A la María Galindo (1964) no li agrada que la defineixin com a pionera del feminisme, perquè considera que afirmacions com aquesta es produeixen des d’una perspectiva eurocentrista. Tot i això, el moviment feminista no es pot entendre sense ella o, si més no, sense Mujeres Creando, una organització anarquista, feminista i autogestionada creada el 1992.
Quan li pregunten d’on li ve l’interès pels drets humans, la María no vacil·la: “A Bolívia t’adones de les injustícies socials ja des de ben petita. Te n’adones quan vas a comprar pa o amb qualsevol acte de la vida quotidiana. El percentatge de persones que viuen de la caritat és altíssim. També hi ha nens i nenes que treballen i joves que viuen en la pobresa… Per tant, la meva relació amb la necessitat de justícia no té res d’extraordinari i, de fet, li podria haver passat a qualsevol”.
En aquest context, Galindo comença a desenvolupar-se com a defensora que lluita per la justícia sent menor d’edat, amb només 17 anys. Com explica ella mateixa, no va trigar gaire a “ficar-se en problemes” i és llavors que comença la seva repressió. “Al final van acabar perseguint-me i vaig haver d’anar a viure a un convent de monges per protegir la meva vida. Jo, que soc atea i lesbiana!”. Quan va arribar el moment en què ni tan sols el convent era un lloc segur, l’Església Catòlica la va ajudar a fugir del país per anar fins al Vaticà. Allà, la María va entrar en un altre convent i va començar a estudiar teologia, filosofia, psicologia… una mica de tot. Va viure a Roma durant cinc anys i va ser llavors que la María Galindo es va trobar amb una realitat que l’acompanyaria tota la vida: la de companyes feministes europees que la van tractar amb “racisme, menyspreu i discriminació”. Allò la va marcar per sempre: “El primer contacte amb el feminisme europeu va ser nefast, gairebé traumàtic. Vaig veure clar que l’havien concebut només per a elles, el seu feminisme. Creien que jo no el podria entendre, en tant que ésser inferior i elemental. Em va fastiguejar molt, tot plegat”. La María va entendre que al racisme no només hi operen qüestions com el color de la pell. “Vaig adonar-me que es tractava d’un concepte molt més complex”, explica. Es va adonar que la major part del feminisme europeu de l’època no només era racista, sinó elitista, també.
Va encunyar el concepte de “feminisme intuïtiu”, per referir-se a un tipus de moviment de caire existencial. “Vaig poder llegir molt sobre feminisme durant la meva formació acadèmica, però d’alguna manera ja ho portava a dins, jo”. La María defensa un feminisme popular que canviï i tombi les estructures patriarcals i que generi ruptures.
La tornada a Bolívia i Mujeres Creando
Després d’haver estat treballant uns anys a Alemanya, la María Galindo va decidir tornar a Bolívia, on el 1992 va cofundar Mujeres Creando, un col·lectiu feminista, anarquista i autogestionat amb diverses línies de treball; un “laboratori social de llarga alenada” que busca generar un impacte efectiu a la societat en l’àmbit de les lluites socials utòpiques. Es tracta d’un espai de producció de pensament pioner tant a Bolívia com a la resta de l’Amèrica Llatina.
La defensora destaca la importància que ha tingut per ella tornar al seu país d’origen: “A mi la migració em sembla molt respectable, però crec que s’ha muntat un discurs del somni europeu i del somni americà que ara tot just es comença a esfondrar”. La María assegura que fora del seu país li hagués estat impossible crear el feminisme autònom independent de Mujeres Creando. “A Europa no hauria sigut possible, això, perquè ens haurien aclaparat amb judicis. El nivell de disciplina de les societats europees t’impedeix el moviment i, si ets migrant, encara és pitjor. T’acabes convertint en una rata de ciutat que els serveix, als europeus, per fer-se una rentada de cara i prou. Quan ets migrant no pots fer política, perquè sents pànic. Jo mai no hauria aconseguit res si m’hagués quedat a Itàlia, Espanya o Alemanya. Vosaltres viviu sota un control disciplinari extrem, sense ni tan sols ser-ne conscients. No sou conscients dels nivells extrems d’opressió amb què viviu. Es tracta d’una opressió per mitjà del control. Viviu amb una por extrema” diu.
Avui dia, Galindo, que és una de les personalitats més mediàtiques de Bolívia, no només continua a Mujeres Creando, sinó que també té un programa de ràdio que es diu Radio Deseo.
Aquest mes d’agost, es celebraran eleccions generals a Bolívia. Aquests comicis estaran marcats per una profunda crisi política al país andí i per la pugna pel poder entre el president Luis Arce i l’expresident Evo Morales. Fins fa només uns dies, tots dos pertanyien al mateix partit Moviment al Socialisme (MAS), fundat per Morales, que va arribar a la presidència el 2006. El passat 28 de febrer, però, tot va canviar quan l’expresident va renunciar al partit, immers en una profunda crisi interna des de feia temps. Als comicis de l’agost, l’Evo Morales es presentarà pel partit Front Per a la Victòria (FPV), malgrat que, segons la llei, no s’hi pot presentar, ja que el límit per a la reelecció està en dos mandats. La Junta Electoral del país ja li ha comunicat a Morales que no es pot tornar a presentar a la convocatòria electoral. A banda, qui en altres temps havia estat un popular president indígena, es troba ara immers en tot un seguit d’escàndols, entre els quals se l’ha acusat per abús de menors. Actualment, hi ha una ordre de detenció en contra d’ell.
Es preveu, com està succeint a tot arreu, una escomesa de l’extrema dreta, amb una agenda neocolonial i extractivista. “Existeix el perill (sobre la puixança de l’extrema dreta); a més, existeix una malanomenada esquerra que no té cap proposta ni cap iniciativa, i que està dividida i desprestigiada per uns alts nivells de corrupció i d’ineficàcia”, explica María Galindo.
No és ben bé així i, de fet, el que dius reflecteix una visió europea. A Europa creuen que el feminisme va arribar en vaixell de nord a sud i que els moviments feministes, en aquest cas a Bolívia, comencen als anys 90, però no és així; ni a Bolívia, ni a la resta del continent. El que és fundacional de Mujeres Creando és la crítica a allò que ja existia. Considero que vam generar un moviment fundacional pel que fa al trencament amb alguns postulats, a través de diversos elements teòrics i polític dels feminismes que ja existien. Abans dels 90 hi havia un ampli moviment feminista en molts dels nostres països. A Bolívia, quan es crea Mujeres Creando, les ONG ja impulsaven el que anomeno com a “tecnocràcia de gènere”. Les cúpules d’aquelles ONG es reconeixien com a feministes i, tot i això, desenvolupaven una proposta de tecnocràcia de gènere vinculada al model neoliberal. Nosaltres, en canvi, vam proposar un model antineoliberal que qüestionava les categories i els paràmetres amb els quals s’estava treballant. Això no només va passar a Bolívia, sinó que també es va produir a tot el continent.
Per a nosaltres l’autonomia de pensament és fonamental; és a dir, la capacitat de llegir el nostre context social i polític des de la nostra realitat. Les ONG han pretès que al sud fóssim simplement operadores d’una mirada colonial; reproductores d’aquesta mirada. I això ha estat un error. Primer, perquè el concepte de desenvolupament és en si mateix producte d’una mirada capitalista i occidental que vol instal·lar al sud el model de les societats del nord capitalista i global. Aquesta anàlisi no ens serveix, per tant, ni per entendre el nord, ni per entendre el sud. En segon lloc, la tecnocràcia de gènere ha tingut molt a veure amb l’endeutament i el sobreendeutament, sobretot amb el de les dones més pobres: tot l’àmbit de la pobresa ha estat treballat des de la lògica del sobreendeutament. Les dones més pobres del món, entre les quals hi trobem les bolivianes, paguen en el millor dels casos un 36% d’interès anual en deutes que oscil·len entre els 800 i els 7.000 euros. Per contra, els multimilionaris paguen, com a molt, interessos del 5% anual. La classe mitjana alta professional contracta crèdits per no més del 5% anual. Per tant, el microcrèdit és un sobreendeutament suïcida que permet a amplis sectors (com comerciants, costureres i dones que desenvolupen diferents serveis a les ciutats) moure diners cap a la banca formal, sense arribar a tenir mai una capacitat d’estalvi que permeti que les dones puguin protagonitzar un canvi en el lloc que ocupen a la societat. En aquest context, moltes ONG i entitats financeres capturen crèdits concessionals que tenen 10 anys de gràcia i molt poc percentatge d’interès. Aquests crèdits es converteixen en usurers i es patrimonialitza la mal anomenada cooperació per al desenvolupament, la qual cosa converteix la pobresa en un gran negoci. A banda, les tècniques de cobrament del deute són violentes i produeixen el gran trencament del teixit social i la violació dels drets humans.
Jo parlo des del sud. El meu discurs sorprèn perquè soc molt crítica amb l’Agenda 2030, nascuda al bell mig de les Nacions Unides, i que ha creat una base de categories i un discurs base pels moviments feministes, pels moviments LGTBIQ+ i pels moviments indígenes. La meva crítica no té res a veure amb la crítica trumpista, perquè la meva crítica prové de la “domesticació”. Hi ha moltíssima tecnocràcia que es beneficia d’aquesta agenda. D’altra banda, aquesta agenda no presenta un horitzó interessant amb el qual puguem seduir la societat. Considero que hem de sortir d’aquesta agenda per a poder emancipar-nos-en. Què ha passat? Doncs que ara en Trump ha tornat, ha capgirat l’agenda i la vol destruir. I ara, suposadament, hem de tornar a defensar-la. Però el que ha fet en Trump és deixar amplis sectors sense discurs. A Mujeres Creando, per exemple, no entrem en el discurs sobre els drets, en el de la inclusió o en qüestions identitàries.
Estem parlant d’un fenomen de gran espectre que pretén generar aldarulls a tots els països. Crec que ens trobem davant d’una conjuntura de llarga alenada; i sí, les màscares estan caient. Hi havia una ficció que parlava de drets i hi havia també una agenda molt bàsica que era la de Nacions Unides. Malgrat tot, el que està passant ara mateix representa un desafiament perquè està aconseguint seduir molts sectors socials. Aquesta nova agenda té el seu origen en les elits oligàrquiques extremistes que sedueixen a través de les xarxes, que no són socials sinó empresarials i transnacionals. A tot això, li hem de sumar el fracàs de l’esquerra.
Jo soc una dona crítica amb Maduro i que ha patit pel govern d’Evo Morales. Concretament, he tingut quatre judicis que he guanyat, que tenien com a objectiu bloquejar el meu activisme polític. En aquest sentit, és important esmentar que el nostre activisme no és merament social, sinó que també és polític. Per poder-ho entendre cal redefinir el que és la política. Jo faig política. Quan faig art estic fent política; quan faig feminisme,
estic fent política; quan escric un llibre, estic fent política; quan duc a terme una acció al carrer, estic fent política i estic reclamant o construint un ideari polític diferent de l’ideari al qual hem estat sotmesos. Teníem una democràcia liberal de porqueria que és reapropiada per l’oligarquia extremista. No necessiten constituir-se en dictadors perquè tenen la possibilitat de controlar una democràcia liberal de porqueria en termes de màrqueting i no en termes de discussió política. L’opció que nosaltres i nosaltres tenim a escala planetària és portar la política a l’àmbit de la política i treure-la de l’àmbit del màrqueting i de la democràcia liberal porqueria.
Durant les últimes eleccions a síndic de greuges, vaig rebre una pressió molt forta per part de la societat boliviana. A les enquestes, un 60% de la població de la nació va sol·licitar la meva candidatura. Jo tenia molt clar que la democràcia liberal no m’ho permetria, que la institució em grapejaria i em destrossaria. Crec en el treball col·lectiu, jo; no en l’individual; però tampoc crec que hi hagi una contradicció entre el que és col·lectiu i el que és individual. Sigui com sigui, es va realitzar una concentració per demanar la meva candidatura i va ser allà que vaig explicar els motius pels quals no m’hi presentaria. Ara per ara em ratifico en el que vaig decidir. Ara la gent em demana que em presenti a la presidència. Ho podria fer, però de manera lúdica, per aprofitar la plataforma i desmuntar els mites del que implica ser candidata. Encara no m’he decidit, però. El que em planteges és una contradicció que no només se’m presenta a mi en tant que María Galindo, sinó que es tracta d’un dilema permanent.
Jo soc anarquista i feminista i al meu programa de ràdio rebo uns 400 whatsapps diaris: la meva agenda radial la decideix la gent i jo n’escullo els temes. La gent em demana coses i jo vaig a les institucions per a negociar-les. Hi vaig a reclamar; i d’això tracta el meu programa. Ho faig gairebé cada dia. El que ofereixo al meu programa és una anàlisi microscòpica. Mai no tractem els temes estructurals perquè considero que la societat n’està farta, dels grans discursos. A Bolívia actualment no es pot parlar d’un proletariat bolivià. Estem parlant de persones que es troben en nivells de subsistència. A mi m’interesses les grans masses i és per això que sempre m’he oposat a un feminisme exquisit. No m’interessa debatre amb l’acadèmia; per això sempre parlo d’un “feminisme intuïtiu”, de carrer. El que vull és que les idees que plantejo siguin compreses i absorbides de forma massiva per la gent que viu en nivells de subsistència. En definitiva, la meva feina depassa els marcs del que qualsevol institució em pugui donar. Què vull dir amb això? Doncs que, en aquest moment de canvi de paradigma, la institució és menys poderosa i fàctica del que ens pensem. Hi ha una autoficció de poder en l’Estat. Pel que fa a Bolívia, el model econòmic global és de colonialisme patriarcal extractivista. Tu creus que si jo demà soc presidenta de Bolívia, podré dirimir A, B o C sobre el marc colonial, patriarcal, capitalista i extractivista? El meu rol fora de la institució és molt més poderós; i el poder de la massa crítica i de la lluita social és una força gegantina.
