Fatimah Hossaini

Drets de les persones migrants i refugiades. Drets de les dones.
Afganistan
Mastoorat Art

Fatimah Hossaini és una artista i fotògrafa afganesa-iraniana refugiada a París des de l’agost del 2021, quan els talibans es van apoderar de l’Afganistan. La seva família, d’origen afganès, va haver de fugir a l’Iran durant la dècada dels vuitanta, a causa de la guerra afganesa-soviètica. Ella va néixer i créixer a Teheran, però el 2013 va decidir tornar a l’Afganistan. De llavors ençà, la seva vida es va dividir entre Kabul i Teheran. Tot i que va estudiar enginyeria industrial, aviat va saber que volia dedicar-se al món de l’art. D’aquesta decisió, explica: “A casa, els pares sempre van voler que estudiés una enginyeria; era el seu somni, per tant, vaig decidir fer-ho. Era bona en matemàtiques a l’escola i vaig matricular-me en enginyeria industrial. No obstant això, sempre vaig estar molt interessada en el món de l’art. D’adolescent m’agradava molt pintar i l’art formava part de la meva vida, però mai vaig pensar que m’hi podria dedicar, o almenys, tal com m’hi dedico ara. Però no va ser així, i aviat em vaig adonar que no podia continuar estudiant l’enginyeria”. Va ser llavors quan Fatimah Hossaini va demanar una beca per a estudiar fotografia a la Universitat de Teheran i li van concedir. Tot i l’oposició inicial del seu entorn, es va poder desenvolupar en aquest àmbit. 

Durant els anys que va viure a l’Afganistan, a banda de dur a terme els seus projectes artístics, va impartir classes a la Universitat de Kabul. Les seves fotografies han aparegut en exposicions arreu del món i en diversos mitjans de comunicació internacionals com BBC, The Guardian o Al Jazeera. El 2019 va fundar Mastoorat Art , una organització sense ànims de lucre que treballa per a les dones, la joventut i la pau amb l’objectiu d’apoderar les dones a través de l’art I la fotografia i fer arribar l’art a totes les persones independentment de l’àmbit en què treballin. 

2001-2021: vint anys de guerra 

Després de l’atemptat contra les torres bessones a Nova York (2001), els Estats Units van decidir envair l’Afganistan per tal de fer caure el règim dels talibans (que havien ascendit al poder l’any 1996), en aquell moment lligats íntimament amb l’Al-Qaeda i Bin Laden, autor intel·lectual dels atemptats. El resultat va ser vint anys de guerra amb milers de persones mortes tant a causa dels combats (es calcula que van morir unes 241.000 persones) com a causa de la fam i les malalties que se’n van derivar. 

Per entendre la devastació del país, però, cal remuntar-se al 1979, quan la Unió Soviètica va envair-lo. En aquell moment els Estats Units van donar suport als mujahidins i l’URSS va haver de marxar del país el 1989. No obstant això, la guerra civil va continuar fins al 1996, any que els talibans finalment es van instal·lar en el poder i van instaurar un govern basat en la seva interpretació de la xaria, la llei islàmica. Van ser uns anys foscos, sobretot per a les dones, a qui se’ls van restringir totes les llibertats. Les imatges de les dones cobertes amb burques van fer la volta al món. El 2001, el país d’Àsia central era novament envaït, aquest cop pels Estats Units, liderat per l’administració de George W. Bush. Els Estats Units van poder controlar Kabul, la capital del país, però a la resta del país la situació poc va canviar. 

La tornada al poder dels talibans i la pèrdua de llibertat de les dones afganeses 

L’estiu del 2021 les tropes internacionals van abandonar de manera definitiva l’Afganistan i els talibans van tornar al poder. De llavors ençà, la situació al país s’ha anat deteriorant dia rere dia, especialment la situació de les joves i les dones, a qui ara ja no se’ls permet estudiar més enllà dels 12 anys. No poden anar ni a l’escola secundària ni a la universitat. També se’ls ha prohibit exercir determinades professions, anar soles al metge o als parcs i jardins, conduir o viatjar soles. S’ha tornat a instaurar l’obligació de portar el burca. I, tot que l’agost del 2021 —quan els talibans van tornar al poder— van dir que les dones continuarien formant part de la vida social afganesa, la realitat no té res a veure.

No només la vida de les dones s’ha deteriorat: des de que els talibans van assumir el poder, tant homes com dones que s’han atrevit a aixecar la veu contra el règim han estat torturats i executats de manera sistemàtica. Els mitjans de comunicació han hagut de deixar de publicar i les ONG internacionals han hagut de marxar del país. 

Crisi humanitària 

A causa de la guerra, la tornada al poder dels talibans i una sèrie de circumstàncies climatològiques, el país viu una situació de crisi humanitària amb milers de persones desplaçades. L’afganesa és una de les poblacions refugiades més nombrosa del món. Tres quarts de les persones afganeses refugiades han estat acollides per l’Iran i el Pakistan. En aquests dos països hi ha uns dos milions de persones refugiades, segons l’ACNUR. S’estima que hi ha 3,4 milions de persones internament desplaçades en un país d’uns 40 milions d’habitants. L’estiu del 2021, l’Afganistan va viure una de les pitjors sequeres de les últimes dècades, el que va causar una crisi humanitària de la qual encara perduren les conseqüències. Aproximadament el 95% dels habitants de l’Afganistan pateixen inseguretat alimentària i problemes de desnutrició. A aquesta situació cal sumar-hi el bloqueig de les ajudes internacionals, el que ha provocat l’enfonsament d’una economia ja fortament debilitada. 

Entrevista a Fatimah Hossaini

Un dels projectes fotogràfics amb més ressò que has dut a terme i estàs intentant continuar a França se situa al voltant de les dones afganeses vestides amb vestits tradicionals de l’Afganistan. Assegures que és molt important retratar aquestes dones des d’una altra dimensió que no sigui l’habitual, la que ens ensenyen els mitjans i que sempre sol ser la mateixa: amb el burca. Dius que aquest és l’Afganistan dels talibans, no l’Afganistan real. 

Exactament. Aquesta sempre va ser la meva idea. A casa sempre vaig escoltar les històries que m’explicaven els meus pares i els meus avis, sobre aquest altre Afganistan. D’ençà que vaig anar-hi per primera vegada, el 2013, vaig poder veure la resistència, la resiliència i la bellesa d’aquestes dones. Quan es busca informació sobre les dones afganeses, només es troba allò que els mitjans de comunicació diuen sobre elles; i és sempre informació molt fosca. Mai hi vaig estar d’acord i vaig decidir canviar-ho. 

Donar una altra perspectiva sobre la vida de les dones afganeses. 

Les dones sempre es troben al centre de la meva feina. Quan es parla sobre zones que estan en conflicte, les dones sempre són les últimes. Són subestimades, elles i la seva vida. I aquest és el motiu pel qual les volia posar en el centre, però no des del clixé i des de la foscor, sinó posant en relleu la seva bellesa, els seus colors i la seva resiliència. 

Qui va ser la primera dona que vas fotografiar? 

Les meves germanes! Però això va ser abans de començar el projecte, perquè trobava que el que veia a través de la meva mare i les meves germanes era totalment diferent del que s’explicava. 

Estàs refugiada a París d’ençà que els talibans van tornar al poder, l’agost del 2021. Has pogut continuar el projecte? 

M’agradaria, però no està sent fàcil. Vaig haver de marxar de Kabul el 21 d’agost del 2021, cinc dies després que els talibans es fessin amb la ciutat; així que no vaig poder acabar el projecte. Aquí, a l’exili, m’està resultant complicat perquè he perdut les meves fonts i m’he desconnectat de la inspiració que necessito per a dur a terme el projecte. Ara em centro en el meu viatge abans d’abandonar l’Afganistan, en l’exili. Els meus avis es van haver d’exiliar, els meus pares també, jo també. Tot i que mai vaig imaginar que hauria de marxar de casa meva de la mateixa manera que ho van fer els meus avis. Però aquesta és la realitat de la meva vida en aquests moments; i crec que necessito donar-li una resposta. La meva feina artística ara va amb aquesta nova onada. 

Tenies un visat per anar als Estats Units, però en l’últim moment vas decidir marxar a França. Per què? 

L’experiència d’haver d’abandonar Kabul i la caiguda de la ciutat és molt fresca en el meu record i encara fa mal. Ara fa dos anys de tot plegat. Per a ser honesta, he de dir que em vaig sentir traïda pels Estats Units, i sé que no només és cosa meva: tots els afganesos i afganeses se senten així. El dia que vaig decidir marxar, estava en xoc, però tenia clar que no volia volar cap als Estats Units, tot i que tenia un visat perquè tenia prevista una exposició al setembre a Nova York. Em vaig col·locar a la filera de la gent que marxava als Estats Units, però llavors vaig començar a adonar-me de com s’estaven comportant les tropes estatunidenques. Els mitjans no en van parlar, però vaig veure el comportament dels nord-americans amb la gent que havia perdut casa seva. No m’ho podia creure; i no volia marxar a un país que ens havia traït. Vaig mirar per posar-me en alguna de les files dels països europeus. Les autoritats cridaven: Itàlia, Gran Bretanya, Alemanya… Hi havia moltíssima gent. Les tropes franceses marxaven i els vaig cridar i vaig anar cap allà. França va evacuar periodistes i artistes francesos i així és com vaig arribar a París. 

Com han estat aquests dos anys a França? 

Complicats; i encara ho són. No és fàcil estar lluny de les teves arrels, de les olors de la teva ciutat, de la gent que t’estimes. Després hi ha tot el procés psicològic: mai m’hauria imaginat que després de dues dècades de democràcia a l’Afganistan succeís això. Tenia moltes esperances en el futur d’aquest país. Encara no em crec que hagi abandonat casa meva amb una motxilla a l’esquena i en un avió militar. Encara lluito amb aquest pensament i intento sobreviure’l i no perdre’m. També estic contenta aquí perquè tant França com París m’estan tractant molt bé. 

En quin sentit? 

Soc una persona que ho ha perdut tot; i aquest país no només m’ha salvat la vida, sinó que també ha salvat la meva veu. M’han ofert la millor residència artística a França i tinc un estudi al cor de París. Durant aquest temps he tingut la possibilitat d’exposar tant a França com a la resta d’Europa. També he conegut a persones increïbles. Però els sentiments són contradictoris: perquè el cor encara em fa mal. 

Com era la vida a l’Afganistan abans que els talibans tornessin? 

La vida no era perfecta, però les noves generacions estaven fent coses que estaven molt bé. A Kabul hi havia cafès, tertúlies, instituts on reunir-se i parlar de política i molts altres temes. Les dones podíem fer això. Jo feia classes a la Universitat de Kabul i estava en contacte amb les estudiants. A les meves classes ningú no portava el vel. Sense poder comparar amb Europa, però, en el nostre context, estàvem experimentant la llibertat. Molta gent de la diàspora havia tornat i hi havia esperança. Òbviament, també hi havia problemes de seguretat; però teníem una vida. 

El teu entorn també va poder marxar? 

La gran majoria d’amics i familiars sí, però conec estudiants meves i alguns periodistes que encara són allà. 

Creus que podràs tornar-hi aviat? 

No ho sé. Alguns països han reconegut el règim talibà. De fet, fins i tot han obert ambaixades en alguns països, com Itàlia. Llavors, no; de moment no tinc esperances. A més els talibans d’ara no són els talibans de fa vint anys. En saben més; tenen xarxes socials i saben com comunicar-se. També tenen accés a totes les dades del país i la tecnologia que van deixar-hi els Estats Units. És complicat fer prediccions; el que sí que sé és que no viuré sota el seu règim, sota el règim d’un grup terrorista que ha assassinat familiars, amics i estudiants meus; un règim que ha esborrat la cultura afganesa i que ha esborrat el país. A més, si mirem les estadístiques, hi ha una cosa clara: en la majoria de casos, la gent que s’exilia, no torna mai al seu país. I l’Afganistan en el qual jo vaig viure no té res a veure amb l’Afganistan actual. 

Potser si canvien les coses… 

Quan vegi que la meva vida i la de la resta de dones no està en perill, hi tornaré. 

Activistes relacionats i relacionades amb Fatimah Hossaini

Nadia Ghulam

Afganistan
Defensant els drets humans des de Catalunya: drets de les dones.

Domingo Morales

Guinea Equatorial
Defensant els drets humans des de Catalunya: drets de les persones migrants i refugiades.
Diana Damián

Diana Damián Palencia

Mèxic
Drets de les dones. Drets de les persones migrants i refugiades.

Martha Moreno Guati Rojo

Mèxic
Drets de les persones migrants i refugiades. Drets de les dones.