat de Mediterranea Saving Humans.
Sí. I també participo activament a Grècia com a activista de drets humans, principalment a través de diferents xarxes de solidaritat. Intentem donar visibilitat i conscienciar sobre el problema de les devolucions forçoses a les fronteres gregues i la criminalització de les persones en trànsit, especialment de les que condueixen les embarcacions.
Fa unes setmanes el govern hel·lè va aprovar una esmena d’emergència per la qual se suspenen els procediments d’asil per a persones que arriben del nord d’Àfrica. La situació a Grècia és complicada. Fa un parell d’anys vam tenir el naufragi més mortífer de la història recent, el de Pylos, en què van morir ofegades més de 600 persones. Ara sabem que va ser la Guàrdia Costanera grega qui va enfonsar el vaixell en intentar remolcar-lo amb un cap cap a Itàlia o Malta. L’embarcació es trobava en aigües internacionals, però la van voler expulsar de Grècia i més de 600 persones van morir.
Va ser horrible. Però ara hi ha 17 guàrdies costaners imputats per la seva responsabilitat en aquell naufragi. Ho hem lluitat molt; jo mateix vaig ser testimoni en la defensa del judici contra les set persones que pilotaven el pesquer i a qui es volia empresonar com a traficants. I sí, que hi hagi 17 guàrdies costaners imputats per aquell naufragi és una gran notícia; fins i tot m’atreviria a dir que és increïble.
Fins ara, [les organitzacions de drets humans] hem patit una criminalització enorme; hem estat atacats pels mitjans i per la classe política. A mi m’han assetjat a les xarxes, fins i tot alguns ministres; m’han anomenat contrabandista, traïdor i difamador. Han dit que estic en contra de la Guàrdia Costanera grega perquè dono suport a Turquia. I ara que els guàrdies costaners estan acusats d’homicidi imprudent, els mitjans han fet silenci.
Des de les organitzacions això és precisament el que intentem: canviar la narrativa que existeix al voltant de les arribades, modificar el discurs públic i donar visibilitat a la situació. Molta gent a Grècia desconeix com actua la Guàrdia Costanera al mar. I aquí hi entren les organitzacions i alguns mitjans alternatius.
Canviar la narrativa sobre la migració també forma part de la nostra tasca: a més de dur a terme rescats, busquem donar visibilitat a la situació; i per això organitzem activitats d’incidència política. Si no ho comuniquem, la nostra feina, que es desenvolupa en alta mar, no es veu. És difícil portar periodistes amb nosaltres, així que sabem que la informació ha de sorgir de nosaltres mateixos. Hem d’informar sobre les violacions de drets humans, les terribles condicions en què viuen aquestes persones a Líbia, el paper actiu de la Unió Europea en les devolucions forçades, etc.
Per altra banda, a Europa l’espectre polític s’està decantant cap a la dreta i l’extrema dreta. Hi ha un discurs xenòfob generalitzat entre la classe política. I sí, certament hem de culpar els racistes que s’organitzen contra els migrants al carrer; però també hem d’assenyalar les elits, perquè aquest odi es transmet de dalt cap avall. Inverteixen en xenofòbia perquè no tenen res més a prometre a la gent.
Vivim en una època de crisi que s’estén a diferents àmbits: hi ha diverses guerres en marxa, inflació, encariment dels béns… Ni tan sols podem permetre’ns tenir una casa a causa d’Airbnb. El cost de la vida és desorbitat i la gent pateix. Així que, quan no hi ha res més per prometre a la població, el més fàcil és culpar els més febles de les nostres societats: les persones migrants. És fàcil trobar un boc expiatori i dirigir tota aquesta energia i odi contra els més pobres.
I com es poden o s’han de combatre aquests discursos d’odi?
Canviant la narrativa i trencant els mites que sentim sobre la migració. A les meves xerrades parlo d’això: sabem quantes persones arriben realment cada any? Perquè si escoltes els mitjans, pensaràs que arriben milions de persones; però no és així. Només unes 200.000 persones arriben anualment per mar. És una xifra increïblement petita, ridícula.
La retòrica que no podem acollir-los perquè són massa és mentida. Com vam poder acollir 4 milions d’ucraïnesos en dos mesos? Això va ser fantàstic; per què no ho podem fer amb els altres?
Un altre punt important és deixar de parlar d’«immigrants il·legals». Parlar de persones legals o il·legals implica que el viatge regular és una opció, quan no ho és. Avui dia, l’única manera que té un ésser humà de sol·licitar asil a Europa és pagar a un traficant i arriscar la seva vida al mar. No hi ha cap altra opció. El 2025 no hi ha cap manera segura ni legal perquè un ésser humà exerceixi aquest dret internacionalment garantit: el dret d’asil.
I quanta gent sap això a Grècia?
Molt poca.
Com ha canviat la situació a la Mediterrània central en els últims 10 anys?
La repressió ha empitjorat. Ara s’hi inverteixen molts més diners i recursos per bloquejar l’arribada de migrants a Europa; i també s’està treballant molt per restringir les activitats civils de cerca i rescat.
D’altra banda, les organitzacions comptem amb una flota civil de més de 20 vaixells repartits per tota Europa, la qual cosa significa que hi ha un gran moviment solidari.
I heu patit molta criminalització.
Sí. Ens hem enfrontat a tota mena de repressió: des de la detenció de capitans, com el cas de Carola Rackete; també ens han acusat de tràfic de persones; ens han bloquejat els vaixells als ports per raons burocràtiques; ens els han confiscat, etc. Amb Salvini, Itàlia va tancar els ports; amb Meloni, ara ens envien a ports més llunyans, com el de Venècia, el de Ravenna o el d’Ancona, que són a dies de viatge. Perdem diners i combustible.
Tanmateix, el més greu de tot això és la deshumanització de les persones migrants, a qui es presenta com una amenaça per als països occidentals, com a enemics, com a invasors. Per això insisteixo: cal mostrar a la gent que l’enemic no és el refugiat, sinó el racisme i la violència contra els febles, que està enverinant tots els àmbits de la nostra societat.
Perquè, de moment, els refugiats són els principals objectius; però tard o d’hora, tot aquest odi s’alimentarà contra altres col·lectius menys privilegiats, siguin d’on siguin.
La idea que unes vides importen més que unes altres és la base del feixisme, que és l’amenaça més gran per a la nostra societat. El racisme i el feixisme van crear dues guerres mundials; l’Holocaust, el colonialisme i totes aquestes guerres que presenciem ara. No van ser els migrants.
Què és el que més t’entristeix o et fa rabiar de la situació?
Que el mar que acull milions de turistes cada any s’hagi convertit en el mar més mortal del planeta. És un cementiri immens. En els últims deu anys, més de 30.000 persones han perdut la vida a l’aigua.
I aquestes morts no són fruit d’un accident ni d’un desastre natural: són el resultat d’una política europea dissenyada perquè els sol·licitants d’asil no tinguin rutes legals i segures. És la UE qui els empeny a les xarxes de tràfic de persones.
D’altra banda, hi ha el tema de l’assistència: no els rescaten quan necessiten ajuda. La política de no assistència és habitual: truquem constantment als guàrdies costaners italians, maltesos, grecs; els diem que hi ha gent morint, en perill… Ignoren les trucades de socors.
Presenciar la mort és una cosa; i és molt dur, és molt dur recollir cossos del mar, però és més dur adonar-se que darrere d’aquestes morts hi ha una decisió política, que podrien haver-se evitat. Deixen morir la gent deliberadament perquè d’altres no vinguin; i això és vergonyós. És una vergonya no només per a Europa, sinó per a tota la humanitat.
