Si ni la seva família està al seu costat, tampoc ho estarà la gent de Guadalajara.
Molta gent veu que estic en alguna manifestació, que estic enganxant cartells o a la Fiscalia, però em diuen que per alguna cosa se’ls van emportar, que no vaig ser capaç d’estar pendent dels meus fills. És a dir, hi ha molta gent que no m’ajuda, que em culpa.
Itza López és una jove nicaragüenca exiliada a Barcelona des del 2020. El documental ‘El viatge d’Itza’, aborda la crisi de drets humans a Nicaragua i els exilis forçats sota el govern d’Ortega i Murillo, a través de la seva història.
“No és que decidíssim aturar les protestes, sinó que la nostra seguretat estava en risc, i el pas següent hauria estat morir pel nostre pensament.”
Itza López Borge va néixer el 1997 i va créixer al barri de Bello Horizonte, a Managua, capital de Nicaragua. Activista nicaragüenca del moviment de la Universitat Nacional Agrària 19 d’Abril, va participar a les protestes de 2018 contra l’autòcrata Daniel Ortega. Després d’anys de resistència, canviant constantment de casa per evitar les autoritats, l’augment de la repressió no li va deixar cap altra opció que fugir de Nicaragua, i es va exiliar a Barcelona el 2021. Protagonista del documental El viatge de l’Itza, produït per Fora de Quadre i Cabal Films, la seva història serveix per entendre la deriva del règim d’Ortega, el sabor agredolç que queda als brigadistes que van romantitzar i participar en la revolució sandinista, i els efectes de l’exili forçat en la comunitat nicaragüenca.
Itza, el nom de la qual s’inspira en el llibre La mujer habitada, de Gioconda Belli, és la filla petita d’una família que va creure en la revolució sandinista. El seu pare, català, va fer la seva recerca universitària sobre processos agroecològics a Nicaragua. Després d’un període allà durant la guerra, va congeniar amb la revolució en marxa, i hi va tornar per establir-s’hi definitivament abans de les eleccions de 1984, les primeres democràtiques després de dècades de dictadura dels Somoza. Encarregat d’un projecte de les Nacions Unides, va conèixer la que seria la seva dona, la mare de l’Itza, “una dona de San Miguelito, del riu San Juan, a la frontera entre el Carib Sud i el Pacífic”. “La meva mare va participar en la revolució i era professora de dansa a la Universitat Nacional Agrària. I allà es van conèixer”, recorda Itza.
El seu pare va residir a Nicaragua prop de 25 anys i va dirigir projectes d’ajuda d’institucions internacionals. El 2014, ja desencantat amb la revolució, un agent governamental li va recomanar que abandonés Nicaragua. I així ho va fer, sense la seva família, per tornar a l’Estat espanyol. Va morir el 2020, poc abans que Itza, de nacionalitat espanyola, arribés com a exiliada a Barcelona.
A Catalunya, l’Itza afronta els problemes que condicionen la majoria de migrants. Com que l’Estat espanyol no va acceptar la convalidació dels crèdits de la seva llicenciatura en Turisme per al Desenvolupament Rural, que no va poder acabar a Nicaragua per un semestre, va haver de matricular-se durant un any en una universitat catalana. Li va costar 7.000 euros. Després va treballar 18 mesos en un projecte d’economia solidària. I recentment, amb la seva bicicleta, es va convertir en repartidora. Una inestabilitat pròpia de qui encara busca el seu lloc en un entorn desconegut.
“Ens falta gravar la segona part del documental, que és sobre l’exili a Costa Rica. És on es viu més dur. Fa unes setmanes allà van assassinar Roberto Samcam. El Govern de Costa Rica no vol ficar-s’hi i l’oposició se sent insegura. No hi ha suport econòmic, i hi ha molts nicaragüencs vivint al carrer”, explica l’Itza, i afegeix: “Al final, els que estem exiliats a Europa tenim un privilegi diferent al de la gent que és a Costa Rica”.
Nicaragua i la deriva autoritària de Daniel Ortega
Nicaragua és un país centreamericà banyat per dos oceans, el Pacífic i l’Atlàntic, on la societat sembla resignada davant el poder absolut del Daniel Ortega, un dels líders del marxista Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), organització que el 1979 va ajudar a enderrocar la longeva dictadura dels Somoza i que, més tard, va vèncer els paramilitars de la Contra finançats pels Estats Units.
Daniel Ortega, vencedor de les primeres eleccions democràtiques, les de 1984, ha anat erosionant la democràcia nicaragüenca per consolidar el seu poder, sobretot després del seu retorn al càrrec el 2006. Des de llavors, el líder sandinista ha reprimit qualsevol veu opositora i ha reformat les lleis per perpetuar-se en el poder. A causa del gir autoritari, els seus antics aliats de la revolució l’han abandonat, i molts s’han vist obligats a exiliar-se. Sense contrapesos, la darrera mostra de resistència popular va ser el 2018, quan el descontentament acumulat va esclatar per una reforma de la Seguretat Social. Aleshores, durant mesos, els universitaris es van parapetar a les seves facultats i van resistir les pràctiques violentes de les autoritats.
355 persones mortes i més de 2.000 ferides és el balanç d’un període al qual va seguir una negociació entre col·lectius socials i Govern. No va funcionar res; i Ortega, ja sense resistència al carrer, va iniciar l’última ofensiva després de les eleccions del 2021, quan va empresonar i obligar a exiliar-se als principals opositors. La llista inclou famílies clau en la història de Nicaragua i reflecteix la divisió creada dins el sandinisme. Entre els exiliats, destaquen l’escriptora Gioconda Belli, el periodista Carlos Fernando Chamorro, el bisbe Silvio Báez i els exguerrillers sandinistes Luis Carrión, Sergio Ramírez, Dora María Téllez o Mónica Baltodano Marcenaro. També en l’exili va morir recentment l’expresidenta nicaragüenca Violeta Chamorro.
Des del 2018, s’estima que més de 600.000 persones han hagut de fugir de Nicaragua. La majoria són persones anònimes: les més grans van veure caure una dictadura i formar-se’n una altra; i les més joves no han conegut cap altra figura que no sigui la de Daniel Ortega.
El 2018 esclaten protestes per una reforma de la Seguretat Social. Quin va ser el detonant?
A Nicaragua, la majoria de la població jove viu amb les àvies perquè els pares han emigrat a Costa Rica, als Estats Units o a qualsevol altre país. Les àvies carreguen amb la despesa econòmica, més enllà del que envien els pares. Per això, la reforma també va afectar els joves, que van sortir a protestar amb els avis. Tot va rebentar el 18 d’abril del 2018, quan van colpejar uns nois d’una universitat privada gestionada per jesuïtes, la Universitat Centramericana. Aquella mateixa nit, vam ocupar la universitat on jo estudiava, tot i que ho vam fer legalment, amb el permís del rector.
Sabent que no es podia confiar en Ortega, per què vau aturar-vos?
Els primers dies hi havia atacs, però no eren tan sanguinaris. No moria gent, tot i que et podien treure un ull o fer desaparèixer algú. D’un dia per l’altre, el Govern va començar a desallotjar tots els recintes i va ordenar més contundència a les forces de seguretat. Els joves ho vam intentar tot. El país va estar mig paralitzat durant set mesos, però, entre l’octubre del 2018 i el febrer del 2019, el Govern va iniciar l’operació neteja, com feia Somoza. No és que decidíssim aturar-nos, sinó que la nostra seguretat estava en risc, i el pas següent hauria estat morir pel nostre pensament. Vam haver de buscar una altra manera de lluitar. Vam formar l’Aliança Cívica, on hi érem els empresaris i els estudiants. També va néixer la Unitat Nacional Blau i Blanc, composta per persones del MRS, sandinistes dissidents, que no volien estar amb els empresaris en una mateixa organització. Ho vam intentar, i per a les eleccions vam crear la Coalició Nacional, que incloïa l’Aliança Cívica, la Unitat Nacional Blau i Blanc i la resta de moviments civils. Vam proposar un candidat, que havia de ser Félix Maradiaga. El van inhabilitar. En vam proposar un altre, Juan Sebastián Chamorro, que també van inhabilitar. Vam decidir buscar un altre carro, i ens vam pujar al de Kitty Monterrey, una senyora ultraconservadora que no m’agradava gens.
I Ortega va tenir el seu millor resultat, un 75%.
Però només va votar el 37% de la població. I, d’aquests, probablement, només un 10% va ser el que va votar per Ortega. Hi havia molts morts a les llistes. A més, ells posaven gent als centres de votació, un sandinista del barri que no et deixava votar si eres opositor.
En el present, Ortega s’allunya de les corrents ideològiques d’esquerra. Fins i tot s’ha convertit en aliat de l’Església. Com valora la seva relació amb l’Església?
Nicaragua és un país molt catòlic. Després del seu retorn al poder el 2006, Ortega va negociar amb l’Església; necessitava feligresos. Va dir que il·legalitzaria l’avortament si a les esglésies demanaven el vot per ell. Van fer un pacte, i Ortega va il·legalitzar completament l’avortament, fins i tot el terapèutic, ni tan sols per a una nena de 12 anys víctima d’una violació. Aquest pacte es va trencar el 2018, quan la Conferència Episcopal va convocar el Diàleg Nacional. El Govern va començar a vincular l’Església amb l’oposició, i ara tem les reunions o festivitats catòliques. De fet, no permet les processons religioses multitudinàries. Però abans del 2018, eren amics íntims: a tots els actes del Govern hi anava l’Església, i el Govern aprofitava qualsevol festivitat per fer campanya. El lema era: Nicaragua: cristiana, socialista i solidària. Ara, el Govern és evangelista.
Quan va emigrar el 2021, per què ho va fer? No tenia esperança?
No, després de les eleccions van començar a perseguir activistes. No quedaven gaires opcions, i em preguntava què faria si entrava a la presó. Havien detingut dos amics meus, i dues amigues les van empresonar i els van fer coses humiliants: els van fer fotos nues; policies homes els van fer l’escorcoll corporal; les van mantenir diversos dies sense menjar. No volia viure això. Però jo sempre dic que la revolució de Nicaragua [contra Somoza] va ser planificada per un grup de 40 intel·lectuals, la majoria exiliats a Costa Rica. Per això, és important crear espais per a nicaragüencs, on nosaltres mateixos decidim què farem. L’activisme a l’exili és difícil: o treballes o fas activisme. Però, si no ens asseiem, mai traurem Ortega.
Importants personalitats de Nicaragua estan exiliades, moltes a Costa Rica. Em pot parlar d’aquesta diàspora menys coneguda, de persones com vostè?
A Costa Rica hi ha un munt d’exiliats. Hi ha molts joves. La vida allà és molt cara, diem que és la Suïssa de Centreamèrica, i els nicaragüencs viuen situacions precàries. No hi ha gaires feines, com aquí, a Barcelona. Un músic molt famós, don Luis Enrique Mejía Godoy, que té cançons famoses de la revolució, viu en una situació pobríssima als Estats Units: pinta quadres, els ven per internet, va fent cosetes; per al documental, li vam demanar que ens fes una introducció, i ens va fer una part d’una cançó.
I en el seu cas, com va ser aquest procés d’integració a Barcelona?
Vaig anar a casa de la meva àvia. Va ser dur per a ella, que feia molts anys que estava acostumada a viure sola. I dur per a mi, perquè vivia amb una senyora amb qui no m’havia criat; la veia un cop cada quatre anys. No ens vam entendre, i als tres mesos la meva àvia em va fer fora de casa. Sense feina, vaig recórrer a la meva xarxa nicaragüenca. Vaig estar a casa d’un amic durant un mes, fins que vaig trobar feina al McDonald’s. Quan vaig començar a tenir una mica més de diners, vam llogar un pis a Sants. De moment, he tingut temps per treballar i sobreviure. Ara mateix estic sense feina; treballava de repartidora en bicicleta, però vaig haver de deixar-ho: vaig tenir una crisi nerviosa de cansament durant una onada de calor.
Què és el que més enyora de Nicaragua?
La facilitat per fer coses sense diners. Aquí tot és molt capitalista. Per a tot es necessita diners. No encaixo en un món tan consumista. I és clar, no tenir possibilitats econòmiques em dificulta fer amistats. Tinc el meu cercle d’amics, majoritàriament nicaragüencs, i no és que no vulgui relacionar-me, és que no tinc els mitjans econòmics per seguir el ritme de la gent.
És la protagonista del documental que narra el seu exili. Com va acabar enrolant-se en aquest projecte?
La Neus Ràfols, una periodista que em va contactar per fer-me una entrevista per a un article sobre Nicaragua, em va dir que existia la possibilitat de gravar un documental i em va preguntar si m’agradaria participar-hi. Ella tenia la idea d’explicar la relació de Catalunya amb Nicaragua, però li vaig dir que no es podia oblidar de la traïció a la revolució. I així, ficant-hi cullerada, va sorgir El viatge d’Itza, que explica tot el que hem parlat a través de la meva història.
