Magaly Castillo

Nicaragua, exiliada a Catalunya

Activisme feminista i teatre popular per la defensa dels drets humans
Feministas Autoconvocadas
Articulación de Movimientos Sociales de Nicaragua

Es una activista feminista de Nicaragua. Llicenciada en Psicologia, és actriu i instructora de teatre popular. Va créixer en un barri pobre d’Estelí, una ciutat del nord del país. La seva adolescència va estar marcada per múltiples violències (discriminació, exclusió, assetjament i agressions masclistes, etc.), però ella va aconseguir fer-hi front a través de l’activisme.

Als 14 anys va començar a participar en organitzacions juvenils i feministes. A la Casa d’Adolescents d’Estelí, per exemple, feia ràdio i teatre per promoure l’educació sexual i la participació juvenil. En el camí, va anar trobant en el teatre popular i en el feminisme eines fonamentals per a la construcció de noves realitats.

Al 2015 va posar en marxa, juntament amb altres dones joves, el col·lectiu teatral Las Amapolas, amb l’objectiu de crear “un espai de trobada, sanació, pensament crític i activisme feminista”, en paraules de Castillo.

El col·lectiu va esdevenir un punt de referència per a altres dones de la ciutat, i va portar personatges femenins poderosos a tot tipus d’escenes.

La situació que es va generar a Nicaragua la primavera de l’any passat va obligar Castillo a deixar el seu país. Al juny de 2018 va arribar a Catalunya. A casa nostra, participa al col·lectiu Feministas Autoconvocadas, un grup de dones feministes de Nicaragua i Catalunya que lluita per fer visibles les vulneracions de drets que es produeixen al país centreamericà. També col·labora amb l’Articulación de Movimientos Sociales de Nicaragua i amb algunes expressions autoconvocades de la diàspora i persones exiliades de Nicaragua a Espanya.

» Entrevista

> Has trobat en el teatre una eina de denúncia i de transformació.

A mi fer teatre em va salvar bastant la vida. Des de petita, va ser un recurs per sobreviure a la violència que vaig patir en el si de la família i, a nivell general, al país. El teatre m’ha permès tenir una veu i qüestionar la meva realitat; ha estat l’espai on he pogut cridar fort contra les injustícies.
En bona mesura he estat autodidacta, però també he participat en experiències i formacions amb perspectiva feminista i social, on he après que l’objectiu és resistir i apropiar-nos de les arts escèniques, un espai que ens havia estat negat. És aquí on jo, una dona, jove, de pell fosca, de classe baixa, i ara migrant, puc parlar, ser escoltada i interpel·lar el poder.

Pel que fa al col·lectiu amb el qual he construït complicitats, el teatre ens va donar la possibilitat de trobar-nos cossos violentats que per a la història són només xifres. Des del teatre vam generar activisme i vam somiar en crear espais per a altres dones on parlar de totes les violències, amb seguretat, suport, afectivitat i diversió. Vam impulsar estratègies col·lectives de resistència i vam posar en pràctica eines d’economia feminista. La investigació teatral que fèiem estava vinculada a l’experiència quotidiana de moltes dones del nostre entorn, i això permetia crear escenes màgiques que mostraven opcions diferents, personatges que podien construir eines i sortir de situacions complexes. El nostre teatre buscava engrandir les capacitats reflexives i facilitar la recerca d’una veu i una postura pròpies davant del sistema de violències sobre el qual descansen les nostres societats injustes.

> Les violències masclistes marquen el teu recorregut vital, però et connecten també al moviment feminista. Quines són les principals reivindicacions del moviment feminista nicaragüenc?

A Nicaragua, la tasca del moviment feminista ha estat per a moltes supervivents de violència una via per salvar-nos i per fer justícia social. Principalment, totes les organitzacions i activistes feministes exigim viure vides lliures de violències, i tenir un codi penal que ens empari davant la violència de gènere.

Des del 2014 tenim la Llei 779 contra la violència cap a les dones, però el govern l’ha utilitzat només per vendre una imatge de bon govern a nivell internacional; internament, ha destruït la llei. Qui dona suport a les víctimes de violència de gènere, els garanteix atenció psicològica i legal, qui protesta quan hi ha un feminicidi, qui compta i registra les víctimes i exigeix justícia, és el moviment feminista i de dones. I això ho hauria de fer l’Estat.

Una altra de les demandes del moviment feminista és la derogació de la llei que des del 2006 penalitza l’avortament, i que és conseqüència del pacte del govern dictatorial de Daniel Ortega amb l’església. I per descomptat, també reclamem llibertat d’expressió a Nicaragua –el moviment feminista ha estat perseguit i censurat des de molt abans de la crisi de 2018–, que s’aturi la persecució a líders indígenes i afrodescendents i a defensores de la terra, i que s’impulsi una educació laica i de qualitat.

> Les protestes que s’inicien l’abril de 2018 troben una forta base en el moviment feminista

Fa anys que el moviment feminista i de dones denuncia l’actuació i la corrupció del govern, així com la instauració d’un model econòmic corporativista que expropia, explota i roba per totes bandes. Des del 2010 el moviment feminista i de dones, amb les seves diverses expressions, ha fet pressió per exigir la renúncia del dictador Daniel Ortega i bastir uns mínims democràtics des d’on poder començar a construir l’Estat de Nicaragua.

> Com és la situació actual a Nicaragua?*

La població és víctima d’un estat de terror, encara estem exigint que se’ns deixi de matar i de reprimir. Quinze mesos després de l’esclat social, no tenim cap garantia de drets humans. Continuen els segrestos i no podem protestar. Hi ha una legislació inconstitucional sobre terrorisme que s’utilitza per acusar manifestants, detenir-los i, quan han passat per mesos de tortura, deixar-los anar amb una llei d’amnistia.

*Aquesta entrevista va realitzar-se el 19 de juliol de 2019.