Trifonia Melibea Obono

Defensa dels drets del col·lectiu LGTBIQ+ i de les dones.
Guinea Equatorial

Trifonia Melibea Obono, de nacionalitat equatoguineana, és escriptora, investigadora i docent especialitzada en temes de gènere i dones a l’Àfrica. Va estudiar Ciències Polítiques i Periodisme a la Universitat de Múrcia. Assegura que a la carrera de periodisme va aprendre a interrogar, a investigar, a treure informació; a polítiques va arribar a entendre l’estructura social del món en el qual vivim. En acabar, va cursar un Màster en Cooperació Internacional i Desenvolupament. Actualment, està fent un doctorat en Estudis Interdisciplinaris de Gènere i Polítiques d’Igualtat a la Universitat de Salamanca, al mateix temps que treballa com a professora a la Facultat de Lletres i Ciències Socials de la UNGE (Universitat Nacional de Guinea Equatorial) a Malabo. També forma part del Centre d’Estudis Afro- Hispànics de la UNED.

A banda de la seva trajectòria acadèmica, Trifonia Melibea Obono, ha publicat diversos llibres i relats inclosos en antologies literàries que aborden els drets de les dones i la situació de les qüestions de gènere a Guinea Equatorial. Per exemple, a la La herencia de bindendee, publicada l’any 2016, aborda la desigualtat de gènere de la tribu fang, que és la seva tribu d’origen i la majoritària a Guinea Equatorial. També ha escrit La bastarda (Flores raras, 2002) i La albina del dinero (Altaïr, Casa África, 2017) i col·labora de manera regular en diferents mitjans de comunicació, tant del seu país com a l’estranger. La periodista, escriptora, i acadèmica explica que, en els seus llibres i els seus articles, intenta donar resposta a les preguntes que mai se li van contestar quan era petita i dibuixar com funcionen i se sostenen les estructures de poder en el seu país, un territori en el qual la religió continua jugant un paper fonamental a l’hora de constrènyer els drets i el desenvolupament de les dones i on aquestes disposen d’uns drets formals, “però no reals”. Un país, Guinea Equatorial, on la tradició continua sent un element molt potent que dissenya els diferents models de socialització.

Sense anar més lluny, i en alguns dels seus articles periodístics, Trifonia Melibea Obono ha abordat el tema del matrimoni en el seu país, i s’hi ha referit com a “forma ritualitzada de prostitució, de venda de cossos”. “(…) Al meu país hi ha dos tipus de prostitució: l’oficial és aquella de les persones amb una minifaldilla en una vorera cercant clientela. Aquesta tothom la reconeix. Després hi ha una prostitució no oficial no reconeguda, però normalitzada. És la que té a veure amb l’explotació de les dones a través del matrimoni i les tradicions”.

El mandat perpetu de Teodoro Obiang

Quan es parla de Guinea Equatorial —antiga colònia i província espanyola; independent des del 1968— no es pot deixar d’esmentar un nom, el de Teodoro Obiang, el cap d’estat que fa més temps que està en el poder en l’àmbit global, sense comptar les monarquies. Això es tradueix en quaranta-tres anys en el poder. En l’actualitat, el mandatari té vuitanta anys. Les últimes eleccions generals es van dur a terme el novembre del 2022 i Obiang les va guanyar amb un 96,31% dels vots, tot i que els experts, expertes, i els observadors internacionals no donen com a vàlid aquest resultat i el consideren fraudulent. Durant tots aquests anys al capdavant del país, Obiang ha exercit el poder amb mà de ferro i no ha dubtat a empresonar les veus dissidents que han qüestionat el seu lideratge, que han tret a la llum la corrupció de les elits o que, simplement, han lluitat per l’establiment d’un sistema democràtic real i el respecte pels drets humans.

Sense anar més lluny, només cal parlar del cas recent de Julio Obama, de nacionalitat espanyola i guineana, qui, el gener del 2023 va morir després de ser torturat en una presó guineana. Havia estat empresonat acusat de planificar un cop d’estat en contra del president i condemnat a seixanta anys de presó. Les investigacions apunten a la involucració d’un dels fills d’Obiang —Carmelo Ovono Obiang—, segons assegura l’Audiència Nacional Espanyola. Aquest no és un cas aïllat i el règim de Teodoro Obiang ha estat denominat com a dictatorial per moltes potències internacionals. D’ençà que es va produir la independència del país africà, el govern espanyol hi ha mantingut una relació que ha funcionat per etapes: de vegades tenses i de vegades cordials. La rellevància estratègica del país, els llaços socials, històrics i culturals i el gir del país, durant la dècada dels anys noranta, a una economia basada en l’exportació de petroli i gas natural, han estat els factors protagonistes de la relació entre ambdós països. Gran part de la diàspora de Guinea Equatorial resideix a Espanya. José Naranjo, periodista instal·lat a l’Àfrica des de fa anys i bon coneixedor del país, escrivia l’any 2018: “L’apropiació de l’aparell d’Estat i el saqueig sistemàtic dels recursos naturals en el seu benefici ha caracteritzat la conducta de la petita elit que governa aquest país des de 1979. Que polítics coneguts per tots i empresaris espanyols siguin còmplices d’una dictadura que no titubeja a l’hora d’usar tota la seva maquinària repressiva contra opositors i ciutadans que s’atreveixen a discrepar, planteja, com a mínim, seriosos dubtes morals”. Human Rights Watch també fa incidència en aquest aspecte i resumeix bé quina és la situació del país africà: “Els ingressos enormes del petroli financen estils de vida luxosos per a la petita elit que envolta al president, mentre que una gran proporció de la població continua vivint en la pobresa. Persisteixen la mala gestió dels fons públics i les denúncies creïbles de corrupció d’alt nivell, igual que altres abusos greus, com la tortura, la detenció arbitrària i els judicis injustos”.

La situació de les dones i la comunitat LGTBIQ+ a Guinea Equatorial

L’activisme i l’activitat acadèmica de Trifonia Melibea Obono té el seu focus en la situació de les dones i la comunitat LGTBIQ+ a Guinea Equatorial. Els drets de les dones estan representats des d’un punt de vista formal, és a dir, recollits a la Constitució del país, però a l’esfera civil, política, social i econòmica, la igualtat entre homes i dones encara resulta una quimera. El tràfic de persones, la violència contra la dona, el matrimoni precoç i forçat, la pobresa de la dona rural, els estereotips de gènere, l’abandonament escolar o l’avortament insegur continuen formant part de la realitat a Guinea Equatorial. A més, les dades sobre indicadors que sol proporcionar el govern d’Obiang —quan les proporciona— solen ser opaques.

Respecte a la situació de la comunitat LGTBIQ+, Trifonia Melibea Obono escrivia recentment: “El tràfic de persones LGTBIQ+ amb finalitats d’explotació sexual i laboral a la República de Guinea Equatorial es produeix de manera singular. Les famílies, embolcallades en la definició ancestral de l’homosexualitat com una malaltia, un embruixament, una possessió de mals esperits o un producte de la mala educació, se senten desgraciades quan descobreixen que en el seu si existeix una persona dissident sexual”. Tot i que l’homosexualitat no està legalment penalitzada al país, és constant l’opressió i la marginalitat a la qual són sotmeses les persones pertanyents al col·lectiu LGTBIQ+.

Un dels factors que contribueix a aquesta situació és la forta implementació de les tradicions ètniques i el paper i el poder de l’Església. “El rebuig a l’homosexual està subalimentada en què ‘no és africà’ sinó que es tracta de ‘costums dels blancs’ (…) És veritat que l’homofòbia està en auge per la influència de les esglésies evangelistes, sí, però no sols això: l’Església catòlica no és cap excepció, i la història de l’homofòbia ho confirma. No obstant això, la cultura bantú no és flexible amb la diversitat sexoafectiva. En les ètnies guineanes l’homosexualitat té noms específics, tots amb enfocaments d’exclusió i violència”, explicava l’activista en una entrevista.

Entrevista a Trifonia Melibea Obono

Com comences a interessar-te per les qüestions de gènere?

La inquietud em ve d’ençà que era petita. La meva família i jo pertanyem a l’ètnia fang, que a Guinea Equatorial és la majoritària. La cultura del silenci en aquesta ètnia és brutal, sobretot pel que fa a temes que afecten les dones. De petita era força entremaliada i sempre feia massa preguntes. Em feien callar i vaig aprendre a fer-ho, però també a observar tot allò que succeïa al meu voltant. Les nenes acompanyen les mares a tot arreu, a les zones de bany de dones, a espais on es parla de tot allò que passa al poble i al país. A la universitat tampoc vaig poder trobar respostes a les preguntes que portava interioritzant des de petita, però em vaig dotar dels instruments científics per a investigar. Vaig comprendre que el silenci cultural està pensat per a sotmetre la dona; és una estratègia per a la subordinació de les dones.

En una entrevista feta fa uns anys deies que a Espanya ets “la negra” i a Guinea Equatorial ets ‘l’espanyolita’. Com és viure a cavall entre aquests dos mons?

Abans em feia mal que em diguessin “la blanqueta” a Guinea Equatorial. Jo pensava que pertanyia a una comunitat, però de sobte, em vaig trobar amb la misogínia d’aquesta comunitat, que considera que una dona negra no pot ser culta. Aquesta és una misogínia que s’aplica a les dones negres. S’identifica el coneixement amb la dona blanca; d’aquí el complex que tenim moltes dones negres.

T’has trobat en situacions racistes, a Espanya?

Jo tinc un text en el qual parlo precisament d’això. En aquest país, una dona negra és considerada o una prostituta o una treballadora de la llar, i en determinats espais et tracten com si no entenguessis la llengua: amb gestos o parlant més a poc a poc. És llavors quan t’adones que t’estan prenent per beneita. Al carrer se m’han fet moltes ofertes de contingut sexual. També m’he trobat amb racisme en espais institucionals, perquè hi ha gent que encara no ha entès que es pot ser negra i espanyola. Cada vegada que em presento en un lloc, sigui en una oficina, sigui en un hotel, se’m parla en anglès o en francès. A la consciència col·lectiva, la dona negra i espanyola o la dona negra i culta no existeix. Aquest és un dels grans estigmes que patim.

En l’última dècada has vist algun canvi en el paper de les dones fang i la percepció que en tenen les comunitats?

Canvis? Sí. Els canvis van començar a donar-se de manera gradual a partir de la dècada dels noranta, quan van començar les explotacions petrolieres i van començar a arribar persones que exigien un nivell de vida determinat. A partir dels dos mil, la gent jove comença a coquetejar amb les xarxes socials i Internet i descobreix que hi ha tot un món més enllà del que tenim aquí. Moltes dones van començar a estudiar, a sortir del país, a conèixer referents, etcètera. Els canvis, però, no tenen el seu origen en les polítiques públiques ni la voluntat política, sinó en el dinamisme social. El canvi és inevitable i ara les dones poden accedir a l’escola o les xarxes socials. L’avenç no es pot aturar. A Guinea Equatorial, gran part de la població mira les notícies a la BBC, a les cadenes franceses i a la televisió espanyola. Veuen de manera constant a dones que han arribat lluny sent elles mateixes. A la nostra televisió es mostra un model de dona virtuosa que ja no existeix. Les dones d’avui en dia són fruit dels canvis socials.

Quin paper juga la religió en el desenvolupament de les dones a Guinea Equatorial?

Hi juga un paper fonamental. La religió és un dels motius de l’estancament que s’ha produït en l’emancipació de les dones. Quan la religió ha impulsat l’educació, per exemple, ho ha fet amb limitacions. També ha negat de manera sistemàtica el dret a l’avortament. La cúpula religiosa no vol trencar el sostre de vidre.

Ets activista pels drets del col·lectiu LGTBIQ+.

L’obligació de protegir a qualsevol grup vulnerable en un Estat li correspon als poder públics d’aquest Estat. Això no succeeix a Guinea Equatorial, on no hi ha ni la més mínima voluntat política perquè la població LGTBIQ+ estigui protegida. Les famílies amb membres LGTBIQ+ estan convençudes que els seus fills i filles, els seus germans i germanes estan malalts, i no dubten a recórrer a qualsevol mena de violència per a ‘curar-los’. Per tant, a la violència d’Estat exercida contra aquest col·lectiu se li han de sumar les tradicions ètniques. Es diu que abans que arribessin els blancs no hi havia aquests ‘comportaments’, però això no és així. El que vull dir és que aquí, les estructures ètniques poden ser tan violentes com la violència d’Estat. Una persona que pertanyi al col·lectiu LGTBIQ+ no té protecció ni de la família, ni de la judicatura, ni de l’escola, ni de ningú.

Per què, amb la relació que hi ha hagut i hi ha, coneixem tan poc de Guinea Equatorial?

Perquè a Guinea Equatorial no li interessa que se sàpiga sobre Guinea Equatorial. Fa un temps li atribuïa moltes responsabilitats a Espanya, però ja no ho faig. A Guinea Equatorial no tenim mitjans de comunicació internacionals ni corresponsals, i les xarxes socials estan controlades. Hi ha algú a qui no li interessa que se sàpiga què passa aquí, i això no és responsabilitat d’Espanya. A l’Àfrica hauríem de canviar l’estratègia i començar a qüestionar els nostres governants. Se’ns ha educat en l’odi, com a pobles colonitzats que vam ser. Tenim una educació basada en l’odi al blanc. D’acord, ho compro: els blancs van fer allò i allò altre, però tu… tu què has fet com a governant negre? Als dirigents africans no els interessa que se sàpiga d’Àfrica perquè és l’única manera de poder continuar fent allò que els dona la gana. Com a país, has de donar-te a conèixer. Necessitaríem un canal com Euronews que mostrés la realitat dels països africans, però a cap governant li interessa.

El novembre del 2022 va haver-hi eleccions generals. Després de quaranta-tres anys al poder, Obiang va tornar a guanyar, amb el 96,31% dels vots. És el cap d’estat que fa més temps que està en el poder, sense comptar les monarquies. Com ho vius?

Imagino que com la resta de persones de Guinea Equatorial. El que es va fer el novembre del 2022 és el que s’ha fet des de sempre. Jo no puc dir que hagi viscut cap elecció democràtica. Tinc quaranta anys i no he viscut eleccions.

Activistes relacionats i relacionades amb Trifonia Melibea Obono

Nadia Ghulam

Afganistan
Defensant els drets humans des de Catalunya: drets de les dones.
Diana Damián

Diana Damián Palencia

Mèxic
Drets de les dones. Drets de les persones migrants i refugiades.

Martha Moreno Guati Rojo

Mèxic
Drets de les persones migrants i refugiades. Drets de les dones.

Fatimah Hossaini

Afganistan
Drets de les persones migrants i refugiades. Drets de les dones.