Manal Tamimi

Dret a la pau. Dret a la llibertat de reunió i associació pacífiques.
Palestina
Comitè de Coordinació de la Lluita Popular (PSCC)

La Manal Tamimi és una destacada activista palestina. Viu a Nabi Saleh, un poble d’aproximadament 600 habitants situat a Cisjordània, en territori ocupat per Israel des del 1967. El 2009, colons israelians d’un assentament proper van prendre el control d’una de les principals fonts d’aigua de la localitat. Quan això va passar, explica Tamimi, “dues terceres parts de les terres del poble ja havien estat confiscades per diferents raons”.

El 9 de desembre de 2009, els i les habitants de Nabi Saleh van organitzar la primera de les manifestacions setmanals que, avui en dia, continuen mantenint cada divendres. “La resposta israeliana és sempre brutal”, assegura Tamimi. En aquestes protestes hi juguen un paper fonamental dones com ella. “Participem en la presa de decisions sobre les protestes, els temes i les diferents activitats a l’interior i l’exterior del poble”, explica l’activista, que lamenta el “concepte erroni” que des d’occident es té de les dones musulmanes, “especialment si porten hijab”.

Tamimi ha estudiat un màster en dret internacional a la Universitat d’Al-Quds. És membre del Comitè de Coordinació de la Lluita Popular (PSCC, per les seves sigles en anglès), una organització que aglutina els Comitès de Resistència Popular de Cisjordània. Ha viatjat arreu del món per denunciar les vulneracions dels drets del poble palestí –al Líban, Itàlia, França, Espanya i els Estats Units.

La repressió l’ha tocat de prop. Ha estat detinguda en quatre ocasions, i ha estat ferida diverses vegades, una d’elles amb una bala disparada per un franctirador. Els seus fills Osama (25)i Muhamad (21) ja han sortit de la presó després de 9 i 22 mesos de presó, però els dos han patit tortures físiques i psicològiques i els han intentat matar un cop fora de la presó.

La seva neboda, Ahed Tamimi, també va passar per la presó i per sort ara ja està lliure. Per explicar la seva història, la Manal Tamimi ha escrit juntament amb altres autors el llibre Ahed Tamimi: A Girl who Fought Back.

Entrevista a Manal Tamimi

Com canvia la teva vida quan comenceu a organitzar les manifestacions a Nabi Saleh?

Totes les nostres vides van canviar. Per descomptat, viure sota l’ocupació vol dir que has de ser castigada per la teva nacionalitat palestina, tant si resisteixes com si no. Però quan vam decidir resistir, encara va ser pitjor.
Les armes tòxiques que utilitzen contra nosaltres han tingut un impacte molt negatiu en la nostra salut: hem començat a tenir problemes renals, dolors musculars, forts mals de cap, malalties a la pell… El pitjor és que els nostres infants han esdevingut part del càstig: 47 menors de 18 anys van ser arrestats; d’aquests, 11 tenien menys de 15 anys. El més jove és el Suhaib, que amb només 13 anys va haver de trepitjar la presó.

Una d’aquestes menors va ser la teva neboda, l’Ahed Tamimi. El seu cas és conegut internacionalment; quin impacte ha tingut aquest fet en la seva situació?

Ha tingut impactes positius i negatius. D’una banda, el seu cas ha fet visibles les presoneres palestines, especialment les menors. S’ha incrementat l’interès per conèixer la situació de les persones palestines tancades en presons israelianes. De l’altra, el cas de l’Ahed s’ha presentat com l’acció de tot un Estat contra una nena. Per això van provar de criminalitzar-la i justificar que mereixia un càstig. Però no ho van aconseguir.

Quin impacte té en les famílies i les comunitats la detenció de centenars d’infants palestins cada any?

És el pitjor malson que pot travessar qualsevol pare o mare: veure com castiguen o empresonen les seves criatures. Sobretot perquè Israel mai no respecta el dret internacional i humanitari. Personalment, estic preparada perquè em castiguin pel meu activisme, però quan van detenir els meus dos fills al gener va ser la pitjor experiència que he viscut. He estat a la presó quatre vegades i m’han ferit molts cops, però això no s’apropa ni al 2% del que vaig viure quan van detenir l’Osama i el Muhamad que per sort ara ja són lliures.

Em va fer qüestionar si el que faig val la pena, però vaig adonar-me que sense resistència no podrem construir un futur millor per als nostres fills i filles. Aquesta experiència els enfortirà per poder fer front a totes les dificultats de la seva vida.

Després de tants anys de lluita, el teu compromís es manté ferm.

Resisteixo perquè em nego a morir en silenci i a morir abans de la meva mort. L’ocupació intenta matar-nos mentre som vius, matar els nostres esperits. He après que el món no ens sentirà si callem, i que ningú lluitarà pels meus drets i em retornarà el que tenia si jo no lluito i resisteixo.

L’impacte de viure sota ocupació per una mare és molt dur perquè no pots assegurar seguretat als teus fills. Com a mare, i no com a activista, sento sempre una gran preocupació pels meus fills. Sempre penso que podrien no tornar o que potser estan respirant gas lacrimogen. Aquesta por i preocupació ens paralitza com a mares, però el més important és que aquesta por no ens controli.

La mare és el pilar més important de la família i si ella se sent dèbil, la família es debilita. La dona és el pilar essencial i fort. Tenim moments de debilitat, però són només moments. Ser dona i activista significa que et vigilen tota l’estona, però creiem en el que fem i igualment un dia morirem, així que, per què morir en silenci?

Només per ser palestina ja som al punt de mira, per la nostra existència no cal que cometis cap crim, per tant, prefereixo morir resistint que al llit esperant que alguna cosa canvií

La vostra lluita és quotidiana

Demanem justícia, igualtat, llibertat, llibertat d’expressió i vull poder portar als meus fills al mar que és a només 20 minuts de casa sense haver de passar un checkpoint i anar-hi quan vulgui, quan ens avorrim. Puc veure el mar des de la teulada, però no hi podem anar des de fa 25 anys.

Volem un futur pels nostres fills, que no ens matin els familiars mentre van a comprar, no em vull aixecar de matinada amb l’habitació plena de gas lacrimogen. Volem la fi de l’ocupació i un país en pau. Volem el dret el retorn als palestins que van haver de marxar i que si volen, que tornin.

Què poden fer les persones i els municipis per donar suport al poble palestí?

Cada persona s’hauria de fer aquesta pregunta: què puc fer per aturar el genocidi contra Palestina? Com puc canviar la política del meu país? Per nosaltres, és molt important que la mirada cap a la població palestina es transformi, que no ens vegin com a terroristes sinó com a persones que lluitem per la llibertat. Per això, utilitzem les xarxes socials, sobretot per dirigir-nos al jovent, i convidem grups, estudiants, sindicats i representants parlamentaris de tot el món. Aquesta gent té el poder de votar, i a poc a poc poden canviar les polítiques dels seus països.

El boicot, les desinversions i les sancions (BDS) són una eina molt important de resistència noviolenta, i n’hem vist l’impacte en l’economia israeliana. Algunes entitats, però, ens han posat condicions a l’hora de donar ajuda econòmica pel tema del BDS o perquè algunes persones llancen pedres a les manifestacions (per a nosaltres és un símbol de resistència) Els demanem molt fortament que ens recolzin sense condicions, perquè podem viure sense diners però no sense dignitat ni honor! És evident la desigualtat entre l’exèrcit i nosaltres a les manifestacions de divendres.

També les conferències i les protestes, encara que només siguin d’una persona davant les ambaixades d’Israel o els Estats Units, són maneres de mostrar que la comunitat internacional s’està despertant i no quedarà callada davant dels seus crims.

Activistes relacionats i relacionades amb Manal Tamimi

Mai Shanin, Iris Gur - Combatants for Peace

Mai Shanin & Iris Gur

Palestina i Israel
Dret a la pau.

Yslem, hijo del desierto

Sàhara Occidental
Dret a la pau. Drets civils i polítics
Hassanna Aalia

Hassanna Aalia

Sàhara Occidental
Protesta no violenta contra l’ocupació
Yurany Cuellar

Yurany Cuellar

Colòmbia
Defensa dels drets de les dones. Defensa de la pau. Defensa del mediambient.