La infantesa aviat va donar pas a una sèrie d’experiències traumàtiques que marcarien la seva vida fins avui. Als 17 anys, la Mama Lulú va haver d’abandonar casa seva perquè els seus cunyats van intentar abusar d’ella. Per no crear problemes als seus pares i germanes, “perquè aquells homes eren violents”, va deixar la llar i va acabar amb un “mal home” que la va maltractar durant 27 anys: arribava borratxo a casa, tenia relacions amb altres dones, era violent. Un dia va dir “prou” i va separar la seva vida de la d’aquell home, amb qui mai no es va casar però amb qui va tenir sis fills.
Per tirar endavant els seus fills, la Mama Lulú va treballar en una empresa de telefonia i en una escola. Quan la vida semblava haver-li concedit pau i estabilitat, va començar el període més traumàtic de la seva vida: el 2015 el seu fill José Marcos va desaparèixer. “Com que no em donaven permís per faltar a l’escola, les meves sortides eren els dissabtes i diumenges. Em dedicava a buscar algun indici”, recorda. Cinc anys després, la vida li va donar un nou cop: la seva filla Maria de Lourdes també va desaparèixer.
Va ser llavors quan la van acomiadar de l’escola on treballava i, el 2021, es va unir a un grup de persones amb familiars desapareguts i va cofundar el col·lectiu Luz de Esperanza. Després de diversos anys de lluita, van sorgir discrepàncies insalvables i el va deixar. Però ella no es va aturar, i es va acostar a la recent creada Fundació Entre Cielo y Tierra. El col·lectiu es dedicava a empaperar la regió amb imatges dels desapareguts a Guadalajara, a Jalisco, la regió amb més persones desaparegudes de Mèxic: més de 15.000.
Per explicar aquest procés de lluita, amb l’ajuda de la seva psicòloga Belinda Aceves, acaba de publicar el llibre Hasta encontrarles. Crónica de una esperanza en Jalisco: Lulú, madre buscadora, amb el qual intenta donar consol a qui travessa aquesta experiència traumàtica. “El primer missatge del llibre és perquè les persones que passen per això sàpiguen que no estan soles, que poden acudir a algun col·lectiu”, explica, i afegeix: “La gent ha de ser més empàtica, que sàpiga que els nostres fills no van aixecar la mà perquè se’ls emportessin. Una vegada em van dir que tots els desapareguts se n’havien anat perquè així ho havien decidit, i és mentida. Ningú vol viure això, ni nosaltres com a mares volem estar mortes en vida”.
La Mama Lulú no té por; diu que ja no pot sentir-la. “La família es va desintegrar. És com si algú tingués una malaltia contagiosa. Tothom es va apartar per no involucrar-se amb mi”, lamenta sobre els efectes que la seva lluita té en el seu nucli familiar. Tanmateix, la Mama Lulú no desisteix, ni desistirà, en buscar les persones desaparegudes a Mèxic.
—
Mèxic, trenta persones desaparegudes cada dia
El fenomen de la desaparició forçada es produeix a Amèrica Llatina, sobretot, des de la dècada de 1960, quan les dictadures o els governs militaritzats van començar a reprimir qualsevol dissidència, i les desaparicions es van convertir en una pràctica habitual. Segons l’ONU, entre 1980 i 2020 sis països llatinoamericans estaven a la llista dels deu amb més desaparicions.
A Mèxic, trenta persones desapareixen cada dia. S’estima en més de 128.000 les persones desaparegudes entre 1952 i maig de 2025, tot i que el 90% dels casos reportats són posteriors al 2006. Malgrat les lleis creades, la situació no millora: el 2024, segons Amnistia Internacional, van desaparèixer 13.588 persones; mentre que Red Lupa, plataforma que controla les accions de l’Estat, subratlla que els casos van augmentar un 7,3% el 2023, un 6,3% el 2024 i un 12% en els primers cinc mesos de 2025.
“El fenomen de la desaparició forçada és peculiar a Mèxic. A diferència del que passa a altres països del món i de la zona de les Amèriques, on les persones exigeixen als Estats que busquin les persones desaparegudes, a Mèxic són les famílies qui fan aquesta tasca, a causa de la inacció o omissió de les autoritats”, recull Amnistia Internacional en un informe de maig de 2025. “Una altra peculiaritat d’aquest problema a Mèxic és que, si bé un alt percentatge de persones desaparegudes són homes, qui lidera la seva recerca són majoritàriament dones, agrupades en diversos col·lectius que a data d’avui són més de 200”, afegeix.
El drama de les desaparicions colpeja tothom, però sobretot les dones: mares, germanes, filles o esposes; elles són les principals buscadores. Aquestes dones dediquen el seu temps i diners, pateixen l’estigmatització de la societat i estan desprotegides davant lleis no implementades. La seva tasca és estoica, i per això els càrtels les assassinen. En total, segons Amnistia Internacional, la xifra ascendeix a 29. Però preocupa la tendència: si entre 2019 i 2024 van ser 16, en els 18 mesos posteriors, fins al maig de 2025, van ser 13.
Aquesta desprotecció té el seu origen en la manca d’implementació de les lleis que protegeixen les persones a Mèxic. L’informe de 2025 Les desaparicions a Mèxic continuen sense ser una prioritat, elaborat per Red Lupa per a l’Institut Mexicà de Drets Humans i Democràcia, analitza el rol de l’Estat i les falles dels programes d’ajuda. Identifica problemes: entre ells, la deficient informació sobre el nombre total de persones desaparegudes; la manca de mitjans per identificar els restes humans; les mancances en la capacitació dels treballadors; l’abandonament dels casos de llarga durada; l’absència d’informació que orienti les víctimes; la impunitat derivada dels “ínfims” nivells de sentències i la manca de reparacions.
“Un desaparegut me’l van fer desaparèixer tres vegades”
Si ni la seva família està al seu costat, tampoc ho estarà la gent de Guadalajara.
Molta gent veu que estic en alguna manifestació, que estic enganxant cartells o a la Fiscalia, però em diuen que per alguna cosa se’ls van emportar, que no vaig ser capaç d’estar pendent dels meus fills. És a dir, hi ha molta gent que no m’ajuda, que em culpa.
Creu que aquestes persones actuen així per por?
Un dia estàvem enganxant cartells i es va acostar una senyora que va començar a dir-me paraules ofensives: que els meus fills anaven amb la delinqüència. Jo li vaig dir: “Senyora, no jutgi. No desitjo que vostè visqui ni un minut del que estic vivint”. Se’n va anar insultant-me, dient-me paraules obscenes, però no es creurà el que va passar: al cap de 20 dies la senyora plorava perquè li havien segrestat un fill. Va venir a demanar-me ajuda, però no va tenir la força o la dignitat de dir “he comès un error, disculpi’m, necessito que m’ajudin”.
Al carrer coincideix amb les persones que podrien estar darrere de la desaparició dels seus fills.
Vaig estar visitant els narquitos a les botiguetes on venen droga. Els meus fills em renyaven i em deien que no ho fes, que em farien mal. Però no m’havien de fer mal: estava buscant el meu fill. Llavors va passar el de la meva filla, i també vaig anar al lloc on se la van endur, una botigueta de venda de droga. La van raptar a casa seva, i la seva filla de vuit anys em va dir que l’havien portat a veure-la, que sabia on la tenien. Hi vam anar i em van preguntar pel nom de la meva filla. Tenien una llibreta amb el control de les persones que pensaven segrestar, i em van dir que la meva filla se la van endur per estar en un lloc on no hauria d’haver estat. Estan molt ben organitzats, millor que la Fiscalia.
Creu que a la seva filla Maria de Lourdes se la van endur per la seva lluita com a buscadora?
No, a la meva filla la va visitar un comptable i li va demanar un favor: que rebés correspondència mentre ell arreglava papers per al seu nou domicili. La meva filla va acceptar, però mai no li va preguntar al comptable què era el que arribava. Aquell senyor portava la comptabilitat d’una persona del càrtel, que va començar a detectar desviacions de diners que no arribaven. Per això van treure la meva filla de casa seva.
El seu fill José Marcos va desaparèixer el 22 de juliol de 2015. Per què el van segrestar?
El meu fill era sociable. Bé, és, no era, perquè ell encara és amb mi. Tenia carisma, es treia el pa de la boca per donar-lo als altres. Treballava en un taller de pneumàtics, i el càrtel volia que vengués la seva mercaderia. Com que s’hi va negar, li van plantar una dona que venia la droga. Quan el meu fill se’n va adonar, va fer fora la noia i va passar el que havia de passar: es van emportar el meu fill, els seus dos ajudants i la noia que li havien posat allà perquè vengués la droga. Tres van aparèixer morts, però no el meu fill. A la noia li van posar un càstig: la van apallissar amb taules. A ells [el càrtel] no els convé que ningú sàpiga qui són.
La investigació del cas de José Marcos va estar arxivada durant sis anys. A més, van desaparèixer proves d’ADN. Com valora el paper de les autoritats?
Les autoritats van de la mà amb el càrtel. Com que treballen junts, no volen que es continuïn fent investigacions. Per això el cas del meu fill va desaparèixer del sistema; no hi havia la seva prova d’ADN. Un desaparegut me’l van fer desaparèixer tres vegades.
Vol dir que tres vegades el seu cas va desaparèixer de la Justícia?
Correcte.
La seva filla Maria de Lourdes va desaparèixer el 13 d’agost de 2020. Les autoritats van actuar de forma tan negligent?
Al cap d’un any i vuit mesos van anar a fer el rastreig al lloc on se la van endur. Què va passar? Doncs que no hi havia cap indici, la casa ja estava desmantellada. La Fiscalia mai no va fer res, deia que estava tot investigat i que no hi havia on buscar-la.
Des de López Obrador, governa l’esquerra a Mèxic. Ara presideix el país Claudia Sheinbaum. Creu possible que algun polític pugui canviar aquesta situació?
El càrtel controla el Govern: imposa els governants. Necessitem una guerra: els bons contra els narcos, el Govern i l’Exèrcit. El càrtel i els polítics són un sol grup, van de la mà, per això no tenim governants sinó narcogovernants. Andrés Manuel [López Obrador], quan estava a la presidència, deia “que s’acabin les guerres, que ens fem abraçades i no trets”, i els narcos van agafar més força. Per acabar amb ells, només queda la guerra.
La tragèdia l’ha portada a convertir-se en defensora dels drets humans. Pot explicar de manera pràctica com busquen els desapareguts?
Quan em van donar de baixa a la feina i em vaig quedar sense feina, em vaig posar a buscar els desapareguts. Anem al camp amb la vareta endevinadora (una eina que s’introdueix a terra i indica si hi ha restes de calç) que ens diu si hi ha un positiu. Treballem amb el pic i la pala. La gent que ve de fora rep abric i sostre, perquè puguin buscar els seus éssers estimats.
Per què la van acomiadar?
El director deia que vindrien i ens farien un desastre, així que era millor que me n’anés. Em va acomiadar després de nou anys treballant-hi i ni tan sols vaig rebre una compensació, perquè vaig signar la baixa voluntària sense ni saber què estava signant. Treballava al Col·legi Copèrnic. Feia de tot: ajudava a la llar d’infants; també feia el menjar per als nens, pintava els mobles, les pistes, el pati de joc.
Hi ha més de 200 col·lectius de desapareguts a Mèxic. Es coordinen amb ells?
Sí, i cadascú busca a la seva muntanya. Hem trobat persones amb i sense vida. Hem trobat moltes fosses clandestines perquè, ara sí, som les famílies les que fem la recerca. El Govern no fa res, tot i que és la seva responsabilitat.
Com ha canviat Guadalajara en els últims 50 anys?
Quan tenia 15 o 16 anys, hi havia tranquil·litat, podies caminar pels carrers. No hi havia segrestos, i els narcos s’enfrontaven entre ells. La situació ha empitjorat en els últims 10-12 anys. Abans hi havia les rondes, patrulles que passaven a diferents hores, però les van treure. Per què? Perquè hi hagi desaparicions. Ara la policia s’amaga, es truca al 911 per algun assalt i mai no arriben les patrulles, o arriben tres o quatre hores després per dir que han complert. Tot va començar a ensorrar-se quan va ser governador Enrique Alfaro, que, per cert, és a Espanya. Tots els delinqüents se’n van anar a Europa: Alfaro, Peña Nieto, Calderón. Ells es van encarregar de deixar un Mèxic terrible.
S’enfronta a un càrtel i a unes autoritats, en alguns casos, corruptes. 29 buscadores han estat assassinades. No té por?
A mi em van treure la por en el moment en què es van emportar el meu fill. No tinc por. Per això, continuo buscant. I vull trobar no només dues persones, sinó totes les que ens falten. Les xifres són enormes. Més de 20.000 desapareguts només a Jalisco, que sapiguem; perquè molta gent no denuncia per por. El Govern baixa les xifres: els meus fills no estaven als llibres de desapareguts, no els comptaven, i així n’hi ha molts més. Molts tenen por; jo no.
