L’activista Marisa Franco acumula una llarga experiència de lluites en defensa dels drets de la població més vulnerabilitzada: dones, persones LGTB+, migrades i llatines, pobres, etc. Ha participat en diversos moviments per reclamar que els drets civils, econòmics, socials i laborals siguin garantits per al conjunt de la societat.
Franco és originària de Guadalupe, Arizona. Amb un pare que havia immigrat des de Mèxic als anys 60 i una mare que formava part de la segona generació d’una família també immigrada des del país veí, l’activista va créixer en un entorn format principalment per persones llatines. No se sentia especialment americana, sinó que s’identificava com a xicana.
Ja en els seus anys d’institut va començar a involucrar-se en la lluita social, en el marc de la protesta contra la Proposició 187 a Califòrnia, que pretenia retallar considerablement els drets de les persones immigrades indocumentades. Després de l’institut, va passar per la universitat i es va graduar en Sociologia i Llengua anglesa, amb una formació complementària en estudis xicanos.
I va arribar el moment de deixar Arizona: al seu Estat no hi havia aleshores grans moviments ni organitzacions, i volia aprendre com treballar en espais de mobilització social. Va anar primer a San Francisco i després a Nova York.
L’any 2010, l’aprovació de la norma coneguda com a SB 1070 va portar la Marisa Franco a mobilitzar-se també a Arizona, a casa seva. Va començar a treballar amb grups locals i, al 2013, va instal·lar-se de nou a l’Estat on havia crescut. Va formar part de l’equip que va dissenyar i llençar la campanya #Not1More, que tenia com a objectiu lluitar contra lleis migratòries considerades injustes.
Actualment, Franco centra els seus esforços en el projecte Mijente, que va contribuir a fundar. Mijente és un col·lectiu que es defineix com “pro-latinx, pro-black, pro-woman, pro-queer, pro-poor”. Participa també en la iniciativa Chinga La Migra –una gira que explica les històries de resistència de les persones immigrades– i en la campanya Gente4Abrams –que busca mobilitzar la comunitat llatina al voltant de la candidatura de Stacey Abrams a governadora de l’Estat de Geòrgia.
El teu activisme comença quan estudies secundària. Quin seria el teu missatge per als i les joves que ara són als instituts?
Que aprofitin el temps i aprenguin tant com puguin. I que l’aprenentatge no ve només dels llibres; també ve de les relacions i les festes, d’escoltar activament allò que està passant al teu voltant i actuar. El procés d’escoltar, reflexionar i actuar dóna les millors lliçons, les que realment es poden utilitzar en la vida fora de la universitat.
En els teus anys d’universitat, fas un viatge a Cuba que canvia la teva mirada.
Hi vaig anar per curiositat, però aquell viatge em va fer reflexionar sobre l’activisme i em va exposar a l’autogestió. Òbviament, la situació a Cuba durant el bloqueig nord-americà no era fàcil. Però em va impressionar molt el nivell d’independència que tenien. Hi havia pobresa, sí, però també n’hi havia al meu poble, de pobresa, i també hi havia molta pobresa a Mèxic. En canvi, nosaltres no teníem un sentiment d’orgull i autogestió. Em va fer pensar en la gent amb qui treballava –aleshores treballava en serveis per a infants prestats per ONG– i em va fer qüestionar. Fonamentalment, el viatge em va canviar la manera de pensar; calia que l’abordatge dels problemes estigués centrat en la gent que es veia directament afectada, en lloc de simplement prestar serveis.
Al 2013 sorgeix la campanya #Not1More. Com neix?
Es va construint a partir de la lluita contra les deportacions a Arizona, al 2010. Des d’allí, vam començar a mobilitzar-nos contra lleis d’altres Estats que estaven copiant la SB 1070, com Georgia, Tennessee o Alabama. Al mateix temps hi havia també una mobilització contra un programa federal anomenat Comunitats Segures. Al 2012 vam llençar la gira Sense Papers Sense Por i l’Undocobus, un autobús que va anar per tot el sud del país en direcció a la convenció nacional demòcrata, on es nominaria al president Obama per a la reelecció.
Totes aquestes accions van formar part del naixement de #Not1More. Després que Obama guanyés les eleccions, vam llençar la campanya per exigir que s’adoptessin accions administratives contra les deportacions.
El projecte Mijente, del qual ets cofundadora, es construeix sobre una perspectiva clarament interseccional.
Es diu que, als Estats Units, l’increment de la població de persones de color ha de generar una onada de poder i valors progressistes que permeti aconseguir canvis polítics. Ara bé, això no quadra amb la realitat que trobem als carrers. Hi ha molts buits i una gran manca d’infraestructures per mobilitzar la comunitat llatina. Només se’ns demana votar cada quatre anys.
Hi ha moviments i projectes polítics que han tingut èxit en el passat, però també hi ha hagut fracassos. I penso que part dels fracassos tenen a veure amb la manca de reconeixement de qui som. No som només una identitat llatina –de fet, aquesta identitat ja és molt complicada en si mateixa. També som negres, indígenes, dones, LGBTQ, etc. Molts cops, per participar en un espai llatí calia deixar fora les altres identitats; això, per nosaltres, és un gran error.
Després de passar per la universitat vas deixar Arizona, però ara hi has retornat. Com ha canviat el teu Estat?
Quan vaig marxar de casa meva, buscava organització, moviment, lluita. Però quan al 2010 vaig començar a tornar a Arizona per fer treball polític i no només visitar la família, vaig adonar-me que alguna cosa estava naixent. En aquell temps, la lluita va ser com un part, i estic molt orgullosa d’haver-hi participat. Quan vaig tornar a viure aquí, Arizona havia canviat. Ja no és un lloc buit de moviment, sinó que té molta força, molta esperança.
