Ahmed Ettanji

Sàhara Occidental

Defensa del dret a la pau i dels drets civils i polítics

Équipe Media

   

https://emsahara.com/

Ahmed Ettanji va néixer el 1988 a Al-Aaiun i actualment és president d’Équipe Média, un mitjà que treballa per trencar el bloqueig informatiu marroquí i que, des de la seva creació el 2009, ha hagut de fer front a amenaces, agressions, detencions arbitràries i confiscacions dels periodistes que integren l’equip. Équipe Média, actualment conformat per 25 professionals i alguns col·laboradors, envia informació sobre què passa al territori ocupat i funciona com a font per a diferents mitjans internacionals. Alguns dels seus periodistes escriuen a mitjans alternatius de la península. El Sàhara Occidental, tancat a periodistes estrangers i a organitzacions internacionals, ha esdevingut un desert informatiu: d’allà, ni en surt ni entra informació. El que hi passa, allà es queda. 

Breu cronologia de més de 40 anys d’ocupació  

Parlar de la història del Sàhara Occidental, d’uns 266.000 quilòmetres quadrats situat al nord d‘Àfrica, a l’extrem occidental del desert del Sàhara i a la vora de l’oceà Atlàntic, és parlar d’una ocupació que ja abasta més de 40 anys. El 1970, el Sàhara Occidental era la província 53 de l’estat espanyol, però el poble sahrauí ja aspirava a l’autodeterminació. En aquest context, el 1973 es va crear, a la localitat mauritana de Zuérate, el Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro, conegut actualment com a Front Polisario i, el 1975 Espanya es va comprometre a dur a terme un referèndum d’autodeterminació perquè la població sahrauí pogués decidir el seu futur. Va ser en aquestes dates quan el Marroc va començar a reivindicar el territori i va començar a protagonitzar els primers atacs militars a la zona, cosa que va produir un èxode de persones refugiades que van trobar les portes d’Algèria obertes. Aquest país ha estat, des de llavors, el principal valedor de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). 

El 6 novembre del 1975 es va iniciar la Marxa Verda, que va portar més de 300.000 ciutadans marroquins al Sàhara Occidental per reivindicar un territori que no els pertanyia. En aquest context, vuit dies més tard, se signava l’Acord Tripartit de Madrid (conegut com a Acords de Madrid) entre Espanya, Mauritània i el Marroc: Espanya cedia el Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània amb la condició que es portés a terme un referèndum d’autodeterminació. Al febrer de 1976, Espanya es va retirar de manera definitiva del Sàhara Occidental i va ser llavors quan va començar la lluita armada. La rendició de Mauritània va arribar el 1979, quan va deixar de reivindicar com a seu el Sàhara Occidental. El Marroc, però, va aprofitar l’ocasió per annexionar-se també aquesta part del Sàhara Occidental de manera unilateral. La guerra entre el Front Polisario i el Marroc va acabar el 1991, quan es va signar un alto el foc i l’ONU va establir la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), amb el compromís de celebrar un referèndum d’autodeterminació que mai es va produir.  

Tampoc no va arribar la pau que s’esperava, i durant els anys que va durar l’alto el foc, les desaparicions forçades, el bloqueig informatiu, la repressió i les amenaces es van succeir al territori sahrauí. El 2007 el Marroc va proposar un model d’autonomia pel qual “la regió autònoma del Sàhara” tindria competències en vies jurídiques, administratives, judicials, econòmiques, tributàries i socioculturals; però no es podria governar en temes referents a religió, defensa o exteriors, entre d’altres. El 2012 el diàleg entre el Front Polisario i el govern del Marroc es va trencar, i el 2020 es va produir una incursió de tropes marroquines a Guerguerat —el principal lloc fronterer que connecta el Sàhara Occidental amb Mauritània— i es va donar per acabat l’alto el foc. 

Viratge d’Espanya 

Durant tot aquest temps de guerra encoberta entre el Front Polisario i el Marroc, Espanya ha estat aparentment neutral i sempre s’ha mostrat a favor del promès referèndum d’autodeterminació. Tot i això, la sorpresa arribaria el març del 2022, quan el govern del PSOE, de manera unilateral i sense consultar-ho prèviament en seu parlamentària, es posicionava al costat del Marroc i iniciava una nova etapa en les relacions bilaterals amb el país veí. D’aquesta manera, donava per tancada la crisi diplomàtica iniciada l’abril del 2021, quan Espanya va acollir el líder del Front Polisario, Brahim Gali, que va ser ingressat i tractat a Logronyo a causa d’un quadre mèdic greu ocasionat pel coronavirus. Com a resposta a aquest fet, el maig del mateix any, el Marroc va obrir el seu pas fronterer i va deixar passar unes 8.000 persones a territori espanyol. En aquesta nova etapa de relacions, el govern espanyol reconeix el pla d’autonomia marroquina per al Sàhara Occidental i addueix que és “el més seriós, realista i creïble”. 

El bloqueig informatiu i el silenci mediàtic 

El conflicte al Sàhara Occidental és un conflicte oblidat als mitjans de comunicació occidentals i només apareix a la premsa quan es produeixen fets que no es poden ocultar. El periodisme local que intenta fer periodisme alternatiu al marge de l’oficialitat marroquina és perseguit, assetjat, fustigat, calumniat i difamat, i l’estranger, expulsat. Això ha convertit el Sàhara Occidental en un forat negre informatiu. És per això que Reporters Sense Fronteres, assegura que “El periodisme és una de les nombroses víctimes d´aquest conflicte abandonat pel focus mediàtic”. De fet, la històrica censura del règim marroquí per ocultar què passa al Sàhara, però també al Rif o a les fronteres, ha comportat que el Marroc se situï, actualment, al lloc número 135 dels 180 països i territoris que analitza la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa de RSF. 

Entrevista

Quin és l’origen d’Équipe Média? 

El 2005, un grup de joves sahrauís ens vam adonar de la importància que tenia la divulgació de la informació sobre el que passava al nostre territori. Vivim en un lloc tancat, inaccessible per als mitjans de comunicació estrangers i les organitzacions internacionals. Fa molt temps que vivim la repressió diària i pensem a crear alguna cosa, una eina per mostrar aquesta repressió i poder obrir una esquerda al mur de silenci que ens envolta. L’objectiu era clar: trencar el bloqueig informatiu a què ens sotmet el Marroc, mostrar les barbaritats que es cometen contra la població sahrauí i fer conèixer l’espoliació de recursos naturals que es fa amb la complicitat de les empreses multinacionals i els països europeus. 

Com treballeu amb els mitjans internacionals? 

Nosaltres vivim en una zona on ni entra ni surt la informació. És un desert informatiu, tal com diu Reporters Sense Fronteres. Molts mitjans agafen la informació que nosaltres elaborem i la fan servir com a font. A més, mitjans alternatius com Gara, Arainfo, El Salto o Público ens han acollit amb els braços oberts. 

Quants periodistes conformeu Équipe Média? 

Ara mateix hi treballem 25 persones i tenim alguns col·laboradors. 

Has estat detingut més de quinze vegades. Com és ser periodista al Sàhara Occidental? 

Ser periodista al Sàhara Occidental és ser objectiu directe de les forces de repressió marroquines, perquè estàs ensenyant coses que el Marroc no vol que la resta del món vegi. Estem mostrant temes que són tabú per als marroquins. Patim maltractament, tortures, detencions arbitràries, violació de domicilis, amenaces directes a nosaltres i a les nostres famílies i vigilància constant. No només se’ns prohibeix treballar, sinó també fer vida normal amb la família i els amics. Ajuntar-se en una cafeteria. Ens hem convertit en l’enemic essencial per a l’ocupant marroquí. 

Com han contribuït les tecnologies i les xarxes socials a la feina d’Équipe Média? 

Les xarxes socials ens han permès trencar la censura marroquina. Ens han ajudat a publicar la informació que tenim i a documentar i donar a conèixer què està passant. També és cert que han intentat tombar les nostres pàgines. La censura no és només als carrers, sinó també al món virtual. 

Us han comportat algun problema de seguretat? 

Sí, perquè en algunes ocasions, les autoritats han pogut saber la persona que estava darrere de la publicació i l’han detinguda. Per això fa anys que ens formem en protecció digital. 

Com és créixer en territori ocupat? 

Des que som petits notem les diferències amb els nens marroquins. Hi ha una discriminació clara per part dels professors contra els alumnes sahrauís. Patim més pressió i discriminació només pel fet de ser sahrauís, però també per tenir un familiar refugiat als campaments o per parlar hasania. Amb el temps et preguntes què fas malament. A la família no t’expliquen res per por a que diguis alguna cosa fora de casa, però, tot i que ets un nen, t’adones de coses. 

Per exemple? 

Quan els marroquins escolten la ràdio, ho fan amb les finestres obertes, amb el volum ben alt. Això no passa a les cases dels sahrauís. Quan les famílies sahrauís escolten la ràdio, ho fan amb les portes i les finestres tancades, ben baixeta, perquè ningú no els escolti. Amb el pas del temps descobreixes que això és la por, hi ha pares d’amics desapareguts, etc. Prens consciència i comences a ser activista molt jove, amb 12 o 13 anys. I des d’aquesta edat comences a patir detencions, tortures. Et persegueixen a l’escola i al carrer. 

El 2020 es va produir un alto el foc quan les tropes marroquines van dur a terme una incursió a Guerguerat. Com ho vas viure? 

Em van despertar aviat, a les set. Recordo la meva germana cridant “la guerra, la guerra”. No s’ho podia creure. A la tarda molts sahrauís van sortir als carrers per aplaudir la tornada a la lluita armada per part del Polisario. Això mostra la desesperació del poble sahrauí: no n’hi queda cap altra. Fa anys que vam sobreviure. Després d’això, els militars marroquins van sortir en caravanes als carrers, havien arribat des del Marroc i es van dedicar a intimidar la gent. Van entrar a les cases, van robar mòbils, van detenir joves i van posar l’horror al cos de la ciutadania. La primera nit, recordo haver sentit les passes dels militars passejant pels carrers per atemorir la població i evitar un possible aixecament sahrauí. 

Com és la situació ara? 

Al Sàhara Occidental no ha canviat res. Segueixen detenint gent, la repressió és contínua i continuen posant sota arrest domiciliari els activistes. La violació dels drets humans encara és una realitat. 

Quin creus que és el futur del Sàhara Occidental? 

Personalment, sempre he estat optimista. Ara, però, veig que l’escenari ha canviat moltíssim a causa d’un nou ordre mundial, noves aliances, canvis geopolítics, etc. La guerra [d’Ucraïna] ho ha canviat tot, i això ho notem a l’economia marroquina. El foc i la guerra sempre fan tremolar la terra. 

Heu notat la guerra d’Ucraïna? 

Sí. Quan hi passen coses, sempre notem un augment de la repressió. També passa quan el Marroc té problemes diplomàtics: el pes sempre cau sobre nosaltres. També hem notat la crisi econòmica que genera la guerra. 

Recentment, el govern espanyol ha fet un viratge en la seva política respecte al Marroc i el Sàhara. Es perd la suposada neutralitat espanyola i s’alinea amb els postulats marroquins per al Sàhara Occidental. Com esteu vivint aquest gir polític? 

Espanya és la potència administradora i responsable històrica, moral i jurídica del nostre territori. Es diu en diversos textos de les Nacions Unides. Els sahrauís que vivim al Sàhara Occidental seguim sota la suposada protecció del govern espanyol. Dic suposada perquè aquesta protecció no existeix. La posició de legitimització de la repressió i l’ocupació no és una cosa nova per a nosaltres. Fins ara s’havia fet tímidament, ara es fa de manera descarada. Estan violant el dret internacional i ho fan davant de tothom. [Respecte a la postura sobre el Sàhara Occidental], hi havia un consens a la societat civil [espanyola] que ha rebutjat aquesta decisió.