Ser dona a El Salvador no és una tasca fàcil. Ser dona, rapera i feminista, encara menys. Yezli Mic, de 26 anys, ho sap des que, d’adolescent, es va començar a adonar del problemàtic que podia resultar ser una dona en un dels països amb una de les taxes de feminicidis més altes del món. Va començar a escriure versos i a rapejar de manera totalment autodidacta el 2011 i per pura casualitat, perquè ho havia vist fer als carrers del seu barri. Es va iniciar al món del hip hop amb una crew, però el 2016 va decidir emprendre un altre camí: va crear un xat amb les noies raperes que coneixia per compondre una cançó col·lectiva que parlés dels drets de les dones. D’aquí va sorgir el col·lectiu Hip Hop Femení, també conformat per dones grafiteres en un inici. Actualment, Yezli Mic, Jennifer Alisson Rivas (Queen), Margareth Arantxa Guevara (Ariz) i Joselin Elizabeth García (Yoshi dj) són les raperes que estan al capdavant d’aquest col·lectiu, que també treballa braç a braç amb col·lectius feministes. Yezli Mic assegura que treballar amb les feministes els ha permès apoderar-se, aprendre i aconseguir nous espais. Diu que, com a col·lectiu, els ha canviat la vida, perquè “teníem el talent però ens faltava el missatge”. A més de rapejar, Hip Hop Femení també imparteix xerrades, tallers i formacions relacionades amb drets humans i la violència contra les dones.
El dia a dia de Yezli Mic es divideix entre el treball —s’encarrega d’una parada ambulant de gasoses i coques— i els versos. Està orgullosa del camí que està recorrent, ja que està fet a base de constància, esforç i aprenentatge. “Quan vaig començar a rapejar, em vaig adonar que podia entonar. A poc a poc vaig anar descobrint les meves capacitats”, explica.
El Salvador és un país de tendències conservadores; a més hi ha una sèrie de sectors fonamentalistes que ostenten molt poder polític, econòmic i mediàtic que fan que la situació de les dones, en lloc d’avançar, retrocedeixi. Per a constatar aquesta tendència només és necessari mirar cap als drets sexuals i reproductius i cap a la legislació abortiva: a El Salvador, l’avortament està completament prohibit i les dones no poden avortar en cap supòsit: ni que aquest embaràs sigui fruit d’una violació, ni que suposi un risc per a la salut de l’embarassada, ni que el fetus tingui una malformació. Davant aquest context, les dones que avorten, fins i tot les que el fan de manera espontània, són durament perseguides, criminalitzades i estigmatitzades. Al novembre de 2021 El Salvador va ser condemnat pel Tribunal Interamericà de Drets Humans per haver empresonat a Manuela, una dona que havia sofert un avortament espontani. La violència contra les dones no sols es produeix en l’àmbit institucional: en l’Enquesta Nacional de Violència Sexual de 2019, s’assegura que el 63% de les dones a El Salvador ha sofert violència sexual, com a mínim en una ocasió, al llarg de la seva vida.
Nayib Bukele va assumir el poder el 2019 amb una promesa clara: acabar amb la violència de les colles. Des de llavors, i de manera més accentuada des de març de 2022, quan va entrar en vigor el pla de seguretat i el règim d’excepció (prorrogat fins a 14 ocasions), s’han suspès algunes garanties constitucionals i la violació dels drets humans per part dels cossos policials i de l’administració ha estat registrada en nombroses ocasions: persones mortes sota la tutela de l’estat, detencions arbitràries, desaparicions forçades i tortura. En l’últim any, es calcula que unes 68.000 persones han estat detingudes i acusades de pertànyer a colles o col·laborar amb elles. Moltes d’elles s’han enfrontat a aquests càrrecs sense proves.
En un informe recent, de desembre de 2022, Human Rights Watch (HRW) i l’ONG local Cristosal, conclouen que a El Salvador “s’han comès violacions generalitzades de drets humans durant el règim d’excepció“, entre elles detencions arbitràries massives, tortures, morts sota custòdia estatal i processos penals abusius. Menció a part mereix la situació en les presons, on els presos viuen sense garanties i en condicions d’amuntegament.
En aquest context, Nayib Bukele presumeix d’haver reduït la violència als carrers, territori ara pres pels militars, i una part important de la societat salvadorenca aplaudeix la contundència del president i la seva manera de governar. La deriva autoritària del president Bukele no només ha tingut un impacte als carrers, sinó també a la justícia i als mitjans de comunicació. Respecte a això últim, per exemple, durant el seu mandat ha aprovat una reforma del Codi Penal que permet perseguir els mitjans de comunicació crítics amb la seva gestió. De fet, El Faro, el periòdic de recerca més potent del país i molt crític amb el govern, va haver de traslladar la seva estructura legal i administrativa a Costa Rica —encara que la seva redacció es manté a El Salvador—per a no sofrir l’assetjament i la persecució als quals l’estava sotmetent el govern. El Faro ha demostrat en diferents ocasions que la reducció de la violència als carrers salvadorencs no es deu a la mà dura de Bukele contra les colles, sinó a la negociació amb aquestes.
El Salvador té una de les taxes de feminicidis més altes de Llatinoamèrica i és un dels països més perillosos per a les dones. Com creix una nena en un aquest contest?
Les nenes i les dones creixem normalitzant les violències. A El Salvador, com en altres llocs, molts feminicidis es donen en l’àmbit de la parella. El que diuen molts mitjans de comunicació és que la dona s’ho va buscar, que no es va deixar respectar, etcètera. Ens eduquen amb aquesta idea: amb la que hem de fer-nos respectar perquè no ens succeeixin coses dolentes. A El Salvador es viu culpabilitzant a les dones i no podem ser lliures. Jo mateixa he sofert moltíssim assetjament al carrer, fins i tot tocaments; però la policia no fa res. A més de cuidar-se del masclisme dels homes, cal cuidar-se de la ignorància de la policia. Hi ha una llei sobre l’assetjament, però de què serveix denunciar si després no es fa res?.
A més de ser un problema social, és un problema polític.
Les actuals diputades de l’Assemblea, durant la campanya electoral, per exemple van donar suport al dret a decidir [en referència a l’avortament] i la reforma de l’avortament, però ara ja no el secunden i s’han posat del costat del president. És molt lleig veure que no ens ajudem entre dones, perquè una dona el vot pensant que t’ajudaran en alguna cosa.
Com van portar a la teva casa el fet que comencessis a rapejar i a escriure lletres tan crítiques? Tenen por?
Com succeeix a molts joves a El Salvador, jo vinc d’una família disfuncional. El meu pare va morir quan jo tenia sis anys i la meva mare va emigrar als Estats Units quan jo tenia catorze. M’he criat pràcticament sola. Quan la meva mare escolta les meves cançons em diu que vagi amb compte, perquè ella té por. No obstant això, també s’alegra molt de com estic fent les coses, perquè diu que soc valenta.
Què els diries a les nenes salvadorenques que just ara comencen a adonar-se del que amaga la societat en la qual viuen, que comencen a experimentar el masclisme?
Que combatin la por amb valentia; que no tinguin por ni pena del que volen dir. Que no estan soles, i que, si volen dedicar-se a la música o a pintar o a dibuixar, que ho facin, perquè vida només hi ha una i amb por no es pot viure. Perquè al final de tot, l’única satisfacció que ens queda és la que sorgeix del que estem fent.
En Hip hop Femení, col·laboreu amb algun col·lectiu feminista, en aquest moment?
Estem treballant amb Col·lectiva Feminista. Elles ens estan donant fons per a l’enfortiment d’Hip hop Femení; i en aquests moments estem organitzant uns tallers de musicoteràpia. Ens ajuden tant com poden.
Com sorgeix aquesta aliança?
Va ser a través del concurs “Cossos Lliures” que es va celebrar en 2015 i en el qual s’abordava la violència obstètrica. Per ignorància, no vaig investigar sobre el tema i vaig cantar coses que res tenien a veure. En 2016 vaig assistir a un taller i aquí és quan tot canvia per a Hip hop Femení. Nosaltres havíem estat perdudes, però a través dels tallers, ens vam adonar que ja practicàvem el feminisme sense nosaltres adonar-nos. Amb les nostres lletres, estàvem defensant els nostres drets. Ens vam adonar llavors que teníem moltes coses per dir. Teníem el talent però no les eines, no teníem el missatge.
I com acull la societat aquestes lletres tan crítiques?
La gent no està sensibilitzada amb aquests temes. Per exemple, amb el cas de l’avortament. Es tracta d’un tema delicat, encara així nosaltres intentem abordar-los. Queda molta feina per fer.
Uses l’hip hop com a eina per al teu activisme feminista.
Abans de connectar amb el feminisme, nosaltres érem artistes. Ara som artistes activistes i fem servir el rap com a eina de transformació social, per a portar un missatge de canvi. Hi ha moltes dones que s’identifiquen amb el que nosaltres diem; i fins i tot alguns homes. El rap ens permet posar paraules i humanitzar les coses. Ser activista és tenir un compromís amb una mateixa, però també amb la resta de la societat, mirar més enllà del nas propi. Cal tenir empatia amb aquells als qui violenten. I per a mi, això és el rap: una eina amb la qual mes sento lliure i que em permet denunciar diferents situacions.
A més del perill que existeix per a les dones, des de fa més d’un any a El Salvador teniu un estat d’excepció que ha produït una vulneració de drets sistemàtic.
Com a dona tinc por a l’abús de l’autoritat, perquè hi ha moltíssims casos d’abús policial. També tinc por com a artista, perquè se sol relacionar el rap amb les colles. De fet, hi ha artistes de la cultura hip hop presos. Em fastigueja que molts artistes no es pronunciïn sobre això. Diuen que no parlen per un tema de contracte. Aquesta postura demostra que existeix una por dels artistes a portar-li la contrària al govern, a posar-se al punt de mira. Es tracta d’un tema molt delicat, perquè [el govern] és molt poderós. A vegades tinc por que si ofenc a algú, em tirin a la policia. A més, sempre s’acaben portant els mateixos: els de les colònies pobres.
Com trobes l’equilibri entre la por i la necessitat d’escriure i cantar? On es troba el punt intermedi entre ser valent i ser previnguda?
Quan es tracta de denunciar, una parla des de la ràbia i la impotència. Cantar és una cosa que sembla mínim, però jo sé que hi ha qui m’escolta i diu ‘aquesta bicha té raó’. Jo escric des de la impotència i el dolor, no la por. I davant aquesta situació no ens queda una altra que denunciar.
Vas estar fa uns anys a Espanya, impartint uns tallers a Galícia.
Sí, vaig dur a terme tallers amb joves i els vaig explicar quina és la situació a El Salvador i també vam parlar d’hip hop i art urbà. Va ser una experiència molt enriquidora.
Què tens entre les mans? Plans de futur?
En Hip hop Femení estem treballant en un disc que sortirà, en principi, abans que acabi l’any. També estem creant un canal en Spotify. Estem centrades en el treball col·lectiu; però ho fem mentre treballem en altres coses. Jo treballo venent gasoses i coques en un puestecito al carrer; una altra de les components del col·lectiu és mamà i està estudiant anglès; i l’altra té a càrrec a un nebot perquè la seva germana està presa des de fa alguns mesos. Cadascuna camina a les seves coses i és complicat coincidir, però sempre que podem treballem en el projecte.
