Thiat, del grup de hip-hop Keur-gui i membre del moviment senegalès Y’en a marre, explica que, quan ell era petit, la seva mare, en arribar a casa, sempre els portava a ell i els seus germans una xocolatina o alguna cosa dolça. Un dia, però la seva mare va anar directa a la seva habitació. Se la va trobar estirada sobre el llit, mirant un mapa que tenien de l’Àfrica: Thomas Sankara havia estat assassinat per Blaise Compaoré a Burkina Faso (1987). Thiat assegura que aquell dia la seva mare li va explicar qui era Sankara. “L’endemà vaig anar a l’escola i vaig explicar la història. Em vaig adonar que els meus companys estaven interessants en el que deia”. I així, reflexiona, és com es va endinsar en l’activisme. “Cada dia quan tornava a casa, li demanava a la mare que m’expliqués coses. Vaig saber què era l’apartheid, qui era Mandela, Lumumba, què era el racisme, la discriminació, etcètera”. Va ser llavors quan va començar a escriure poesia. El 1996 va començar a compondre les seves primeres cançons de hip-hop. I així fins al dia d’avui. La significació activista d’en Thiat, però, no és un camí de roses. Quan Thiat tenia 16 anys va ser arrestat per primera vegada, a causa de la lletra d’un rap que posava en el centre de la crítica l’alcalde de Kaolack, on ell vivia. “La cançó parlava sobre la corrupció de l’alcalde. Vaig estar tres dies en custòdia i després vaig haver d’anar a signar als jutjats cada mes. Va ser tot un escàndol al Senegal”, diu. Un temps després crearia, juntament amb Kilifeu i DJ Gath el grup Keur-gui, que en wòlof vol dir: “la casa”. L’any 2000, el primer disc de Keurgui va ser censurat. Fou la primera vegada que un àlbum de hip-hop era censurat a la regió.
Thiat és una de les persones que va fundar Y’en a marre. Tot va ocórrer de manera casual i sense pensar-ho massa. “Era el 16 de gener i jo estava a casa d’uns amics omplint uns formularis per internet que havia d’entregar aquell mateix dia. De sobte, van tallar l’electricitat. No era el primer cop que passava i ens vam emprenyar”. Van començar a pensar que calia canalitzar el malestar i portar la protesta al carrer, implicar-se en la lluita pels drets bàsics. “Ens vam adonar que era hora de passar a l’acció, de fer alguna cosa més. Però no volíem crear ni un partit polític ni una organització. Necessitàvem un eslògan que mobilitzés la gent i això és el que vam fer. Y’en a marre vol dir, ‘ja estem farts, o ja en tenim prou’. ‘Som la joventut d’aquest país i som els responsables que les coses canviïn’, vam pensar. Era hora de prendre responsabilitats i començar a implicar-nos en els afers socials del nostre país. I sobretot, vam enfocar-nos en canviar la narrativa: els carrers no estan bruts, som nosaltres els que els embrutem. Per canviar el nostre país, primer hem de canviar el nostre comportament”, explica en Thiat. I aquest és, precisament, un dels pilars de Y’en a marre: si es volen un altre tipus de polítics, s’han de canviar determinats comportaments. “La filosofia de Y’en a marre apunta cap a la classe política, però també cap a nosaltres mateixos. El canvi comença en nosaltres i en el nostre entorn. Tothom és Y’en a marre”. El moviment va muntar una estructura i aviat va començar a llençar campanyes. La primera tenia un objectiu clar: que la població es registrés per anar a votar. “La idea era fer caure Abdoulaye Wade i volíem que la gent jove es mobilitzés. Vam aconseguir mobilitzar el vot d’un milió de persones”. Durant la campanya vam estar al carrer i vam actuar en diferents direccions: fent xerrades informatives, repartint pamflets, organitzant concerts, etc.” Y’en a marre va aconseguir captar el malestar de la societat senegalesa i va actuar com a catalitzador perquè la gent sortís a protestar. Es va fer utilitzant el llenguatge artístic com a mitjà de contestació, amb cançons cantades en wòlof, la llengua local per arribar al màxim de gent possible. L’antiga colònia francesa, considerada un país democràtic i model a l’Àfrica Occidental, es va aixecar per a demanar un canvi social que posés la ciutadania en el centre i exigís més democràcia. El juny del 2011 alguns membres de Y’en a marre van ser arrestats. Això va suposar un punt d’inflexió en el moviment, que va agafar més força. El resultat va ser l’esperat: Abdoulaye Wade va perdre les eleccions contra Macky Sall, actual president del país.
Y’en a marre no és només un moviment, sinó una manera de viure. Des del moviment es promou el concepte NTS: New Type of Senegalese. El nou tipus de senegalès. La idea que hi ha darrere és que no es pot demanar que les administracions i el poder polític canviïn si no hi ha un canvi de la societat. El NTS fa referència a una ciutadania que pren partit i que és responsable: una ciutadania que reivindica els seus drets, però que també compleix amb els seus drets cívics. En la idea del NTS també s’ha d’incloure la percepció que hi ha sobre el fenomen migratori. La lletra de la cançó Wake Up ho deixa clar: “Actuar en comptes d’esperar, creu en tu mateix, lluita. La nostra vida, el nostre camí, el que creiem, el camí que vam dibuixar, per això lluitem. Volem sortir d’això, no volem emigrar, més aviat quedar-nos i treballar. Volem quedar-nos i evitar problemes amb la policia. Volem guanyar diners amb dignitat”. El moviment Y’en a marre assenyala directament la complicitat entre les presidències africanes i les europees i demana els joves que lluitin per intentar quedar-se en el seu país i fer-lo més resilient. “Perquè la gent es quedi hem de millorar les nostres escoles, el nostre sistema laboral i sanitari. Hem d’intentar retenir la joventut africana”, reclama en Thiat, qui defensa, a banda, el dret a la lliure circulació de les persones.
El març del 2021, el Senegal va viure una onada de protestes. Els enfrontaments entre els manifestants i les forces policials van acabar amb catorze persones mortes en els cinc dies que van durar les manifestacions. Els disturbis es van produir a causa de la detenció d’Ousmane Sonko, un polític de l’oposició acusat d’alteració de l’ordre públic. La ciutadania es va aixecar en contra de l’abús de poder de l’actual mandatari Macky Sall. El juny d’aquell mateix any, els disturbis es van tornar a reactivar a causa de l’exclusió d’una llista electoral i la repressió policial va ser tan violenta com la del març.
Com es va estendre Y’en a marre a altres països africans?
D’ençà que s’inicià el moviment, hem estat fent tallers, xerrades, formacions, etcètera a altres països africans com Burkina Faso, Mauritània, Congo, Gàmbia o Madagascar. A Mali vam crear ‘Les Sofas de la République’, i a Gàmbia el ‘#GàmbiaHasDecided’. Ara mateix treballem des de la plataforma Afriki, i ho fem en xarxa. Quan passa quelcom, debatem i ho intentem resoldre de manera conjunta.
Les accions que dueu a terme a Y’en a marre van ser improvisades o planificades?
Algunes de les accions que fèiem eren planificades i d’altres no. Per exemple, el llançament de la cançó Faux pas force sí que ho va ser. Keur-gui [el grup de hip-hop del qual forma part en Thiat] era part del moviment, però hi havia altres rapers.
Vau pensar d’entrar en política? O us ho van oferir?
Aquest va ser un dels debats principals del moviment, però des de l’inici, vam establir una norma important: si estàs a Y’en a marre, no pots formar part d’un partit polític. Era i és un dels nostres deu manaments. No obstant això, les persones que han volgut marxar de Y’en a marre per formar part de l’àmbit de la política institucional, ho han pogut fer sense problemes. En el meu cas, mai vaig considerar entrar en política perquè és una lluita i un discurs completament diferent i penso que els activistes ens hem de mantenir fora de la política. Y’en a marre és un moviment i, com els moviments socials, es troba a cavall entre la societat civil i la classe política. Precisament, si fem el que volem és perquè som fora de la política.
Cantes en francès i en wòlof. Quines connotacions té cada llengua?
Cantar en wòlof va ser la meva primera revolució, el meu primer activisme. El wòlof no és un dialecte, com hi ha gent que diu. És una llengua, una cultura, una manera d’entendre la vida. A través d’aquesta llengua li parlo al meu país. Si no m’entén el meu poble, per a qui estic cantant? Tenim exemples com Bambara, Selif Keita o els discursos del Che Guevara, Malcom X o Martin Luther King. Tots aquests utilitzaven la seva llengua. Jo ho tinc molt clar: jo parlo la meva llengua; si vols saber què dic, fes la teva investigació, busca a Internet i tradueix-ho. També canto en francès, però amb el wòlof sento que estic posant el meu país i la meva gent al mapa.
En alguna ocasió has assegurat que l’art sempre hauria d’estar connectat a l’activisme. Dius que, abans de ser artista, ets un ciutadà, per tant, tens una responsabilitat. També parles de ‘concerts pedagògics’.
Jo considero que fer música és tenir una responsabilitat. La gent t’escolta i els has d’explicar alguna cosa que els serveixi per a la vida. Entenc que la gent vulgui ballar, riure, cantar, etcètera. Però al final del dia, tornes a casa i què? Jo faig un art que fa pensar i que vol resultar útil. Està bé que ens guanyem la vida amb això, però el més important és deixar anar el teu missatge al món. Perquè això és el que pot fer que canviï la història del país. I nosaltres ho hem fet: hem canviat el rumb del Senegal. Em considero un agent del canvi social.
Els mitjans occidentals tenen una manera particular de retratar i de donar informació sobre el continent africà. Gairebé sempre es parla de pobresa, violència, desigualtat… Són poques les ocasions en les quals es mostra la feina que s’hi fa en l’àmbit dels moviments socials, o l’art, entre d’altres.
S’ensenya la pobresa i la caritat. De la mateixa manera que necessitem energia alternativa, necessitem mitjans de comunicació alternatius que mostrin una altra Àfrica. Som supervivents i el món n’hauria d’aprendre, de l’Àfrica. Pel que fa a la crisi ocasionada per la Covid-19, l’Àfrica és el continent que menys morts ha tingut. L’orgull d’Occident no els permet reconèixer que hem fet les coses millor que ells. Diuen que és perquè som una població més jove; és mentida: la nostra vida social és diferent, i per això ho hem manegat millor. Els africans aprenem de la resta del món, però ningú aprèn de nosaltres. Parlem les altres llengües del món, però ningú parla les nostres. El mateix amb les danses, la cultura, el menjar, etcètera.
Quins projectes estàs duent a terme, ara mateix? *
Soc als Estats Units, treballant en l’àmbit universitari. Faig seminaris sobre democràcia, o sobre el meu concepte de democràcia. Per a mi, una minoria pot ser més democràtica que una majoria, perquè podem estar parlant d’una majoria corrupta, comprada a través del vot. En aquestes xerrades que faig, comparteixo la meva experiència com a artivista [activista a través de l’art] i explico com els africans i les africanes estem canviant els règims corruptes de molts països. Estem demostrant que podem canviar-ho tot sense la intervenció d’altres països i sense les intervencions militars. I sense Occident, per descomptat. Només cal veure què passa quan Occident s’implica en altres països: l’Iraq o Líbia, per exemple. La majoria dels presidents africans són titelles d’Occident.
França?
França ha exercit, i exerceix l’ocupació, la dominació i la colonització; i hem de demanar que deixi d’ocupar-nos, de controlar les nostres telecomunicacions, la nostra moneda i el nostre sistema econòmic.
Què els diries a la joventut senegalesa d’ara?
Que ells són el futur i que és el moment d’assumir certes responsabilitats, que no esperin. Jo soc autodidacta i em va costar molts anys entendre el món i aprendre llengües, perquè no vaig estudiar massa. El jovent ha de tenir ganes d’aprendre i sentir-se orgullós de qui són i de qui volen ser. Cada persona d’un país és part de la seva solució. Llegeix, aprèn, actua.
* En el moment de l’entrevista, Thiat es troba a Nova York impartint una sèrie de conferències en diferents universitats.
