Aisha Dabo

Senegal / Gàmbia

Ciberactivisme feminista per la democràcia i els drets humans.
Africtivistes.

www.africtivistes.org

Periodista i ciberactivista a Gàmbia i Senegal. Defensora dels drets de les dones i de la igualtat de gènere i membre d’Africtivistes, lliga panafricana de diversos professionals ciberactivistes que vetllen per la pau, la democràcia i un desenvolupament just al continent africà respectant els drets humans. El seu objectiu és generar una plataforma que pugui ajudar activistes del continent que en els seus països tenen dificultats per desenvolupar les seves iniciatives, ajudant-los a superar la censura i el control dels governs no democràtics. Africtivistes ha fet campanyes per donar suport al canvi polític a Gàmbia i acabar amb el règim de Jammeh, campanyes de denuncia de casos concrets de repressió d’alguns companys/es ciberactivistes africans/es, i formació pràctica sobre ciberseguretat i mecanismes de defensa.

» Entrevista

> Quin és el teu rol a Africtivistes?

Amb dos amics, formo part del nervi d’una xarxa de 150 membres de 45 països. Impulsem iniciatives per fer-la avançar, però també ens assegurem que els membres participin, no només en les activitats sinó també en el seu disseny i seguiment, en tasques d’incidència, etc. Creiem en la democràcia participativa i la transparència, i ens l’apliquem.

Per desgràcia, l’Anna Gueye, una de les dues persones amb qui coordinava Africtivistes, va morir al maig. Ha estat un cop dur per a l’organització, però mantindrem viu el seu llegat. Ella creia en Àfrica i la seva gent; tenia una passió i un amor per aquest continent que no sempre es veuen.

> Com pot contribuir el ciberactivisme a l’avenç democràtic i econòmic d’Àfrica?

Internet és una eina que pot ajudar a aconseguir molts objectius. No té fronteres, i té el poder d’amplificar missatges i causes. En termes de democràcia i progrés econòmic, el ciberactivisme permet a la ciutadania participar en qualsevol debat, contribuir al benestar de les persones, disposar d’una plataforma en la qual fer sentir la pròpia veu, exigir responsabilitats als càrrecs electes, mobilitzar per causes, aconseguir fons, fer incidència i transformar. Hi ha exemples de tot això en diferents països africans.

El ciberactivisme complementa l’activisme del món real a l’hora de promoure canvis socials, econòmics i polítics. Hi va haver un temps en què es deia que l’alfabetització podia ser una barrera per al desenvolupament del ciberactivisme, però això és cada dia menys rellevant, a mesura que sorgeixen aplicacions que poden ser utilitzades també per persones analfabetes.

> Quins són els principals reptes pel que fa als drets de les dones a l’Àfrica Occidental?

Bàsicament, cal reconèixer els drets de les dones com a drets humans, anant més enllà de l’eslògan. Hi ha hagut progressos en alguns països, però encara no som on voldríem. La situació varia segons cada país. En general, les dones són presents en tots els àmbits de la vida, fins i tot en àrees que eren considerades exclusivament masculines; són poques, però hi ha hagut un canvi. No obstant això, continuen havent-hi reptes culturals, socials i de vegades religiosos.

> Què podrien fer els mitjans de comunicació per promoure els drets de les dones ?

S’haurien de canviar alguns enfocaments. Per exemple, la majoria d’assumptes relacionats amb les dones són normalment coberts per dones. No és que això estigui malament, però m’agradaria veure més homes informant de qüestions que afecten les dones. S’han d’involucrar més homes en la promoció dels drets de les dones i les nenes als mitjans de comunicació. D’altra banda, necessitem més presència de dones en àrees habitualment reservades als homes, ja sigui de manera intencional o no. A més, s’haurien d’explicar històries de dones de totes les condicions socials, edats i sectors.

> Gàmbia té des del gener un nou president. Quines expectatives tens per als drets humans en aquest nou període?

És un nou capítol per al país. Moltes persones han vist vulnerats els seus drets, i ara les víctimes hauran de rebre justícia. Això enviarà també el missatge que les violacions de drets humans han deixat de ser la norma i que la impunitat s’ha acabat.

La nova administració ha expressat la voluntat de defensar els drets humans i l’Estat de dret. La qüestió ara és quin tipus de país volem construir. Volem quedar-nos a mig camí i assegurar-nos que la majoria de la gent està contenta tot permetent algunes relliscades greus, o volem prendre decisions difícils i atrevides per fer les coses bé i marcar un precedent? No serà un camí fàcil després de 22 anys d’abusos, però confio que la gent, especialment les persones joves, sabran prendre les decisions correctes.