Zaina Erhaim és coordinadora de l’Institute of War and Peace Reporting, (IWPR) a Síria, i cofundadora del Local Coordination Committee en aquest país. En tan sols uns mesos ha rebut tres destacats reconeixements, l’últim d’ells li arriba de la mà de Reporters sense Fronteres per la seva defensa de la llibertat de premsa des d’una de les ciutats més perilloses del món per ser periodista: Alep. Al llarg dels dos últims anys, ha format més de 100 reporters dins de Síria, aproximadament un terç d’aquestes eren dones, pel que fa al periodisme escrit i de televisió. Així mateix, ha ajudat a establir molts dels nous diaris i revistes emergents en aquest país en guerra.
Quan va començar la revolució a Síria, Zaina residia a Londres, i llavors va tornar. Mai no havia volgut ser una corresponsal de guerra, però ha acabat sent una figura de referència en la informació que ha sortit de Síria durant els darrers anys. També ha format altres persones en periodisme ciutadà i ha estat coordinadora de projectes a Síria de l’Institute for War and Peace Reporting. En la seva feina, s’ha esforçat per fer visibles les històries quotidianes de la guerra, com explicava l’any passat en una entrevista a la CNN. “La gent encara lluita per viure; això és el que intento posar en relleu”, afirmava.
Quan va esclatar la guerra a Síria, vivies al Regne Unit. Què et va fer tornar?
Mai no vaig pensar en viure fora de Síria. Quan vaig marxar al 2010 per estudiar un màster a Londres, vaig dir a tots els meus amics i amigues que tornaria, que mai no viuria en un altre lloc. Quan va començar la revolució, gairebé havia finalitzat els meus estudis. Tan aviat com els vaig haver acabat, vaig tornar a Damasc. Primer vaig treballar a la BBC, i tot i que havia de viatjar molt per la meva feina i per motius personals, mai no vaig ser fora durant més de sis mesos. A principis del 2013, em movia entre Turquia i les zones alliberades de Latakia i Deir Ezzor. Un any després, em vaig traslladar a viure a Alep. Vaig tornar perquè pertanyo a Síria. Vaig sentir que era la meva responsabilitat ajudar el meu país i la meva gent, i sabia que no seria capaç de fer-ho si n’estava lluny. A més, la mort i la detenció de molts amics em va fer sentir de manera intensa que havia de fer alguna cosa.
En el teu discurs a la Cimera Humanitària Mundial, al maig, vas dir que estàs sent castigada per diverses autoritats pel fet de ser dona, periodista i siriana.
Com que sóc una periodista siriana, tinc prohibit moure’m per la majoria del territori del meu país. No puc anar a les zones controlades pel govern, que m’ha inclòs en les llistes de recerca i captura de tres cossos de seguretat diferents. Ser periodista és un crim per al règim d’al-Assad, que em faria matar sota tortura. Evidentment, tampoc no puc anar a les àrees controlades per l’Estat Islàmic. Em queden dues opcions. D’una banda, puc viure amb por sota les bombes barril d’al-Assad i els bombardejos russos. De l’altra, podria triar allò que espanta més a molts dels vostres governs: immigrar a la UE; això, però, no vull fer-ho. Pel fet de ser siriana, i malgrat que sóc periodista, em tracten com a terrorista potencial en tots els aeroports on aterro. No conec cap definició millor de discriminació. Finalment, com que sóc dona estic subjecta a moltes restriccions en relació a allò que faig, els meus moviments, allò que escric, etc., especialment en les societats conservadores on treballo. A la vegada, com que sóc una dona siriana,
sóc utilitzada per algunes ONG internacionals que impulsen iniciatives i grups, amb un estil modern i pro occidental, que no em representen.
A Síria, has dut a terme formacions per promoure el periodisme ciutadà. Quines són les principals dificultats amb què t’has trobat?
Han estat formacions bàsiques sobre periodisme, redacció i elaboració de peces audiovisuals. Sobretot, hem treballat com explicar històries d’interès humà. Com els passa a tots els civils, en el meu cas les principals dificultats han estat relacionades amb els bombardejos i els atacs aeris, i a nivell general amb problemes de seguretat, especialment quan les formacions les feia en una àrea controlada per extremistes.
L’any passat vas presentar el documental “Syria’s Rebellious Women”. Quin era el teu objectiu a l’hora de filmar-lo? Quin impacte ha tingut?
L’objectiu principal era documentar la gran i magnífica feina que estan fent les dones a Síria, perquè no s’oblidi i perquè la tinguem gravada a l’hora d’escriure la nostra història. De moment, és difícil parlar de l’impacte del film. La majoria de les projeccions han estat privades per tal de protegir la
seguretat de les dones que hi apareixen.
