Nataniel Hernández és activista i advocat del Centre de Drets Humans Digna Ochoa, a la regió de Chiapas, a la frontera sud de Mèxic. Fill d’una família d’activistes, fins als deu anys les vivències d’Hernández van ser les pròpies d’un nen qualsevol de Chiapas. Però una campanya de persecució contra el seu pare els va obligar a mudar-se i a prendre mesures de precaució extremes. Diu que en aquest moment va perdre la joventut, que no va poder entaular amistats pròximes, però també que va entendre amb claredat la realitat de la seva regió. «Després de presenciar tants abusos i excessos per part de l’Estat mexicà, vaig decidir formar-me com a advocat», recorda. El 2005, va començar la seva tasca al Centre de Drets Humans Digna Ochoa, concretament en el procés de consolidació legal, en la cerca de finançament i en la formació i integració de grups de joves.
Per documentar i investigar la corrupció en els megaprojectes i alçar la veu contra les bandes mafioses violentes que gaudeixen de la connivència institucional a Chiapas, Hernández ha estat amenaçat en repetides ocasions. La primera va ser el 2012. De nou, assegura, és diana d’una campanya de desprestigi pública en un país en el qual els assassinats de periodistes i activistes queden impunes, en els calaixos policials de casos sense resoldre. «La nostra professió és noble i digna, enforteix processos de canvi i transforma realitats, però es desenvolupa en un escenari d’agressions, amenaces i obstacles i sota campanyes de desprestigi i assenyalament». Indefens, Hernández espera poc de l’Estat, i reclama reagrupar-se en comunitats locals.
En aquesta regió generosa, amb pastura per al bestiar i peixos per al pescador, i amb una terra que proveeix de síndries, melons, cafè, cacau o mango, els ideals del zapatisme han calat en part de la societat. La comunitat local encapçala el canvi, sobretot davant la inoperància de l’Estat, com va tornar a demostrar-se a finals del 2018, quan va començar a caminar la primera caravana migrant des de Centreamèrica i Chiapas es va convertir en la primera parada de la ruta. Van néixer noves necessitats i els i les activistes del Centre de Drets Humans Digna Ochoa van redefinir prioritats; van començar a assistir aquests grups heterogenis que fugien de la violència, la manca d’oportunitats i la discriminació. Quatre anys més tard, sense desatendre les seves lluites deganes, continuen assistint als qui travessen Chiapas en el seu camí cap als Estats Units.
L’octubre de 2018, a San Pedro Sula, almenys un miler de persones començava a caminar cap al nord, amb destinació als Estats Units, fugint de la violència i la manca d’oportunitats a Hondures. Nens, dones, ancians i joves iniciaven un trajecte en grup que aviat emularien altres comunitats desfavorides de Centreamèrica, Sud-amèrica i les illes del Carib i que passaria a conèixer-se com a «caravana migrant». Aquestes persones, reflex d’un problema irresolut, continuen protagonitzant una odissea de milers de quilòmetres en la qual creuen davanteres, eviten màfies i, a Mèxic, el gruix de la ruta, esperen l’oportunitat que els permeti accedir als EUA.
En un moment d’inestabilitat global creixent, és improbable que aquestes caravanes es detinguin, sobretot perquè el present desespera als seus països d’origen: a El Salvador presideix el populista i autoritari Nayib Bukele, qui experimenta amb bitcoins; a Nicaragua, el govern empresona a opositors i reprimeix els aixecaments socials; i a Veneçuela i Haití, la inestabilitat política i econòmica ofega des de fa massa temps la població. Per això, el flux migrant continua augmentant: a Mèxic, el nombre de peticions d’asil eL 2021 va arribar a les 130.000, gairebé el doble que el 2019 i més de cent vegades la xifra de 2013.
En un món en el qual creix la intolerància cap al migrant, els governs tendeixen a implementar mesures que restringeixen els seus drets. A Mèxic, a principis de 2019, el recentment elegit president Andrés Manuel López Obrador va rebre els migrants amb els braços oberts, i els va facilitar el trajecte fins a la frontera amb els EUA. No obstant això, aviat va canviar la seva política. Al juny, davant l’amenaça de Donald Trump d’imposar aranzels a productes mexicans, el Govern mexicà va donar suport als polèmics Protocols de Protecció al Migrant (PPM), coneguts com «Remain in Mexic». D’aquesta manera, la frontera nord de Mèxic es va convertir en un lloc en el qual desenes de milers de migrants esperen mentre regularitzen la seva situació als EUA. En paral·lel, el Govern mexicà va militaritzar la frontera sud amb Guatemala i, conseqüentment, va dificultar l’avanç de les caravanes. Ara, una vegada superada l’etapa crítica de la pandèmia del coronavirus, nega l’asil: el 2021, Mèxic va rebutjar més de la meitat de les 26.000 sol·licituds d’asil d’haitians als quals, prèviament, els EUA havia denegat l’entrada.
«Tant les autoritats estatunidenques com les mexicanes han violat la seva obligació [derivada de les seves pròpies legislacions i del dret internacional] de protegir els drets humans dels nens i nenes sol·licitants d’asil. Han violat els seus drets, en primer lloc, en negar-los accés a procediments d’asil i expulsar-los il·legalment a la frontera; i en segon terme, en retornar-los de manera sumària als seus països d’origen, sense haver avaluat de manera adequada els possibles danys als quals els exposaven», considera Amnistia Internacional en l’informe ‘Empesos al Perill’, sobre les devolucions forçades de migrants menors d’edat no acompanyats, la baula més feble de les caravanes. «Durant el primer any d’aquesta desastrosa i discriminatòria política [de març de 2020 a març de 2021], els governs de Trump i Biden han expulsat de manera il·legítima més de mig milió de persones migrants i sol·licitants d’asil, inclosos els més de 13.000 menors d’edat no acompanyats que van ser expulsats pel govern de Trump», afegeix.
Malgrat la il·lusió inicial, l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca no ha alterat la política migratòria dels EUA. Una decisió d’una cort local el va obligar a donar marxa enrere en la seva intenció d’eliminar els Protocols de Protecció al Migrant, i va haver de renegociar-los amb Mèxic. A més, amb l’excusa de la crisi del coronavirus va denegar l’entrada a migrants sobre la base de la polèmica norma de salut pública Title 42. És a dir, més enllà de la dialèctica, els migrants continuen sent retornats a la violenta frontera nord del país asteca. És llavors quan comença el calvari dels migrants: desesperats, intenten travessar la frontera de manera il·legal o, resignats, es busquen la vida temporalment al país asteca.
Les organitzacions locals estan assistint les caravanes migrants. Quina és la tasca del Centre de Drets Humans Digna Ochoa?
Estem enfocats en la lluita contra la violència i la concentració de la propietat de la terra [segons el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas, entre 2010 i 2021 les persones desplaçades a Chiapas van superar les 14.000], però sent una zona de pas de la caravana migrant, arribem a acords per ajudar amb el monitoratge de migrants en el trajecte de 146 quilòmetres des de Mapastepec fins a Arriaga. D’altra banda, realitzem accions humanitàries: creem brigades que entreguen aigua i aliments. I és possible gràcies a les comunitats, que són solidàries amb la realitat migratòria, davant la falta d’implicació de l’Estat mexicà.
Que els migrants intentin arribar als EUA no és nou, encara que sí que ho és que ho facin en grups grans i heterogenis.
Últimament venen persones de Centreamèrica, Haití i Cuba i de països africans, famílies i comunitats senceres que no tenen garantides les condicions bàsiques per sobreviure, l’aigua o el menjar, i que fugen de la violència i l’explotació. Aquest és el gruix de la ruta migratòria, els integrants de la qual són, a més, estigmatitzats. Es diu que són pandillers, criminals; però darrere de cada migrant hi ha una història molt greu. Una situació similar a la que es viu a Chiapas, Guerrero, Oaxaca, Veracruz, on ha penetrat el crim organitzat i la falta d’oportunitats condiciona la vida. Per això, a les caravanes arriben comunitats senceres, joves, ancians, dones, que busquen la manera d’arribar als EUA i començar una nova vida.
Quan aquests migrants arriben a Chiapas, què temen?
Existeix un temor generalitzat a ser detinguts. Però no sols a la detenció en si, sinó a la manera d’actuar de les autoritats migratòries, en aquest cas l’Exèrcit, la Marina i la Guàrdia Nacional. En molts casos, violen els drets humans: parlo de tortures, agressions, que els despullin de les seves pertinences i d’abusos sexuals a dones. En la majoria de casos, les detencions són arbitràries i les lleis migratòries s’implementen malament. Els migrants són portats a centres de detenció on poden romandre dies o setmanes sense tenir contacte amb familiars o institucions. Són excessos que converteixen aquesta detenció en un calvari. En paral·lel, hi ha la penetració del crim organitzat per a cooptar a dones i nenes en les xarxes d’explotació sexual.
L’octubre de 2021, la Guàrdia Nacional va matar dos migrants cubans que anaven en un grup de migrants a Pijijiapan, a Chiapas. Com a contrast, hi ha informacions recents de migrants acampant al centre d’una plaça d’aquesta mateixa ciutat. Per què es donen aquestes dues imatges?
Els que busquen una altra manera per arribar al nord i s’allunyen del gruix de la caravana migrant són vulnerables a patir un atac o una persecució com la que vam veure amb els dos migrants cubans. Van més ràpid però el perill és més alt. La Guàrdia Nacional no té ordres de disparar, sinó de revisar la documentació i detenir. El grup de cubans no tenia armes, però la Guàrdia Nacional va justificar la seva acció dient que anaven al cotxe d’un traficant. És absurd.
Des de 2019, Andrés Manuel López Obrador ha militaritzat les fronteres. Quins efectes està tenint aquesta decisió?
No existeix un model d’atenció sostenible a aquesta crisi humanitària, sinó que només es busca contenir el flux de migrants a Amèrica del Nord. Ha estat una mala estratègia continuar amb la militarització del país, sobretot en la frontera sud, i donar-li potestat a la Guàrdia Nacional en les zones calentes on suposadament actua el crim organitzat. La política de militarització del Govern està fora de lloc, perquè els abusos policials continuen, així com els desplaçaments de persones. El que passa és que ara estan col·locats en zones estratègiques de Chiapas on hi ha zapatistes i es volen desenvolupar megaprojectes. Aquesta militarització no obeeix a una estratègia per combatre grups criminals de la zona, sinó que serveix als interessos del gran capital per als megaprojectes a Chiapas, Oaxaca, Tabasco, Guerrero o Puebla.
Esperava això de l’esquerrà López Obrador?
Nosaltres sí, particularment no teníem grans esperances. Es canvia el partit, però el model és el mateix. Hi havia gent que confiava en un canvi substancial amb López Obrador, però hem vist un reciclatge de [polítics] priistes i panistes en el nou Govern. Des de dalt, ningú alterarà la realitat, però hi ha esperança per a un canvi si la gent resisteix en poblats i colònies
Confia en un canvi de política migratòria dels EUA?
Els migrants mantenen viva l’economia a tot el món, però desgraciadament, no crec que canviï res. Com que és una causa mundial, és necessari plantejar un moviment global que exigeixi el reconeixement dels drets dels migrants, que són invisibilitzats i pateixen violència, explotació i menyspreu.
A Mèxic, són constants les amenaces a defensors de drets humans i periodistes. El 2019 van assassinar a Sinar Corzo, un activista que era amic seu. Com es defensa la societat quan el Govern no respon?
Per reduir la violència, perquè la protecció oficial no funciona, necessitem desenvolupar mecanismes fora de la lògica institucional. El nombre d’assassinats de periodistes i activistes incrementa perquè el Govern mexicà els estigmatitza. L’assassinat del company Sinar Corzo, defensor dels drets humans a Arriaga, és un més d’una llarga llista d’impunitat en la qual no s’investiga ni castiga els autors dels crims. L’any passat, un grup controlat pel Govern local va voler descarregar una arma de foc contra mi. El problema és que no passa res; no hi ha justícia. En canvi, s’usa el sistema per empresonar activistes, com passa amb la companya Kenia Hernández, que té nou processos penals oberts per suposats atacs a les vies públiques de comunicació.
