Lorraine Leete és advocada i coordinadora del Legal Centre Lesvos, una organització que, des del 2016, ofereix informació i assistència legal i gratuïta als i les migrants que arriben per la via marítima a l’illa de Lesbos. A més d’aquest servei legal, el Legal Centre Lesvos també documenta les violacions de drets humans a la frontera entre Grècia i Turquia. Leete, d’origen estatunidenc, assegura que es va començar a interessar pels temes migratoris després de graduar-se en dret. Després d’acabar els estudis va treballar donant suport legal i representant migrants que arribaven als Estats Units. També va treballar contra la violació dels drets humans per part d’empreses multinacionals; i va ser precisament això el que la va portar a instal·lar-se a Colòmbia, país on va viure durant cinc anys. “A Colòmbia duia a terme litigis en contra de companyies extractives i corporacions nord-americanes que violaven els drets dels camperols i camperoles”, explica.
Després de Colòmbia, va passar una temporada a Palestina per “conèixer de primera mà què estava passant, i per observar la implicació i la responsabilitat dels Estats Units i dels països europeus en la vulneració de drets de la població palestina”. El 2016, després de la crisi migratòria del 2015, es va instal·lar a Grècia, precisament quan es va signar l’Acord entre Grècia i Turquia pel qual es pretenia controlar el flux migratori retornant als migrants a Turquia. “M’he unit a altres advocats i advocades que havien treballat anteriorment a Calais amb temes migratoris i vam decidir muntar el Legal Centre Lesvos amb l’objectiu de donar suport a aquelles persones que arribaven des de Turquia”. I és des d’allà des d’on intenta posar, juntament amb l’equip legal que coordina, una mica de llum a les ombres d’aquesta realitat.
Avui dia, l’illa de Lesbos, al mar Egeu, continua sent un banc de proves de les polítiques antiimmigració de la Unió Europea. Un terreny on els drets humans dels que arriben demanant refugi són constantment vulnerats: procediments poc justos, devolucions en calent i deportacions col·lectives, criminalització i restricció de moviments són algunes de les pràctiques habituals.
El govern grec assegura que la seva política és estricta però justa; però la veritat és que els camps de refugiats, alguns ja convertits en centres de detenció, cada cop s’assemblen més a presons a l’aire lliure. Si bé els números d’arribades de migrants no s’aproximen als de 2015 i 2016, quan el flux va augmentar a causa de l’increment de la guerra a Síria, el nombre d’arribades durant els primers mesos del 2022 ja és superior al del mateix període de 2021. Els que fugen dels seus països, arriben al país hel·lè via Turquia creuant el riu Evros o el mar Egeu, en la gran majoria dels casos de la mà de les màfies que operen als dos països.
A Lesbos, els migrants solen arribar a la part nord de l’illa, perquè el trajecte és més curt. Un cop allà, se’ls dirigia cap al Centre de Recepció i Identificació de Moria, on s’iniciava el tràmit d’asil. Parlem en passat perquè el camp de Moria es va incendiar durant la nit del 8 al 9 de setembre del 2020 i va quedar pràcticament destruït. Fins aquell moment va ser el centre de recepció més gran de migrants del continent.
El tràmit d’asil pot prendre diferents rumbs en funció de les condicions de cada persona (si tenen família a un altre país europeu, si volen quedar-se a Grècia o sol·licitar asil a un altre país, etc.). El procediment d’asil es pot demorar fins a un any o fins i tot més, segons el cas. Moltes vegades, no arriba a bon port i els migrants són retornats a Turquia. Un cop allà, torna a començar. De zero, o fins i tot de menys un, perquè als migrants que són tornats a la frontera, en molts casos, com denuncien els informes de múltiples oenagés, els desposseeixen de totes les seves pertinences: tornen nus, sense mòbils i fins i tot sense passaport.
Turquia, Estat que no reconeix l’estatus de refugiat, considerat un país segur per la UE i per Grècia, fa més de quatre dècades que lliura una lluita contra el moviment kurd dirigit pel Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Des de llavors, milions de desplaçats interns i centenars de milers de refugiats kurds han fugit de les regions del sud-est d’Anatòlia.
En aquest context, el refugiat, la baula més feble, és el boc expiatori de tots els grups polítics. Al principi van ser rebuts amb els braços oberts i es van convertir en mà d’obra barata per als empresaris locals. Però després d’anys i anys d’espera, a més de la creixent debilitat econòmica, ja ningú no els vol: llevat del prokurd Partit Democràtic del Poble (HDP), la resta de partits prometen tornar els refugiats a Síria.
No obstant això, resultaria injust mirar únicament cap a Grècia i Turquia i assegurar que només aquests dos països no respecten les convencions internacionals que defensen els drets humans: també ho fan la resta d’estats europeus en no complir els compromisos de relocalització adquirits els darrers anys.
El novembre del 2021, la Unió Europa va anunciar que destinaria, fins al 2027, 12.800 milions d’euros per controlar les fronteres i augmentar la capacitat de Frontex (Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes), una xifra molt superior als 2.800 milions de euros que es van destinar per a la mateixa tasca durant el període comprès entre 2014 i 2020.
Una investigació duta a terme per Lighthouse Reports, Der Spiegel, SRF Rundschau, Republik i Le Monde durant el 2020 i el 2021 conclou que Frontex va estar involucrada en gairebé 1.000 casos de devolucions en calent de sol·licitants d’asil. Es va fer a través de la guàrdia costanera grega però amb ple coneixement de l’agència europea. Aquest i altres escàndols de l’agència van portar a dimitir, l’abril del 2022, Fabrice Leggeri, el seu director executiu. D’aquesta situació en tenia ple coneixement el Parlament Europeu, que, el juny del 2021, va publicar un informe en què es concloïa que la guàrdia fronterera de la UE consentia violacions de drets fonamentals i li retreia no fer el necessari per garantir la protecció dels i les migrants. Tot i això, “(…) El grup no va trobar proves concloents sobre la realització directa de devolucions en calent i/o expulsions col·lectives per part de Frontex en els casos d’incidents greus”, es pot llegir en les conclusions de l’informe. La cosa no queda aquí: recentment un informe de l’agència antifrau OLAF ha conclòs que hi ha o han existit irregularitats en la gestió de l’agència.
On sí que es demostren de manera definitiva aquestes pràctiques és en un dels últims informes de Human Rights Watch (HRW), en què es conclou que “(…) la policia grega està aturant els sol·licitants d’asil a la frontera terrestre entre Grècia i Turquia al riu Evros, en molts casos despullant-los de la major part de la seva roba i robant-los els seus diners, telèfons i altres possessions. Després lliuren als migrants a homes emmascarats, que els obliguen a pujar a petites embarcacions, els porten al mig del riu Evros i els obliguen a submergir-se a l’aigua gelada, fent-los travessar fins a la riba del riu al costat turc. Aparentment, cap no està degudament registrat a Grècia ni se li permet presentar sol·licituds d’asil”.
Des que va arribar a Grècia, quin ha estat el moment més dur que ha viscut com a coordinadora del Legal Centre Lesvos?
Jo vaig arribar el 2016, després de l’onada del 2015, en què la majoria de gent fugia de Síria. Des del 2016, el moment més dur està sent ara, sense cap dubte. Des de llavors he vist un deteriorament continu de la possibilitat d’accedir al procediment d’asil i gairebé ha desaparegut la possibilitat de tenir un procediment just de protecció dels drets de les persones que arriben. He vist la violència diària a què s’enfronta la gent que intenta creuar fronteres; també ha augmentat l’opressió i la pressió per part dels estats contra les organitzacions que defensem els drets dels i les migrants.
Què és el que fa especialment dur el moment actual?
Les devolucions en calent. Fa més de dos anys que documentem aquestes deportacions col·lectives. Aquest és el terme legal que fem servir, però resulta massa abstracte. La gent està sent abandonada al mar, en basses inflables sense motor, sense telèfons i al mig de la nit. És inhumà. Moltes persones moren; i és el nostre deure documentar-ho. No som els únics que ho fem; també l’ACNUR ha denunciat aquestes pràctiques. En tot això, té molta responsabilitat la guàrdia costanera grega.
I què diu el govern grec?
Des de les altes esferes polítiques ho neguen. El ministre de Migració grec [Notis Mitarakis] es va presentar davant del Parlament Europeu i ho va negar tot. És més, als que defensem els drets humans i monitoritzem tot això, ens acusen de ser agents de l’estat turc i de col·laborar amb les màfies. De moment, no ens enfrontem a càrrecs penals, però el risc de ser criminalitzades augmenta.
El govern grec va aprofitar la irrupció de la pandèmia per endurir les condicions dels sol·licitants d’asil?
Abans de la pandèmia, el govern grec ja havia anunciat que tenia la intenció d’augmentar el nombre de centres de detenció per a sol·licitants d’asil. Amb la pandèmia, van fer servir l’excusa de la protecció de la salut pública per convertir molts camps de refugiats en centres de detenció ió en què la mobilitat de la gent va quedar restringida. De fet, molt més restringida que la població no refugiada. La pandèmia ha permès implementar allò que el govern grec ja tenia pensat abans.
Com és de difícil aconseguir l’estatus de refugiat?
Molt, molt difícil. El sistema, com a tal, és problemàtic ja que forma part d’una política migratòria exclusiva, però durant els darrers anys s’han promogut canvis que han tingut com a objectiu obstaculitzar encara més l’accés a l’estatus de refugiat. A Grècia, des que es va signar l’acord amb Turquia, el 2016, la situació ha empitjorat. [A l’acord s’estipula que totes les persones que arribin irregularment a les illes de l’Egeu, incloses les sol·licitants d’asil, seran retornades a Turquia, considerat un país segur per la Unió Europea]. Si ets de Síria, Turquia es considera un país segur; també si ets de l’Afganistan, Bangladesh, Somàlia o Pakistan. Això ha bloquejat l’accés a l’asil.
Què passa quan se’ls nega l’asil?
Es pot apel·lar. El procés té aparença de procés just, però hi ha molts obstacles a l’apel·lació [com l’accés a un advocat, l’accés a l’oficina d’asil, etc.], i el resultat és que la gent no té accés a un procediment just. Cal pensar que la mateixa llei d’asil és una política migratòria exclusiva: es parla de protegir els refugiats, però a la pràctica no és així. La definició de refugiat és a la Convenció de Ginebra de 1951; actualment no es correspon amb la realitat, ni les múltiples raons legítimes per les quals la gent està forçada o decideix migrar d’un país a un altre.
El Legal Centre Lesvos, que coordina, té una doble línia de treball.
Sí. D’una banda, acompanyem legalment la gent que hi arriba i intentem donar suport legal per defensar els seus drets en el procés d’asil. També intervenim quan són criminalitzats o víctimes d’abús del poder de l’Estat. D’altra banda, defensem migrants que s’enfronten a càrrecs penals i també representem migrants que han estat víctimes de les polítiques violentes a les fronteres. Això està relacionat amb l’augment de les devolucions en calent i la violència; situacions que monitoritzem per denunciar-les i per representar els supervivents d’aquestes violacions en fòrums grecs i internacionals.
Recentment ha dimitit el director de Frontex (Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes), Fabrice Leggeri, després de diversos escàndols per emparar violacions dels drets de migrants i refugiats. Creieu que hi pot haver un canvi de rumb en aquesta organització?
Hi ha evidències que mostren que Frontex està involucrada en les devolucions en calent. És important donar llum a aquest tema i que hi hagi un coneixement públic i una rendició de comptes. Volem que reconeguin el seu paper en la violència exercida contra les persones que hi arriben. Tampoc no cal oblidar el paper de la guàrdia costanera grega en tot això. Ara com ara, encara que Frontex sortís del mar Egeu, la pràctica no canviaria. A la pregunta, la resposta és no; no crec que la dimissió del director canviï el rumb de l’agència.
En els darrers mesos hem vist com la UE rebia amb els braços oberts els refugiats i refugiades que fugien de la guerra d’Ucraïna. Sembla que hi ha una doble vara de mesurar, no?
Exactament. El que ha passat amb els refugiats ucraïnesos ens dona la possibilitat de demostrar que sí que és possible construir un reglament de migració just. És possible donar asil a la gent que fuig, i és possible fer-ho de manera legal. La legalització de la gent que migra és possible. És una oportunitat per demostrar que existeix una manera. Els països europeus han demostrat que aquestes persones poden arribar de manera regularitzada; i això és aplicable a les persones de totes les nacionalitats.
A la recent cimera de l’OTAN a Madrid, diversos països han aixecat l’embargament d’armes a Turquia i s’ha arribat a nous acords amb aquest país que podrien ocasionar nous fluxos de refugiats.
La situació podria empitjorar. Entre Grècia i Turquia fa anys que ha existit l’estira-i-arronsa; i els migrants són les primeres víctimes de les redefinicions de les relacions de poder. Turquia fa servir els migrants contra Grècia i viceversa. Llocs com Lesbos sempre s’acaben veient afectats per les decisions polítiques; es va veure de manera evident quan es van produir les sancions contra l’Iran, per exemple: els ciutadans de l’Afganistan que vivien a l’Iran en aquell moment van ser els primers a sentir-ne l’impacte. Van ser forçats a sortir de l’Iran. El mateix va passar amb el canvi de règim a l’Afganistan. Patim i continuarem patint les decisions polítiques.
Està al corrent de la situació a la frontera sud, a la tanca de Melilla?
Més o menys. Aquest treball és molt absorbent i quedes submergit a la bombolla del dia a dia. Responem a emergències diàries, però sí, estem e contacte amb diferents moviments de solidaritat que també confronten la violència a les fronteres. Al final, es tracta d’una responsabilitat compartida. Hauríem d’estar més ben organitzats per confrontar aquestes pràctiques.
