Els pares de Ryma Sheermohammadi són iranians, però ella va néixer a l’Aràbia Saudita. Fa 30 anys que ella i la seva família es van instal·lar a Espanya, on Sheermohammadi ha desenvolupat la seva carrera com a traductora i intèrpret. Tot i que no ha arribat a viure al país d’origen dels seus pares, l’activista sí que hi ha viatjat en diverses ocasions. “Abans de la revolució hi anàvem [a l’Iran] dos o tres cops a l’any, però després de la presa de poder dels aiatol·làs, només hi he pogut tornar una vegada”, explica. El que la uneix al seu país, a banda dels llaços familiars, és la seva feina com a traductora. Sheermohammadi tradueix del i cap al persa i treballa en projectes europeus que tenen com a eix l’activisme iranià. A principis de la dècada dels anys noranta va estar vivint a la República Txeca, on va tenir l’oportunitat de conèixer i treballar amb activistes iranians instal·lats allà. “Jo era molt jove, però a poc a poc vaig anar consolidant els meus interessos i la meva trajectòria com a activista”. El 2004 va començar a treballar amb Shirin Ebadi, una advocada i defensora dels drets humans iraniana que el 2003 va rebre el Premi Nobel de la Pau. Ebadi és la primera dona iraniana i musulmana a rebre aquest premi i destaca per la seva lluita en defensa dels drets de les dones i la infància.
Des de Barcelona, Ryma Sheermohammadi fa temps que treballa per la defensa dels drets de les dones iranianes, per expandir la seva veu i per enfortir els llaços de lluita col·lectiva a favor de la llibertat.
L’Iran ha viscut, en els últims mesos, una onada de protestes massives que reivindiquen la defensa dels drets humans, i més concretament, el respecte pels drets de les dones. Són les protestes més multitudinàries al país persa des de l’aixecament popular, el 2009, contra el govern de Mahmoud Ahmadineyad, acusat de frau electoral. En aquell moment, aquestes protestes van rebre el nom de ‘Revolució Verda’.
Ara, la desobediència civil que ha pres els carrers de l’Iran té a veure amb el presumpte assassinat per part de la ‘policia de la moral’ de la jove Mahsa Amini. El 16 de setembre del 2022, Mahsa Amini, kurdo-iraniana de 22 anys, va ser arrestada per dur mal posat el vel i va ser portada a una comissaria per tal de ‘reeducarla’. Si bé les forces de seguretat mantenen que la jove va morir a causa d’un infart —tot i que la família en el seu moment va negar que patís cap problema de salut—, tot apunta que va ser una pallissa per part de les autoritats policials el què va fer que la jove morís.
La mort de Mahsa Amini va fer que les protestes s’estenguessin a tots els indrets del país. L’aixecament popular en defensa dels drets de les dones, que va durar diverses setmanes i que tenia com a lema “Dona, vida, llibertat” va ser durament reprimit per les autoritats. Segons l’ONG Iran Humans Watch, es calcula que unes 500 persones van morir en aquestes protestes i entre 15.000 i 17.000 van ser detingudes de manera arbitrària. Les xifres no acaben aquí. Segons la mateixa ONG, d’ençà que va començar el 2023, 145 persones han estat executades al país persa.
Per a poder entendre el context d’aquestes manifestacions i també per poder conèixer en quin moment es troba aquest país, cal remuntar-se el febrer del 1979, quan una sèrie de protestes van fer caure el règim del xa Reza Pahlavi, en aquell moment considerat per part de la població un govern titella dels Estats Units. Unes setmanes més tard, i després d’haver-se votat en un referèndum, l’Iran es convertia en una República Islàmica. Amb l’aiatol·là Ruhollah Khomeini al capdavant, es va instaurar una teocràcia i es van desmantellar els drets socials adquirits per les dones. Com escriu la politòloga, traductora i escriptora iraniana Nazanín Armanian: “La primera mesura de Khomeini en arribar de París [on fins a aquell moment vivia exiliat] va ser la derogació de la Llei de Protecció de la Família, recuperar la de la dècada de 1930 basada en la xaria [la llei islàmica] i declarar l’obligatorietat del vel uniformador per tal d’eliminar les identitats particulars i crear una societat a la imatge de les tribus islàmiques de la península aràbiga del segle VII”. Nazanín Armanian viu exiliada a Espanya des del 1983.
Amb l’arribada dels aiatol·làs al poder, no només les dones van veure minvats els seus drets i les seves llibertats, sinó també altres minories ètniques, persones políticament dissidents (com els i les comunistes) i diversos col·lectius, com l’LGTBIQ, entre d’altres. Avui dia, les persones iranianes que pertanyen al col·lectiu LGTBIQ continuen patint “discriminacions i violències sistèmiques. Les relacions sexuals consentides entre persones del mateix sexe continuen estant penalitzades amb penes que van des de la flagel·lació fins a la pena de mort, i continuen prevalent les ‘teràpies de conversió’”, es pot llegir en aquest informe d’Amnistia Internacional.
La repressió per part del règim contra la població que mostra qualsevol classe de dissidència ha estat present en la vida del país des del 1979 i s’ha incrementat quan hi ha hagut períodes de protestes, com les que van tenir lloc el 2019-2020 o el 2021-2022, aquestes últimes causades per l’escassetat d’aigua, els talls elèctrics i la pujada de preu del combustible. Els diferents moviments de la comunitat internacional, com els paquets de sancions imposat per diferents països, han tingut pocs efectes en el règim iranià, però uns efectes devastadors en la població, que viu immersa en una greu crisi econòmica des de fa anys.
Un punt d’inflexió recent a la història del país persa es va produir el 2015, quan els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i la Unió Europa van arribar a un acord amb l’Iran per paralitzar el programa d’enriquiment d’urani. L’acord nuclear, liderat per qui era en aquell moment president dels Estats Units, Barack Obama, va provocar l’aixecament de sancions. Això es va acabar el maig del 2018, quan Donald Trump va decidir trencar el pacte i restablir el sistema de sancions. Actualment s’està treballant per restablir l’acord.
En l’àmbit de les relacions internacionals, un dels últims moviments del país persa ha estat el restabliment de les relacions diplomàtiques amb l’Aràbia Saudita, gràcies a la mediació de la Xina i el suport a Rússia en la guerra amb Ucraïna, iniciada el febrer del 2021.
Vostè menciona en moltes ocasions a Táhirih Qurrat al-’Ayn, la primera dona a treure’s el vel, i participar en recitals de poesia. Els mul·làs la van assassinar el 1852. “Em podreu matar, però no podreu frenar el procés d’emancipació de les dones”, va dir.
La seva figura em resulta molt inspiradora. La mort de Táhirih marca un abans i un després a la història de l’Iran. Fou una poeta i una erudita molt coneguda en el seu temps. Molts la visitaven per a fer-li preguntes de caràcter religiós. Ella defensava que els principis socials havien d’anar canviant a mesura que canvien els temps. Va ser detinguda no només per treure’s el vel. Suposava una amenaça i va estar alguns anys sota arrest domiciliari. En el moment de matar-la va dir aquesta frase: ‘Em podreu matar, però no podreu frenar el procés d’emancipació de les dones’. Em sembla molt inspirador i augura els temps que estem vivint en l’actualitat.
Com i perquè marca un abans i un després l’assassinat de Mahsa Amini?
Certament, suposa un punt d’inflexió. Fins a aquest moment, les persones que estaven darrere de qualsevol classe de protesta o de campanya eren activistes pels drets humans i que lluitaven a favor dels drets de les dones, però amb l’assassinat de Mahsa Amini tota la societat iraniana ha despertat, i s’estan manifestant tant els homes com les dones. Mostren la seva indignació amb què ha passat. A l’Iran, a més, hi ha una generació d’adolescents que estan sortint al carrer. Tenen 15 i 16 anys, i lluiten pels seus drets. El lema que hi ha darrere les protestes és bell i universal: dona, vida i llibertat. Qui no pot combregar amb això? És un lema que transcendeix les fronteres, un moviment mundial.
Què pensa que cal perquè hi hagi un canvi realment transformador a l’Iran?
Aquestes protestes són importants. Fins fa poc els grups es manifestaven cada un pel seu compte, indiferents al patiment d’altres col·lectius i altres grups. El que és diferent del moviment d’ara i allò que el fa tan poderós és el fet que és un moviment majoritari. La gent ha pres consciència i els diferents col·lectius s’han unit. El què està succeint a l’Iran és imparable i no hi ha manera de frenar-ho. Les detencions arbitràries, les tortures, les condemnes… No hi ha manera d’amagar-ho. Tinc molta esperança en el futur i en la caiguda del règim, tal com va passar amb l’apartheid a Sud-àfrica o amb el colonialisme a l’Índia. Però són processos lents, ho sé.
Vostè és la traductora de Mahvash Sábet, psicòloga, poeta i escriptora actualment empresonada. Ella forma part de la comunitat bahá’í.
Mahvash Sábet té diferents ingredients per a estar en el punt de mira del règim. És una dona constant i ferma, honesta amb ella mateixa i les seves creences. Això és quelcom que a les dictadures no els agrada. A més, ella creu en la importància de la formació i la preparació de les persones amb l’objectiu que puguin ser independents econòmicament. Mahvash estimava i estima la docència i ha continuat amb aquesta labor dins de la presó, on ensenya a llegir i a escriure a dones pràcticament analfabetes. És un exemple de superació i de capacitat d’adaptació. Una inspiració. De fet, en el marc d’un projecte, he tingut l’oportunitat de treballar la seva obra amb grups de persones preses al centre penitenciari de Wad-Rass [Centre penitenciari de dones] i de Quatre Camins. He treballat la història de Mahvash i la seva poesia amb els interns i les internes.
Com ha estat?
Fascinant i molt emocionant. Li han escrit cartes i s’ha establert un vincle amb la seva poesia. El resultat final ha estat un curtmetratge preciós en el qual els interns i les internes parlen d’ella i de la seva obra.
La cultura com a eina indispensable per a crear llaços entre pobles i cultures. Com a eina per a conèixer i entendre altres realitats.
El treball cultural ha de nodrir-se d’uns principis i uns valors, que són els que tenen a veure amb la condició humana. En aquest sentit, la cultura és una vitrina a l’essència de l’ésser humà i al que realment importa. Quan un català o catalana llegeix una poesia de Mahvash i se li explica què hi ha darrere els versos, connecta amb l’essència d’aquella persona. Quan això passa, és quan la cultura desplega tot el seu poder transformador i actua com a bàlsam per a les ferides que tots i totes tenim. És així com es transforma la realitat dels éssers humans.
Sempre s’ha mostrat molt contrària al fet que els països negocien amb l’Iran, concretament en contra de reconstruir el pacte nuclear que es va trencar el 2018 amb la pujada al poder de Donald Trump.
Penso que els països occidentals tenen una doble moral: parlen de democràcia i de drets humans, però quan una societat, especialment a l’Orient Mitjà, busca la seva llibertat i lluita pels seus drets, tendeixen a mirar cap a una altra banda. Es mira, concretament, cap a la banda dels contractes i l’estabilitat de les dictadures. En algunes ocasions, fins i tot les protegeixen, a la seva manera. Els ciutadans i ciutadanes d’aquests països del món no busquen que cap altre país els protegeixi o intervingui. El que jo veig és que, respecte al què passa a l’Iran, hi ha silenci en les societats d’aquí. Només cal veure l’actitud de l’ambaixador iranià durant la recepció de la monarquia espanyola [l’ambaixador de l’Iran a Espanya es va negar a donar-li la mà a Letizia durant una recepció al Palau Reial, fet que va generar molta polèmica]. Els que som activistes tenim l’obligació d’explicar a la ciutadania que no, que això [l’actitud de l’ambaixador] no és cultural. Ens han venut, i hem acceptat, que el menyspreu cap a les dones és un tema cultural i no és així. A l’Iran s’estan vulnerant els drets de la meitat de la població: les dones són tractades com a ciutadania de segona i tercera. Si volen viatjar, si volen estudiar o fer el què sigui, necessiten el consentiment d’un home, a través d’un sistema de tutorització. Algú ha decidit que això és cultural i no, no és així. Les cultures s’han de respectar sempre que aquestes respectin els drets humans.
Ara per ara, vostè no pot tornar a l’Iran.
Soc optimista, i té a veure amb la visió que tinc de la història. Tinc la sensació que estem assistint a la desintegració d’un procés. Serà lent, però no tinc cap dubte que podré tornar. Crec en els éssers humans i hi ha moltes persones que amb el seu activisme i la seva lluita fan possible el canvi.
